Martí - 6

Estimat Martí,

M'adono que a vegades quan he explicat tota la nostra història, a persones de molta confiança, han entès que el problema que hi havia entre tu i jo era de sentiment diferent.  M'agrada que comencem a explicar-nos des d'on som ara, que és un lloc que a tu t'agrada i a mi també  perquè es pot entendre bé tota la part d'equilibri, d'igualtat de sentiment entre tu i jo. Som molt diferents, és cert, però ens estimem d'una manera prou semblant.

Saps? L'Arnau em va demanar que fes referència al meu conte La carta del futur, perquè per nosaltres dos era una referència de canvi i m'adono que entre tu i jo també hi ha un conte que ha marcat el final d'una etapa i el començament de l'altra.

Tu d'una manera  una mica inconscient, com si no sabessis amb qui et jugaves els quartos, vas proposar una fantasia, què passaria si marxéssim una setmaneta de vacances junts. En aquell moment, érem molt amics, parlàvem de tot. El meu enamorament es mantenia  tranquil·let, sense ensurts, el teu, o no existia o bé no es feia sentir.  La veritat és que em va sorprendre la teva idea, però la vaig trobar interessant. Sabia què faria si marxes de vacances amb una amiga, sabia què faria si marxés de vacances amb un amor, una parella, però no havia pensat mai què faria si marxava amb un amic de l'ànima, amb qui hi ha tanta confiança, però un enamorament no correspost i per tant, no és un amor, ni una parella.

M'hi vaig posar, ho vaig escriure en forma de conte. Com ho faríem?  Vaig ser racional, lògica prudent. Vaig explicar unes vacances d'amics i res més que d'amics. Xerrant, gaudint de la natura, passejant, llegint un al costat de l'altre, dormint junts a la mateixa habitació (per què no, si el que teníem eren ganes d'estar junts?)

Aquell altre dia de referència,  de canvi important, va ser aquell dinar, quan tu ja havies llegit els contes. Em vas dir:
- A tu t'agradaria que fos tal com ho expliques?
- Per descomptat que sí, jo sempre escric coses que m'agradaria que passessin. A tu no, t'agradaria?
- Jo crec que no sóc tan romàntic. Dormir junts a la mateixa habitació i que no passés res, em costaria.

Això em va sorprendre encara més. Però no eres tu el que  no estava enamorat i no sentia desig? Clar que feia anys que m'ho havies dit, però mai no m'ho havies desmentit. Tot de cop se'm canviaven les referències. Fins aleshores, jo em limitava a mantenir-me en el meu lloc d'amiga,  en el nostre àmbit de converses, confidències, reflexions... contrasts d'idees. Però no ho vaig dir, em vaig limitar a deixar-me portar per la il·lusió d'una cosa nova, inesperada.

No recordo pas com va seguir la conversa, devia estar una mica superada pels esdeveniments que no hagués imaginat mai.. No vas fer cap proposta. Només vas llançar la idea i prou. Quan deia abans que semblava que no sabies amb qui et jugaves els quartos, potser m'equivocava, potser ho sabies molt bé i potser allà dins de tot, en aquell lloc inconscient que no cal ni reconèixer que hi és, sabies que no et calia fer res, llançaves la idea i prou. Alguna cosa passaria. Sí, estimat, em coneixes prou bé.

No em vas festejar en cap moment, no em vas dir paraules tendres, només vas posar els punts sobre les is. Si anéssim de vacances junts, a mi m'agradaria fer l'amor amb tu,
- I si no anem de vacances junts? Ja saps que en aquests afers les nostres parelles tenen prioritat absoluta.
- Sí, clar, ja sé que no pot ser, només era fantasia. I si no anem de vacances junts, m'agradaria igualment, però és difícil que passi, perquè no em veig llogant una habitació per anar a fer l'amor amb tu.
- Seguirem dinant, doncs... ja ho veig.
- Seguirem dinant...

Però no vam seguir dinant, més aviat vam deixar d'anar a dinar....

Recordo d'una manera poc concreta aquesta conversa, però en canvi recordo molt les emocions del moment. Va ser un moment intensíssim. Interiorment ens passaven moltes coses, moltes idees, que no vam acabar de dir-nos. Des d'aquest primer dia, que em va faltar una baula, entre ser amics i ser amants.

Em fa feliç poder parlar de tot això... però per avui ho deixo aquí, ja seguirem.

Una abraçada molt forta. T'estimo molt.

