Pàgines

dijous, 17 de novembre del 2016

La Roser

- Doncs som-hi! Ja que vols que recordem, Cati, et dic que les primeres coses que em vénen al cap, són dues situacions que potser són per a mi les més importants. Quan tu em vas fer rumiar si la Roser i jo teníem un projecte en comú, perquè crec que això em va fer replantejar moltes coses i gràcies a aquesta reflexió no vaig cometre un gran error i la segona situació és el primer dia, el nostre primer dia d'estar junts i estimar-nos. 
- Sí  recordo que t'ho vaig preguntar: "creus que la Roser i tu teniu un projecte en comú?" i tu vas dir que no, que de moment no havíeu pas pensat o quedat d'anar a viure junts, tot i que ella t'ho demanava, tu no ho tenies clar. 
- Jo vaig interpretar la paraula projecte d'una manera molt concreta: viure junts, deixar-ho tot, per fer una vida de parella convencional. 
- Sí i jo te la deia d'una manera molt àmplia, qualsevol projecte, volia dir. I t'ho vaig aclarir. I tu em vas continuar dient que no, que no existia. aleshores vaig dir, te'n recordes? 
- No ben bé, no sé què vas dir, en aquest moment precís. 
- Vaig fer una altra pregunta: "Tu creus que tu i jo tenim un projecte en comú?" I no vas dubtar, no vas pensar, ho vas dir amb un convenciment, que encara ara, m'acarona l'ànima. 
- Ah! Sí! vaig dir: "I tant que en tenim un i molt ambiciós per cert!!!" 
- Va ser una sort que ni tu ni jo ens obliguéssim a definir-lo massa bé, perquè crec que no n'hauríem pas sabut. Però ens va servir per diferenciar. Amb la Roser, teníeu idees diferents, volíeu coses diferents, no acabàveu de trobar quin era el vostre camí. Hi havia un gran enamorament, un desig i quan podíeu us hi deixàveu portar, però no hi havia manera de trobar un camí en comú. Potser el sexe podia ser un camí, però en realitat, crec que a cap dels dos us era suficient. 
- Ella volia més. Volia tenir-me del tot. I jo que pensava en termes força convencionals em deixava pressionar per ella creient que tenia una part de raó. Si ens estimàvem, havíem d'estar junts, de viure junts. Si ens estimàvem, havíem de deixar les nostres parelles respectives. I aquí començaven tots els meus dubtes i patiments. Per a ella estimar-me a mi, volia dir no estimar el seu marit, per a mi estimar-la a ella, no volia dir pas que no estimava meva parella. Només feia que dir-me a mi mateix, un cop i un altre, que seria un error fer aquest pas. Encara ho crec, ara, hagués estat un error fer aquest pas. Per sort no el vaig fer. 
- El nostre projecte ambiciós, Arnau, ens atreviríem a concretar-lo ara, amb l'experiència a favor? 
- L'hem concretat moltes vegades, poc a poc... a trossets, a bocinets, mica en mica... oi? 
- Sí, en aquell moment era: conèixer-nos, poder ser sincers, escoltar-nos, entendre'ns, que el nostre sentiment d'amistat fos lliure per anar cap a on volgués, que això no impliqués deixar d'estimar ningú. Que sumés, sempre que sumés. 
- Aprendre, deies també, Caterina. 
- Sí, tens raó, aprendre sempre ha estat molt important per a mi. Creia que en les qüestions emocionals no ens deixen lloc per aprendre, Tot ha de ser segons està estipulat, sense marge per als sentiments. I em va fer feliç que sense haver-ho parlat abans, amb aquesta paraula "projecte en comú" tu ja tinguessis clar que sí, que el teníem. 
- El tenim encara. 
- Sí el tenim encara, igual d'obert que el primer dia, igual de flexible igual d'ambiciós!!! 
- Què té de diferent? 
- Que abans ho teníem tot per descobrir, Arnau, i que ara ja hem descobert moltes coses. 
- Sí, i que poder parlar de tot, a cor obert, sense pors, és el millor antídot per qualsevol mena de patiment o de malentès. 
- Hem parlat de tot, no ens hem ofuscat pels sentiments per les altres persones, sabem que hi són i que no posen en qüestió el nostre. Però crec que el secret d'aquest camí tan bonic és que hem pogut parlar molt i molt de nosaltres.

L'Arnau

La Caterina i l'Arnau es trobaven en una etapa plàcida i tranquil·la de la seva relació. Es trobaven, potser no tan sovint com haurien volgut, però d'una manera segura. Podia passar més o menys temps entre una trobada i l'altra, però tots dos sabien que la trobada arribaria i sobretot sabien que tots dos tenien ganes que es produís i que trobarien el moment per a fer-la realitat. Fos quan fos. Hi havia una seguretat entre ells dos, difícil de trobar. 

Un dissabte, havien quedat per passar un dia tranquil, al Montseny. Pensaven fer una passejada, veure les fagedes a la tardor, dinar a Santa Fe i sobretot xerrar. 

