Martí - 2

Estimat Martí,

L'altre dia et deia que no sabia com explicar la nostra història. Ara em sembla que començo a saber-ho.

Durant molt temps, jo tenia una necessitat molt gran, i molt intensa  de parlar amb tu, de com havia passat tot, del com i del perquè. Era una necessitat  de posar-ho en comú, d'aclarir, de consensuar. Com que no me'n vaig sortir de fer-ho, després vaig procurar deixar-ho enrere i que em marxés aquesta necessitat. Fa temps, molt temps, que no necessito aclarir res. Potser és que jo mateixa ja m'he anat aclarint les coses, i equivocada o no, em sembla que les tinc clares.

Doncs he pensat que la millor manera d'explicar la nostra història és explicar-te-la a tu. És fer-ho a través d'aquestes cartes. Si tu vols afegir alguna cosa, si vols portar-me la contrària, si vols dir-hi la teva, el teu dret a fer-ho serà respectar i el que tu vulguis dir serà publicat també.

L'altre dia en feia un resum precipitat, en quatre ratlles, només des del punt de vista de la sorpresa constant que havia resultat per a mi aquesta relació.

Els primers anys, van ser 7 anys exactament, de cartes, i de trobades no molt freqüents, però si amb una certa regularitat. Amb les cartes vam trobar un diàleg que fluïa molt bé. Parlàvem de nosaltres, jo t'explicava moltes coses de la meva relació amb l'Arnau i també amb l'Aureli, sobre la convivència diària, sobre lectures... i temes diversos. Jo anava intentant parlar de la nostra mateixa relació d'amistat que s'estava construint.  Quan ens trobàvem cara a cara, ja des de les primeres vegades et trobava tan diferent que no em semblaves el mateix. I el diàleg també era tan diferent!  Tu vas començar molt prudent, parlaves poc de tu,  poc de les teves dones, perquè et semblava una falta de respecte fer-ho. Però finalment ho vas fer, sempre amb el teu respecte i la teva contenció i vam encetar aquests diàleg íntim a dues veus on tot hi ha tingut cabuda.

Fins i tot en aquella època prudent, d'amistat idíl·lica,  quan no hi havia cap exigència  de res, cap expectativa especialment concreta ni complicada, hi havia algun cop, que la conversa que teníem tu i jo tot dinant, em deixava una mica fora de joc. Em quedava enfadada?  no,  gens enfadada, potser trista?  tampoc... inquieta, potser és la paraula més exacta:  inquieta.  Hi havia alguns punts de la conversa on  m'era difícil entrar,  hi havia actituds teves que a mi em semblaven poc coherents o que no entenia i la manera de parlar-ho tampoc l'entenia. Hi trobava com una mena de rigidesa que no deixava que el diàleg fluís tan bé com a les cartes.

Jo tenia el costum de fer la crònica escrita de els trobades, sobretot per repescar aquestes coses que em deixaven inquieta. Era una inquietud entre racional i emocional. Racional perquè em semblava que alguna cosa fallava en el diàleg i no sabia resoldre-ho.  Emocional perquè ja t'estimava i em sabia greu no acabar d'estar bé del tot, al teu costat.

Però això era esporàdic. Habitualment les converses fluïen molt bé entre nosaltres.

Un dia, aquest dia va ser el final d'aquesta etapa dels 7 primers anys, em vas escriure una carta, jugant a què passaria si marxéssim de vacances junts.

Jo, prudent i adaptada a la meva situació (jo estava enamorada de tu, però tu de mi no, i que bonica la conversa del dia que ens ho vam dir!)  vaig imaginar una sortida d'amics. Amics íntims a qui no els importa dormir a la mateixa habitació, els hi agrada estar junts i fer coses junts i comentar el que han fet durant el dia. Ho vaig escriure, com un conte en tres capítols. Tu et vas sorprendre que no em plantegés una aproximació sexual entre tu i jo.

Una altra conversa bonica, aquesta que vam tenir dinant, i rumiant com serien aquestes vacancetes entre tu i jo.

Quantes converses per explicar... tenim una llarga història... te l'explicaré, tu la pots millorar, comentar o completar, si vols.

Què te'n sembla, de la idea?

Seguirem, Fins molt aviat. T'estimo

Carme