Pàgines

dimarts, 14 de febrer del 2017

L'Arnau i la Caterina - 9

- He llegit les teves reflexions, estimada. Les he trobat immillorables - diu l'Arnau convençut amb el seu somriure ample i esplèndit
- Immillorables no, espero que aquesta conversa les millori molt - contesta la Caterina - sempre hi ha coses a afegir o a rebatre o a concretar.
- Provem-ho!  Jo diria que poliamorosos en som tots, que tots ho duem a dins, però hi ha persones que ho desenvolupem i altres no.  Vols dir que no en som una mica tots?
- Podria ser, Arnau. Jo trobo que hi ha gent que ho porta molt amagat, eh? Com podríem assegurar que també ho són?
- Per la por que tenen de ser-ho? Per la rigidesa dels seus plantejaments? Pel fet de no voler-ne saber res de res?
- Em sembla que tens una mica de raó - va dir la Caterina rient - Però no vull renunciar a pensar que hi ha gent que realment ho viu així i que està d'acord amb ella mateixa i que manté una coherència interior en aquest aspecte.
- Ui! que poquets!!!  - diu amb cara de murri, l'Arnau.
- Concedit:  poquets! Sí, veritablement crec que tens raó.
- Un altre cosa que m'agradaria respondre de les teves preguntes és que no hi sé veure cap incapacitat, jo, en el poliamor.  Crec que més aviat és una capacitat més gran d'estimar que transcendeix la possessió i l'exclusivitat.  Quina incapacitat?
- Tens raó, jo en principi quan em plantejava aquestes preguntes, pensava en la incapacitat de conformar-nos amb el que tenim, amb la incapacitat de ser fidels només a una persona, però m'adono que com a pregunta deplantejament potser estava bé, però com a resposta no em convenç gens. Conformar-se, no m'acaba de semblar cap valor positiu, millor lluitar pel què creus i pel què vols. I la fidelitat més difícil sempre és amb un mateix. Aquesta és la que busquem.
- Exacte, prou complicat és!
- Sí ser coherent i fidel a un mateix no té res de fàcil. I una relació profunda tampoc, poliamorosa o no.
- Jo crec que allò que nosaltres hem desenvolupat com a persones implicades en relacions múltiples, són tot qualitats i capacitats positives. Hi ha hagut maduresa sempre, fins i tot en les situacions complicades, hi ha comunicació intensa que no s'esgota mai, hi ha unes complicitats plenes.  No hi veig cap fugida. No. Hem fugit tu i jo, potser, de les nostres famílies, de les nostres parelles?
- No. No hem fugit d'enlloc, ni tampoc de nosaltres mateixos.
- Jo crec que aquesta manera de viure l'amor enriqueix i complementa, dona consistència, construeix.
- Sí, si es porta bé, sí. -diu la Caterina, assentint i expressant un petit dubte en el seu gest del cap
- Mai no és negatiu,  mai és desequilibrador. - intenta convèncer-la l'Arnau.
- En això no puc pas estar-hi d'acord.  Entre tu i jo ha estat positiu i equilibrador, però també amb altres persones ens ha estat molt i molt desequilibrador, no podem oblidar-ho.
- Circumstancialment, desequilibrador, només.
- Que no recordes, les teves males temporades amb la Roser. Equilibrat no estaves, amb aquell patiment a sobre. I jo?  Equilibrada,amb el problema amb en Martí?  I això que en cap cas ens havíem fet cap malifeta ni cap greuge molt important i malgrat tot ens va desequilibrar sí. Què hauria passat si no ens haguéssim tingut tu i jo de suport?  No ho sé. Possiblement la teva dispersió s'hagués fet molt més gran i molt més superficial i el meu tancament  molt més intens i més profund.
- Doncs això circumstancialment desequilibrador.  Després tornem a trobar el nostre lloc.- Diu l'Arnau, poc a poc,  reflexionant, a veure si ajusta bé els conceptes
- Exactament igual com ens podria passar amb només una parella, de fet, passa a molta gent que una sola parella els desequilibra. Vol dir que no és qüestió del poliamor, sinó de la manera de portar aquestes relacions.
- Hi ha un paràgraf de la teva reflexió que jo trobo que és el nucli de la qüestió. Te'l llegeixo:  Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.
- Així ho he viscut, jo, Arnau
- I jo també. Ja saps que van passar 12 o 13 anys, d'amistat. I en aquells moments tot això ja hi era. Després vam ser amants, però va ser només un afegit molt gratificant. Vam seguir amb les nostres coses. L'objectiu últim no era ser amants. L'enamorament, l'amor, l'afecte ens hi van portar.
- Estava convençuda, arribat el moment, que només amb aquest afegit, que ja ens estava cridant feia dies, podries treure i expressat tot el millor de tu. No em vaig equivocar. Va ser un esclat en la teva manera d'expressar-te. El poder parlar amb el cos, va fer que poguessis expressar-te també amb les paraules infinitament millor que abans. Eres com un tot que podia funcionar molt i molt millor.
- Sí i això ha perdurat, fins i tot després del sexe, fins i tot ara que ja no en tenim.
- Si, perdura, és cert.
- M'agrada molt la imatge del rodamón emocional... molt. Perquè com que sempre busquem, investiguem  i ens trobem sempre jugant en un terreny de convencions, sempre està en precari. Sempre.  Sempre en moviment, mai aturats.
- M'agrada la teva manera d'interpretar-ho...
- Potser no volies dir això, tu?
- En part sí, però en part parlava de coses més interiors. Parlava d'una fragilitat interior, d'unes necessitats potser excessives,  que vestim de raonaments i de pensaments, però més que trobar-nos una estructura de raonaments ben bastida, en una seguretat que ens aixopluga, tenim sempre alguna cosa d'indigent. Però deixa-ho córrer, m'agrada la teva versió.

