Pàgines

dijous, 29 de desembre del 2016

La carta del futur 1 - la Caterina i l'Arnau - 2

La carta del futur va ser un conte que vaig escriure per l'Arnau. Com que ell diu que per ell va representar una fita, el posem aquí com una part important de la relació. La línia que va marcar la frontera entre una època i una altra.

Un temps abans de la carta del futur jo havia escrit un poema  d’enyorament de l'Arnau.  
Sempre  relaciono el meu poema amb aquesta carta.  

T’enyoro.

         I enyoro no només
         el banc de pedra,
el fred i la fosca,
el nus segur de les mans,
la sinceritat confiada
i el cor lleuger,
sinó que enyoro també
i potser encara més
aquell lloc desconegut,
ignot,
volgudament inexistent.
Que   ens descobriria
els horitzons secrets
i que  m’il·lumina
en la distància.

Entre el poema i la carta  hi ha uns mesos de diferència.  Però  en el  nostre temps personal i íntim,  vénen una cosa després de l’altra.




dimarts, 27 de desembre del 2016

Arnau - 3

- Quina llàstima que hagis deixat d'escriure contes, Arnau!
- Contes, Jo?
- Sí, i tant, que no te'n recordes que allò que ens va connectar va ser els nostres escrits? El teu conte "La màgia de Torrebonica"  I les meves llibretes diverses i disperses,
- Sí que me'n recordo. Em vas deixar els teus escrits, em vaig aïllar del grup que estàvem, vaig seure en un graó i em vaig posar a llegir.
- Em va emocionar molt que fessis això. Que em donessis aquest teu temps, aquesta atenció.
- Em vaig quedar sorprès. El meu conte era un conte per a nens, però els teus escrits eren sentiment pur, eren intensitat, eren emoció.
- Després d'això n'havíem de parlar, i vam quedar un vespre.
- Sí, i la nostra primera conversa, la primera, ja va ser sobre el fet d'estimar més d'una persona a la vegada. 
- Sí, vam anar al gra. Jo fins aquell moment havia tingut una parella i dúiem una vida molt normal, però jo no n'estava pas contenta, perquè m'adonava que la manera convencional de viure, era molt limitadora pel que fa a les relacions. Algun cop m'havia enamorat, però ho deixava passar sempre de llarg. M'estimo l'Aureli, però no puc deixar d'estimar altres persones.
- Aquesta sintonia tan fàcil, va fer que en un moment donat t'agafés la mà.
- Va passar l'electricitat!!!
- Sí com cada cop que ens tocàvem per lleugerament que fos.
- Vam xerrar molt, ens vam trobar molt bé l'un amb l'altre.
- Va durar molts anys aquesta nostra amistat, amb aquest punt d'intensitat, d'emoció continguda. Però saps quina és la fita que recordo?
- Quina?
- Aquell conte que vas escriure: "La carta del futur"
- Ui! això devia ser aproximadament 12 anys després d'aquesta escena que acabem de recordar.
- 12 anys? si tu ho dius no ho dubto pas, tant de temps vam passar, de només amics?
- Sí tant de temps, malgrat la meva tendència  clarament poliamorosa, hi havia una resistència molt gran a creuar la ratlla,  
- Com anava la carta del futur?
- A veure si me'n recordo...


dimarts, 20 de desembre del 2016

Martí - 4

Estimat Martí,

Recordo molt la meva inquietud, el neguit en sentir-me enamorada de tu.  Teníem la confiança de parlar-nos de moltes coses, teníem complicitats, les compartíem amb l'Arnau, tal com compartíem també les complicitats de l'Arnau i jo amb tu.

Jo vaig voler ser fidel a la meva manera de sentir i de veure les relacions. Si jo estava enamorada de tu, no volia amagar-ho, no esperava res, sabia molt bé la situació quina era, tu ja tenies dues dones, a qui estimaves. Una l'amor de la teva vida, l'altra l'enamorament foll. Ho sabia perfectament. Malgrat tot, jo creia que estaria més tranquil·la si jo podia expressar el que sentia, si tots dos ho sabíem i podíem seguir parlant com sempre i no et vindria de nou res del que jo et pogués dir , si les coses estaven clares, per això et vaig dir que volia parlar amb tu, en directe, no per carta i si tenies una estoneta, si podia ser a no trigar gaire.

No vas trigar gens, vas trobar un moment per parlar, immediatament. L'endemà, potser.

Vam anar a fer un cafè, recordo el lloc, però no quina hora del dia era.

- Hola guapa, com estàs?
- Bé - vaig dir jo amb una mica d'arronsament d'espatlles com si ho digués i ho desmentís a la vegada - i tu?
- Molt bé!!!- amb el teu to de convenciment, que no abandona mai el teu molt bé, habitual. - tenia ganes de veure't perquè em va semblar important el que em vols dir.  Passa alguna cosa?
- No, no passa res, o al menys res de greu. Només volia parlar-te de nosaltres.
- Digues...