Caterina

L'Arnau i la Caterina - 7

- Hola com estàs, Caterina?
- Estic bé, i tu?
- Jo bé també,  vols dir que l'has dit gaire convençuda aquest bé?
- Sí, estic bé, en general, bé d'estat d'ànim, bé de motivacions diverses, bé d'activitats, bé de relacions... a casa amb l'Aureli a casa, estem bé... Tot bé, tot bé, tot en ordre, però ara en trobar-me amb tu em plantejo coses d'aquestes que parlem i que tenim a mitges i penso que em trobo que després d'haver viscut intensament i en plenitud el sexe, sobretot amb tu, però no només amb tu, ara em sento molt desmotivada. L'altre dia dèiem que tenim totes les portes obertes, i això m'agrada i m'anima, però no em sento gaire així, jo,  no.
- Què ens va passar? Vols que en parlem de tu i de mi? Per què les coses van canviar tan de cop?
- No sé, hi ha molts factors. Em sembla significatiu i curiós que l'últim dia que tu i jo vam fer l'amor, no se'ns passés en absolut pel cap que era l'últim dia.
- Gens ni mica, al menys pel que fa a mi, no m'ho pensava pas, no.  No va acabar de funcionar aquest dia, serà per això?
- No ho sé, però no ho crec.  Jo no li vaig donar gens d'importància. Em va semblar que un dia era un dia i que ja tornaríem al nostre ritme a les nostres maneres.
- És cert que quan em vas escriure després no li vas donar gens d'importància, jo potser n'hi donava més, perquè em sentia una mica avergonyit.
- Avergonyit, de què?  M'hauria de sentir avergonyida, jo ara, que no acabo de funcionar?  Jo ho sento més aviat com una pèrdua, d'una cosa bona, que m'agrada i que ja no la tinc, no pas com cap vergonya. Només faltaria!
- Però malgrat tot, no ens ho vam demanar més, ni tu a mi, no jo a tu.
- No, per part meva hi ha haver dues coses. Un enamorament que em va desviar energies i desitjos, (tot i que crec que tu i jo, en el sentit més amistós i emocional i de sentiment, no ens hem " descuidat" mai, sempre ens hem tingut i ens hem fet costat)  i la conversa que tu i jo vam tenir pel carrer, precisament aquest últim dia. El recordo bé.
- Sí les persones noves, que arriben amb força i els enamoraments sempre desvien energies, és normal. Jo vaig intentar deixar espai, sense amoïnar-m'hi massa. No és que no tingués gens ni mica de gelos, però crec que en tenia més, perquè amb el teu amic teníeu coses en comú molt importants, com la poesia i el costum d'escriure i això em feia sentir una mica apartat, que no pas per l'amor o pel sexe.
- Va ser un enamorament, i una relació que no va ser de molt llarga durada.  Després va venir en Martí.
- I la conversa del carrer, que dius, com va ser?
- Va ser una ximpleria. Però a vegades  sense donar importància a les coses, t'entren endins d'una manera inesperada. De fet vaig viure aquests dos fets com indicis emocionalment importants i potser no ho eren. Primer el sexe no va funcionar i després em vas dir que  la propera vegada que ens havíem de trobar tot un dia junts (no era pas immediat) segurament no podria ser perquè tenies altres coses a fer. No m'ho vaig prendre pas malament, no, gens ni mica.  Aquestes coses sempre passen i ja hi estem acostumats. Va ser potser, aquest avançament tan gran en el temps per negar una possibilitat. Però crec que tots tenim una certa inseguretat i en aquest cas la meva, va manar sobre el moment. Vaig ajuntar dues coses: falta d'excitació i falta de motivació. I vaig pensar que no importava que passés més temps,  sense estar junts, que potser ens aniria bé. Portàvem 7 anys d'amor i de sexe,estàvem molt bé, però potser era normal que l'impuls hagués baixat. Ens donaríem temps.
- I mentrestant han passat moltes coses. Sobretot a tu. T'han passat moltes coses.
- Sí la història del Martí que, incomprensiblement, em va desmuntar del tot, del tot. Escolta'm, i tu, com les has viscut aquestes històries? Perquè si haguéssim seguit amb les nostres intimitats crec que tot plegat ho haguéssim  parlat molt millor, Ja te'n recordes de les llargues xerrades que teníem abraçats, al llit. Si haguéssim  pogut parlar-ho en aquestes condicions, tot hagués estat més fàcil. La sensació que jo no estava essent poliamorosa, com calia, no em deixava expressar i aclarir les coses.
- Jo no ho he viscut molt malament. Tenia una mica de gelos, en el sentit que m'hagués agradat saber més, però creia que seria interferir en les intimitats dels altres i no preguntava. Però tenia una necessitat de saber què fèieu... després ja em va passar.
- Jo creia que hi ha coses que no s'han d'explicar, però, estic segura que en la intimitat, algunes coses haurien sortit,  però si ha de servir d'alguna cosa, en parlem.
- M'agradaria!

Martí - 5

Estimada Caterina,

Rellegeixo aquesta carta que em vas enviar fa dies, ja tinc ganes de contestar-la, però ja saps que a vegades em costa de trobar els moments.

M'agrada molt com recordes aquella tarda, sí, era una tarda.  Complementem les nostres memòries. També recordo el lloc i la conversa. M'hi reconec i t'hi reconec.

Em vaig sorprendre una mica, quan em vas dir que estaves enamorada de mi. És veritat que si ho hagués pogut triar, hagués triat que no passés. Però ara amb la perspectiva que donen els anys, m'adono que sense el teu enamorament, les coses haguessin anat molt diferent. Ens haguéssim perdut moltes coses que m'han agradat molt.

Les nostres cartes potser no haguessin tingut aquest to emocional tan potent que han tingut sempre, des dels primers dies. Potser s'haguessin assemblat més al que jo imaginava quan l'Arnau em va dir que tenies ganes d'escriure'm, de conèixer-me i que si a mi em semblava bé tu començaries. Jo imaginava una cosa ben diferent, però prou que ho saps, em vas enganxar tant amb les teves cartes, que tretze o catorze anys després encara duren.

Recordo com vas anar enderrocant alguns escuts i defenses que jo tenia. Al principi, amb la meva reserva habitual, no volia parlar-te  de les meves dones. Em semblava que feia mal fet si ho feia. M'ho guardava gelosament. Només l'Arnau en sabia alguna cosa.  Tu, em parlaves lliurament de tot, i jo de mica en mica, m'hi vaig anar trobant còmode i vaig començar també a parlar de mi.  A la meva manera, ja ho saps, amb una certa reserva. Crec que aquesta manera, per a tu sempre ha estat una mica insuficient, com si li faltés alguna cosa, però és la meva i tot i ser la meva, crec que s'ha anat eixamplant lentament fins a on som ara. Estic molt content de com hi som ara. Em sento feliç d'on hem arribat. I encara que ens veiem molt poc, ja saps que t'abraço cada nit. Em fa feliç que siguis a la meva vida.

T'estimo molt

L'Arnau i la Caterina - 6

- Em fa il·lusió, Arnau, que t'hagi fet sentir emocions,  la re-lectura d'aquesta carta del futur.  Fa més de 15 anys que vaig escriure aquest conte. L'any 2001. La realitat és que no vam esperar pas fins al 2004 per fer realitat la carta del futur. El nostre any va ser el 2002. No gaire més tard doncs d'aquest conte.  El lloc no era pas el mateix, que descriu el conte, però vam passar tot un dia junts i vam estar molt bé. No vaig trobar a faltar gens les meves fantasies de la Carta del futur.  Crec que fins i tot sense adonar-nos-en vam dir algunes coses igual, amb les mateixes paraules, que el que deia el conte.
- No m'estranya, el trobo un conte preciós, com preciosa i valuosa trobo la teva manera d'entendre el sexe i l'amor. M'hi vaig deixar portar. Em va agradar molt. Jo no havia viscut mai les coses d'aquesta manera tan intensa.
- Ni jo tampoc.
- Però ets tu que té aquesta manera de veure i de viure la relació. D'una manera total, cos i ànima, tot barrejat.
- Sí, sóc jo que ho sento així, però només tu em segueixes.
- No saben el que es perden.
- No, no ho saben i per això mai no els hi sabrà greu haver-s'ho perdut.
- Va durar una colla d'anys aquesta etapa intensa nostra.  Quants, Caterina? segur que tu ho saps?
- Crec que van ser 7 anys, aproximadament, potser una mica més. No crec que fos més de 8.  Per sort la carta del futur s'equivocava en dir que 7 mesos després no ens havíem tornat a veure.
- Em va fer estrany que hi posessis això. Per què ho vas fer?  Tu que sempre has utilitzat els contes i l'escriptura per crear realitats?  La volies així, la nostra història?
- No, no és que la volgués així.  Em va semblar que per tenir una mica de versemblança,  escriure una carta a mà. havia de fer temps que no ens vèiem. I segurament tenia molt recent, la teva "mitja  desaparició"  durant una colla de mesos. No contestaves a les meves cartes i no estàvem gaire ben comunicats i no sabia com contactar amb tu.   Tens raó, he escrit sempre per crear realitats, per fer provatures, per intentar esbrinar què passaria si...   si féssim això, o si féssim això altre, No em puc queixar, he creat moltes realitats per aquest sistema.
- A mi em sorprèn, ara, des del punt de vista actual, no només que posessis això dels 7 mesos, sinó aquest epíleg, on dius que quan ens vam veure no vam parlar de la carta del futur.
- Però és que això és veritat, que va passar.  La carta del futur, a la nostra vida real, no era cap misteri. Era només un conte, però quan ens vam veure per primer cop després d'aquest conte, jo pensava que en parlaríem i no ho vam fer, en aquest epíleg (escrit després, pel teu llibre dels 50 anys)  hi ha una part de veritat. No en vam parlar de seguida i encara no sé perquè.
- No teníem pressa,  havíem esperat tants anys que no  venia d'aquí...  faig broma, estimada. Suposo que eren inseguretats de tots dos.
- I jo que volia seguir creant realitats, tampoc vaig saber com parlar-ne. Però un dia o altre, sí, més tard sí que en vam parlar. I finalment el conte va fer la seva funció, va crear la nostra nova etapa.
- I jo que me n'alegro molt. La nostra realitat ha estat sempre conduïda per tu i crec que molt ben conduïda.
- No estic gens contenta ni orgullosa, d'haver-me dispersat massa en els amors i d'haver esgarriat el desig en algun laberint  massa difícil.
- Tampoc ho has fet expressament. Les emocions i els desitjos van com van. L'important és que no hem perdut mai l'amor  i que no hem perdut mai més la comunicació, la confiança, les confidències, siguin les que siguin.  I per altra part, entre tu i jo res no està tancat. Mai no hem tancat cap porta, oi?
- Les tenim totes obertes, Arnau, qui sap si escriure tot això no deixa de ser també una nova creació de la realitat.  Diferent. més madura encara que mai, però ben propera també.
- No hi ha pressa, estem fent un camí admirable, jo n'estic satisfet i content i seguirem junt construint les nostres coses. Les que siguin.

La carta del futur 4- l'Arnau i la Caterina 5

Jo no en sabia res, Arnau, de tot allò. Per a mi no tenia massa sentit que volguessis donar-li un tomb poètic o misteriós a la nostra història  justament quan et demanava respostes concretes  i et costava  tant de fer-me –les arribar. T’havia de dir que tot allò era tan misteriós per a mi com per a tu. 

Vaig guardar la teva carta i vaig llegir-la i rellegir-la moltes vegades. Jo no l’havia escrit, i en canvi trobava que m’explicava  tan bé, a mi!

Sí que volia veure’t  i parlar de tot allò.  Per molt que la carta expliqués  que tot estava bé com estava i que la Teresa  sentia una pau immensa.  No era pas aquest moment. No volia pas esperar fins al 2004 per trobar la pau. Jo creia que se’ns estaven perdent moltes coses  i que volia  remuntar la nostra amistat fos com fos.

I ens vam veure,  però  aquest primer dia, increïblement,  no vam parlar de la carta,  ni del futur,  ni del sexe,  ni de l’amor. Vam parlar de la feina, de la teva feina. Un descontent  generalitzat en molts aspectes de la teva feina, però principalment en la relació amb els teus caps del moment et feia sentir  molt inquiet, molt inestable  i veies la feina  com el problema més important  que tenies.

Jo et vaig cedir (sense que m’importés gens) el protagonisme de la trobada. Em semblava gairebé inoportú parlar-te de cartes del futur. Jo ja l’havia llegida, tu també i pensava que potser no t’agradava el que proposava la carta.  No volia dir-te que a mi sí que m’agradava.  Esperava un altre moment  que et pogués sentir  més meu i més receptiu.

Jo creia que havia de recuperar-te, tenia la sensació que t’estava perdent i me’n va acabar de convèncer el poc interès a parlar  d’allò que no deixava de ser un misteri  prou  engrescador.  Ni que fos una broma teva  (ni que tu et pensessis que era meva)  jo trobava que era prou important com per parlar-ne  i dir-nos el que en pensàvem.

Però no ho vam fer.  La carta del futur va quedar arraconada durant uns mesos.  Ens va servir,  això si, per concertar una primera trobada i per anar, de mica en mica, buscant altres ocasions per retrobar  un ritme més adequat als nostres desitjos.

Tu sempre vas estar disposat, de seguida a reprendre les nostres trobades. I jo vaig creure,  ben equivocadament,  que  tu volies reprendre la nostra amistat de sempre i no estaves pas dels canvis que  anunciava la carta del futur. Però m'equivocava.

Carta del futur 3 - Caterina i Arnau - 4

18 d’octubre de 2004

Estimat Arnau:

Malgrat  que ja  han passat 7 mesos  des d’aleshores, recordo tots i cadascun dels moments d’aquell cap de setmana, com si encara l’estigués vivint.  No estic segura del tot que en el teu cas sigui també així.  Penso, fins i tot, que  aquestes  paraules poden ser enteses com una  manera de dir i no pas com el que són: una expressió exacta de la realitat.  Ho recordo  d’una manera exacta i també permanent, és com si sempre i en tot moment dins el meu cap poguessin conviure aquest record i una altra cosa  més, la que estic fent a cada moment.  Potser és una bestiesa inútil, però per demostrar-te que és realment així, em fa plaer de transcriure’t amb tants detalls com pugui la part més important d’aquells dies.  No és que cregui que t’ho hagi de narrar, perquè no te’n recordes, sinó simplement, perquè, ara,  “a posteriori”  puguis valorar tot el que això ha significat per a mi  i contrastar els teus records amb els meus, la teva manera de viure-ho amb la meva.  No cal que et digui que m’agradaria molt també saber la teva versió dels fets i com et vas sentir després  d’haver ajornat durant tant temps un moment com aquell.

Prepara’t,  posa’t còmode, busca’t un moment tranquil, ja que comença un retall de la teva pròpia història vista a través dels meus ulls i dels meus sentiments.

I jo aprofitant que tenia temps, perquè sovint em llevo massa d’hora, vaig anar a buscar un bar obert. A aquesta hora tots eren prou tranquils.

Trobar-te, fora del context habitual i  tan conegut d’una taula de bar, amb unes tassetes de cafè  entre nosaltres, ja va donar-me com un salt qualitatiu: l’ambient era diferent  i aquest   ambient  simbolitzava unes expectatives diferents i unes actituds absolutament noves tot i que en cap moment, res - ni en el fons ni en les regles del joc que regien la nostra relació - havia canviat, sinó ben al contrari, aquestes actituds i expectatives naixien del manteniment coherent de les nostres pròpies regles del joc, que se sotmetien només a nosaltres mateixos  i a la nostra evolució lenta, però constant.

El paisatge ens oferia el mateix contrast que sentia  dintre meu:   uns penya-segats  d’una pedra grisa, gairebé blanca, els quals vistos des de dalt podien ser un abisme immens, però vistos a una certa distància i a mitja alçada, tal com els veiem des d’allà, eren un decorat esplèndid en  contraposició  amb l’amabilitat, del nostre entorn més immediat:  El prat, el bosc, la carena propera  vestida de pinedes i el casalot, tan ben adaptat al seu entorn que no solament no feia nosa,  sinó que acabava d’embellir-lo,  com acostuma a passar amb la majoria de construccions tradicionals i antigues.  El meu esperit, d’una manera semblant, havia arribat a veure, allò que li semblava un abisme, ara, amb una certa perspectiva, i sense perdre ni per un moment la seva majestuositat,  com un fet impressionant i corprenedor, però sense perill: ja no podíem caure en cap abisme.  L’emoció de veure’l  clarament al davant, impedia la sensació  de perill de quan el veia just sota dels nostres peus.

Recordes? El sol d’hivern  escalfava força i malgrat que encara no era del tot primavera, l’exterior ens cridava més fort que el nostre propi  i mutu desig i vam passejar, primer pels entorns, com qui explora, sense cap rumb ni cap objectiu, després vam seguir un camí pel bosc, que tot i estar ben marcat no sabíem pas on duia, i finalment vam acabar xuclant tota l’energia de la terra, ben estirats, al mig del prat, tant al mig com si ho haguéssim  calculat, com si en fóssim amos i senyors  i el fet d’ocupar-ne el centre signifiqués el nostre domini sobre tota la resta. No vam dir res: manteníem simplement la major superfície possible del cos  en contacte amb l’herba i la terra.   No va ser fins al cap de molta estona  que vam començar a parlar de les nostres coses, i en el fet de parlar, com sempre,  de tot allò que pensem o que ens preocupa hi vam trobar la normalitat, la normalitat dins del que era més excepcional, tenir-nos l’un a l’altre, tantes hores seguides, tan temps a la nostra sencera disposició.  Vam  dinar.  En comptes de les tassetes de cafè, van anar passant entre nosaltres els diferents plats que ens van servir la família que portava aquesta casa de turisme rural.  I tot seguia com sempre, amb tranquil·litat, sense inquietud, sense neguit, amb la confiança que tot el que teníem l’un per l’altre era  bo.  Després del dinar encara dubtàvem si ens cridava més l'interior de la cambra o l'exterior assolellat  per aprofitar les poques hores de llum que ens ofereix  la tarda  d’hivern, quan vam decidir fer una darrera sortida fins al prat.  No vàrem seure pas al mig, aquesta vegada,  no.   Ens vam arrecerar al peu d’un pedrís que separava el prat de la  zona construïda. Vam seure molt junts i recolzats l’un amb l’altre, esperàvem  i fruíem de les emocions del moment, intensament però sense pressa.  I quan ja teníem els cors completament entendrits per la proximitat,  no pas encara els cossos plens de desig... Sense necessitat de paraules, ens vam mirar, ens vam somriure, ens vam besar i vam anar-nos-en cap a la nostra habitació.