dilluns, 13 de febrer del 2017

Reflexions personals

Què és allò que ens fa poliamorosos?  Una capacitat especial o una incapacitat especial? Una insatisfacció constant?  Una fugida de les mateixes persones a qui estimem, sense deixar d'estimar-les?

O simplement un aprofitar les ocasions, com diria l'Arnau? 

Fa molts anys que he volgut deixar testimoni d'aquesta manera d'entendre l'amor, d'aquesta manera de viure'l. Vaig voler-ho fer des que la meva trobada amb l'Arnau, em va canviar la vida, em va fer veure que l'amor era múltiple i immens i va fer que la meva vida amb l'Aureli canviés, en positiu, també, de retruc. En aquella primera intenció hi havia molta part de transmetre la filosofia, la manera de sentir, la recerca d'allò més autèntic que tenim dins, s'adapti o no a les convencions.

Qui pot sadollar-nos completament? Ningú.  No és, doncs lícit buscar  la manera de completar-nos amb diferents persones: família, amics, amants? 

Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.

Jo crec que amb l'Arnau ho hem trobat. Ser-hi sempre i saber on som. Què i com sentim a cada moment. No ens sentim que ens poseïm, sentim  que hi som. LLiures i pròxims.

Quan l'Arnau i jo després de molts anys de ser amics de l'ànima i de defugir per no saber com gestionar-ho l'aproximació sexual, vam decidir-nos a tirar-ho endavant,va ser com un esclat. Hi havia l'enamorament que sempre brilla molt, però hi havia, al mateix temps, el compromís interior, explicitat d'una manera molt suau i lleugera de millorar la nostra vida quotidiana, amb les parelles, estimades, sense dubtes. Ajuda mútua. La mateixa ajuda que en els anys d'amistat, només que a partir d'un cert moment ja érem amants. Va funcionar. Tot va brillar.

Vam donar prioritat a les famílies i a les parelles. Caps de setmana, vacances, tot per a ells. Per a nosaltres, estonetes, hores, algun dia sencer, però ho vivíem bé, amb il·lusió i alegria. Infinites converses parlant de tot. 

Ara, que deixo testimoni, ho faig d'una manera molt diferent. No tant brillant. A vegades em sembla que som una mena de rodamóns emocionals que ens hem volgut vestir de gala per dissimular la nostra precarietat.  

No tinc cap recança sobre la vida que hem construït, ni em desdic de res. Crec que ho tornaria a fer, sinó tot de la mateixa manera, prou semblant de com ha estat.

Hi ha hagut tants moments  bonics, tanta complicitat i tanta tendresa, que ningú que hagi viscut una cosa així podria renunciar-hi.