Et mirava, la teva expressió era molt feliç, tranquil·la, les espurnetes dels teus ulls donant confiança, somrient,  Com si diguessis, tot anirà bé.

- Volia dir-te que estic enamorada de tu. Vull que ho sàpigues. Parlem de moltes coses, ens confiem  intimitats i  compartim pensaments i emocions. No em sento còmoda si tu no saps això de mi.

Vas allargar la mà i vas posar-la damunt la meva, en un gest molt protector i consolador. Només per aquest gest, ja valia la pena la conversa.

- Caterina, saps que t'estimo molt, ets una amiga que has entrat ben endins i amb força. M'agrada molt parlar amb tu i compartir tota mena de coses. M'agrada que ens escrivim, que ens parlem, que ens trobem, que xerrem de tot i fins i tot que estiguem en desacord.  Però t'he de dir que no estic enamorat de tu.
- No passa tres, no m'ho imaginava pas d'una altra manera. Prou que sé que com estàs d'enamorat de la Bibiana - malgrat les meves paraules, crec jo que tenia la nostàlgia arrapada als ulls i al cor.
- Sí, i no es pot estar enamorat de dues persones a la vegada. A la vegada, dic, eh?
- Sí que puc. Jo puc. És així. Estic enamorada de l'Arnau i de tu.
- No veig pas com és possible.
- Quan ho sents així, saps que és possible. Però les nostres creences ens marquen també les nostres percepcions. Jo sé que es possible perquè ho sento així. Tu parteixes que no és possible i ja negues qualsevol possibilitat.
- T'estimo molt, però em falta un ingredient per l'enamorament, el desig. Sense desig no hi ha enamorament.
- Ostres, jo ho veig ben bé al revés. En el meu cas, sense enamorament no hi pot haver desig. El desig no hi és, segurament perquè tu no estàs enamorat de mi, i això fa que jo freni el procés. També em sembla difícil desitjar algú que no et desitja. crec que jo necessito aquest retorn per a sentir desig.
- Caterina, què vols que faci?
- Què vull que facis? res... què vols fer?
- No sé, vols que deixem de veure'ns, un temps? de parlar-nos? d'escriure'ns?
- No. Tot pot continuar igual.
- D'acord com tu vulguis, a mi m'agrada molt la nostra amistat, però preferiria que no t'haguessis enamorat de mi. No vull deixar de parlar amb tu, però no vull que pateixis ni fer-te mal. Faré el que tu diguis.
- No es demana permís per aquestes coses, passen i prou. Malgrat l'enamorament, l'amistat i l'estimació passen per damunt de tot. T'estimaré com a amic, t'estimaré de la manera que em sigui possible estimar-te.

I jo me'n vaig anar pensant, que així era com ho esperava, però al mateix temps pensava en aquelles situacions, en aquelles paraules, en aquelles actituds que m'havien donat una lleugera esperança que d'alguna manera compartíssim un sentiment molt especial. Jo no necessitava un amant, en tenia un i n'estava molt feliç, necessitava, només, una complicitat en el sentiment.

I recordava, entre altres coses, com havies utilitzat en un conte, una tarda passada amb mi, amb totes les nostres referències, amb les complicitats parlades, però el personatge del conte, no era jo, era la Bibiana. Em va fer rumiar molt aquesta barreja.  Allò que senties per mi, allò que havíem sentit aquella tarda de reis, parlant de música, de concerts, de trobades, de casualitats i d'anhels i d'il·lusions, no podies acceptar que fos meu i necessitaves escriure-ho com si fos de la Bibiana.  No sé si t'ho vaig arribar a dir,  segur que sí, però vaig creure... que els teus sentiments per a mi, existien i els desviaves, els canalitzaves cap a la Bibiana. Ho vaig acceptar. T'estimaria com  a amic, de la manera que fos possible. Va funcionar, molt de temps.

Encara t'estimo, buscant quina és la manera que puc estimar-te. Una abraçada.

Caterina


dilluns, 19 de desembre del 2016

Martí - 3

Estimada Caterina,

Et llegeixo i  segueixo com has començat a explicar aquesta història. No sé si hi participaré  gaire, però l'espero amb il·lusió.

Recordo aquestes dues converses que dius que et van agradar.  Escriu-les. Com tu les escrius, com deia Borges en unes paraules que inicien, crec, el seu únic conte d'amor,  "Mi relato será fiel a la realidad o, en todo caso, a mi recuerdo personal de la realidad, lo cual es lo mismo."  De fet "tot" és dins nostre. Ja que la manera  com ho percebem ens por fer sentir de maneres molt diferents.  Puc imaginar-te, quan et llegeixo. La teva expressió, la teva mirada...  et veig.