Jo  no recordava res de tot allò.  Gairebé me’n sentia culpable. Però No!   És clar, estava tot situat en un futur no pas molt llunyà però si a mig termini.  Com podia ser?  Devia ser una broma teva.  Però era molt improbable.  Vaig  continuar llegint amb un interès a  la vegada escèptic i sorprès.

Vam tancar la porta, ens vam abraçar, sentint tota la  mútua proximitat  com abans havíem sentit l’energia de la terra i com que encara estàvem vestits fins i tot amb la roba d’abrigar, et va venir al cap no sé si el mateix pensament o les mateixes paraules que en una altra ocasió havies proposat. Només que ara, sí que era possible:  “M’agradaria veure’t, m’agradaria que ens poguéssim mirar” però de seguida vas afegir "I conèixe’ns el cos  també, tal com ens coneixem l’esperit”.  No sé pas si eren unes paraules màgiques, però en aquest cas, van vèncer totes les meves resistències i em vaig treure l’anorac i el jersei. A sota duia encara una samarreta de màniga curta, però abans que hagués tingut temps de treure-me-la  la teva mà va acaronar-me tot el braç, lentament i suaument i per sota de la màniga fins a l’espatlla. Aquesta carícia,  ja coneguda, va durar una estoneta i jo la vaig sentir amb plaer fins que vaig recolzar el meu cap contra el teu pit, amb abandonament  i aleshores tu  mateix vas treure’m la samarreta  i els sostenidors.  Em vas mirar i em vas tocar delicadament els pits. Em vas dir que els tenia molt macos.

Jo volia tornar a abraçar-te, però abans t’havia de treure la teva roba. T’hi vaig ajudar, perquè a tu també et feia nosa. I tot i que ho fèiem entre tots dos, ho fèiem lentament,  però després d’haver-te tret la jaqueta i la camisa, perquè tu no duies samarreta, ens vam abraçar altra vegada.  Per primer cop en contacte directe del teu cos amb el meu. Va ser en aquest moment,  quan la situació em semblava  massa perfecta i tenia por que es pogués espatllar, que vaig sentir la necessitat que cada un de nosaltres tingués el seu espai propi i natural d’iniciativa, per tal que ni tu ni jo no dirigíssim la situació només al  nostre propi ritme, sinó que el ritme fos l’acoblament perfecte de les necessitats de cadascú. 

Tu, com sempre, tenies el teu propi espai, l’espai de l’apropament físic o corporal i jo, com sempre, tenia el meu, el de la comunicació amb les  paraules i expressió dels sentiments i també dels pensaments.  I en aquell moment  vaig decidir que et deixaria fer i seguiria el teu ritme i jo només t’expressaria el meu  a través  de les paraules.  I encara amb la meitat del cos despullat i la meitat del cos vestit, vaig començar a posar amb paraules tot allò que sentia.  Vaig recordar una antiga pretensió o creença meva, segons la qual qualsevol gest  que sigui una mostra d’afecte, tant si és  aïllat com si està dins d’una relació sexual més completa,  té un significat precís, que amb més o menys dificultat i precisió, podria convertir-se en un missatge verbal.  No pensava pas embrancar-me en una relació exhaustiva de cada gest. Segurament,  malgrat el meu convenciment n’era  incapaç.  Però sí que volia deixar constància que aquells moments estaven en relació amb allò de més profund de les nostres persones i amb un lligam més intens del que era habitual fins i tot amb les parelles convencionalment constituïdes.