Ara a l'Arnau i a mi, ens ha tocat una sinceritat que és difícil per a mi i una acceptació de les coses com són, potser difícil per a ell.  A vegades és més còmode deixar les coses en a inconcreció, però arribar a fons de tot, sigui com sigui, sempre ens val la pena.

Totes les relacions són inventades, ens dèiem un dia. Sempre interpretem totes les paraules, totes les actituds. Volem veure el que volem veure i és això el que veiem.  Si això es potencia en positiu, tot flueix. Amb l'Arnau hem potenciat tots els aspectes positius de nosaltres mateixos. Ens hem valorat i cuidat. Ens hem ajudat a ser més com som. "Mai no soc tan jo mateixa com quan estic amb tu" li deia. Ell no ho responia pas de la mateixa manera, però sempre amb mi, ha donat el millor d'ell mateix. He tingut un Arnau esbiaixat, en el seu millor perfil. Hi ha parts d'ell que mai no m'ha amagat, però que jo no he pogut veure en directe.

En algun moment  em vaig oblidar d'una cosa, amb en Martí, de ser jo mateixa i em vaig deixar portar cap a unes situacions i circumstàncies que no volia, tot i ser jo que les vaig provocar. Em vaig equivocar doblement, en fer-ho, i en inquietar-me perquè ho feia.

Aquesta dificultat, aquesta relació, fa que em miri aquest testimoni que dono ara, d'una altra manera, més crítica, menys optimista. 

Cal fer les coses molt ben fetes perquè tot rutlli i qualsevol error, quan parlem d'amor i d'amistats molt profundes, pot portar a trencaments interiors difícils de reparar. Crec que he aconseguit reparar una gran part de mi. Hem aconseguit reparar  la relació amb en Martí.  La meva vida sexual, disminuïda, és la seqüela que n'ha quedat. 

Em sap una mica de greu que hagi guanyat la solució de posar una distància en les coses. Es viu millor, parapetat, tancat?  No ho sabria dir. Potser sí, però en cap cas no era la meva opció. Queda tornar a obrir les portes. No parlo pas de persones noves, no.  Abans de marxar, ja no hi penso en això. Parlo d'obrir les portes del cos i de l'ànima a les persones que estimo. A totes, com hauria de ser.

diumenge, 5 de febrer del 2017

Martí - 7

Estimada Caterina,

Potser sí que en els darrers anys hem fet més atenció a les diferències entre nosaltres que no pas a les coincidències. Ara, tens raó, m'agrada on som i m'agrada llegir-te les cartes que tornen a ser com abans plenes de tendresa.

Ja, saps, que jo sóc molt simple. De cap manera, estimada, vaig pensar, en aquella conversa sobre les vacances a la casa rural, sobre els teus contes, que dient allò que et  deia, et llançava la pilota a la teva teulada i que tu faries alguna cosa. Ja saps que no, no ho vaig pensar, que no sóc tant recaragolat. M'adono que dius que ho feia de manera inconscient, jo juraria que ni així, però vaja, tampoc m´hi posaré tossut. M'agradava imaginar i fer volar els pensaments, en el sentit de parlar amb tu  de desig, de sexe, encara que estava convençut, t'ho pots ben creure, que no passaria mai.

També recordo una de les coses que et vaig dir:  et vaig dir que entre tu i jo, ja havia canviat alguna cosa, que ja ens havíem escrit i dit paraules diferents, que mai abans no havien format part del nostre vocabulari particular. I això ja m'agradava, perquè em feia sentir emocions diferents. Obria possibilitats que abans no existien. Crec que et vaig parlar, d'un petó escrit, simplement en un dels teus contes de feia anys i que jo trobava, que era un petó orfe, que no tenia on sostenir-se. Tu no hi vas estar d'acord. Vas dir que si era orfe, tu ja l'havies adoptat i que jo t'havia dir "Jo el vull aquest petó"  i saps? en aquell moment ni me'n recordava.

Però bé, la realitat és que em vas oferir, al cap de molt pocs dies, un lloc tancat, entre quatre parets, que si bé no era el millor lloc per trobar-nos junts, si que ens permetia fer-nos un petó. I així va començar tot.

Te'n recordes? Feia fred, era el mes de gener, i em vas dir, treu-te l'abric i després ens vam fer el primer petó, amb tot l'encant i l'emoció d'un començament tendre i bonic.

Sóc incapaç d'explicar res del que va anar venint després, ni les coses més boniques, que n'hi va haver moltes, ni les més tristes que jo no sabia entendre de cap manera.

Espero llegir-ho, ja que tu vols reviure-ho tot. Seguirem, doncs.

T'estimo molt i t'abraço molt fort.

Martí




dijous, 2 de febrer del 2017

L'Arnau i la Caterina - 8

- Em dius, Caterina, que has perdut l'impuls, però a vegades quan em parles d'en Martí a mi no m'ho sembla.
- Tes raó. Tota la raó- el desig no em funciona gaire bé amb l'Aureli, ni tampoc amb tu, que sou ara mateix els dos homes amb qui podria tenir relacions. I amb en Martí que no puc, segur que funcionaria. M'ha quedat el desig segrestat, allà?  En un lloc on no es pot acomplir mai del tot... també sóc  ben estranya, jo!
- Què hi ha que ho faci diferent?
- No hi ha res massa diferent, les coses que hem fet són aproximadament les mateixes.  Ja em coneixes, Arnau. Expressar el desig en llibertat i fer tot el que ens venia de gust, amb tu, amb ell... no, no hi ha massa diferència en el què hem fet. Detalls, maneres de fer, potser sí, hi ha  petites coses diferents, però en cap cas no són rellevants  per fer que el desig es mantingui o no. Suposo que un cop més són les emocions.
- Per a mi sí que és important el què fem. Potser perquè la meva experiència ha estat com ha estat i allò que he fet amb una o altra dona ha estat molt diferent?
- Molt?  Com vols dir?
- Sí, hi van haver una primera experiència, i després més tard, encara un parell més, en les que jo només donava plaer, em satisfeia, sentir el plaer d'elles,  ja en tenia prou, i jo no pensava en mi, elles tampoc. No van pas ser males experiències, no, simplement van tenir-hi una actitud com sol·lícita, tot era per elles.
- És curiós, Arnau, se'm fa estrany, tot i no ser pas la primera vegada que m'ho dius.
- Després, vaig trobar una mestra que em va ensenyar moltes coses.
- Sí ho recordo... a vegades hagués volgut saber quines coses, però ara, tal com em parles de les altres experiències, entenc que qualsevol cosa era més que allò.
- Si, em rentava, em cuidava, en sabia molt. Feia algunes coses que m'excitaven molt.
- Alguna vegada me les havies explicat. Per a mi eren com confidències, allò que no pots explicar a  ningú més i que comparteixes amb la persona més propera, que t'escolta i que t'entén. No em sabia cap greu que m'ho expliquessis. Era per a tu una experiència important i jo l'assumia, No hi veia cap problema, tot i que a vegades, aquesta noia em semblava una mica massa "professional" i perdona l'expressió.
-  Professional no, però que havia tingut un munt d'amants ja en pots estar segura.  Tots dos buscàvem sexe i prou. Ens vam entendre bé i va durar el que va durar... sense cap problema ni escarafall.
- Em costa veure't amb aquesta actitud tan freda, tan  pràctica... sento com si no fossis el mateix Arnau que jo conec,  com si no fossis el meu Arnau.
- Amb tu, com amb la Roser, com també amb la meva dona, tot ha estat molt diferent, hi ha hagut amor,  i hi ha hagut relació i amb tu hi ha hagut una relació tant emocional com sexual molt satisfactòria, segura duradora.
- Per part meva també, prou que ho saps. Tu i jo som el desig satisfet, tan ben acompanyat, tant de temps, amb tan bons resultats, amb tanta felicitat, aconseguida, amb tanta comunicació...  és com arribar a una comunicació quasi perfecta, a entrar ben endins l'un de l'altre. Tot això està fet, ens coneixem millor que ningú. ens entenem millor que ningú.  Serà només el temps?  ai! el temps que sempre juga en contra nostra...
- Seguirem en la nostra línia, parlant i acompanyant-nos, hem tingut tantes etapes diferents a la nostra vida, que crec que encara tornaran a passar coses diferents entre nosaltres.