- Contes, Jo?
- Sí, i tant, que no te'n recordes que allò que ens va connectar va ser els nostres escrits? El teu conte "La màgia de Torrebonica" I les meves llibretes diverses i disperses,
- Sí que me'n recordo. Em vas deixar els teus escrits, em vaig aïllar del grup que estàvem, vaig seure en un graó i em vaig posar a llegir.
- Em va emocionar molt que fessis això. Que em donessis aquest teu temps, aquesta atenció.
- Em vaig quedar sorprès. El meu conte era un conte per a nens, però els teus escrits eren sentiment pur, eren intensitat, eren emoció.
- Després d'això n'havíem de parlar, i vam quedar un vespre.
- Sí, i la nostra primera conversa, la primera, ja va ser sobre el fet d'estimar més d'una persona a la vegada.
- Sí, vam anar al gra. Jo fins aquell moment havia tingut una parella i dúiem una vida molt normal, però jo no n'estava pas contenta, perquè m'adonava que la manera convencional de viure, era molt limitadora pel que fa a les relacions. Algun cop m'havia enamorat, però ho deixava passar sempre de llarg. M'estimo l'Aureli, però no puc deixar d'estimar altres persones.
- Aquesta sintonia tan fàcil, va fer que en un moment donat t'agafés la mà.
- Va passar l'electricitat!!!
- Sí com cada cop que ens tocàvem per lleugerament que fos.
- Vam xerrar molt, ens vam trobar molt bé l'un amb l'altre.
- Va durar molts anys aquesta nostra amistat, amb aquest punt d'intensitat, d'emoció continguda. Però saps quina és la fita que recordo?
- Quina?
- Aquell conte que vas escriure: "La carta del futur"
- Ui! això devia ser aproximadament 12 anys després d'aquesta escena que acabem de recordar.
- 12 anys? si tu ho dius no ho dubto pas, tant de temps vam passar, de només amics?
- Sí tant de temps, malgrat la meva tendència clarament poliamorosa, hi havia una resistència molt gran a creuar la ratlla,
- Com anava la carta del futur?
- A veure si me'n recordo...