Pàgines

dilluns, 13 de febrer de 2017

Reflexions personals

Què és allò que ens fa poliamorosos?  Una capacitat especial o una incapacitat especial? Una insatisfacció constant?  Una fugida de les mateixes persones a qui estimem, sense deixar d'estimar-les?

O simplement un aprofitar les ocasions, com diria l'Arnau? 

Fa molts anys que he volgut deixar testimoni d'aquesta manera d'entendre l'amor, d'aquesta manera de viure'l. Vaig voler-ho fer des que la meva trobada amb l'Arnau, em va canviar la vida, em va fer veure que l'amor era múltiple i immens i va fer que la meva vida amb l'Aureli canviés, en positiu, també, de retruc. En aquella primera intenció hi havia molta part de transmetre la filosofia, la manera de sentir, la recerca d'allò més autèntic que tenim dins, s'adapti o no a les convencions.

Qui pot sadollar-nos completament? Ningú.  No és, doncs lícit buscar  la manera de completar-nos amb diferents persones: família, amics, amants? 

Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.

Jo crec que amb l'Arnau ho hem trobat. Ser-hi sempre i saber on som. Què i com sentim a cada moment. No ens sentim que ens poseïm, sentim  que hi som. LLiures i pròxims.

Quan l'Arnau i jo després de molts anys de ser amics de l'ànima i de defugir per no saber com gestionar-ho l'aproximació sexual, vam decidir-nos a tirar-ho endavant,va ser com un esclat. Hi havia l'enamorament que sempre brilla molt, però hi havia, al mateix temps, el compromís interior, explicitat d'una manera molt suau i lleugera de millorar la nostra vida quotidiana, amb les parelles, estimades, sense dubtes. Ajuda mútua. La mateixa ajuda que en els anys d'amistat, només que a partir d'un cert moment ja érem amants. Va funcionar. Tot va brillar.

Vam donar prioritat a les famílies i a les parelles. Caps de setmana, vacances, tot per a ells. Per a nosaltres, estonetes, hores, algun dia sencer, però ho vivíem bé, amb il·lusió i alegria. Infinites converses parlant de tot. 

Ara, que deixo testimoni, ho faig d'una manera molt diferent. No tant brillant. A vegades em sembla que som una mena de rodamóns emocionals que ens hem volgut vestir de gala per dissimular la nostra precarietat.  

No tinc cap recança sobre la vida que hem construït, ni em desdic de res. Crec que ho tornaria a fer, sinó tot de la mateixa manera, prou semblant de com ha estat.

Hi ha hagut tants moments  bonics, tanta complicitat i tanta tendresa, que ningú que hagi viscut una cosa així podria renunciar-hi.

Ara a l'Arnau i a mi, ens ha tocat una sinceritat que és difícil per a mi i una acceptació de les coses com són, potser difícil per a ell.  A vegades és més còmode deixar les coses en a inconcreció, però arribar a fons de tot, sigui com sigui, sempre ens val la pena.

Totes les relacions són inventades, ens dèiem un dia. Sempre interpretem totes les paraules, totes les actituds. Volem veure el que volem veure i és això el que veiem.  Si això es potencia en positiu, tot flueix. Amb l'Arnau hem potenciat tots els aspectes positius de nosaltres mateixos. Ens hem valorat i cuidat. Ens hem ajudat a ser més com som. "Mai no soc tan jo mateixa com quan estic amb tu" li deia. Ell no ho responia pas de la mateixa manera, però sempre amb mi, ha donat el millor d'ell mateix. He tingut un Arnau esbiaixat, en el seu millor perfil. Hi ha parts d'ell que mai no m'ha amagat, però que jo no he pogut veure en directe.

En algun moment  em vaig oblidar d'una cosa, amb en Martí, de ser jo mateixa i em vaig deixar portar cap a unes situacions i circumstàncies que no volia, tot i ser jo que les vaig provocar. Em vaig equivocar doblement, en fer-ho, i en inquietar-me perquè ho feia.

Aquesta dificultat, aquesta relació, fa que em miri aquest testimoni que dono ara, d'una altra manera, més crítica, menys optimista. 

Cal fer les coses molt ben fetes perquè tot rutlli i qualsevol error, quan parlem d'amor i d'amistats molt profundes, pot portar a trencaments interiors difícils de reparar. Crec que he aconseguit reparar una gran part de mi. Hem aconseguit reparar  la relació amb en Martí.  La meva vida sexual, disminuïda, és la seqüela que n'ha quedat. 

Em sap una mica de greu que hagi guanyat la solució de posar una distància en les coses. Es viu millor, parapetat, tancat?  No ho sabria dir. Potser sí, però en cap cas no era la meva opció. Queda tornar a obrir les portes. No parlo pas de persones noves, no.  Abans de marxar, ja no hi penso en això. Parlo d'obrir les portes del cos i de l'ànima a les persones que estimo. A totes, com hauria de ser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada