Pàgines

dijous, 29 de desembre del 2016

La carta del futur 1 - la Caterina i l'Arnau - 2

La carta del futur va ser un conte que vaig escriure per l'Arnau. Com que ell diu que per ell va representar una fita, el posem aquí com una part important de la relació. La línia que va marcar la frontera entre una època i una altra.

Un temps abans de la carta del futur jo havia escrit un poema  d’enyorament de l'Arnau.  
Sempre  relaciono el meu poema amb aquesta carta.  

T’enyoro.

         I enyoro no només
         el banc de pedra,
el fred i la fosca,
el nus segur de les mans,
la sinceritat confiada
i el cor lleuger,
sinó que enyoro també
i potser encara més
aquell lloc desconegut,
ignot,
volgudament inexistent.
Que   ens descobriria
els horitzons secrets
i que  m’il·lumina
en la distància.

Entre el poema i la carta  hi ha uns mesos de diferència.  Però  en el  nostre temps personal i íntim,  vénen una cosa després de l’altra.




dimarts, 27 de desembre del 2016

Arnau - 3

- Quina llàstima que hagis deixat d'escriure contes, Arnau!
- Contes, Jo?
- Sí, i tant, que no te'n recordes que allò que ens va connectar va ser els nostres escrits? El teu conte "La màgia de Torrebonica"  I les meves llibretes diverses i disperses,
- Sí que me'n recordo. Em vas deixar els teus escrits, em vaig aïllar del grup que estàvem, vaig seure en un graó i em vaig posar a llegir.
- Em va emocionar molt que fessis això. Que em donessis aquest teu temps, aquesta atenció.
- Em vaig quedar sorprès. El meu conte era un conte per a nens, però els teus escrits eren sentiment pur, eren intensitat, eren emoció.
- Després d'això n'havíem de parlar, i vam quedar un vespre.
- Sí, i la nostra primera conversa, la primera, ja va ser sobre el fet d'estimar més d'una persona a la vegada. 
- Sí, vam anar al gra. Jo fins aquell moment havia tingut una parella i dúiem una vida molt normal, però jo no n'estava pas contenta, perquè m'adonava que la manera convencional de viure, era molt limitadora pel que fa a les relacions. Algun cop m'havia enamorat, però ho deixava passar sempre de llarg. M'estimo l'Aureli, però no puc deixar d'estimar altres persones.
- Aquesta sintonia tan fàcil, va fer que en un moment donat t'agafés la mà.
- Va passar l'electricitat!!!
- Sí com cada cop que ens tocàvem per lleugerament que fos.
- Vam xerrar molt, ens vam trobar molt bé l'un amb l'altre.
- Va durar molts anys aquesta nostra amistat, amb aquest punt d'intensitat, d'emoció continguda. Però saps quina és la fita que recordo?
- Quina?
- Aquell conte que vas escriure: "La carta del futur"
- Ui! això devia ser aproximadament 12 anys després d'aquesta escena que acabem de recordar.
- 12 anys? si tu ho dius no ho dubto pas, tant de temps vam passar, de només amics?
- Sí tant de temps, malgrat la meva tendència  clarament poliamorosa, hi havia una resistència molt gran a creuar la ratlla,  
- Com anava la carta del futur?
- A veure si me'n recordo...


dimarts, 20 de desembre del 2016

Martí - 4

Estimat Martí,

Recordo molt la meva inquietud, el neguit en sentir-me enamorada de tu.  Teníem la confiança de parlar-nos de moltes coses, teníem complicitats, les compartíem amb l'Arnau, tal com compartíem també les complicitats de l'Arnau i jo amb tu.

Jo vaig voler ser fidel a la meva manera de sentir i de veure les relacions. Si jo estava enamorada de tu, no volia amagar-ho, no esperava res, sabia molt bé la situació quina era, tu ja tenies dues dones, a qui estimaves. Una l'amor de la teva vida, l'altra l'enamorament foll. Ho sabia perfectament. Malgrat tot, jo creia que estaria més tranquil·la si jo podia expressar el que sentia, si tots dos ho sabíem i podíem seguir parlant com sempre i no et vindria de nou res del que jo et pogués dir , si les coses estaven clares, per això et vaig dir que volia parlar amb tu, en directe, no per carta i si tenies una estoneta, si podia ser a no trigar gaire.

No vas trigar gens, vas trobar un moment per parlar, immediatament. L'endemà, potser.

Vam anar a fer un cafè, recordo el lloc, però no quina hora del dia era.

- Hola guapa, com estàs?
- Bé - vaig dir jo amb una mica d'arronsament d'espatlles com si ho digués i ho desmentís a la vegada - i tu?
- Molt bé!!!- amb el teu to de convenciment, que no abandona mai el teu molt bé, habitual. - tenia ganes de veure't perquè em va semblar important el que em vols dir.  Passa alguna cosa?
- No, no passa res, o al menys res de greu. Només volia parlar-te de nosaltres.
- Digues...

Et mirava, la teva expressió era molt feliç, tranquil·la, les espurnetes dels teus ulls donant confiança, somrient,  Com si diguessis, tot anirà bé.

- Volia dir-te que estic enamorada de tu. Vull que ho sàpigues. Parlem de moltes coses, ens confiem  intimitats i  compartim pensaments i emocions. No em sento còmoda si tu no saps això de mi.

Vas allargar la mà i vas posar-la damunt la meva, en un gest molt protector i consolador. Només per aquest gest, ja valia la pena la conversa.

- Caterina, saps que t'estimo molt, ets una amiga que has entrat ben endins i amb força. M'agrada molt parlar amb tu i compartir tota mena de coses. M'agrada que ens escrivim, que ens parlem, que ens trobem, que xerrem de tot i fins i tot que estiguem en desacord.  Però t'he de dir que no estic enamorat de tu.
- No passa tres, no m'ho imaginava pas d'una altra manera. Prou que sé que com estàs d'enamorat de la Bibiana - malgrat les meves paraules, crec jo que tenia la nostàlgia arrapada als ulls i al cor.
- Sí, i no es pot estar enamorat de dues persones a la vegada. A la vegada, dic, eh?
- Sí que puc. Jo puc. És així. Estic enamorada de l'Arnau i de tu.
- No veig pas com és possible.
- Quan ho sents així, saps que és possible. Però les nostres creences ens marquen també les nostres percepcions. Jo sé que es possible perquè ho sento així. Tu parteixes que no és possible i ja negues qualsevol possibilitat.
- T'estimo molt, però em falta un ingredient per l'enamorament, el desig. Sense desig no hi ha enamorament.
- Ostres, jo ho veig ben bé al revés. En el meu cas, sense enamorament no hi pot haver desig. El desig no hi és, segurament perquè tu no estàs enamorat de mi, i això fa que jo freni el procés. També em sembla difícil desitjar algú que no et desitja. crec que jo necessito aquest retorn per a sentir desig.
- Caterina, què vols que faci?
- Què vull que facis? res... què vols fer?
- No sé, vols que deixem de veure'ns, un temps? de parlar-nos? d'escriure'ns?
- No. Tot pot continuar igual.
- D'acord com tu vulguis, a mi m'agrada molt la nostra amistat, però preferiria que no t'haguessis enamorat de mi. No vull deixar de parlar amb tu, però no vull que pateixis ni fer-te mal. Faré el que tu diguis.
- No es demana permís per aquestes coses, passen i prou. Malgrat l'enamorament, l'amistat i l'estimació passen per damunt de tot. T'estimaré com a amic, t'estimaré de la manera que em sigui possible estimar-te.

I jo me'n vaig anar pensant, que així era com ho esperava, però al mateix temps pensava en aquelles situacions, en aquelles paraules, en aquelles actituds que m'havien donat una lleugera esperança que d'alguna manera compartíssim un sentiment molt especial. Jo no necessitava un amant, en tenia un i n'estava molt feliç, necessitava, només, una complicitat en el sentiment.

I recordava, entre altres coses, com havies utilitzat en un conte, una tarda passada amb mi, amb totes les nostres referències, amb les complicitats parlades, però el personatge del conte, no era jo, era la Bibiana. Em va fer rumiar molt aquesta barreja.  Allò que senties per mi, allò que havíem sentit aquella tarda de reis, parlant de música, de concerts, de trobades, de casualitats i d'anhels i d'il·lusions, no podies acceptar que fos meu i necessitaves escriure-ho com si fos de la Bibiana.  No sé si t'ho vaig arribar a dir,  segur que sí, però vaig creure... que els teus sentiments per a mi, existien i els desviaves, els canalitzaves cap a la Bibiana. Ho vaig acceptar. T'estimaria com  a amic, de la manera que fos possible. Va funcionar, molt de temps.

Encara t'estimo, buscant quina és la manera que puc estimar-te. Una abraçada.

Caterina


dilluns, 19 de desembre del 2016

Martí - 3

Estimada Caterina,

Et llegeixo i  segueixo com has començat a explicar aquesta història. No sé si hi participaré  gaire, però l'espero amb il·lusió.

Recordo aquestes dues converses que dius que et van agradar.  Escriu-les. Com tu les escrius, com deia Borges en unes paraules que inicien, crec, el seu únic conte d'amor,  "Mi relato será fiel a la realidad o, en todo caso, a mi recuerdo personal de la realidad, lo cual es lo mismo."  De fet "tot" és dins nostre. Ja que la manera  com ho percebem ens por fer sentir de maneres molt diferents.  Puc imaginar-te, quan et llegeixo. La teva expressió, la teva mirada...  et veig.

Sé que tens molta memòria, però el que importa és que ho escriguis tal com ho recordis, tal com ho vas viure i jo m'ho passaré molt bé i et llegiré embadalit, com sempre. Jo també recordo aquestes converses, amb un somriure i amb molt d'afecte. No crec pas que fos capaç d'escriure-les, però estic convençut que m'encantarà llegir-les.

Una abraçada, estimada. T'estimo molt.

Martí

dijous, 15 de desembre del 2016

Martí - 2

Estimat Martí,

L'altre dia et deia que no sabia com explicar la nostra història. Ara em sembla que començo a saber-ho.

Durant molt temps, jo tenia una necessitat molt gran, i molt intensa  de parlar amb tu, de com havia passat tot, del com i del perquè. Era una necessitat  de posar-ho en comú, d'aclarir, de consensuar. Com que no me'n vaig sortir de fer-ho, després vaig procurar deixar-ho enrere i que em marxés aquesta necessitat. Fa temps, molt temps, que no necessito aclarir res. Potser és que jo mateixa ja m'he anat aclarint les coses, i equivocada o no, em sembla que les tinc clares.

Doncs he pensat que la millor manera d'explicar la nostra història és explicar-te-la a tu. És fer-ho a través d'aquestes cartes. Si tu vols afegir alguna cosa, si vols portar-me la contrària, si vols dir-hi la teva, el teu dret a fer-ho serà respectar i el que tu vulguis dir serà publicat també.

L'altre dia en feia un resum precipitat, en quatre ratlles, només des del punt de vista de la sorpresa constant que havia resultat per a mi aquesta relació.

Els primers anys, van ser 7 anys exactament, de cartes, i de trobades no molt freqüents, però si amb una certa regularitat. Amb les cartes vam trobar un diàleg que fluïa molt bé. Parlàvem de nosaltres, jo t'explicava moltes coses de la meva relació amb l'Arnau i també amb l'Aureli, sobre la convivència diària, sobre lectures... i temes diversos. Jo anava intentant parlar de la nostra mateixa relació d'amistat que s'estava construint.  Quan ens trobàvem cara a cara, ja des de les primeres vegades et trobava tan diferent que no em semblaves el mateix. I el diàleg també era tan diferent!  Tu vas començar molt prudent, parlaves poc de tu,  poc de les teves dones, perquè et semblava una falta de respecte fer-ho. Però finalment ho vas fer, sempre amb el teu respecte i la teva contenció i vam encetar aquests diàleg íntim a dues veus on tot hi ha tingut cabuda.

Fins i tot en aquella època prudent, d'amistat idíl·lica,  quan no hi havia cap exigència  de res, cap expectativa especialment concreta ni complicada, hi havia algun cop, que la conversa que teníem tu i jo tot dinant, em deixava una mica fora de joc. Em quedava enfadada?  no,  gens enfadada, potser trista?  tampoc... inquieta, potser és la paraula més exacta:  inquieta.  Hi havia alguns punts de la conversa on  m'era difícil entrar,  hi havia actituds teves que a mi em semblaven poc coherents o que no entenia i la manera de parlar-ho tampoc l'entenia. Hi trobava com una mena de rigidesa que no deixava que el diàleg fluís tan bé com a les cartes.

Jo tenia el costum de fer la crònica escrita de els trobades, sobretot per repescar aquestes coses que em deixaven inquieta. Era una inquietud entre racional i emocional. Racional perquè em semblava que alguna cosa fallava en el diàleg i no sabia resoldre-ho.  Emocional perquè ja t'estimava i em sabia greu no acabar d'estar bé del tot, al teu costat.

Però això era esporàdic. Habitualment les converses fluïen molt bé entre nosaltres.

Un dia, aquest dia va ser el final d'aquesta etapa dels 7 primers anys, em vas escriure una carta, jugant a què passaria si marxéssim de vacances junts.

Jo, prudent i adaptada a la meva situació (jo estava enamorada de tu, però tu de mi no, i que bonica la conversa del dia que ens ho vam dir!)  vaig imaginar una sortida d'amics. Amics íntims a qui no els importa dormir a la mateixa habitació, els hi agrada estar junts i fer coses junts i comentar el que han fet durant el dia. Ho vaig escriure, com un conte en tres capítols. Tu et vas sorprendre que no em plantegés una aproximació sexual entre tu i jo.

Una altra conversa bonica, aquesta que vam tenir dinant, i rumiant com serien aquestes vacancetes entre tu i jo.

Quantes converses per explicar... tenim una llarga història... te l'explicaré, tu la pots millorar, comentar o completar, si vols.

Què te'n sembla, de la idea?

Seguirem, Fins molt aviat. T'estimo

Carme





dijous, 24 de novembre del 2016

Martí

Estimat Martí,

Com et vaig dir vull explicar la nostra història i em costa saber com explicar-la. No vull estalviar la intensitat de tot plegat, joia i patiment, però també m'agrada saber transmetre la calma que sento ara, habitualment.  Per això m'agrada començar pel final per aquest moment que som ara.  Millor que molts dels que hem passat, però encara ens  falta camí per haver recuperat del tot la comoditat absoluta entre nosaltres.

M'agradaria citar-te en J.M. Esquirol.  La "parresia" és franquesa. La parresia és la condició  d'una relació veritable amb l'altre (sense retòrica ni adulació). Qui parla amb franquesa, parla lliurement, per això la traducció de parresia al llatí és "libertas". Parlar amb llibertat és transformar-se un mateix.

No sé si és ser complicat o ser massa simple voler només això: una relació veritable, que ens transformi sempre positivament.

Estimat, tu creus que abans del nostre desastre, la teníem aquesta franquesa? jo ho creia ben bé. La nostra relació m'ha sorprès sempre i en totes les etapes que hem tingut.  D'entrada no creia que per compartir la teva amistat amb l'Arnau, jo m'enamorés de tu, però va passar.  Malgrat això vam ser amics, perquè era un enamorament no correspost. També em va sorprendre que al cap de tants anys d'amistat profunda i d'una confiança total, sorgís inesperadament el desig, en tu.  Més tard, em va semblar increïble que no sabéssim trobar la manera de gestionar-lo. Com ens ha pogut passat? Em va col·lapsar del tot que això em produís tant de patiment.  I finalment no creia que fos possible que tu i jo no ens en sortíssim i per això insistíem i insistíem buscant la solució. Ara, després de tantes dificultats, em passa una mica el contrari, gairebé em ve de nou que avancem, cap a una represa de l'amistat potser no  tal com va ser durant tants anys, però sí que la tenim com a model o referent nostre.

El camí és la meta, sempre em dius, per tant sempre procuro no posar cap meta. Però la nostra amistat, la confiança, la franquesa, la comoditat, no és cap meta, més aviat és tot el que considero inqüestionable i estrictament necessari a cada pas, si segueixo aquí és perquè encara ho crec possible.

Fa dies que no ens veiem. Com et confesso en les meves paraules sovint  imprudents, no sé com imaginar aquesta trobada. Em costa. La primera trobada d'una nova etapa. Els començaments són importants i per això em costa.

I d'aquí ve aquesta carta,  només vull parlar sense reserves i acollir-nos amb el cor obert. Res no em sembla més fàcil dit així, oi?  M'ho sembla, però ho és?  Ho serà?