“Sento tot l’amor concentrat en aquest moment,  em fa sentir plena de pau i de felicitat,  i si t’he de ser sincera, sense presses ni urgències. Aquest amor el sento d’una manera diferent de sempre, perquè el puc sentir amb tot el cos, des de la punta dels cabells fins als dits dels peus.”  Aleshores  vas estrènyer la teva abraçada  i jo també.  Ens vam besar  lentament, la cara, els llavis, el coll.  Les teves mans m’acaronaven l’esquena, amb un gest que jo sentia afectuós i protector  i van  anar-se ficant tímidament, com per donar-me temps a acceptar-ho o a protestar, per dins dels pantalons.  “M’agrada  que em busquis d’aquesta manera - vaig dir – perquè em busques  no només els racons del meu cos, sinó  també  la meva manera de viure aquest instant”.  Aleshores vaig voler jo també fer lliscar la meva mà per sota la teva roba, però va ser masa difícil: el típic cinturó masculí  et protegia massa bé de les intromissions externes i vaig recular. Vaig tornar-te a abraçar, simplement, aturant el moviment de les meves mans per escoltar millor les teves.  Quan vaig sentir que  buscaves el botó dels  meus pantalons  et vaig imitar també i vaig descordar ràpidament, sense encallar-me gaire, cinturó i pantalons.   Ens els vam treure del tot, vam deixar-los sobre  la banqueta de fusta de qualsevol manera i ens vam mirar.  La teva proposta, la de mirar-nos, em sembla que no s'havia fet realitat fins aquest moment.  “M’agrades” vas dir tu. “Sempre m’has agradat “ vaig contestar jo com si t’hagués vist múltiples vegades.  Vas riure’t una mica de mi, per la meva expressió inadequada i te la vaig explicar. “No voldria pas decebre’t, però et miro i em commous,  desitjo com sempre un apropament més intens,  però, ara, veig el teu cos i no veig res de diferent del que veia abans , llegeixo el teu cos com una expressió de tu  mateix, aquest “tu mateix” que fa tant de temps que conec i que sempre m’ha agradat.  I ara més que mai perquè el veig clarament sense urgències, tal com a mi m’agrada”  Tu vas tornar a riure una mica, aquesta vegada de tu mateix i vas dir-me  “Aquesta falta d’urgències que tant t’agrada, pot ser un problema d’aquí una estoneta”  Jo vaig negar-ho amb un gest del cap i vaig agafar el teu sexe amb les meves mans de la manera més delicada que vaig poder, no pas per estimular-lo, ni per fer-te venir el desig, sinó només per un impuls tendre i protector. El vaig mantenir entre les meves mans com un tresor fràgil i els meus ulls se’l miraven, oscil·lant entre el teu sexe  i els teus ulls. Tu et vas quedar quiet.  Jo també.  Aleshores, gairebé d’una manera imperceptible vaig sentir com un petit estremiment en el teu membre que el va fer canviar una mica. Sense adonar-me massa del que feia, em vaig ajupir davant teu, em vaig mullar els llavis amb la punta de la llengua  i  vaig besar el teu sexe amb uns petons petits i humits.  Aleshores si que va reaccionar molt més ràpidament i les urgències  que  jo  hagués volgut evitar ,  les vaig provocar  de cop i inevitablement.  Encara estàvem drets i vam decidir d’anar-nos-en al llit.   Va ser com un nou començament, perquè ens vam tornar a abraçar amb el mateix sentiment que la primera vegada. “T’abraço, ens abracem, i estic com a casa, amb una sensació de comoditat de confort i de pau que m’omple del tot, amb desig o sense”.  “Amb desig” - vas corregir-me tu -  mentre et separaves una mica per poder tocar   i acaronar el meu cos.  La teva mà  va recórrer poc a poc i una i altra vegada el meu cos, s’entretenia cada vegada que passava pels pits, ara un ara l’altre,  però continuava el seu recorregut,   alentia el pas quan passava prop el sexe com si no s’acabés de decidir,  sabia que hi quedaria atrapada i volia primer acabar de conèixer tots els camins i tots els racons.  Tot i que eres tu  el que acaronaves i jo la que et sentia, no podia deixar d’aprofitar els teus moviments, per anar-te seguint el cos amb les meves mans, d’una manera aleatoria, segons la teva posició.

Vaig dir-te en veu alta tot el que t’acabo de dir ara sobre les intencions i els dubtes de les teves mans. La teva expressió era  totalment nova per a mi i m’hauria agradat que la meva també ho hagués estat per a tu. El teu somriure era meravellat, no pas pel que veia, sinó pel que vivíem junts.

Ens vam acaronar el sexe mútuament, sense insistència, fent pujar el desig, sense esgotar-lo, perquè no s’acabés.  Ens vam besar tots els racons del cos, ara tu, ara jo, alternativament.  De tant en tant, aturàvem tota mena d’acaronaments per tornar-nos a fondre en una abraçada immòbil i intensa. 

Quan el temps, esclau absolut, en aquests moments, semblava haver mort i desaparegut del tot, em vas tornar a besar d’una manera més intensa allà on era en aquell moment el centre del món, i després vas entrar-hi tu per a convertir-te tu també en el centre del  meu món.  Et vaig abraçar  amb força, per fora i també per dins t’abraçava ben fort com si tingués por que t’haguessis d’escapar.  “T’agrada que t’estrenyi fort?”  -et preguntava. I tu em deies que si, que t’agradava molt. I allargant tant com podíem el moment, primer tu i després jo, ens vam repartir, oferir i barrejar aquest plaer petit i immens, curt i etern que no hem arribat encara, ni arribarem mai a entendre del tot.

