El silenci

"És més fàcil callar, - responc. No és res nou, el

silenci sempre ha estat per a mi la sortida fàcil"

Cristina Casas

Parlava, avui, amb l'Arnau que potser és contradictòria aquesta necessitat de silenci i el fet de posar-me a escriure aquí, de nou.

Però pensant-ho bé, en tot els meus silencis, llargs silencis i fàcils silencis, sempre hi ha hagut, d'una manera o altra l'escriptura. Potser és a través d'aquesta escriptura que m'ajuda a dialogar amb mi mateixa, a entendre i a conèixer més aquesta vida, que decideixo que ja no cal parlar tant. Em parlo, em penso, m'accepto i accepto. 

I una cosa més: començo a no veure clar el meu projecte de vida de lluitar per unes relacions millors. Aquest és el canvi. Cadascuna de les meves relacions d'amistat i d'amor, ha arribat on ha arribat i ara no és temps, ja de mirar futurs llunyans ni de projectes a llarg termini. Hem arribat on hem arribat i prou. Deu ser per això que sento aquest buit, deu ser per això que no sé què fer de la meva vida.

I no ho dic a ningú, només a mi mateixa. Encara que aquest lloc té un parell de canals de sortida. No, no ho dic a ningú. 

Aquest buit que s'ha d'omplir amb l'exemple d'aquella nena. Aquella nena que vaig ser, a part del silenci, de la placidesa, com a nena que era, tenia una altra característica: Es podia desentendre de la majoria de les coses, perquè no depenien d'ella.  Eren els grans, els pares, que tenien totes les decisions i ella només havia de fer que acceptar-les.

M'ha costat molt entendre que hi ha un moment que has de deixar de lluitar pel que vols. Però al final em faré petita, em quedaré en un silenci tranquil i les coses seran com siguin, sense gaires esforços.

Abans de marxar, només m'importa l'esperit, abans de marxar només m'importa la pau interior. Abans de marxar, em sentiré prou acompanyada pels que vulguin ser-hi.

Sobre la vida

"No sé què fer-ne, de la vida. És això?"

Cristina Casas i Mata

Sí, deu ser això, ara mateix, no sé què fer-ne de la vida, és ben bé això. A vegades penso que me'n sobra de vida, penso que per què en voldria més encara? Ja en tinc molta, ja la tinc tota...

Confesso que no tinc records molt precisos de la meva infantesa, els tinc globals, generals, emocionals, a grans trets. Sí que recordo que era una nena tranquil·la i feliç. Amb una felicitat interior, no pas exterior, perquè van passar moltes coses i algunes bastant difícils. Em sentia estimada, i potser això ja era prou. 

Ara que en aquest país patim pels empresonats i per les seves famílies, com si fossin les nostres, no he pogut evitar de recordar com se sentia aquella nena, de 6 anys, amb el pare empresonat pel franquisme i més tard, amb el pare a l'exili, anant-lo a veure només per les vacances d'escola. I recordo només sentir-me cuidada. I també recordo la placidesa, que sabien transmetre, encara que qui sap si ells (els adults) la sentien, com una seguretat interior que tot es resoldria. Les cartes del pare, sempre amb trossets dedicats a cadascú de nosaltres. Les cartes del pare, que corregien a vegades el català escrit,  gens sabut, ni estudiat de les nostres cartes cap a ell. Com deia fa pocs dies en Toni Comin, aquesta mena de presons i d'injustícies per uns ideals, són un patrimoni, un llegat. Així ho sento. 

Van ser aproximadament entre 2 i 3 anys complicats, és poc i és molt a la vegada. A 6, 7 i 8 anys és una eternitat. I malgrat tot els recordo tranquils i plàcids.  I també callats, interioritzats, poc expressats.  Qui sap si és que tot ha d'anar junt... el silenci i la placidesa. O hi són tots dos o no n'hi ha cap.

Des d'aleshores, he fet moltes coses. Podria dir que habitualment sí que he sabut què fer de la meva vida, però ara és com si ja ho hagués fet tot. 

I, la realitat és que les coses que he fet m'han sortit bé. 

He tingut, com tothom molts projectes a la vida, la majoria d'ells són els més habituals: feina, parella, família, fills, relacions personals, relacions socials, aficions...  Però hi ha hagut un projecte que he intentat tirar endavant, que és diferent a tots aquests. Ha estat investigar i experimentar les relacions personals d'una manera una mica diferent de l'habitual.

Jo partia, com deia abans, d'una posició silenciosa, discreta, sense cap protagonisme i un bon dia em va semblar que havia d'aprendre a parlar, a explicar-me i em vaig adonar que en la majoria de situacions socials i familiars, això no és possible. No és possible, al menys com jo ho hagués volgut, amb la màxima sinceritat i amb la màxima reflexió. Tenia la sensació que tot era una mena de partit pres d'avançada. No calia dir res que no fos sabut ni esperat, perquè tot es desequilibrava si ho feia. 
M'ha costat molt aprendre a parlar, m'ha costat molt trobar els mots en llibertat que l'Arnau em va permetre que sortissin un bon dia, sense posar-hi cap barrera ni cap aturador, ni cap mur, ni cap por.

Han passat els anys i encara no he après a parlar amb els mots en llibertat a gaires llocs més. Llocs privilegiats i irrepetibles. I ara, quan em caldria encara aprendre i aprendre, sento una necessitat interior de recoure'm de nou.

No sé què fer-ne de la vida. I la resposta és no fer-ne res. Ser, endins, una illa en un mar canviant. Si el mar està en calma, l'illa viurà feliç i si el mar està enrabiat, l'illa, estarà allà, esperant que passi la tempesta.

Martí - 11

Estimada Caterina,

Sí que has trobat les paraules, estimada.  Les has trobat i les llegeixo i sempre m'agrada llegir-les. Els pensaments només els podem compartir a través de les paraules. I me n'alegro de poder fer-ho.

Tenim una manera molt diferent de fer endreça interior. La meva, tens raó, és molt individualista, jo creia que jo sol podia tirar endavant.  No vaig comptar en cap moment que això provocaria tants problemes.

Per a mi endreçar, és calmar la ment, calmar les emocions. No és resoldre, no és lluitar. És sobretot calmar i retrobar la placidesa. Si era bo per a mi, aquest allunyament, aquest posar distància, aquest calmar les emocions, creia equivocadament que també seria bo per a tu. En canvi per a tu va ser un desastre. Jo no sabia sortir del meu un més un. Érem un més un que havíem trobat una manera d'estar junts que tots dos volíem i que desitjàvem. Jo no sabia veure què anava malament, exactament i no entenia gaire què volies de mi.

Mentrestant per a tu, feia dies que ja érem dos i tu volies compartir reflexions, decisions i fins i tot endreces.

Per altra part, aquesta teva manera de ser-hi, sempre, m'entendria profundament i  em produïa una immensa necessitat d'abraçar-te.

La meva abraçada, un cop i un altre, per a mi ja ho deia tot. Per a  tu no, l'abraçada hi era, i tots dos la sentíem intensa i plena de sentiment i emoció, però per a tu no resolia les coses. Per a mi sí.

Recordo que un dia després d'haver-nos abraçat i d'haver-nos fet petons, em vas dir, quan caminàvem pel carrer "Ara ja hem fet les paus, deixa de matxacar-me si et plau". Em vaig quedar  molt sorprès, perquè no tenia ni idea a què et referies.  Devia posar una cara de badoc increïble, amb el meu "jooooo?"  Mai no havia tingut la intenció de fer-te sentir malament. I fins i tot quan m'ho explicaves, no ho acabava d'entendre.  Jo només gestionava les coses a la meva manera, traient importància als problemes, mirant en positiu, no buscant compromisos excessius que jo no pogués complir. I tu pensaves que fugia d'estudi i que no escoltava les teves raons i que et tractava com una nena petita, em deies.

I quan llegeixo a la teva carta que el miracle és entendre i entendre i entendre i mirar-nos directament endins, m'adono que tens raó, però jo penso que el miracle ets tu.  I jo participo afortunadament d'aquest miracle.

I també crec que sempre podem triar.  I que tu ho sabies i que volies i vols acompanyar-me en aquest poder triar.

Gràcies per ser-hi, sempre. T'estimo molt

Martí

Reflexions sobre el desig

Fa dies que hi dono voltes. Crec que el desig sempre se m'escapa de qualsevol reflexió o raonament.  A vegades estic temptada de dir que simplement hi és o no hi és, sense cap explicació. Hi és o no hi és i no podem fer-hi res. Cal acceptar les coses com són. Però m'hi resisteixo. Jo sempre havia trobat unes condicions, que per a mi eren favorables, que en mi sempre provocaven el desig: enamorament i relació profunda, confidències i confiança. Acolliment.

Ara que em sembla haver-lo perdut, fins i tot en situacions on abans hi era i ben potent i intens, tinc la impressió que no hi ha manera de retrobar-lo. Però, per què no s'hauria de poder retrobar malgrat que sigui una cosa que en principi hauria de sorgir espontàniament?

El veig i el sento en vosaltres, estimats, com si pogués sortir del no res, d'un sol contacte, d'una mà, d'un gest.

Per a mi mai no ha estat així. El meu desig sempre ha sorgit de l'enamorament. Per aquest ordre, o sigui a l'inrevés del que he vist a vegades en vosaltres. Per a vosaltres,  els homes que he conegut, del desig, primer, en surt l'enamorament, després. Això si és que surt. Jo crec que ho viviu així. O ho comuniqueu així. També a vegades em feu pensar que la realitat és que ignoreu l'enamorament fins que no es torna desig. Però tampoc ho sé segur.

Per part meva prou que ho tinc comprovat. L'enamorament jo el sento de seguida que apareix, el detecto i el reconec.  Més tard, si hi ha una correspondència en el sentiment, pot sortir el desig. Crec que mai no he desitjat ningú que no m'hagi desitjat a mi. És una situació que si bé no és impossible, jo en mi, no la veig, ni la contemplo.

És inevitable que quan l'enamorament baixa d'intensitat, el desig també es perdi?  Jo crec que no, que no ho hauria de ser. Hi ha d'haver alguna altra cosa que pugui mantenir el desig. Pot ser la mateixa felicitat. El fet de sentir-me contenta i exultant ha mantingut el desig  moltes vegades, malgrat el final dels enamoraments.

Sempre havia cregut que la bona relació, la confiança, les converses, les complicitats, podien mantenir el desig. Ara m'adono que tampoc ha estat suficient. Amb l'Arnau tenim molta comunicació i tanta complicitat com pugui ser i en canvi, a mi el desig se m'ha escapat. Segueixo pensant que mentre que ens sentim còmodes l'un amb l'altre, res no està perdut.

La tendresa quotidiana a vegades ajuda. Amb l'Aureli ens sentim a prop. Jo no sento molt de desig, però sí que hi ha tendresa i contacte físic, molt. Moltes carícies, moltes abraçades. I de tant en tant sorgeix alguna cosa més. Suposo que l'edat també hi deu jugar algun paper en la poca freqüència.

Hi ha un misteri en les persones, que porta a voler saber, a voler entrar, a voler comunicar del tot. Mentre aquest misteri es manté ... es manté el desig?  Quan ja ens coneixem molt, quan ens pensem que ho sabem tot... se'ns escapa?  No ho sabria dir.