Sé que tens molta memòria, però el que importa és que ho escriguis tal com ho recordis, tal com ho vas viure i jo m'ho passaré molt bé i et llegiré embadalit, com sempre. Jo també recordo aquestes converses, amb un somriure i amb molt d'afecte. No crec pas que fos capaç d'escriure-les, però estic convençut que m'encantarà llegir-les.

Una abraçada, estimada. T'estimo molt.

Martí

dijous, 15 de desembre del 2016

Martí - 2

Estimat Martí,

L'altre dia et deia que no sabia com explicar la nostra història. Ara em sembla que començo a saber-ho.

Durant molt temps, jo tenia una necessitat molt gran, i molt intensa  de parlar amb tu, de com havia passat tot, del com i del perquè. Era una necessitat  de posar-ho en comú, d'aclarir, de consensuar. Com que no me'n vaig sortir de fer-ho, després vaig procurar deixar-ho enrere i que em marxés aquesta necessitat. Fa temps, molt temps, que no necessito aclarir res. Potser és que jo mateixa ja m'he anat aclarint les coses, i equivocada o no, em sembla que les tinc clares.

Doncs he pensat que la millor manera d'explicar la nostra història és explicar-te-la a tu. És fer-ho a través d'aquestes cartes. Si tu vols afegir alguna cosa, si vols portar-me la contrària, si vols dir-hi la teva, el teu dret a fer-ho serà respectar i el que tu vulguis dir serà publicat també.

L'altre dia en feia un resum precipitat, en quatre ratlles, només des del punt de vista de la sorpresa constant que havia resultat per a mi aquesta relació.

Els primers anys, van ser 7 anys exactament, de cartes, i de trobades no molt freqüents, però si amb una certa regularitat. Amb les cartes vam trobar un diàleg que fluïa molt bé. Parlàvem de nosaltres, jo t'explicava moltes coses de la meva relació amb l'Arnau i també amb l'Aureli, sobre la convivència diària, sobre lectures... i temes diversos. Jo anava intentant parlar de la nostra mateixa relació d'amistat que s'estava construint.  Quan ens trobàvem cara a cara, ja des de les primeres vegades et trobava tan diferent que no em semblaves el mateix. I el diàleg també era tan diferent!  Tu vas començar molt prudent, parlaves poc de tu,  poc de les teves dones, perquè et semblava una falta de respecte fer-ho. Però finalment ho vas fer, sempre amb el teu respecte i la teva contenció i vam encetar aquests diàleg íntim a dues veus on tot hi ha tingut cabuda.

Fins i tot en aquella època prudent, d'amistat idíl·lica,  quan no hi havia cap exigència  de res, cap expectativa especialment concreta ni complicada, hi havia algun cop, que la conversa que teníem tu i jo tot dinant, em deixava una mica fora de joc. Em quedava enfadada?  no,  gens enfadada, potser trista?  tampoc... inquieta, potser és la paraula més exacta:  inquieta.  Hi havia alguns punts de la conversa on  m'era difícil entrar,  hi havia actituds teves que a mi em semblaven poc coherents o que no entenia i la manera de parlar-ho tampoc l'entenia. Hi trobava com una mena de rigidesa que no deixava que el diàleg fluís tan bé com a les cartes.

Jo tenia el costum de fer la crònica escrita de els trobades, sobretot per repescar aquestes coses que em deixaven inquieta. Era una inquietud entre racional i emocional. Racional perquè em semblava que alguna cosa fallava en el diàleg i no sabia resoldre-ho.  Emocional perquè ja t'estimava i em sabia greu no acabar d'estar bé del tot, al teu costat.

Però això era esporàdic. Habitualment les converses fluïen molt bé entre nosaltres.

Un dia, aquest dia va ser el final d'aquesta etapa dels 7 primers anys, em vas escriure una carta, jugant a què passaria si marxéssim de vacances junts.

Jo, prudent i adaptada a la meva situació (jo estava enamorada de tu, però tu de mi no, i que bonica la conversa del dia que ens ho vam dir!)  vaig imaginar una sortida d'amics. Amics íntims a qui no els importa dormir a la mateixa habitació, els hi agrada estar junts i fer coses junts i comentar el que han fet durant el dia. Ho vaig escriure, com un conte en tres capítols. Tu et vas sorprendre que no em plantegés una aproximació sexual entre tu i jo.

Una altra conversa bonica, aquesta que vam tenir dinant, i rumiant com serien aquestes vacancetes entre tu i jo.

Quantes converses per explicar... tenim una llarga història... te l'explicaré, tu la pots millorar, comentar o completar, si vols.

Què te'n sembla, de la idea?

Seguirem, Fins molt aviat. T'estimo

Carme