 - Tinc ganes d'organitzar el meu temps de manera diferent per a poder tenir més temps per a mi mateix i que ens puguem veure més sovint. 
- Perfecte, mirarem de fer-ho així doncs. Però ja saps que finalment sempre hi ha tantes coses que ens passen al davant que sempre acabem fent el que podem. No t'hi capfiquis. La voluntat que sigui així, per a mi ja és prou important. 
 - Sí, tens raó, però essent com és aquesta relació, per a mi, una de les veritablement importants de la vida, no la vull descuidar.
 - No l'has descuidat mai, Arnau. 
- M'alegro que pensis així. Tu tampoc l'has descuidat mai, Cati. 
- No és cap esforç, més aviat és un impuls potent, buscar el contacte i la comunicació amb tu. Crec que aquesta relació nostra és un model. 
- Un model, sí, m'ho has dit altres vegades i crec que tens raó. Per a mi és una gran riquesa, un privilegi. Llàstima que això no pugui transcendir  més i no es pugui explicar. Com a model seria bonic fer-ho. 
- Ja saps que sempre ho he pensat, que sempre ho he intentat, però no me n'acabo de sortir. 
- Intenta-ho un cop més. 
- M'ajudaràs? ni que sigui a recordar les nostres coses... 
- Si tens molta més memòria tu que jo... 
- És igual, tenint en compte que la memòria és molt selectiva i està molt lligada a les emocions, segur que allò que tu has retingut és diferent del que he retingut jo. L'única diferència és que allò que jo recordo ho explico i ho re-explico, és una necessitat de retenir-ho. I allò que tu recordes, potser no ho expliques tant.
- Vols que tornem a recordar les nostres coses? 
- Sí, que ho vull. Vull que ens les expliquem. I que les expliquem. Les nostres i les de totes les persones que tenen històries importants i interessants per compartir. 
- Ho farem doncs. 
- Explicarem, totes les maneres d'estimar que coneixem. Les nostres, amb diferents persones. La de les persones que coneixem i que ens ho han explicat. 
- Deixar constància d'allò que es fa invisible. 
- Sí, que una altra manera d'estimar és possible. 
- Sense exclusivitats i sense sentit de possessió.
- Explicarem quan tu em parlaves del teu enamorament difícil de gestionar, dolorós i complicat i jo t'escoltava mentre m'anava enamorant dia a dia de tu i això mai va interferir d'una manera negativa. Sempre ens vam entendre. Sempre et vaig entendre. 
- Em feia molta falta parlar-ne i aclarir-me. M'anava bé reflexionar amb tu. 
- Amb tu és fàcil seguir un fil de raonament.
- Va, Cati, posa-t'hi. Sempre ho hem dit i ho segueixo pensant: tot això s'ha d'explicar s'ha de fer visible. 
- Som-hi!!!

Presentació

Em sento en una situació estranya:  he viscut molt intensament i ara la vida s'apaivaga.
Potser amb la calma de l'edat, de la maduresa, convé mirar enrere i reflexionar sobre tantes coses viscudes, tants amors que han estat extraordinàriament importants. Potser està bé deixar testimoni d'una altra mena de vida, que sovint necessita discreció i necessita amagar-se, perquè en la societat on vivim, encara hi ha coses que no estan ben vistes. Encara hi ha tabús que no han caigut. S'ha avançat molt en molts aspectes de l'amor i de la sexualitat humana, han caigut barreres. Aquesta, però es manté encara molt ferma. La majoria de persones de la societat, creuen fermament que només es pot estimar una persona i que si n'estimes una altra deixes d'estimar la primera. I la vida amorosa, avui en dia, sovint és una successió precipitada de diferents amors. I també d'enganys.

Hi ha una manera d'estimar, de veure i de sentir les persones, que fa que no les deixis d'estimar mai, malgrat que n'arribin d'altres. Tenir-hi relacions sexuals o no, depèn del moment de cadascú, dels temperaments, dels acords presos.

Des del primer noi amb qui em vaig fixar, quan tenia 13 anys, fins a l'Aureli, amb qui segueixo convivint cada dia, hi ha hagut uns quants homes a la meva vida, que recordo encara amb molt d'amor hagin passat els anys que hagin passat des que els vaig veure per darrer cop. No pas amb tots s'ha arribat al punt de tenir relacions sexuals.  En un cas per edat, en un altre cas per prudència, en un altre, per un malentès entre tots dos, no n'hi ha hagut, en altres sí. 

Em proposo explicar aquests amors. No sé si això pot despertar l'interès d'algú o no,  potser ho explico per deixar testimoni, o potser només per a mi mateixa, són les meves millors joies. El meu immens tresor d'amics.

Voldria fer també esment de les amigues. He tingut i tinc moltes amigues íntimes, amb qui la confiança és total, però, per falta d'atracció sexual per les persones del meu propi sexe, no s'ha donat mai el cas de tenir-hi relacions sexuals. Però això està lligat a la meva manera de ser i a la meva tendència sexual, qüestions circumstancials. Si no fos així, probablement alguna d'elles s'hagués pogut convertir també en amant. Per l'estimació, per la confiança, per la complicitat.