Una abraçada, Martí. T'estimo molt

Caterina


dimecres, 23 de novembre del 2016

L'Arnau i la Caterina

- He llegit el que vas escriure a la teva entrada d'ahir, em sento emocionat, il·lusionat, sorprès, tot a la vegada. Així em veus amor meu? Sóc conscient que em coneixes molt bé, però no sé si me l'acabo de creure aquest Arnau tan virtuós.
- Jo també sóc conscient que no és "tot" l'Arnau sencer.  Que falten aspectes, que no hi ets tot tu.  Jo explico la història des de la meva manera de viure-la.
- Jo crec que sovint he estat egoista. Que no he volgut fer mal a ningú, però que sempre  he estat un aprofitat de les circumstàncies.
- D'acord, en alguns moments de la teva vida pots haver estat així. Amb mi no. Hi ha coses que sé i que en aquesta descripció no han sortit. Tens raó. Sé que hi va haver un moment, que jo vaig poder viure a través de les teves experiències i explicacions, que vas estar amb altres dones que mai no vas estimar. En aquell moment, de curta durada, si que vas aprofitar les situacions i prou.
- Sí, cal dir en defensa meva, que dues van fer el mateix que jo, hi havia doncs un acord perfecte i que només la tercera es va enamorar de mi tot i que jo no la corresponia. Ho vam deixar estar. 
- El teu dolor interior, produït per retrobament tan complicat amb la Roser, afegit als teus problemes domèstics a casa van fer que tinguessis aquesta etapa d'un cert descontrol. Ja saps el que en penso, que mentre les persones no ens fem mal som lliures de fer el que vulguem i si el sexe amb aquestes dones t'era gratificant, en aquell moment, no hi ha res a dir. Sempre hauríem de mirar de no fer-nos mal, però a vegades costa tant d'evitar!
I en la meva vida de parella hi va haver un moment important on alguna cosa es va trencar entre ella i jo i tot i que la convivència ha millorat molt amb els anys. Ha quedat de fons, una cicatriu, una mena de por. 
- Això també tenia un pes important en aquella època. També hi devia jugar un paper.
Perquè després no ho has fet mai més de tenir amants d'aquesta manera més superficial, per tant jo entenc que no és la teva manera. Que va ser un deixar-te portar per les circumstàncies del moment, totes: les de casa, les de la Roser i les de les noies que se't posaven a l'abast fàcilment.
- No ho he fet més, tens raó, perquè amb tu vaig trobar un equilibri, que mai abans no havia assolit. Tinc un equilibri i una estabilitat que per a mi va ser nova i encara hi és.
- En totes les etapes de la nostra relació?
- En totes, hi ha hagut, hi són encara, uns sentiments intensos i vius. Una possibilitat d'expressar-ho tot. Un equilibri i una reciprocitat en la comunicació. Un marc segur i preciós on hi caben sentiments, paraules, abraçades,carícies, on construïm alguna cosa d'important i de durador que està permanentment en evolució.
- Estic d'acord que això ho hem assolit tots dos. Però tots dos.
- Jo crec que tu ho has fet.
- Si només fos jo, me n'hagués sortit amb qualsevol persona. No ha estat així. Me n'he sortit amb tu i només amb tu. Les meves altres experiències han estat en general bones, però no d'aquest nivell.  I alguna, prou que ho saps, molt dolorosa i complicada.
- L'explicaràs, oi?
- L'explicaré.

dilluns, 21 de novembre del 2016

L'Arnau - 2

De tots els homes que he conegut, que podríem anomenar poliamorosos  perquè tenen més d'una relació sentimental a la vegada, si m'hi fixo bé, m'adono que només l'Arnau s'hi podria considerar estrictament. Per la seva actitud, pel seu respecte igualitari. 

Perquè si bé és cert que  l'Arnau té una relació principal i conviu amb una parella i que com a parella de convivència diària, aquesta té uns privilegis que les seves altres dones no han tingut mai. Sempre, amb totes elles, hi ha un compromís emocional, d'acompanyament, d'amor profund, més enllà de les circumstàncies, distàncies  o dificultats.  L'Arnau és un home de sentiments intensos, duradors, poc convencionals, amb fal·lera per expressar-los i viure'ls, amb comprensió, paciència i una gran capacitat d'escoltar i entendre.