Potser el final del nostre invent podria ser aquest, com recuperar aquest desig que se'ns escapa, a vegades?  O he de dir que se m'escapa, perquè només és cosa meva?

I segueixo pensant en la sensació d'acolliment, com una cosa molt important.  Fins i tot pel desig.

L'Arnau i la Caterina - 11

- M'agradaria molt que tot anés bé... entre tu i en Martí. Somio? Les vostres cartes m'agraden i trobo que ho expliquen tot i ho transmeten amb una serenitat tranquil·litzadora.
- Crec que no somies, o que els teus somnis no són en va. Les cartes són autèntiques i són ben bé tal com em sento. Hi ha una acceptació de les coses com són. Te'n recordes la meva frase "Les coses són com són i les persones també". Fa tants anys que la dic i encara potser a vegades se m'oblida.
- Cal tenir-la present, sempre. La majoria de disgusts que tenim a la vida, són a causa de les expectatives no acomplertes.
- Tens tota la raó.  Però ja em coneixes, quan tu em deies que no m'acabaves d'entendre, però que volies seguir endavant, escoltant i acostant-te a les meves històries i les meves maneres de veure les coses, jo potser no tenia grans expectatives, però d'alguna manera sí. L'expectativa de fer camí junts, de descobrir junts, d'aprendre junts. I la implicació personal per aconseguir-ho. No sempre tu i jo hem complert les nostres expectatives mútues, oi?
- Potser no, però més sovint sí... o tu no ho veus així?
- La nostra història ha tingut tantes etapes i tan diferenciades que em semblen gairebé històries diferents. Primer vam ser amics convencionals, de parelles d'amics, que surten, parlen, es troben. Tampoc molt sovint, però si que manteníem una relació regular i continuada.
- Que lluny que em sembla tot allò!!!
- Ho és de lluny. Molt lluny.  Deu fer ben bé 40 anys d'això, d'aquesta etapa convencional. Després hi va haver una altra etapa, amb un petit canvi: vam seguir essent amics convencionals, però amb un apropament per part meva a vosaltres dos, a tu i a la Lea, la teva dona. Vaig començar a venir sovint a casa vostra i xerràvem tots tres i algun cop també anàvem a donar un volt, a caminar. Jo m'hi trobava bé. D'aquesta època jo guardo records bonics i ja una mica romàntics. Eh?Que em semblaven una bestiesa, en aquell moment, però era capaç de gaudir-los i de somriure dies i dies pensant-hi. Un dia, per sortir a caminar em vas deixar un jersei teu. Encara estava molt lluny la nostra proximitat física, ni se m'hagués passat mai pel cap,  però la realitat va ser que vaig gaudir del teu jersei i de la teva olor com si fossis tu que m'acaronés la pell. Crec que t'ho vaig dir i tot, o no ho sé, potser era més tard quan t'ho vaig dir.
- Crec que m'ho vas dir en un altre moment, però no molt més tard... me'n recordo, i tant!
- I un dia, com qui no vol la cosa, em vaig  empescar la manera d'inaugurar la  nostra tercera etapa, dient-li a la Lea, que m'agradaria parlar amb tu, sols.  Em va dir que sí que cap problema. Un dia ens va deixar sols i vam parlar. I vam entrar de cop, en una sola conversa, en aquesta amistat íntima, de confiança total i recíproca.
- Jo estava en la època convulsa de la Roser, i em va anar molt bé tenir algú amb qui poder parlar de tot allò. En tu vaig trobar companyia, comprensió, reflexió i suport.
- Érem amics i jo me'n sentia satisfeta. Sí, mica en mica m'anava enamorant de tu i encara que tu estaves més per la Roser que no pas per mi, crec que el meu paper d'amiga em compensava molt de qualsevol frustració. Seria mentida dir que no em trasbalsaven algunes coses o fer creure que no hi vaig patir gens, però sabia que hi volia ser. D'aquella manera? Doncs sí, d'aquella... ja m'anava bé, fèiem camí cap a un invent que no sabíem com havia de ser, però que tots dos teníem ganes de provar.
- I vam ser amics, durant molts anys, ens tocàvem amb confiança, la mà el braç i aquesta confiança es va anar tornant cada cop més intensa, més plena de contingut, més plena de desig... però ens manteníem en l'àmbit de l'amistat.
- Jo volia tenir el meu lloc molt clar. Tu tenies una vida amorosa dispersa i complicada i jo no volia formar-ne part. No pas d'aquella manera. Primer ens havíem d'aclarir.
- I vam acabar per aclarir-nos molt bé!
- I després de ben bé una dotzena d'anys... vaig escriure la famosa "Carta del futur"

Martí - 10

Estimat Martí, a veure si reprenc el fil ...

Com deia, va durar massa la manca de comunicació veritable, la manca de comprensió mútua. Massa. Incomprensiblement. Jo no podia entendre que dos amics de l'ànima que havíem confiat tant l'un en l'altre, no trobéssim la manera de parlar les coses.

Persistien els dos models. El meu era aclarir-ho, parlar-ho, buscar punts en comú,  entendre'ns disculpar-nos en tot el que calgués.  I jo insistia i insistia en parlar les coses. Tu no em seguies.

Per a tu era deixar enrere els mals moments i començar a inventar-ne de bons. Jo no et seguia.

Aquests bons, per a mi no podien tenir cap contingut ni cap consistència si primer no havíem tret les runes. Com pots construir un edifici nou en un solar ple de runes sense treure-les?  Jo no ho entenia. Per a tu això era molt més fàcil... runes? quines runes?

Però va passar el temps, els mesos, i els mesos  i els mesos. I amb el temps, va anar entrant dintre meu el convenciment que després de mil intents, no gens afortunats, de parlar les coses... potser ja no quedava res més per parlar, o potser que ja no calia, o potser que no servia de res o potser les tres coses a la vegada. Des del meu punt de vista, era com si haguéssim embastat mil converses i no n'haguéssim acabat mai cap.  Però tampoc era cert.  De tantes converses, alguna cosa havia anat canviant dintre nostre.

Deixant a part el contingut de les converses, tots dos, ens miràvem, ens escoltàvem els gestos i les actituds i les paraules i els tons. I l'afecte i l'amor  sempre hi eren. Sempre. I això ens feia adonar-nos que mai ni en un sol moment havien  deixat de ser-hi. "Sempre ens hem mirat i ens hem escoltat, en tots els moments", em diries, tu, Martí, i tindries raó. Mai no vam deixar de fer-ho, però la ceguesa del patiment no deixa veure gran cosa i la de la incomprensió tampoc.  Però imperceptiblement, lentament, ens vam començar a veure de nou. Em commovia la teva paciència en escoltar-me un cop més, en aquelles coses que ja no tenies ganes d'escoltar i que no tenies ni idea de com contestar o com resoldre-les.  A tu et sorprenia i també t'entendria i t'emocionava la meva insistència en buscar solucions, en ser-hi sempre. En intentar entendre't malgrat tot. En saber entrar en tu per entendre't sense fer-me mal.

Algun cop t'he preguntat com t'ho vas fer per canviar el xip... potser tu no has tingut la sensació de canviar de xip. Jo sí i sí que ho sé com ho vaig fer.

Jo crec que el miracle el produeix el fet de desplaçar-se de la comoditat del propi lloc i intentar entendre el lloc de l'altre. El miracle és entendre, entendre, entendre. Deixar de jutjar les paraules tal com són literalment. Deixar de fer atenció en les coses exactes que es diuen amb més o menys poca traça i entendre actituds i sentiments. Mirar endins, directament a dins.  Com quan mirem un mirall, o fins i tot una finestra, no mirem el vidre, mires allò que hi ha més enllà. I amb moltes dificultats, al començament i molta facilitat més endavant, vaig començar a mirar-te endins. A sentir-te endins. A entendre que aquelles actituds teves que tu intentaves justificar amb un "Potser sóc egoista, però necessitava apartar-me"  "Potser sóc egoista, però..."  No eren cap mostra d'egoisme, sinó que eren resultat d'un model, d'un punt de vista que no podia ser un altre perquè era el teu. Que tu, exactament igual que jo vas fer el que podies  fer. Vas prendre aquelles decisions perquè no sabies ni podies prendre'n unes altres. Com jo. No vaig fer el que vaig fer, ni vaig dir el que vaig dir ni em vaig sentir com em vaig sentir per haver-ho triat. No. Va ser perquè no vaig saber ni poder fer cap altra cosa. Com tu.  Potser semblarà poc important o anecdòtic dit així.  Però això em va acostar a tu, em va donar llum i això em va salvar del meu forat.

Tu mantenies sempre la calma, amb les teves formes impecables i a mi em semblava que aquesta calma indicava unes opcions ben preses i ben escollides. Fins i tot amb fredor. Però no. La teva placidesa tan treballada, és com és perquè la vols i la conrees, però té, com tot a la vida, uns peatges, que fan que en situacions difícils tampoc no puguis triar. Les teves opcions són les teves preses d'avançada i no podies triar. Tant o tan poc com jo.

I et vaig saber veure a dins de tot, amb les teves recances, poc confessades. Intentant mantenir allò que tu volies a la teva manera, no a la meva.  No feia jo el mateix?

Entendre les pors.  Moltes pors Martí. Teves i meves.

Entendre que som tan poca cosa, tots plegats i tu i jo també.

Jo m'havia imaginat la solució com un esclat. Un dia, una conversa, un nus desfet, una comprensió explicitada...  un projecte, un camí a fer, era el meu model. No ha estat així, de cap manera.

La comprensió, l'arribada a la llum, des del clot, ha estat plena d'anades i vingudes. Quan creia que ja ho havia entès i que ja ho havia resolt, el meu cap s'encallava de nou en alguna nova conversa o en una trobada que em deixava com amb l'ànim enfonsat en un no-lloc.  On sóc? Torno a la casella de sortida? I calia fer la feina de nou. Em perdia un cop i un altre. Ara, ja fa molt que no em perdo. No tinc cap intenció de perdre'm més, si és que em queda algun poder de decisió sobre això.

L'altra cara de la moneda va ser la renúncia. Però també em va donar llum. Renunciar al meu somni. Renunciar a aquesta relació que ja no era possible com jo la veia. I recollir tot allò que encara fos possible.

I, Martí, estimat, tens raó quan dius que jo crec que no trobem la bona solució per a nosaltres. Ho crec de veritat. L'alliberament és no buscar-la. I també buscar una distància adequada. No deixar-me engrescar per cap proximitat que em torni a fer creure que allò és possible.

Estimar-te, com ara,  en les cartes, saber l'un de l'altre, les paraules d'amor i algun dia, molt de tant en tant veure'ns, el temps és avar amb nosaltres, però ara potser sigui millor així.

M'agrada com m'escrius, em fan feliç les coses que em dius i crec que ens anem sentint cada cop més a prop l'un de l'altre. Com ens agrada sentir-nos.

Martí - 9

Estimada Caterina,

Com sempre et llegeixo amb molt d'interès i com sempre em sorprens, un cop més. No esperaré la teva explicació de la remuntada per contestar-te. He llegit la teva carta unes quantes vegades i crec que m'ha ajudat a entendre les coses que aleshores no entenia. 

Llegit ara, així, tal com ho dius, em sap molt de greu tot com va anar i et demanaria perdó mil vegades i una més encara. No volia pas que passés això i no sabia com evitar-ho i tampoc jo no era capaç d'explicar bé, tot el que pensava i sentia.

M'adono d'alguns mals entesos i sé que ara m'entens si t'ho dic. Només un petit exemple. Quan et deia que aquell que teníem era el millor lloc, sobretot perquè no en teníem d'altre, ho deia amb la il·lusió i la bona fe de com ho vivia jo. Com una cosa molt positiva, com un refugi, com un secret, com aquell lloc on ens trobàvem tant a prop l'un de l'altre. I tu ho veies com una renúncia, com una passivitat o un conformisme de part meva, que no dic pas que no hi sigui també. Però allò que sentia més potent a dintre meu, era la il·lusió del nostre refugi. També em costava renunciar-hi, perquè no tenia cap recanvi, crec que ja ho saps.

A mi em feia tan de mal el teu mal, la teva tristesa, que vaig haver d'allunyar-me. No sabia cap altra manera de fer les coses. Ara ho veig diferent. Ara, quan em dius algunes coses que encara no et fan sentir bé, t'entenc i no m'ofusco de la mateixa manera. Em sap greu, és clar, però puc gestionar-ho des de la proximitat, encara que segons tu dius, no acabem de trobar cap bona solució per a nosaltres. Per a mi, ja em coneixes, qualsevol solució és bona. Si puc tenir-te del tot, de cos i ànima, millor que millor. Si no pot ser així, et tindré de la manera que sigui possible. Potser et manllevaré la teva frase, de quan em vas dir que estaves enamorada de mi deu fer al menys 10 anys "T'estimaré de la manera que sigui possible estimar-te" amb enamorament o sense, doncs amb sexe o sense. Tot i que allò que he tingut amb tu, ara mateix no ho tinc enlloc més. Tot i que hi penso sovint i revisc cada dia els nostres moments. Tot i que m'agradaria conservar-ho. T'estimaré igualment si no ho puc tenir.

Em dius que moltes vegades vas dubtar que ens tornéssim a veure. Crec que no t'ho he dit mai, però jo també. Quan sentia aquella tristesa immensa que em comunicaves, veia que no podia, creia que no podria tornar mai. Però a partir d'un cert moment t'escrivia intentant explicar-me. Ho feia, em costava, esborrava, reescrivia...  Volia ser clar  i sincer i després quan ho havia enviat, pensava:  "ai, ai, ai, ara sí que m'engega a fregir espàrrecs definitivament"  I aleshores,  rebia una resposta teva més tendra que mai. I això em donava forces per seguir.

I estic content d'haver-ho aconseguit. Simple com sóc, cada cop que et veia bé, tranquil·la i afectuosa, em pensava que ja estava, que tot estava guanyat. Tu em retornaves a lloc cada cop... "encara no som allà on anem"  em deies de maneres diferents.  Ara no m'ho dius, estimada i  ara mateix, lluny de pensar que ja som allà on volem ser, crec que som en el camí que volem ser  i que ens hem de deixar fluir per trobar un equilibri que ens faci estar bé a tots dos. Finalment això és el que compta.  Em fa sentir molta pau llegir-te com m'escrius ara. Diguis el que diguis, perquè tu ho dius diferent i jo també ho rebo diferent. M'agradaria que poguéssim compartir aquesta pau i aquesta alegria de tenir-nos.

T'estimo molt

Martí

L'Arnau i la Caterina - 10

- Ha estat molt clarificadora la manera que has explicat el teu problema amb en Martí.- diu l'Arnau.
- M'alegro que t'ho sembli, ara falta veure què li sembla a ell i com respon a aquesta carta.
- Potser hauries d'acabar d'explicar-ho tot, la remuntada, com tu l'anomenes, per facilitar-li la seva resposta.
- Bé ja tenia el meu ordre pensat d'abans, podria ser que tinguis raó, Arnau, ja saps que confio en la teva intuïció.  Però tot arribarà.  No sé si l'ordre es molt important, però canvia una mica l'esquema mental que tinc. A mi m'agrada que reflexionem junts, tu i jo, també. Perquè tu has estat la persona que ha estat més al peu del canó.I vull que hi siguis present i implicat, com hi has estat.
- Sí, al peu del canó sí, però fent un paper ben galdós.No sabia com ajudar-te ni què fer.
- Doncs per no saber-ho ho vas fer molt bé. El secret era ser-hi, bàsicament. Estaves una mica espantat també. Ho notava. Espantat de veure una Caterina que mai no havies conegut abans. Espantat de tant de desconsol.
- No sé si espantat és la paraula, potser preocupat, molt preocupat, per tu, evidentment.
- Saps? recordo el primer cop que et vaig trucar per parlar-te d'això i com que jo no podia evitar de plorar, em vas preguntar si no era millor que ens truquéssim en un altre moment,  que no estigues tan afectada. Et vaig dir que no. En primer lloc necessitava el teu suport immediat i en segon lloc si hagués hagut d'esperar a no estar tan afectada,  crec que no ens haguéssim parlat en molt de temps.
- Bé, jo no podia pas imaginar, en aquell moment, la intensitat de tot plegat.
- No, evidentment que no, com podies saber-ho? Si encara no t'havia explicat res, ni havia passat res més que la primera decisió d'en Martí. Tampoc estaves acostumat a topar-te amb la meva fragilitat d'aquesta manera tan directa. Jo crec que ho vas fer tot molt bé. Ser-hi i intentar que jo entengués alguna cosa de les decisions d'en Martí, i en aquell moment em costava molt d'entendre. Tot. Em va fer molt de bé, per molt que em costés temps i temps, la teva paciència en explicar-lo un cop i un altre.
- Me n'alegro, però és com si no m'ho acabés de creure, jo em sentia tan incapaç d'ajudar-te!  Per això he llegit aquesta teva carta al Martí amb molt d'interès, un munt de vegades i crec que m'ha ajudat molt a entendre-ho tot plegat, fins i tot a mi, que ho he seguit de ben a prop i dia a dia.  Ja et deia que tenia ganes que escriguessis aquesta entrada i m'ha agradat el resultat. Molt.
- Saps?  quan vas dir, fa uns dies, que ja tenies ganes de llegir aquesta entrada que parlaria d'això... tot i que no te'n vaig dir res, vaig pensar: una entrada?  al menys en necessitaré 25, jo! Però no, m'he quedat sorpresa que amb tan poques paraules hi hagi cabut tot. Sorpresa i alliberada.  Així que només era això?

L'Arnau riu obertament amb aquesta pregunta...

- Només era això... sí. Valia la pena prendre-s'ho d'aquella manera dramàtica? - pregunta ell al seu torn.
- Per descomptat que no. Crec que el patiment, mai no val la pena per res. L'única cosa que podem fer és, després, amb la calma, retrobada, treure'n algun profit. Aprendre coses. Que indubtablement hem aprés.
- Que us estimeu de maneres diferents?
- Ara em costa contestar aquesta pregunta. Tinc claríssim que ens estimàvem de maneres molt diferents. Immensament diferents. Jo no hagués pres cap de les opcions que ell va prendre i per descomptat ell no hagués pres cap de les opcions que jo vaig prendre. Cap. Ni una. La meva manera d'estimar sempre és  molt a fons, molt implicada, no m'importa arriscar-me, si la relació és important. La seva molt més lleugera. Sense tocar cap de les seves seguretats.  No sé si les maneres encara són tan diferents. Crec que hem reduït distàncies. Però tampoc no sé fins a quin punt. No ho sé.
- Jo crec que l'enamorament no estava al mateix nivell l'un de l'altre. No vull pas dir que no t'estimi. Sé que t'estima molt. Però d'una altra manera. De la seva manera.  Nosaltres, tu i jo, sobretot a partir d'un cert moment, vam estar sempre al mateix nivell. Enamorats del tot, pendents l'un de l'altre, disponibles, amorosos, amb deliri per veure'ns i per parlar-nos.
- Sí, estimat, vam trobar una simetria, prou envejable. No va sorgir de seguida, però finalment hi vam arribar. Vist així, la diferència és molt gran.  Tu i jo vam trobar un equilibri junts, en comú. Ell i jo hem hagut de trobar i refer un equilibri individual per retrobar-nos d'alguna manera. Ens hem modulat i canviat l'un a l'altre, però no ho hem fet junts. No sé si això s'entén i té cap sentit per a tu, o per a ell. Per a mi, sí.
- Crec que sí, que t'entenc què vols dir.
- Tu i jo hem arribat a una comunicació poc freqüent. Tampoc va ser aquí des del primer dia. Tu t'has anat trobant en lloc segur per explicar-te. I ho has fet sense reserves. Jo ja ho havia fet abans que tu. Per a mi, la sinceritat ens salva de moltes coses. Però la sinceritat no és fàcil. Moltes vegades em ve al cap aquella frase que vam llegir i comentar fa anys: "La sinceritat és sempre cruel?" te'n recordes?
- Sí me'n recordo.

• - Perquè no sigui cruel, la sinceritat, necessita d'un anar i venir de l'un a l'altre. Si una persona no és capaç de posar-se en el lloc de l'altra, aleshores la sinceritat fàcilment pot ser cruel. Si som capaços d'anar i venir des de nosaltres a l'altre i entendre com se sent i que li passa, potser la sinceritat deixa de ser cruel, per ser un lligam potent i difícil de trencar. Com la nostra.

Martí - 8

Estimat Martí,

Segurament que això que et diré, t'ho he dit moltes vegades, no podríem pas comptar-les, però ara vull explicar-ho aquí, perquè aquí no ho llegiràs només tu i perquè estic convençuda que, ara, ho explicaré diferent. Amb paraules tan boniques i comprensives com sàpiga i també estic convençuda que tu ho llegiràs diferent, amb el cor i la ment més oberts i acollidors, com ara et sento.

Per a mi, el lloc físic, la manera com vam començar, era com una mena de prova... després de tants anys de ser amics de l'ànima, sense tocar-nos, com podíem saber, com ens sentiríem junts? Si el petó, aquell que ja no trobaves orfe, perquè era imaginat per tots dos a la vegada, seria adequat, si tindria tot el que ha de tenir un petó. Pensava que si en teníem ganes, de seguir endavant, hauríem de trobar una altra manera.

Per a mi, estimat, tu has estat, des de sempre, un gran amor.  Ho ets encara. Si dic un dels meus grans amors, segur que algunes persones no ho entendran, però és la veritat. Jo només he tingut amors importants, grans, profunds, cap d'anecdòtic. Tampoc tants, en tants anys de vida, han estat 4. I tots ells els he volgut viure amb intensitat, amb passió, amb l'ànima.  

I ja em coneixes, amb la meva passió per les paraules, imaginava sempre, explicitar els sentiments. Em delia de paraules d'amor, que tu i jo utilitzàvem amb compta-gotes. No acabaven de fluir. Qüestió de caràcters?  Qüestió de pors?  De no voler que res bellugui ni un sol mil·límetre de com està?  Por d'un allunyament de les parelles habituals? 

Malgrat tot, els nostres cossos es desitjaven i s'entenien molt bé i vam aprofitar fins l'última gota les possibilitats d'aquell lloc i d'aquell temps, que a mi em semblava ben precari. 

