- M'alegro que t'ho sembli, ara falta veure què li sembla a ell i com respon a aquesta carta.
- Potser hauries d'acabar d'explicar-ho tot, la remuntada, com tu l'anomenes, per facilitar-li la seva resposta.
- Bé ja tenia el meu ordre pensat d'abans, podria ser que tinguis raó, Arnau, ja saps que confio en la teva intuïció. Però tot arribarà. No sé si l'ordre es molt important, però canvia una mica l'esquema mental que tinc. A mi m'agrada que reflexionem junts, tu i jo, també. Perquè tu has estat la persona que ha estat més al peu del canó.I vull que hi siguis present i implicat, com hi has estat.
- Sí, al peu del canó sí, però fent un paper ben galdós.No sabia com ajudar-te ni què fer.
- Doncs per no saber-ho ho vas fer molt bé. El secret era ser-hi, bàsicament. Estaves una mica espantat també. Ho notava. Espantat de veure una Caterina que mai no havies conegut abans. Espantat de tant de desconsol.
- No sé si espantat és la paraula, potser preocupat, molt preocupat, per tu, evidentment.
- Saps? recordo el primer cop que et vaig trucar per parlar-te d'això i com que jo no podia evitar de plorar, em vas preguntar si no era millor que ens truquéssim en un altre moment, que no estigues tan afectada. Et vaig dir que no. En primer lloc necessitava el teu suport immediat i en segon lloc si hagués hagut d'esperar a no estar tan afectada, crec que no ens haguéssim parlat en molt de temps.
- Bé, jo no podia pas imaginar, en aquell moment, la intensitat de tot plegat.
- No, evidentment que no, com podies saber-ho? Si encara no t'havia explicat res, ni havia passat res més que la primera decisió d'en Martí. Tampoc estaves acostumat a topar-te amb la meva fragilitat d'aquesta manera tan directa. Jo crec que ho vas fer tot molt bé. Ser-hi i intentar que jo entengués alguna cosa de les decisions d'en Martí, i en aquell moment em costava molt d'entendre. Tot. Em va fer molt de bé, per molt que em costés temps i temps, la teva paciència en explicar-lo un cop i un altre.
- Me n'alegro, però és com si no m'ho acabés de creure, jo em sentia tan incapaç d'ajudar-te! Per això he llegit aquesta teva carta al Martí amb molt d'interès, un munt de vegades i crec que m'ha ajudat molt a entendre-ho tot plegat, fins i tot a mi, que ho he seguit de ben a prop i dia a dia. Ja et deia que tenia ganes que escriguessis aquesta entrada i m'ha agradat el resultat. Molt.
- Saps? quan vas dir, fa uns dies, que ja tenies ganes de llegir aquesta entrada que parlaria d'això... tot i que no te'n vaig dir res, vaig pensar: una entrada? al menys en necessitaré 25, jo! Però no, m'he quedat sorpresa que amb tan poques paraules hi hagi cabut tot. Sorpresa i alliberada. Així que només era això?
L'Arnau riu obertament amb aquesta pregunta...
- Només era això... sí. Valia la pena prendre-s'ho d'aquella manera dramàtica? - pregunta ell al seu torn.
- Per descomptat que no. Crec que el patiment, mai no val la pena per res. L'única cosa que podem fer és, després, amb la calma, retrobada, treure'n algun profit. Aprendre coses. Que indubtablement hem aprés.
- Que us estimeu de maneres diferents?
- Ara em costa contestar aquesta pregunta. Tinc claríssim que ens estimàvem de maneres molt diferents. Immensament diferents. Jo no hagués pres cap de les opcions que ell va prendre i per descomptat ell no hagués pres cap de les opcions que jo vaig prendre. Cap. Ni una. La meva manera d'estimar sempre és molt a fons, molt implicada, no m'importa arriscar-me, si la relació és important. La seva molt més lleugera. Sense tocar cap de les seves seguretats. No sé si les maneres encara són tan diferents. Crec que hem reduït distàncies. Però tampoc no sé fins a quin punt. No ho sé.
- Jo crec que l'enamorament no estava al mateix nivell l'un de l'altre. No vull pas dir que no t'estimi. Sé que t'estima molt. Però d'una altra manera. De la seva manera. Nosaltres, tu i jo, sobretot a partir d'un cert moment, vam estar sempre al mateix nivell. Enamorats del tot, pendents l'un de l'altre, disponibles, amorosos, amb deliri per veure'ns i per parlar-nos.
- Sí, estimat, vam trobar una simetria, prou envejable. No va sorgir de seguida, però finalment hi vam arribar. Vist així, la diferència és molt gran. Tu i jo vam trobar un equilibri junts, en comú. Ell i jo hem hagut de trobar i refer un equilibri individual per retrobar-nos d'alguna manera. Ens hem modulat i canviat l'un a l'altre, però no ho hem fet junts. No sé si això s'entén i té cap sentit per a tu, o per a ell. Per a mi, sí.
- Crec que sí, que t'entenc què vols dir.
- Tu i jo hem arribat a una comunicació poc freqüent. Tampoc va ser aquí des del primer dia. Tu t'has anat trobant en lloc segur per explicar-te. I ho has fet sense reserves. Jo ja ho havia fet abans que tu. Per a mi, la sinceritat ens salva de moltes coses. Però la sinceritat no és fàcil. Moltes vegades em ve al cap aquella frase que vam llegir i comentar fa anys: "La sinceritat és sempre cruel?" te'n recordes?
- Sí me'n recordo.
- - Perquè no sigui cruel, la sinceritat, necessita d'un anar i venir de l'un a l'altre. Si una persona no és capaç de posar-se en el lloc de l'altra, aleshores la sinceritat fàcilment pot ser cruel. Si som capaços d'anar i venir des de nosaltres a l'altre i entendre com se sent i que li passa, potser la sinceritat deixa de ser cruel, per ser un lligam potent i difícil de trencar. Com la nostra.