Si hagués d'explicar quina ha estat la dona més important en la vida de l'Arnau, jo crec que diria que ha estat la Roser. La Roser, la primera companya d'un Arnau adolescent, el primer enamorament. El patiment per aquesta relació trencada tan aviat. El retrobament 25 anys més tard, quan tots dos ja tenien una família. Un retrobament apassionat fins a un cert descontrol i embogiment. Un retrobament que havia de ser feliç, però es va convertir en una immensa font de dubtes, neguits i angoixes. 

Va ser una mena de privilegi, en aquell moment poder acompanyar l'Arnau en aquests dubtes i neguits. En parlàvem, en parlàvem molt. Mentre jo hagués volgut aquells sentiments intensos també per a mi, l'escoltava, l'acompanyava i tenia la paciència de construir quelcom de diferent, però igual de profund i de durador.

Més tard es va produir un mica de calma, tornant a posar la distància que necessitaven per resituar-se. La Roser, gens poliamorosa, el va intentar convèncer molt i molt perquè ho deixessin tot i se n'anessin a viure junts. L'Arnau, sabent interiorment que aquesta no era una bona solució per a ell, s'hi va resistir ple de culpabilitats per aquesta seva decisió, però que a la llarga sembla que ha estat una bona decisió per a ell.

La meva proximitat, la meva complicitat, va jugar un paper important,inevitablement, en aquesta distància entre ells dos. No tenim "educació" poliamorosa i sovint per un enamorament  se'ns en desinfla una mica un altre. Ens sembla important, però que no es trenqui res. Que tot segueixi el seu curs amb la millor bona voluntat de fer les coses bé.

Ara en aquest moment actual, l'Arnau ha trobat una bona entesa amb la seva parella. Segueix mantenint un diàleg i una confiança amb la Roser, amb qui no s'han deixat mai de parlar ni de recolzar, malgrat les seves diferències de plantejament.  I segueix la seva relació amb mi, la Caterina, i en gaudim orgullosos, perquè no hi ha hagut mai res, que ens hagi semblat un obstacle als nostres objectius d'amistat autèntica, i d'un d'amor profund que s'hi barreja, fins a no poder-se destriar una cosa de l'altra.

L'Arnau i jo hem passat èpoques diferents. Totes creatives i positives en la seva manera de desenvolupar-se. L'Arnau i jo seguim el nostre camí: segur, càlid, proper, sense escletxes ni fissures,  amb tot els que ens podem donar i amb la paciència necessària per esperar allò que a vegades no està a l'abast.

dijous, 17 de novembre del 2016

La Roser

- Doncs som-hi! Ja que vols que recordem, Cati, et dic que les primeres coses que em vénen al cap, són dues situacions que potser són per a mi les més importants. Quan tu em vas fer rumiar si la Roser i jo teníem un projecte en comú, perquè crec que això em va fer replantejar moltes coses i gràcies a aquesta reflexió no vaig cometre un gran error i la segona situació és el primer dia, el nostre primer dia d'estar junts i estimar-nos. 
- Sí  recordo que t'ho vaig preguntar: "creus que la Roser i tu teniu un projecte en comú?" i tu vas dir que no, que de moment no havíeu pas pensat o quedat d'anar a viure junts, tot i que ella t'ho demanava, tu no ho tenies clar. 
- Jo vaig interpretar la paraula projecte d'una manera molt concreta: viure junts, deixar-ho tot, per fer una vida de parella convencional. 
- Sí i jo te la deia d'una manera molt àmplia, qualsevol projecte, volia dir. I t'ho vaig aclarir. I tu em vas continuar dient que no, que no existia. aleshores vaig dir, te'n recordes? 
- No ben bé, no sé què vas dir, en aquest moment precís. 
- Vaig fer una altra pregunta: "Tu creus que tu i jo tenim un projecte en comú?" I no vas dubtar, no vas pensar, ho vas dir amb un convenciment, que encara ara, m'acarona l'ànima. 
- Ah! Sí! vaig dir: "I tant que en tenim un i molt ambiciós per cert!!!" 
- Va ser una sort que ni tu ni jo ens obliguéssim a definir-lo massa bé, perquè crec que no n'hauríem pas sabut. Però ens va servir per diferenciar. Amb la Roser, teníeu idees diferents, volíeu coses diferents, no acabàveu de trobar quin era el vostre camí. Hi havia un gran enamorament, un desig i quan podíeu us hi deixàveu portar, però no hi havia manera de trobar un camí en comú. Potser el sexe podia ser un camí, però en realitat, crec que a cap dels dos us era suficient. 
- Ella volia més. Volia tenir-me del tot. I jo que pensava en termes força convencionals em deixava pressionar per ella creient que tenia una part de raó. Si ens estimàvem, havíem d'estar junts, de viure junts. Si ens estimàvem, havíem de deixar les nostres parelles respectives. I aquí començaven tots els meus dubtes i patiments. Per a ella estimar-me a mi, volia dir no estimar el seu marit, per a mi estimar-la a ella, no volia dir pas que no estimava meva parella. Només feia que dir-me a mi mateix, un cop i un altre, que seria un error fer aquest pas. Encara ho crec, ara, hagués estat un error fer aquest pas. Per sort no el vaig fer. 
- El nostre projecte ambiciós, Arnau, ens atreviríem a concretar-lo ara, amb l'experiència a favor? 
- L'hem concretat moltes vegades, poc a poc... a trossets, a bocinets, mica en mica... oi? 
- Sí, en aquell moment era: conèixer-nos, poder ser sincers, escoltar-nos, entendre'ns, que el nostre sentiment d'amistat fos lliure per anar cap a on volgués, que això no impliqués deixar d'estimar ningú. Que sumés, sempre que sumés. 
- Aprendre, deies també, Caterina. 
- Sí, tens raó, aprendre sempre ha estat molt important per a mi. Creia que en les qüestions emocionals no ens deixen lloc per aprendre, Tot ha de ser segons està estipulat, sense marge per als sentiments. I em va fer feliç que sense haver-ho parlat abans, amb aquesta paraula "projecte en comú" tu ja tinguessis clar que sí, que el teníem. 
- El tenim encara. 
- Sí el tenim encara, igual d'obert que el primer dia, igual de flexible igual d'ambiciós!!! 
- Què té de diferent? 
- Que abans ho teníem tot per descobrir, Arnau, i que ara ja hem descobert moltes coses. 
- Sí, i que poder parlar de tot, a cor obert, sense pors, és el millor antídot per qualsevol mena de patiment o de malentès. 
- Hem parlat de tot, no ens hem ofuscat pels sentiments per les altres persones, sabem que hi són i que no posen en qüestió el nostre. Però crec que el secret d'aquest camí tan bonic és que hem pogut parlar molt i molt de nosaltres.

L'Arnau

La Caterina i l'Arnau es trobaven en una etapa plàcida i tranquil·la de la seva relació. Es trobaven, potser no tan sovint com haurien volgut, però d'una manera segura. Podia passar més o menys temps entre una trobada i l'altra, però tots dos sabien que la trobada arribaria i sobretot sabien que tots dos tenien ganes que es produís i que trobarien el moment per a fer-la realitat. Fos quan fos. Hi havia una seguretat entre ells dos, difícil de trobar. 

Un dissabte, havien quedat per passar un dia tranquil, al Montseny. Pensaven fer una passejada, veure les fagedes a la tardor, dinar a Santa Fe i sobretot xerrar. 