No sóc una persona que tingui una tendència especial a queixar-se. No. Encara que en aquesta història t'ho hagi pogut semblar. I vaig intentar positivitzar-ho tot, vaig voler proposar, parlar-ne, explicar-me.

La meva sensació era que estava tancada en una caixa massa petita per a mi.  No hi cabia ni d'alçada, ni d'amplada, ni de llargada.  Feia mal.  La meva ànima no hi cabia, ni per l'espai i la poca seguretat que ens oferia, ni pel temps, ni per les converses que abans teníem i que jo creia que havien de seguir per acompanyar una relació tan important.

No me'n vaig saber sortir ni de comunicar-t'ho, ni de que t'apropessis una mica a la meva manera. 

Hi va haver un moment, el moment del trencament interior, que em vaig adonar que aquesta relació, no tenia cap solució vàlida per a mi, vàlida de la manera que jo la desitjava, potser fins i tot la necessitava. Una precisió que marca la diferència entre aleshores i ara.  La necessitava amb una urgència que em feia mal.  Ara  per més que t'estimi, he après a viure sense ella, sense ella tal com havia de ser, sense ella segons el meu model, aquell que jo pensava  que seria preciós oferir-te.  Els anys han demostrat que era així, que jo havia projectat i imaginat un impossible. Ho vaig veure de sobte, en un sol dia i  aleshores se'm va ensorrar el món. 

Ja saps, oi el que jo volia oferir-te?  la sinceritat, la complicitat, obrir-nos, escoltar-nos, ser nosaltres mateixos, entendre'ns, prendre les nostres decisions junts...

I en aquest trencament interior, i en aquella tristesa indesitjada, ens vam separar.  La teva manera de veure-ho, sempre era impecable i racionalment  molt correcta. "Això que tenim només té sentit si és per estar bé, si no estem bé, jo m'aparto, al menys provisionalment." 

Crec que mai en tota la meva vida dels 60 anys, que estava a punt de fer en aquell moment, m'havia sentit tan utilitzada... la sensació desesperant era aquesta: mentre m'adapto a tot i tot, tal com tu vols... endavant i quan en alguna cosa no estic d'acord, primer fas l'orni i després quan ja no sé què fer i m'entristeixo,  te'n desentens.  Crec que ningú, de les persones que conec, ha entès el meu trencament interior a causa d'això, la meva "mort" espiritual. No va quedar res de mi. Ni les il·lusions, ni la meva manera d'estimar, ni la meva manera de sentir.  Res. Em van quedar les activitats, les meves múltiples activitats, que no podia deixar en cap moment: la feina, els meus hobbys diversos, la casa, la família, els amics, les amigues. Ocupar-me, ocupar-me i ocupar-me era l'única cosa que podia fer i tot i així la tristesa immensa persistia tossudament. Només l'Arnau hi podia entendre alguna cosa. Ell tenia un parell de situacions pròpies que podien acostar-lo a aquest patiment que tothom considerava tan exageradament viscut.

No vam saber prendre unes bones opcions, en aquell moment. Ni tu, estimat,  ni jo. Vam allargar inútilment una etapa que o bé no hagués hagut d'exisitir mai o hagués pogut ser molt curta si haguéssim trobat la manera correcta de gestionar-la. Però no la vam trobar.

Tu em deies el que a tu t'hagués agradat sentir i jo et deia el que jo hagués necessitat sentir. Tu deies:"espero que estiguis bé, que estiguis molt feliç" i també "estic molt feliç" pensant que amb el meu amor per tu,  això m'ajudaria, que imaginar-te feliç em consolaria, però jo no tenia forces ni per alegrar-me de la teva felicitat.  Tenia  la sensació com si a un afamat li passessis el menjar per davant sense poder-lo tastar.  I jo m'explicava i m'explicava, perquè jo sempre tinc necessitat d'entendre i pensava equivocadament que entendre t'aniria bé. I el nus s'anava fent més i més gran...

Potser també pensàvem que quan ens tornaríem a veure (i quantes vegades vaig dubtar que això arribés!!!) l'acolliment, l'amor ho resoldria tot. Tampoc va ser així. Em deixava atrapar un cop i un altre per aquest sexe desitjat, que ja no podia satisfer-me. No, no pas d'aquesta manera. I res més. Tot seguia igual. No vam trobar la manera de parlar, de desbloquejar. Només les actituds físiques eren acollidores. Els braços abraçaven, els llavis besaven, però les paraules no. Ni les teves, ni les meves. Tu intentant alleugerir, amb humor, de totes les maneres possibles. I jo intentant entendre i trobar alguna manera de no sentir-me utilitzada. Buscant-me a mi mateixa, perquè em perdia a mi mateixa, estant amb tu. Em sentia com un plat ben cuinat, on venia un llepafils i en comptes de degustar-lo amb tranquil·litat i plaer, l'escampava pel plat fent veure que menjava, però deixant-ne una gran part, desfeta i rebutjada, la millor de totes.

"Jo no sóc això", et deia, algun cop. Jo sóc molt més que això. I tu deies "Ja ho sé". Sí ho sabies, però el que no sabies era què fer amb mi.  No volies trencar, definitivament, ni jo tampoc, però com redreçar-ho? La sensació que et sobraven coses de mi, que encara hi cabia menys que abans, es va allargar moltíssim.

Crec que deixarem la remuntada per un altre dia. Ei!  Perquè malgrat que pintava força malament, hem remuntat. 

Espero haver sabut explicar, que tot el problema es mantenia, perquè cadascun de nosaltres només contemplava el seu propi model.  Quan una amiga em deia... però "adapta't" i gaudeix del que tens, jo només podia contestar, m'he adaptat sempre, però ara ja no puc gaudir del que tinc. Em fa massa mal, tot.

Una abraçada, estimat, fins aviat.

Caterina

L'Arnau i la Caterina - 9

- He llegit les teves reflexions, estimada. Les he trobat immillorables - diu l'Arnau convençut amb el seu somriure ample i esplèndit
- Immillorables no, espero que aquesta conversa les millori molt - contesta la Caterina - sempre hi ha coses a afegir o a rebatre o a concretar.
- Provem-ho!  Jo diria que poliamorosos en som tots, que tots ho duem a dins, però hi ha persones que ho desenvolupem i altres no.  Vols dir que no en som una mica tots?
- Podria ser, Arnau. Jo trobo que hi ha gent que ho porta molt amagat, eh? Com podríem assegurar que també ho són?
- Per la por que tenen de ser-ho? Per la rigidesa dels seus plantejaments? Pel fet de no voler-ne saber res de res?
- Em sembla que tens una mica de raó - va dir la Caterina rient - Però no vull renunciar a pensar que hi ha gent que realment ho viu així i que està d'acord amb ella mateixa i que manté una coherència interior en aquest aspecte.
- Ui! que poquets!!!  - diu amb cara de murri, l'Arnau.
- Concedit:  poquets! Sí, veritablement crec que tens raó.
- Un altre cosa que m'agradaria respondre de les teves preguntes és que no hi sé veure cap incapacitat, jo, en el poliamor.  Crec que més aviat és una capacitat més gran d'estimar que transcendeix la possessió i l'exclusivitat.  Quina incapacitat?
- Tens raó, jo en principi quan em plantejava aquestes preguntes, pensava en la incapacitat de conformar-nos amb el que tenim, amb la incapacitat de ser fidels només a una persona, però m'adono que com a pregunta deplantejament potser estava bé, però com a resposta no em convenç gens. Conformar-se, no m'acaba de semblar cap valor positiu, millor lluitar pel què creus i pel què vols. I la fidelitat més difícil sempre és amb un mateix. Aquesta és la que busquem.
- Exacte, prou complicat és!
- Sí ser coherent i fidel a un mateix no té res de fàcil. I una relació profunda tampoc, poliamorosa o no.
- Jo crec que allò que nosaltres hem desenvolupat com a persones implicades en relacions múltiples, són tot qualitats i capacitats positives. Hi ha hagut maduresa sempre, fins i tot en les situacions complicades, hi ha comunicació intensa que no s'esgota mai, hi ha unes complicitats plenes.  No hi veig cap fugida. No. Hem fugit tu i jo, potser, de les nostres famílies, de les nostres parelles?
- No. No hem fugit d'enlloc, ni tampoc de nosaltres mateixos.
- Jo crec que aquesta manera de viure l'amor enriqueix i complementa, dona consistència, construeix.
- Sí, si es porta bé, sí. -diu la Caterina, assentint i expressant un petit dubte en el seu gest del cap
- Mai no és negatiu,  mai és desequilibrador. - intenta convèncer-la l'Arnau.
- En això no puc pas estar-hi d'acord.  Entre tu i jo ha estat positiu i equilibrador, però també amb altres persones ens ha estat molt i molt desequilibrador, no podem oblidar-ho.
- Circumstancialment, desequilibrador, només.
- Que no recordes, les teves males temporades amb la Roser. Equilibrat no estaves, amb aquell patiment a sobre. I jo?  Equilibrada,amb el problema amb en Martí?  I això que en cap cas ens havíem fet cap malifeta ni cap greuge molt important i malgrat tot ens va desequilibrar sí. Què hauria passat si no ens haguéssim tingut tu i jo de suport?  No ho sé. Possiblement la teva dispersió s'hagués fet molt més gran i molt més superficial i el meu tancament  molt més intens i més profund.
- Doncs això circumstancialment desequilibrador.  Després tornem a trobar el nostre lloc.- Diu l'Arnau, poc a poc,  reflexionant, a veure si ajusta bé els conceptes
- Exactament igual com ens podria passar amb només una parella, de fet, passa a molta gent que una sola parella els desequilibra. Vol dir que no és qüestió del poliamor, sinó de la manera de portar aquestes relacions.
- Hi ha un paràgraf de la teva reflexió que jo trobo que és el nucli de la qüestió. Te'l llegeixo:  Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.
- Així ho he viscut, jo, Arnau
- I jo també. Ja saps que van passar 12 o 13 anys, d'amistat. I en aquells moments tot això ja hi era. Després vam ser amants, però va ser només un afegit molt gratificant. Vam seguir amb les nostres coses. L'objectiu últim no era ser amants. L'enamorament, l'amor, l'afecte ens hi van portar.
- Estava convençuda, arribat el moment, que només amb aquest afegit, que ja ens estava cridant feia dies, podries treure i expressat tot el millor de tu. No em vaig equivocar. Va ser un esclat en la teva manera d'expressar-te. El poder parlar amb el cos, va fer que poguessis expressar-te també amb les paraules infinitament millor que abans. Eres com un tot que podia funcionar molt i molt millor.
- Sí i això ha perdurat, fins i tot després del sexe, fins i tot ara que ja no en tenim.
- Si, perdura, és cert.
- M'agrada molt la imatge del rodamón emocional... molt. Perquè com que sempre busquem, investiguem  i ens trobem sempre jugant en un terreny de convencions, sempre està en precari. Sempre.  Sempre en moviment, mai aturats.
- M'agrada la teva manera d'interpretar-ho...
- Potser no volies dir això, tu?
- En part sí, però en part parlava de coses més interiors. Parlava d'una fragilitat interior, d'unes necessitats potser excessives,  que vestim de raonaments i de pensaments, però més que trobar-nos una estructura de raonaments ben bastida, en una seguretat que ens aixopluga, tenim sempre alguna cosa d'indigent. Però deixa-ho córrer, m'agrada la teva versió.

Reflexions personals

Què és allò que ens fa poliamorosos?  Una capacitat especial o una incapacitat especial? Una insatisfacció constant?  Una fugida de les mateixes persones a qui estimem, sense deixar d'estimar-les?

O simplement un aprofitar les ocasions, com diria l'Arnau? 

Fa molts anys que he volgut deixar testimoni d'aquesta manera d'entendre l'amor, d'aquesta manera de viure'l. Vaig voler-ho fer des que la meva trobada amb l'Arnau, em va canviar la vida, em va fer veure que l'amor era múltiple i immens i va fer que la meva vida amb l'Aureli canviés, en positiu, també, de retruc. En aquella primera intenció hi havia molta part de transmetre la filosofia, la manera de sentir, la recerca d'allò més autèntic que tenim dins, s'adapti o no a les convencions.

Qui pot sadollar-nos completament? Ningú.  No és, doncs lícit buscar  la manera de completar-nos amb diferents persones: família, amics, amants? 

Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.

Jo crec que amb l'Arnau ho hem trobat. Ser-hi sempre i saber on som. Què i com sentim a cada moment. No ens sentim que ens poseïm, sentim  que hi som. LLiures i pròxims.

Quan l'Arnau i jo després de molts anys de ser amics de l'ànima i de defugir per no saber com gestionar-ho l'aproximació sexual, vam decidir-nos a tirar-ho endavant,va ser com un esclat. Hi havia l'enamorament que sempre brilla molt, però hi havia, al mateix temps, el compromís interior, explicitat d'una manera molt suau i lleugera de millorar la nostra vida quotidiana, amb les parelles, estimades, sense dubtes. Ajuda mútua. La mateixa ajuda que en els anys d'amistat, només que a partir d'un cert moment ja érem amants. Va funcionar. Tot va brillar.

Vam donar prioritat a les famílies i a les parelles. Caps de setmana, vacances, tot per a ells. Per a nosaltres, estonetes, hores, algun dia sencer, però ho vivíem bé, amb il·lusió i alegria. Infinites converses parlant de tot. 

Ara, que deixo testimoni, ho faig d'una manera molt diferent. No tant brillant. A vegades em sembla que som una mena de rodamóns emocionals que ens hem volgut vestir de gala per dissimular la nostra precarietat.  

No tinc cap recança sobre la vida que hem construït, ni em desdic de res. Crec que ho tornaria a fer, sinó tot de la mateixa manera, prou semblant de com ha estat.

Hi ha hagut tants moments  bonics, tanta complicitat i tanta tendresa, que ningú que hagi viscut una cosa així podria renunciar-hi.

Ara a l'Arnau i a mi, ens ha tocat una sinceritat que és difícil per a mi i una acceptació de les coses com són, potser difícil per a ell.  A vegades és més còmode deixar les coses en a inconcreció, però arribar a fons de tot, sigui com sigui, sempre ens val la pena.

Totes les relacions són inventades, ens dèiem un dia. Sempre interpretem totes les paraules, totes les actituds. Volem veure el que volem veure i és això el que veiem.  Si això es potencia en positiu, tot flueix. Amb l'Arnau hem potenciat tots els aspectes positius de nosaltres mateixos. Ens hem valorat i cuidat. Ens hem ajudat a ser més com som. "Mai no soc tan jo mateixa com quan estic amb tu" li deia. Ell no ho responia pas de la mateixa manera, però sempre amb mi, ha donat el millor d'ell mateix. He tingut un Arnau esbiaixat, en el seu millor perfil. Hi ha parts d'ell que mai no m'ha amagat, però que jo no he pogut veure en directe.

En algun moment  em vaig oblidar d'una cosa, amb en Martí, de ser jo mateixa i em vaig deixar portar cap a unes situacions i circumstàncies que no volia, tot i ser jo que les vaig provocar. Em vaig equivocar doblement, en fer-ho, i en inquietar-me perquè ho feia.

Aquesta dificultat, aquesta relació, fa que em miri aquest testimoni que dono ara, d'una altra manera, més crítica, menys optimista. 

Cal fer les coses molt ben fetes perquè tot rutlli i qualsevol error, quan parlem d'amor i d'amistats molt profundes, pot portar a trencaments interiors difícils de reparar. Crec que he aconseguit reparar una gran part de mi. Hem aconseguit reparar  la relació amb en Martí.  La meva vida sexual, disminuïda, és la seqüela que n'ha quedat. 

Em sap una mica de greu que hagi guanyat la solució de posar una distància en les coses. Es viu millor, parapetat, tancat?  No ho sabria dir. Potser sí, però en cap cas no era la meva opció. Queda tornar a obrir les portes. No parlo pas de persones noves, no.  Abans de marxar, ja no hi penso en això. Parlo d'obrir les portes del cos i de l'ànima a les persones que estimo. A totes, com hauria de ser.

Martí - 7

Estimada Caterina,

Potser sí que en els darrers anys hem fet més atenció a les diferències entre nosaltres que no pas a les coincidències. Ara, tens raó, m'agrada on som i m'agrada llegir-te les cartes que tornen a ser com abans plenes de tendresa.

Ja, saps, que jo sóc molt simple. De cap manera, estimada, vaig pensar, en aquella conversa sobre les vacances a la casa rural, sobre els teus contes, que dient allò que et  deia, et llançava la pilota a la teva teulada i que tu faries alguna cosa. Ja saps que no, no ho vaig pensar, que no sóc tant recaragolat. M'adono que dius que ho feia de manera inconscient, jo juraria que ni així, però vaja, tampoc m´hi posaré tossut. M'agradava imaginar i fer volar els pensaments, en el sentit de parlar amb tu  de desig, de sexe, encara que estava convençut, t'ho pots ben creure, que no passaria mai.

També recordo una de les coses que et vaig dir:  et vaig dir que entre tu i jo, ja havia canviat alguna cosa, que ja ens havíem escrit i dit paraules diferents, que mai abans no havien format part del nostre vocabulari particular. I això ja m'agradava, perquè em feia sentir emocions diferents. Obria possibilitats que abans no existien. Crec que et vaig parlar, d'un petó escrit, simplement en un dels teus contes de feia anys i que jo trobava, que era un petó orfe, que no tenia on sostenir-se. Tu no hi vas estar d'acord. Vas dir que si era orfe, tu ja l'havies adoptat i que jo t'havia dir "Jo el vull aquest petó"  i saps? en aquell moment ni me'n recordava.

Però bé, la realitat és que em vas oferir, al cap de molt pocs dies, un lloc tancat, entre quatre parets, que si bé no era el millor lloc per trobar-nos junts, si que ens permetia fer-nos un petó. I així va començar tot.

Te'n recordes? Feia fred, era el mes de gener, i em vas dir, treu-te l'abric i després ens vam fer el primer petó, amb tot l'encant i l'emoció d'un començament tendre i bonic.

Sóc incapaç d'explicar res del que va anar venint després, ni les coses més boniques, que n'hi va haver moltes, ni les més tristes que jo no sabia entendre de cap manera.

Espero llegir-ho, ja que tu vols reviure-ho tot. Seguirem, doncs.

T'estimo molt i t'abraço molt fort.

Martí

L'Arnau i la Caterina - 8

- Em dius, Caterina, que has perdut l'impuls, però a vegades quan em parles d'en Martí a mi no m'ho sembla.
- Tes raó. Tota la raó- el desig no em funciona gaire bé amb l'Aureli, ni tampoc amb tu, que sou ara mateix els dos homes amb qui podria tenir relacions. I amb en Martí que no puc, segur que funcionaria. M'ha quedat el desig segrestat, allà?  En un lloc on no es pot acomplir mai del tot... també sóc  ben estranya, jo!
- Què hi ha que ho faci diferent?
- No hi ha res massa diferent, les coses que hem fet són aproximadament les mateixes.  Ja em coneixes, Arnau. Expressar el desig en llibertat i fer tot el que ens venia de gust, amb tu, amb ell... no, no hi ha massa diferència en el què hem fet. Detalls, maneres de fer, potser sí, hi ha  petites coses diferents, però en cap cas no són rellevants  per fer que el desig es mantingui o no. Suposo que un cop més són les emocions.
- Per a mi sí que és important el què fem. Potser perquè la meva experiència ha estat com ha estat i allò que he fet amb una o altra dona ha estat molt diferent?
- Molt?  Com vols dir?
- Sí, hi van haver una primera experiència, i després més tard, encara un parell més, en les que jo només donava plaer, em satisfeia, sentir el plaer d'elles,  ja en tenia prou, i jo no pensava en mi, elles tampoc. No van pas ser males experiències, no, simplement van tenir-hi una actitud com sol·lícita, tot era per elles.
- És curiós, Arnau, se'm fa estrany, tot i no ser pas la primera vegada que m'ho dius.
- Després, vaig trobar una mestra que em va ensenyar moltes coses.
- Sí ho recordo... a vegades hagués volgut saber quines coses, però ara, tal com em parles de les altres experiències, entenc que qualsevol cosa era més que allò.
- Si, em rentava, em cuidava, en sabia molt. Feia algunes coses que m'excitaven molt.
- Alguna vegada me les havies explicat. Per a mi eren com confidències, allò que no pots explicar a  ningú més i que comparteixes amb la persona més propera, que t'escolta i que t'entén. No em sabia cap greu que m'ho expliquessis. Era per a tu una experiència important i jo l'assumia, No hi veia cap problema, tot i que a vegades, aquesta noia em semblava una mica massa "professional" i perdona l'expressió.
-  Professional no, però que havia tingut un munt d'amants ja en pots estar segura.  Tots dos buscàvem sexe i prou. Ens vam entendre bé i va durar el que va durar... sense cap problema ni escarafall.
- Em costa veure't amb aquesta actitud tan freda, tan  pràctica... sento com si no fossis el mateix Arnau que jo conec,  com si no fossis el meu Arnau.
- Amb tu, com amb la Roser, com també amb la meva dona, tot ha estat molt diferent, hi ha hagut amor,  i hi ha hagut relació i amb tu hi ha hagut una relació tant emocional com sexual molt satisfactòria, segura duradora.
- Per part meva també, prou que ho saps. Tu i jo som el desig satisfet, tan ben acompanyat, tant de temps, amb tan bons resultats, amb tanta felicitat, aconseguida, amb tanta comunicació...  és com arribar a una comunicació quasi perfecta, a entrar ben endins l'un de l'altre. Tot això està fet, ens coneixem millor que ningú. ens entenem millor que ningú.  Serà només el temps?  ai! el temps que sempre juga en contra nostra...
- Seguirem en la nostra línia, parlant i acompanyant-nos, hem tingut tantes etapes diferents a la nostra vida, que crec que encara tornaran a passar coses diferents entre nosaltres.

Martí - 6

Estimat Martí,

M'adono que a vegades quan he explicat tota la nostra història, a persones de molta confiança, han entès que el problema que hi havia entre tu i jo era de sentiment diferent.  M'agrada que comencem a explicar-nos des d'on som ara, que és un lloc que a tu t'agrada i a mi també  perquè es pot entendre bé tota la part d'equilibri, d'igualtat de sentiment entre tu i jo. Som molt diferents, és cert, però ens estimem d'una manera prou semblant.