No vaig poder evitar de fer un sospir!  No sabia què fer, ni què pensar.  Dir-te que havia rebut aquesta carta?  Em prendries per boig. Donar per segur que era una broma?  Llàstima!  Tu tampoc  no ets tan bromista com això. T’agrada a vegades a vegades de fer-me somriure,  quan escrius,  això si!   però d’aquí a muntar una broma d’aquesta mena, no!    Vaig  decidir no fer-me l’interessant, ni el setciències. Trucar-te, quedar amb tu  i veure’t per ensenyar-te aquest misteri.  Era la teva lletra,  segur!!  i tu  també ho hauries de reconèixer.  Finalment en comptes de trucar-te vaig decidir escriure’t  al meu torn, com estic fent ara i reenviar-te la carta del futur.  Així  a soles tindràs  un efecte  més semblant al meu.

Fa set mesos i per  raons que no depenen de nosaltres, no ens hem tornat a veure, potser ja ni caldria.  A vegades penso que després d’aquells moments no pot haver-hi res més,  que qualsevol altra cosa podria canviar el  significat  de tot plegat.  Sé que interpreto les coses a la meva manera i tinc por d’haver-ho  exagerat,   potser per a tu, va ser tot diferent   i jo no m’ho penso.   Estic bé i la pau encara continua dintre meu -com tu-  que encara que no sé ni on ets  continues essent a dintre meu.   Tant, gairebé, com aquell dia.

T’estimo, com sempre i més que sempre.      Recorda-ho          

Caterina

Així ho faig,  t’escric i t’ho envio,  tot pensant que és un misteri  amb data de caducitat i no pas molt llunyana. Només hem d’esperar i prou.  Si no aconseguim treure’n l’entrellat ara, d’aquí tres anys sabrem amb tota seguretat si això  té algun significat.

M’agradaria que ens poguéssim veure.  Què en penses?  Esperaré que rebis la carta i et trucaré d’aquí uns quants dies.     Arnau

La carta del futur 2 - Caterina i Arnau - 3

Estimada Caterina,

Com estàs? Fa temps que no ens veiem. Sempre em recordo de tu, però ara t’escric expressament per explicar-te  una cosa molt estranya que m’ha passat fa uns dies. He passat un estiu difícil, estava molt sol i molt trist.  Diria que he passat una depressió i malgrat que ara ja me n’he recuperat una mica, encara no he trobat el punt just  de dedicar-me  a les meves coses, a mi mateix,  a la feina, a les feines de casa.  Em costa  saber on sóc i m’ha estat impossible demanar ajuda a ningú,  ni a tu. No podia fer-ho, no sabia com fer-ho. He mantingut una incomunicació total que no m’ha pas anat gaire bé. 

Jo no estic content de la meva situació. I el pitjor és que no sé què fer per canviar-la. A vegades em  sembla que tot ho faig malament. A vegades em sembla que tothom em tracta malament. Potser tothom menys tu.

Em falta alguna cosa que no sé on buscar.  Em diuen  que l’he de buscar ben a prop: en les coses de cada dia.  Més a prop encara: dintre meu, on sembla que si vull  puc sentir, fabricar i inventar coses meravelloses.

Estic  acostumat  a sentir que el que no es pot tocar, no existeix. I ara sento que no tinc res que pugui tocar  ben bé de debò.

El temps, a vegades se’m menja i m’aclapara, em deixa exhaust i sense forces. El temps em fa oblidar allò que és important i fa que m’ocupi sense fi ni mesura d’allò que és només pràctic i totalment intranscendent. 

I  va ser així amb les meves batalles amb el temps que  un dia que jo sortia més aviat que mai de casa, amb la foscor encara dels matins rosegats  per la nit de tardor avançada, vaig sorprendre’m de veure una carta a terra (sobretot perquè encara no podia haver passat cap carter a aquelles hores).  La vaig agafar per comprovar que era per a mi.

Arnau Fabert   // C/ Nou nº 100     //     08643  Molins de rei

La cal·ligrafia era  sobradament coneguda  i el darrere  del sobre  es confirmava  amb lletra petita: Caterina  //  C/ del Pou,  nº  3   //   08754  Sant Boi

El mata-segells es veia clarament amb una data “equivocada” perquè érem al 2001 i deia 20 d’octubre de 2004.

Vaig obrir la carta, tot caminant pel carrer. I la meva sorpresa va anar en augment quan vaig veure que la data que encapçalava la carta era del tot coherent amb la de fora: