Estimat Martí,
Com et vaig dir vull explicar la nostra història i em costa saber com explicar-la. No vull estalviar la intensitat de tot plegat, joia i patiment, però també m'agrada saber transmetre la calma que sento ara, habitualment. Per això m'agrada començar pel final per aquest moment que som ara. Millor que molts dels que hem passat, però encara ens falta camí per haver recuperat del tot la comoditat absoluta entre nosaltres.
M'agradaria citar-te en J.M. Esquirol. La "parresia" és franquesa. La parresia és la condició d'una relació veritable amb l'altre (sense retòrica ni adulació). Qui parla amb franquesa, parla lliurement, per això la traducció de parresia al llatí és "libertas". Parlar amb llibertat és transformar-se un mateix.
No sé si és ser complicat o ser massa simple voler només això: una relació veritable, que ens transformi sempre positivament.
Estimat, tu creus que abans del nostre desastre, la teníem aquesta franquesa? jo ho creia ben bé. La nostra relació m'ha sorprès sempre i en totes les etapes que hem tingut. D'entrada no creia que per compartir la teva amistat amb l'Arnau, jo m'enamorés de tu, però va passar. Malgrat això vam ser amics, perquè era un enamorament no correspost. També em va sorprendre que al cap de tants anys d'amistat profunda i d'una confiança total, sorgís inesperadament el desig, en tu. Més tard, em va semblar increïble que no sabéssim trobar la manera de gestionar-lo. Com ens ha pogut passat? Em va col·lapsar del tot que això em produís tant de patiment. I finalment no creia que fos possible que tu i jo no ens en sortíssim i per això insistíem i insistíem buscant la solució. Ara, després de tantes dificultats, em passa una mica el contrari, gairebé em ve de nou que avancem, cap a una represa de l'amistat potser no tal com va ser durant tants anys, però sí que la tenim com a model o referent nostre.
El camí és la meta, sempre em dius, per tant sempre procuro no posar cap meta. Però la nostra amistat, la confiança, la franquesa, la comoditat, no és cap meta, més aviat és tot el que considero inqüestionable i estrictament necessari a cada pas, si segueixo aquí és perquè encara ho crec possible.
Fa dies que no ens veiem. Com et confesso en les meves paraules sovint imprudents, no sé com imaginar aquesta trobada. Em costa. La primera trobada d'una nova etapa. Els començaments són importants i per això em costa.
I d'aquí ve aquesta carta, només vull parlar sense reserves i acollir-nos amb el cor obert. Res no em sembla més fàcil dit així, oi? M'ho sembla, però ho és? Ho serà?
Una abraçada, Martí. T'estimo molt
Caterina