Saps? L'Arnau em va demanar que fes referència al meu conte La carta del futur, perquè per nosaltres dos era una referència de canvi i m'adono que entre tu i jo també hi ha un conte que ha marcat el final d'una etapa i el començament de l'altra.

Tu d'una manera  una mica inconscient, com si no sabessis amb qui et jugaves els quartos, vas proposar una fantasia, què passaria si marxéssim una setmaneta de vacances junts. En aquell moment, érem molt amics, parlàvem de tot. El meu enamorament es mantenia  tranquil·let, sense ensurts, el teu, o no existia o bé no es feia sentir.  La veritat és que em va sorprendre la teva idea, però la vaig trobar interessant. Sabia què faria si marxes de vacances amb una amiga, sabia què faria si marxés de vacances amb un amor, una parella, però no havia pensat mai què faria si marxava amb un amic de l'ànima, amb qui hi ha tanta confiança, però un enamorament no correspost i per tant, no és un amor, ni una parella.

M'hi vaig posar, ho vaig escriure en forma de conte. Com ho faríem?  Vaig ser racional, lògica prudent. Vaig explicar unes vacances d'amics i res més que d'amics. Xerrant, gaudint de la natura, passejant, llegint un al costat de l'altre, dormint junts a la mateixa habitació (per què no, si el que teníem eren ganes d'estar junts?)

Aquell altre dia de referència,  de canvi important, va ser aquell dinar, quan tu ja havies llegit els contes. Em vas dir:
- A tu t'agradaria que fos tal com ho expliques?
- Per descomptat que sí, jo sempre escric coses que m'agradaria que passessin. A tu no, t'agradaria?
- Jo crec que no sóc tan romàntic. Dormir junts a la mateixa habitació i que no passés res, em costaria.

Això em va sorprendre encara més. Però no eres tu el que  no estava enamorat i no sentia desig? Clar que feia anys que m'ho havies dit, però mai no m'ho havies desmentit. Tot de cop se'm canviaven les referències. Fins aleshores, jo em limitava a mantenir-me en el meu lloc d'amiga,  en el nostre àmbit de converses, confidències, reflexions... contrasts d'idees. Però no ho vaig dir, em vaig limitar a deixar-me portar per la il·lusió d'una cosa nova, inesperada.

No recordo pas com va seguir la conversa, devia estar una mica superada pels esdeveniments que no hagués imaginat mai.. No vas fer cap proposta. Només vas llançar la idea i prou. Quan deia abans que semblava que no sabies amb qui et jugaves els quartos, potser m'equivocava, potser ho sabies molt bé i potser allà dins de tot, en aquell lloc inconscient que no cal ni reconèixer que hi és, sabies que no et calia fer res, llançaves la idea i prou. Alguna cosa passaria. Sí, estimat, em coneixes prou bé.

No em vas festejar en cap moment, no em vas dir paraules tendres, només vas posar els punts sobre les is. Si anéssim de vacances junts, a mi m'agradaria fer l'amor amb tu,
- I si no anem de vacances junts? Ja saps que en aquests afers les nostres parelles tenen prioritat absoluta.
- Sí, clar, ja sé que no pot ser, només era fantasia. I si no anem de vacances junts, m'agradaria igualment, però és difícil que passi, perquè no em veig llogant una habitació per anar a fer l'amor amb tu.
- Seguirem dinant, doncs... ja ho veig.
- Seguirem dinant...

Però no vam seguir dinant, més aviat vam deixar d'anar a dinar....

Recordo d'una manera poc concreta aquesta conversa, però en canvi recordo molt les emocions del moment. Va ser un moment intensíssim. Interiorment ens passaven moltes coses, moltes idees, que no vam acabar de dir-nos. Des d'aquest primer dia, que em va faltar una baula, entre ser amics i ser amants.

Em fa feliç poder parlar de tot això... però per avui ho deixo aquí, ja seguirem.

Una abraçada molt forta. T'estimo molt.

Caterina

L'Arnau i la Caterina - 7

- Hola com estàs, Caterina?
- Estic bé, i tu?
- Jo bé també,  vols dir que l'has dit gaire convençuda aquest bé?
- Sí, estic bé, en general, bé d'estat d'ànim, bé de motivacions diverses, bé d'activitats, bé de relacions... a casa amb l'Aureli a casa, estem bé... Tot bé, tot bé, tot en ordre, però ara en trobar-me amb tu em plantejo coses d'aquestes que parlem i que tenim a mitges i penso que em trobo que després d'haver viscut intensament i en plenitud el sexe, sobretot amb tu, però no només amb tu, ara em sento molt desmotivada. L'altre dia dèiem que tenim totes les portes obertes, i això m'agrada i m'anima, però no em sento gaire així, jo,  no.
- Què ens va passar? Vols que en parlem de tu i de mi? Per què les coses van canviar tan de cop?
- No sé, hi ha molts factors. Em sembla significatiu i curiós que l'últim dia que tu i jo vam fer l'amor, no se'ns passés en absolut pel cap que era l'últim dia.
- Gens ni mica, al menys pel que fa a mi, no m'ho pensava pas, no.  No va acabar de funcionar aquest dia, serà per això?
- No ho sé, però no ho crec.  Jo no li vaig donar gens d'importància. Em va semblar que un dia era un dia i que ja tornaríem al nostre ritme a les nostres maneres.
- És cert que quan em vas escriure després no li vas donar gens d'importància, jo potser n'hi donava més, perquè em sentia una mica avergonyit.
- Avergonyit, de què?  M'hauria de sentir avergonyida, jo ara, que no acabo de funcionar?  Jo ho sento més aviat com una pèrdua, d'una cosa bona, que m'agrada i que ja no la tinc, no pas com cap vergonya. Només faltaria!
- Però malgrat tot, no ens ho vam demanar més, ni tu a mi, no jo a tu.
- No, per part meva hi ha haver dues coses. Un enamorament que em va desviar energies i desitjos, (tot i que crec que tu i jo, en el sentit més amistós i emocional i de sentiment, no ens hem " descuidat" mai, sempre ens hem tingut i ens hem fet costat)  i la conversa que tu i jo vam tenir pel carrer, precisament aquest últim dia. El recordo bé.
- Sí les persones noves, que arriben amb força i els enamoraments sempre desvien energies, és normal. Jo vaig intentar deixar espai, sense amoïnar-m'hi massa. No és que no tingués gens ni mica de gelos, però crec que en tenia més, perquè amb el teu amic teníeu coses en comú molt importants, com la poesia i el costum d'escriure i això em feia sentir una mica apartat, que no pas per l'amor o pel sexe.
- Va ser un enamorament, i una relació que no va ser de molt llarga durada.  Després va venir en Martí.
- I la conversa del carrer, que dius, com va ser?
- Va ser una ximpleria. Però a vegades  sense donar importància a les coses, t'entren endins d'una manera inesperada. De fet vaig viure aquests dos fets com indicis emocionalment importants i potser no ho eren. Primer el sexe no va funcionar i després em vas dir que  la propera vegada que ens havíem de trobar tot un dia junts (no era pas immediat) segurament no podria ser perquè tenies altres coses a fer. No m'ho vaig prendre pas malament, no, gens ni mica.  Aquestes coses sempre passen i ja hi estem acostumats. Va ser potser, aquest avançament tan gran en el temps per negar una possibilitat. Però crec que tots tenim una certa inseguretat i en aquest cas la meva, va manar sobre el moment. Vaig ajuntar dues coses: falta d'excitació i falta de motivació. I vaig pensar que no importava que passés més temps,  sense estar junts, que potser ens aniria bé. Portàvem 7 anys d'amor i de sexe,estàvem molt bé, però potser era normal que l'impuls hagués baixat. Ens donaríem temps.
- I mentrestant han passat moltes coses. Sobretot a tu. T'han passat moltes coses.
- Sí la història del Martí que, incomprensiblement, em va desmuntar del tot, del tot. Escolta'm, i tu, com les has viscut aquestes històries? Perquè si haguéssim seguit amb les nostres intimitats crec que tot plegat ho haguéssim  parlat molt millor, Ja te'n recordes de les llargues xerrades que teníem abraçats, al llit. Si haguéssim  pogut parlar-ho en aquestes condicions, tot hagués estat més fàcil. La sensació que jo no estava essent poliamorosa, com calia, no em deixava expressar i aclarir les coses.
- Jo no ho he viscut molt malament. Tenia una mica de gelos, en el sentit que m'hagués agradat saber més, però creia que seria interferir en les intimitats dels altres i no preguntava. Però tenia una necessitat de saber què fèieu... després ja em va passar.
- Jo creia que hi ha coses que no s'han d'explicar, però, estic segura que en la intimitat, algunes coses haurien sortit,  però si ha de servir d'alguna cosa, en parlem.
- M'agradaria!

Martí - 5

Estimada Caterina,

Rellegeixo aquesta carta que em vas enviar fa dies, ja tinc ganes de contestar-la, però ja saps que a vegades em costa de trobar els moments.

M'agrada molt com recordes aquella tarda, sí, era una tarda.  Complementem les nostres memòries. També recordo el lloc i la conversa. M'hi reconec i t'hi reconec.

Em vaig sorprendre una mica, quan em vas dir que estaves enamorada de mi. És veritat que si ho hagués pogut triar, hagués triat que no passés. Però ara amb la perspectiva que donen els anys, m'adono que sense el teu enamorament, les coses haguessin anat molt diferent. Ens haguéssim perdut moltes coses que m'han agradat molt.

Les nostres cartes potser no haguessin tingut aquest to emocional tan potent que han tingut sempre, des dels primers dies. Potser s'haguessin assemblat més al que jo imaginava quan l'Arnau em va dir que tenies ganes d'escriure'm, de conèixer-me i que si a mi em semblava bé tu començaries. Jo imaginava una cosa ben diferent, però prou que ho saps, em vas enganxar tant amb les teves cartes, que tretze o catorze anys després encara duren.

Recordo com vas anar enderrocant alguns escuts i defenses que jo tenia. Al principi, amb la meva reserva habitual, no volia parlar-te  de les meves dones. Em semblava que feia mal fet si ho feia. M'ho guardava gelosament. Només l'Arnau en sabia alguna cosa.  Tu, em parlaves lliurament de tot, i jo de mica en mica, m'hi vaig anar trobant còmode i vaig començar també a parlar de mi.  A la meva manera, ja ho saps, amb una certa reserva. Crec que aquesta manera, per a tu sempre ha estat una mica insuficient, com si li faltés alguna cosa, però és la meva i tot i ser la meva, crec que s'ha anat eixamplant lentament fins a on som ara. Estic molt content de com hi som ara. Em sento feliç d'on hem arribat. I encara que ens veiem molt poc, ja saps que t'abraço cada nit. Em fa feliç que siguis a la meva vida.

T'estimo molt

L'Arnau i la Caterina - 6

- Em fa il·lusió, Arnau, que t'hagi fet sentir emocions,  la re-lectura d'aquesta carta del futur.  Fa més de 15 anys que vaig escriure aquest conte. L'any 2001. La realitat és que no vam esperar pas fins al 2004 per fer realitat la carta del futur. El nostre any va ser el 2002. No gaire més tard doncs d'aquest conte.  El lloc no era pas el mateix, que descriu el conte, però vam passar tot un dia junts i vam estar molt bé. No vaig trobar a faltar gens les meves fantasies de la Carta del futur.  Crec que fins i tot sense adonar-nos-en vam dir algunes coses igual, amb les mateixes paraules, que el que deia el conte.
- No m'estranya, el trobo un conte preciós, com preciosa i valuosa trobo la teva manera d'entendre el sexe i l'amor. M'hi vaig deixar portar. Em va agradar molt. Jo no havia viscut mai les coses d'aquesta manera tan intensa.
- Ni jo tampoc.
- Però ets tu que té aquesta manera de veure i de viure la relació. D'una manera total, cos i ànima, tot barrejat.
- Sí, sóc jo que ho sento així, però només tu em segueixes.
- No saben el que es perden.
- No, no ho saben i per això mai no els hi sabrà greu haver-s'ho perdut.
- Va durar una colla d'anys aquesta etapa intensa nostra.  Quants, Caterina? segur que tu ho saps?
- Crec que van ser 7 anys, aproximadament, potser una mica més. No crec que fos més de 8.  Per sort la carta del futur s'equivocava en dir que 7 mesos després no ens havíem tornat a veure.
- Em va fer estrany que hi posessis això. Per què ho vas fer?  Tu que sempre has utilitzat els contes i l'escriptura per crear realitats?  La volies així, la nostra història?
- No, no és que la volgués així.  Em va semblar que per tenir una mica de versemblança,  escriure una carta a mà. havia de fer temps que no ens vèiem. I segurament tenia molt recent, la teva "mitja  desaparició"  durant una colla de mesos. No contestaves a les meves cartes i no estàvem gaire ben comunicats i no sabia com contactar amb tu.   Tens raó, he escrit sempre per crear realitats, per fer provatures, per intentar esbrinar què passaria si...   si féssim això, o si féssim això altre, No em puc queixar, he creat moltes realitats per aquest sistema.
- A mi em sorprèn, ara, des del punt de vista actual, no només que posessis això dels 7 mesos, sinó aquest epíleg, on dius que quan ens vam veure no vam parlar de la carta del futur.
- Però és que això és veritat, que va passar.  La carta del futur, a la nostra vida real, no era cap misteri. Era només un conte, però quan ens vam veure per primer cop després d'aquest conte, jo pensava que en parlaríem i no ho vam fer, en aquest epíleg (escrit després, pel teu llibre dels 50 anys)  hi ha una part de veritat. No en vam parlar de seguida i encara no sé perquè.
- No teníem pressa,  havíem esperat tants anys que no  venia d'aquí...  faig broma, estimada. Suposo que eren inseguretats de tots dos.
- I jo que volia seguir creant realitats, tampoc vaig saber com parlar-ne. Però un dia o altre, sí, més tard sí que en vam parlar. I finalment el conte va fer la seva funció, va crear la nostra nova etapa.
- I jo que me n'alegro molt. La nostra realitat ha estat sempre conduïda per tu i crec que molt ben conduïda.
- No estic gens contenta ni orgullosa, d'haver-me dispersat massa en els amors i d'haver esgarriat el desig en algun laberint  massa difícil.
- Tampoc ho has fet expressament. Les emocions i els desitjos van com van. L'important és que no hem perdut mai l'amor  i que no hem perdut mai més la comunicació, la confiança, les confidències, siguin les que siguin.  I per altra part, entre tu i jo res no està tancat. Mai no hem tancat cap porta, oi?
- Les tenim totes obertes, Arnau, qui sap si escriure tot això no deixa de ser també una nova creació de la realitat.  Diferent. més madura encara que mai, però ben propera també.
- No hi ha pressa, estem fent un camí admirable, jo n'estic satisfet i content i seguirem junt construint les nostres coses. Les que siguin.

La carta del futur 4- l'Arnau i la Caterina 5

Jo no en sabia res, Arnau, de tot allò. Per a mi no tenia massa sentit que volguessis donar-li un tomb poètic o misteriós a la nostra història  justament quan et demanava respostes concretes  i et costava  tant de fer-me –les arribar. T’havia de dir que tot allò era tan misteriós per a mi com per a tu. 

Vaig guardar la teva carta i vaig llegir-la i rellegir-la moltes vegades. Jo no l’havia escrit, i en canvi trobava que m’explicava  tan bé, a mi!

Sí que volia veure’t  i parlar de tot allò.  Per molt que la carta expliqués  que tot estava bé com estava i que la Teresa  sentia una pau immensa.  No era pas aquest moment. No volia pas esperar fins al 2004 per trobar la pau. Jo creia que se’ns estaven perdent moltes coses  i que volia  remuntar la nostra amistat fos com fos.

I ens vam veure,  però  aquest primer dia, increïblement,  no vam parlar de la carta,  ni del futur,  ni del sexe,  ni de l’amor. Vam parlar de la feina, de la teva feina. Un descontent  generalitzat en molts aspectes de la teva feina, però principalment en la relació amb els teus caps del moment et feia sentir  molt inquiet, molt inestable  i veies la feina  com el problema més important  que tenies.

Jo et vaig cedir (sense que m’importés gens) el protagonisme de la trobada. Em semblava gairebé inoportú parlar-te de cartes del futur. Jo ja l’havia llegida, tu també i pensava que potser no t’agradava el que proposava la carta.  No volia dir-te que a mi sí que m’agradava.  Esperava un altre moment  que et pogués sentir  més meu i més receptiu.

Jo creia que havia de recuperar-te, tenia la sensació que t’estava perdent i me’n va acabar de convèncer el poc interès a parlar  d’allò que no deixava de ser un misteri  prou  engrescador.  Ni que fos una broma teva  (ni que tu et pensessis que era meva)  jo trobava que era prou important com per parlar-ne  i dir-nos el que en pensàvem.

Però no ho vam fer.  La carta del futur va quedar arraconada durant uns mesos.  Ens va servir,  això si, per concertar una primera trobada i per anar, de mica en mica, buscant altres ocasions per retrobar  un ritme més adequat als nostres desitjos.

Tu sempre vas estar disposat, de seguida a reprendre les nostres trobades. I jo vaig creure,  ben equivocadament,  que  tu volies reprendre la nostra amistat de sempre i no estaves pas dels canvis que  anunciava la carta del futur. Però m'equivocava.

Carta del futur 3 - Caterina i Arnau - 4

18 d’octubre de 2004

Estimat Arnau:

Malgrat  que ja  han passat 7 mesos  des d’aleshores, recordo tots i cadascun dels moments d’aquell cap de setmana, com si encara l’estigués vivint.  No estic segura del tot que en el teu cas sigui també així.  Penso, fins i tot, que  aquestes  paraules poden ser enteses com una  manera de dir i no pas com el que són: una expressió exacta de la realitat.  Ho recordo  d’una manera exacta i també permanent, és com si sempre i en tot moment dins el meu cap poguessin conviure aquest record i una altra cosa  més, la que estic fent a cada moment.  Potser és una bestiesa inútil, però per demostrar-te que és realment així, em fa plaer de transcriure’t amb tants detalls com pugui la part més important d’aquells dies.  No és que cregui que t’ho hagi de narrar, perquè no te’n recordes, sinó simplement, perquè, ara,  “a posteriori”  puguis valorar tot el que això ha significat per a mi  i contrastar els teus records amb els meus, la teva manera de viure-ho amb la meva.  No cal que et digui que m’agradaria molt també saber la teva versió dels fets i com et vas sentir després  d’haver ajornat durant tant temps un moment com aquell.

Prepara’t,  posa’t còmode, busca’t un moment tranquil, ja que comença un retall de la teva pròpia història vista a través dels meus ulls i dels meus sentiments.

I jo aprofitant que tenia temps, perquè sovint em llevo massa d’hora, vaig anar a buscar un bar obert. A aquesta hora tots eren prou tranquils.

Trobar-te, fora del context habitual i  tan conegut d’una taula de bar, amb unes tassetes de cafè  entre nosaltres, ja va donar-me com un salt qualitatiu: l’ambient era diferent  i aquest   ambient  simbolitzava unes expectatives diferents i unes actituds absolutament noves tot i que en cap moment, res - ni en el fons ni en les regles del joc que regien la nostra relació - havia canviat, sinó ben al contrari, aquestes actituds i expectatives naixien del manteniment coherent de les nostres pròpies regles del joc, que se sotmetien només a nosaltres mateixos  i a la nostra evolució lenta, però constant.

El paisatge ens oferia el mateix contrast que sentia  dintre meu:   uns penya-segats  d’una pedra grisa, gairebé blanca, els quals vistos des de dalt podien ser un abisme immens, però vistos a una certa distància i a mitja alçada, tal com els veiem des d’allà, eren un decorat esplèndid en  contraposició  amb l’amabilitat, del nostre entorn més immediat:  El prat, el bosc, la carena propera  vestida de pinedes i el casalot, tan ben adaptat al seu entorn que no solament no feia nosa,  sinó que acabava d’embellir-lo,  com acostuma a passar amb la majoria de construccions tradicionals i antigues.  El meu esperit, d’una manera semblant, havia arribat a veure, allò que li semblava un abisme, ara, amb una certa perspectiva, i sense perdre ni per un moment la seva majestuositat,  com un fet impressionant i corprenedor, però sense perill: ja no podíem caure en cap abisme.  L’emoció de veure’l  clarament al davant, impedia la sensació  de perill de quan el veia just sota dels nostres peus.

Recordes? El sol d’hivern  escalfava força i malgrat que encara no era del tot primavera, l’exterior ens cridava més fort que el nostre propi  i mutu desig i vam passejar, primer pels entorns, com qui explora, sense cap rumb ni cap objectiu, després vam seguir un camí pel bosc, que tot i estar ben marcat no sabíem pas on duia, i finalment vam acabar xuclant tota l’energia de la terra, ben estirats, al mig del prat, tant al mig com si ho haguéssim  calculat, com si en fóssim amos i senyors  i el fet d’ocupar-ne el centre signifiqués el nostre domini sobre tota la resta. No vam dir res: manteníem simplement la major superfície possible del cos  en contacte amb l’herba i la terra.   No va ser fins al cap de molta estona  que vam començar a parlar de les nostres coses, i en el fet de parlar, com sempre,  de tot allò que pensem o que ens preocupa hi vam trobar la normalitat, la normalitat dins del que era més excepcional, tenir-nos l’un a l’altre, tantes hores seguides, tan temps a la nostra sencera disposició.  Vam  dinar.  En comptes de les tassetes de cafè, van anar passant entre nosaltres els diferents plats que ens van servir la família que portava aquesta casa de turisme rural.  I tot seguia com sempre, amb tranquil·litat, sense inquietud, sense neguit, amb la confiança que tot el que teníem l’un per l’altre era  bo.  Després del dinar encara dubtàvem si ens cridava més l'interior de la cambra o l'exterior assolellat  per aprofitar les poques hores de llum que ens ofereix  la tarda  d’hivern, quan vam decidir fer una darrera sortida fins al prat.  No vàrem seure pas al mig, aquesta vegada,  no.   Ens vam arrecerar al peu d’un pedrís que separava el prat de la  zona construïda. Vam seure molt junts i recolzats l’un amb l’altre, esperàvem  i fruíem de les emocions del moment, intensament però sense pressa.  I quan ja teníem els cors completament entendrits per la proximitat,  no pas encara els cossos plens de desig... Sense necessitat de paraules, ens vam mirar, ens vam somriure, ens vam besar i vam anar-nos-en cap a la nostra habitació.