 - Tinc ganes d'organitzar el meu temps de manera diferent per a poder tenir més temps per a mi mateix i que ens puguem veure més sovint. 
- Perfecte, mirarem de fer-ho així doncs. Però ja saps que finalment sempre hi ha tantes coses que ens passen al davant que sempre acabem fent el que podem. No t'hi capfiquis. La voluntat que sigui així, per a mi ja és prou important. 
 - Sí, tens raó, però essent com és aquesta relació, per a mi, una de les veritablement importants de la vida, no la vull descuidar.
 - No l'has descuidat mai, Arnau. 
- M'alegro que pensis així. Tu tampoc l'has descuidat mai, Cati. 
- No és cap esforç, més aviat és un impuls potent, buscar el contacte i la comunicació amb tu. Crec que aquesta relació nostra és un model. 
- Un model, sí, m'ho has dit altres vegades i crec que tens raó. Per a mi és una gran riquesa, un privilegi. Llàstima que això no pugui transcendir  més i no es pugui explicar. Com a model seria bonic fer-ho. 
- Ja saps que sempre ho he pensat, que sempre ho he intentat, però no me n'acabo de sortir. 
- Intenta-ho un cop més. 
- M'ajudaràs? ni que sigui a recordar les nostres coses... 
- Si tens molta més memòria tu que jo... 
- És igual, tenint en compte que la memòria és molt selectiva i està molt lligada a les emocions, segur que allò que tu has retingut és diferent del que he retingut jo. L'única diferència és que allò que jo recordo ho explico i ho re-explico, és una necessitat de retenir-ho. I allò que tu recordes, potser no ho expliques tant.
- Vols que tornem a recordar les nostres coses? 
- Sí, que ho vull. Vull que ens les expliquem. I que les expliquem. Les nostres i les de totes les persones que tenen històries importants i interessants per compartir. 
- Ho farem doncs. 
- Explicarem, totes les maneres d'estimar que coneixem. Les nostres, amb diferents persones. La de les persones que coneixem i que ens ho han explicat. 
- Deixar constància d'allò que es fa invisible. 
- Sí, que una altra manera d'estimar és possible. 
- Sense exclusivitats i sense sentit de possessió.
- Explicarem quan tu em parlaves del teu enamorament difícil de gestionar, dolorós i complicat i jo t'escoltava mentre m'anava enamorant dia a dia de tu i això mai va interferir d'una manera negativa. Sempre ens vam entendre. Sempre et vaig entendre. 
- Em feia molta falta parlar-ne i aclarir-me. M'anava bé reflexionar amb tu. 
- Amb tu és fàcil seguir un fil de raonament.
- Va, Cati, posa-t'hi. Sempre ho hem dit i ho segueixo pensant: tot això s'ha d'explicar s'ha de fer visible. 
- Som-hi!!!

Presentació

Em sento en una situació estranya:  he viscut molt intensament i ara la vida s'apaivaga.
Potser amb la calma de l'edat, de la maduresa, convé mirar enrere i reflexionar sobre tantes coses viscudes, tants amors que han estat extraordinàriament importants. Potser està bé deixar testimoni d'una altra mena de vida, que sovint necessita discreció i necessita amagar-se, perquè en la societat on vivim, encara hi ha coses que no estan ben vistes. Encara hi ha tabús que no han caigut. S'ha avançat molt en molts aspectes de l'amor i de la sexualitat humana, han caigut barreres. Aquesta, però es manté encara molt ferma. La majoria de persones de la societat, creuen fermament que només es pot estimar una persona i que si n'estimes una altra deixes d'estimar la primera. I la vida amorosa, avui en dia, sovint és una successió precipitada de diferents amors. I també d'enganys.

Hi ha una manera d'estimar, de veure i de sentir les persones, que fa que no les deixis d'estimar mai, malgrat que n'arribin d'altres. Tenir-hi relacions sexuals o no, depèn del moment de cadascú, dels temperaments, dels acords presos.

Des del primer noi amb qui em vaig fixar, quan tenia 13 anys, fins a l'Aureli, amb qui segueixo convivint cada dia, hi ha hagut uns quants homes a la meva vida, que recordo encara amb molt d'amor hagin passat els anys que hagin passat des que els vaig veure per darrer cop. No pas amb tots s'ha arribat al punt de tenir relacions sexuals.  En un cas per edat, en un altre cas per prudència, en un altre, per un malentès entre tots dos, no n'hi ha hagut, en altres sí. 

Em proposo explicar aquests amors. No sé si això pot despertar l'interès d'algú o no,  potser ho explico per deixar testimoni, o potser només per a mi mateixa, són les meves millors joies. El meu immens tresor d'amics.

Voldria fer també esment de les amigues. He tingut i tinc moltes amigues íntimes, amb qui la confiança és total, però, per falta d'atracció sexual per les persones del meu propi sexe, no s'ha donat mai el cas de tenir-hi relacions sexuals. Però això està lligat a la meva manera de ser i a la meva tendència sexual, qüestions circumstancials. Si no fos així, probablement alguna d'elles s'hagués pogut convertir també en amant. Per l'estimació, per la confiança, per la complicitat.