Jo  no recordava res de tot allò.  Gairebé me’n sentia culpable. Però No!   És clar, estava tot situat en un futur no pas molt llunyà però si a mig termini.  Com podia ser?  Devia ser una broma teva.  Però era molt improbable.  Vaig  continuar llegint amb un interès a  la vegada escèptic i sorprès.

Vam tancar la porta, ens vam abraçar, sentint tota la  mútua proximitat  com abans havíem sentit l’energia de la terra i com que encara estàvem vestits fins i tot amb la roba d’abrigar, et va venir al cap no sé si el mateix pensament o les mateixes paraules que en una altra ocasió havies proposat. Només que ara, sí que era possible:  “M’agradaria veure’t, m’agradaria que ens poguéssim mirar” però de seguida vas afegir "I conèixe’ns el cos  també, tal com ens coneixem l’esperit”.  No sé pas si eren unes paraules màgiques, però en aquest cas, van vèncer totes les meves resistències i em vaig treure l’anorac i el jersei. A sota duia encara una samarreta de màniga curta, però abans que hagués tingut temps de treure-me-la  la teva mà va acaronar-me tot el braç, lentament i suaument i per sota de la màniga fins a l’espatlla. Aquesta carícia,  ja coneguda, va durar una estoneta i jo la vaig sentir amb plaer fins que vaig recolzar el meu cap contra el teu pit, amb abandonament  i aleshores tu  mateix vas treure’m la samarreta  i els sostenidors.  Em vas mirar i em vas tocar delicadament els pits. Em vas dir que els tenia molt macos.

Jo volia tornar a abraçar-te, però abans t’havia de treure la teva roba. T’hi vaig ajudar, perquè a tu també et feia nosa. I tot i que ho fèiem entre tots dos, ho fèiem lentament,  però després d’haver-te tret la jaqueta i la camisa, perquè tu no duies samarreta, ens vam abraçar altra vegada.  Per primer cop en contacte directe del teu cos amb el meu. Va ser en aquest moment,  quan la situació em semblava  massa perfecta i tenia por que es pogués espatllar, que vaig sentir la necessitat que cada un de nosaltres tingués el seu espai propi i natural d’iniciativa, per tal que ni tu ni jo no dirigíssim la situació només al  nostre propi ritme, sinó que el ritme fos l’acoblament perfecte de les necessitats de cadascú. 

Tu, com sempre, tenies el teu propi espai, l’espai de l’apropament físic o corporal i jo, com sempre, tenia el meu, el de la comunicació amb les  paraules i expressió dels sentiments i també dels pensaments.  I en aquell moment  vaig decidir que et deixaria fer i seguiria el teu ritme i jo només t’expressaria el meu  a través  de les paraules.  I encara amb la meitat del cos despullat i la meitat del cos vestit, vaig començar a posar amb paraules tot allò que sentia.  Vaig recordar una antiga pretensió o creença meva, segons la qual qualsevol gest  que sigui una mostra d’afecte, tant si és  aïllat com si està dins d’una relació sexual més completa,  té un significat precís, que amb més o menys dificultat i precisió, podria convertir-se en un missatge verbal.  No pensava pas embrancar-me en una relació exhaustiva de cada gest. Segurament,  malgrat el meu convenciment n’era  incapaç.  Però sí que volia deixar constància que aquells moments estaven en relació amb allò de més profund de les nostres persones i amb un lligam més intens del que era habitual fins i tot amb les parelles convencionalment constituïdes.

“Sento tot l’amor concentrat en aquest moment,  em fa sentir plena de pau i de felicitat,  i si t’he de ser sincera, sense presses ni urgències. Aquest amor el sento d’una manera diferent de sempre, perquè el puc sentir amb tot el cos, des de la punta dels cabells fins als dits dels peus.”  Aleshores  vas estrènyer la teva abraçada  i jo també.  Ens vam besar  lentament, la cara, els llavis, el coll.  Les teves mans m’acaronaven l’esquena, amb un gest que jo sentia afectuós i protector  i van  anar-se ficant tímidament, com per donar-me temps a acceptar-ho o a protestar, per dins dels pantalons.  “M’agrada  que em busquis d’aquesta manera - vaig dir – perquè em busques  no només els racons del meu cos, sinó  també  la meva manera de viure aquest instant”.  Aleshores vaig voler jo també fer lliscar la meva mà per sota la teva roba, però va ser masa difícil: el típic cinturó masculí  et protegia massa bé de les intromissions externes i vaig recular. Vaig tornar-te a abraçar, simplement, aturant el moviment de les meves mans per escoltar millor les teves.  Quan vaig sentir que  buscaves el botó dels  meus pantalons  et vaig imitar també i vaig descordar ràpidament, sense encallar-me gaire, cinturó i pantalons.   Ens els vam treure del tot, vam deixar-los sobre  la banqueta de fusta de qualsevol manera i ens vam mirar.  La teva proposta, la de mirar-nos, em sembla que no s'havia fet realitat fins aquest moment.  “M’agrades” vas dir tu. “Sempre m’has agradat “ vaig contestar jo com si t’hagués vist múltiples vegades.  Vas riure’t una mica de mi, per la meva expressió inadequada i te la vaig explicar. “No voldria pas decebre’t, però et miro i em commous,  desitjo com sempre un apropament més intens,  però, ara, veig el teu cos i no veig res de diferent del que veia abans , llegeixo el teu cos com una expressió de tu  mateix, aquest “tu mateix” que fa tant de temps que conec i que sempre m’ha agradat.  I ara més que mai perquè el veig clarament sense urgències, tal com a mi m’agrada”  Tu vas tornar a riure una mica, aquesta vegada de tu mateix i vas dir-me  “Aquesta falta d’urgències que tant t’agrada, pot ser un problema d’aquí una estoneta”  Jo vaig negar-ho amb un gest del cap i vaig agafar el teu sexe amb les meves mans de la manera més delicada que vaig poder, no pas per estimular-lo, ni per fer-te venir el desig, sinó només per un impuls tendre i protector. El vaig mantenir entre les meves mans com un tresor fràgil i els meus ulls se’l miraven, oscil·lant entre el teu sexe  i els teus ulls. Tu et vas quedar quiet.  Jo també.  Aleshores, gairebé d’una manera imperceptible vaig sentir com un petit estremiment en el teu membre que el va fer canviar una mica. Sense adonar-me massa del que feia, em vaig ajupir davant teu, em vaig mullar els llavis amb la punta de la llengua  i  vaig besar el teu sexe amb uns petons petits i humits.  Aleshores si que va reaccionar molt més ràpidament i les urgències  que  jo  hagués volgut evitar ,  les vaig provocar  de cop i inevitablement.  Encara estàvem drets i vam decidir d’anar-nos-en al llit.   Va ser com un nou començament, perquè ens vam tornar a abraçar amb el mateix sentiment que la primera vegada. “T’abraço, ens abracem, i estic com a casa, amb una sensació de comoditat de confort i de pau que m’omple del tot, amb desig o sense”.  “Amb desig” - vas corregir-me tu -  mentre et separaves una mica per poder tocar   i acaronar el meu cos.  La teva mà  va recórrer poc a poc i una i altra vegada el meu cos, s’entretenia cada vegada que passava pels pits, ara un ara l’altre,  però continuava el seu recorregut,   alentia el pas quan passava prop el sexe com si no s’acabés de decidir,  sabia que hi quedaria atrapada i volia primer acabar de conèixer tots els camins i tots els racons.  Tot i que eres tu  el que acaronaves i jo la que et sentia, no podia deixar d’aprofitar els teus moviments, per anar-te seguint el cos amb les meves mans, d’una manera aleatoria, segons la teva posició.

Vaig dir-te en veu alta tot el que t’acabo de dir ara sobre les intencions i els dubtes de les teves mans. La teva expressió era  totalment nova per a mi i m’hauria agradat que la meva també ho hagués estat per a tu. El teu somriure era meravellat, no pas pel que veia, sinó pel que vivíem junts.

Ens vam acaronar el sexe mútuament, sense insistència, fent pujar el desig, sense esgotar-lo, perquè no s’acabés.  Ens vam besar tots els racons del cos, ara tu, ara jo, alternativament.  De tant en tant, aturàvem tota mena d’acaronaments per tornar-nos a fondre en una abraçada immòbil i intensa. 

Quan el temps, esclau absolut, en aquests moments, semblava haver mort i desaparegut del tot, em vas tornar a besar d’una manera més intensa allà on era en aquell moment el centre del món, i després vas entrar-hi tu per a convertir-te tu també en el centre del  meu món.  Et vaig abraçar  amb força, per fora i també per dins t’abraçava ben fort com si tingués por que t’haguessis d’escapar.  “T’agrada que t’estrenyi fort?”  -et preguntava. I tu em deies que si, que t’agradava molt. I allargant tant com podíem el moment, primer tu i després jo, ens vam repartir, oferir i barrejar aquest plaer petit i immens, curt i etern que no hem arribat encara, ni arribarem mai a entendre del tot.

No vaig poder evitar de fer un sospir!  No sabia què fer, ni què pensar.  Dir-te que havia rebut aquesta carta?  Em prendries per boig. Donar per segur que era una broma?  Llàstima!  Tu tampoc  no ets tan bromista com això. T’agrada a vegades a vegades de fer-me somriure,  quan escrius,  això si!   però d’aquí a muntar una broma d’aquesta mena, no!    Vaig  decidir no fer-me l’interessant, ni el setciències. Trucar-te, quedar amb tu  i veure’t per ensenyar-te aquest misteri.  Era la teva lletra,  segur!!  i tu  també ho hauries de reconèixer.  Finalment en comptes de trucar-te vaig decidir escriure’t  al meu torn, com estic fent ara i reenviar-te la carta del futur.  Així  a soles tindràs  un efecte  més semblant al meu.

Fa set mesos i per  raons que no depenen de nosaltres, no ens hem tornat a veure, potser ja ni caldria.  A vegades penso que després d’aquells moments no pot haver-hi res més,  que qualsevol altra cosa podria canviar el  significat  de tot plegat.  Sé que interpreto les coses a la meva manera i tinc por d’haver-ho  exagerat,   potser per a tu, va ser tot diferent   i jo no m’ho penso.   Estic bé i la pau encara continua dintre meu -com tu-  que encara que no sé ni on ets  continues essent a dintre meu.   Tant, gairebé, com aquell dia.

T’estimo, com sempre i més que sempre.      Recorda-ho          

Caterina

Així ho faig,  t’escric i t’ho envio,  tot pensant que és un misteri  amb data de caducitat i no pas molt llunyana. Només hem d’esperar i prou.  Si no aconseguim treure’n l’entrellat ara, d’aquí tres anys sabrem amb tota seguretat si això  té algun significat.

M’agradaria que ens poguéssim veure.  Què en penses?  Esperaré que rebis la carta i et trucaré d’aquí uns quants dies.     Arnau