Carta del futur 3 - Caterina i Arnau - 4

18 d’octubre de 2004

Estimat Arnau:

Malgrat  que ja  han passat 7 mesos  des d’aleshores, recordo tots i cadascun dels moments d’aquell cap de setmana, com si encara l’estigués vivint.  No estic segura del tot que en el teu cas sigui també així.  Penso, fins i tot, que  aquestes  paraules poden ser enteses com una  manera de dir i no pas com el que són: una expressió exacta de la realitat.  Ho recordo  d’una manera exacta i també permanent, és com si sempre i en tot moment dins el meu cap poguessin conviure aquest record i una altra cosa  més, la que estic fent a cada moment.  Potser és una bestiesa inútil, però per demostrar-te que és realment així, em fa plaer de transcriure’t amb tants detalls com pugui la part més important d’aquells dies.  No és que cregui que t’ho hagi de narrar, perquè no te’n recordes, sinó simplement, perquè, ara,  “a posteriori”  puguis valorar tot el que això ha significat per a mi  i contrastar els teus records amb els meus, la teva manera de viure-ho amb la meva.  No cal que et digui que m’agradaria molt també saber la teva versió dels fets i com et vas sentir després  d’haver ajornat durant tant temps un moment com aquell.

Prepara’t,  posa’t còmode, busca’t un moment tranquil, ja que comença un retall de la teva pròpia història vista a través dels meus ulls i dels meus sentiments.

I jo aprofitant que tenia temps, perquè sovint em llevo massa d’hora, vaig anar a buscar un bar obert. A aquesta hora tots eren prou tranquils.

Trobar-te, fora del context habitual i  tan conegut d’una taula de bar, amb unes tassetes de cafè  entre nosaltres, ja va donar-me com un salt qualitatiu: l’ambient era diferent  i aquest   ambient  simbolitzava unes expectatives diferents i unes actituds absolutament noves tot i que en cap moment, res - ni en el fons ni en les regles del joc que regien la nostra relació - havia canviat, sinó ben al contrari, aquestes actituds i expectatives naixien del manteniment coherent de les nostres pròpies regles del joc, que se sotmetien només a nosaltres mateixos  i a la nostra evolució lenta, però constant.

El paisatge ens oferia el mateix contrast que sentia  dintre meu:   uns penya-segats  d’una pedra grisa, gairebé blanca, els quals vistos des de dalt podien ser un abisme immens, però vistos a una certa distància i a mitja alçada, tal com els veiem des d’allà, eren un decorat esplèndid en  contraposició  amb l’amabilitat, del nostre entorn més immediat:  El prat, el bosc, la carena propera  vestida de pinedes i el casalot, tan ben adaptat al seu entorn que no solament no feia nosa,  sinó que acabava d’embellir-lo,  com acostuma a passar amb la majoria de construccions tradicionals i antigues.  El meu esperit, d’una manera semblant, havia arribat a veure, allò que li semblava un abisme, ara, amb una certa perspectiva, i sense perdre ni per un moment la seva majestuositat,  com un fet impressionant i corprenedor, però sense perill: ja no podíem caure en cap abisme.  L’emoció de veure’l  clarament al davant, impedia la sensació  de perill de quan el veia just sota dels nostres peus.

Recordes? El sol d’hivern  escalfava força i malgrat que encara no era del tot primavera, l’exterior ens cridava més fort que el nostre propi  i mutu desig i vam passejar, primer pels entorns, com qui explora, sense cap rumb ni cap objectiu, després vam seguir un camí pel bosc, que tot i estar ben marcat no sabíem pas on duia, i finalment vam acabar xuclant tota l’energia de la terra, ben estirats, al mig del prat, tant al mig com si ho haguéssim  calculat, com si en fóssim amos i senyors  i el fet d’ocupar-ne el centre signifiqués el nostre domini sobre tota la resta. No vam dir res: manteníem simplement la major superfície possible del cos  en contacte amb l’herba i la terra.   No va ser fins al cap de molta estona  que vam començar a parlar de les nostres coses, i en el fet de parlar, com sempre,  de tot allò que pensem o que ens preocupa hi vam trobar la normalitat, la normalitat dins del que era més excepcional, tenir-nos l’un a l’altre, tantes hores seguides, tan temps a la nostra sencera disposició.  Vam  dinar.  En comptes de les tassetes de cafè, van anar passant entre nosaltres els diferents plats que ens van servir la família que portava aquesta casa de turisme rural.  I tot seguia com sempre, amb tranquil·litat, sense inquietud, sense neguit, amb la confiança que tot el que teníem l’un per l’altre era  bo.  Després del dinar encara dubtàvem si ens cridava més l'interior de la cambra o l'exterior assolellat  per aprofitar les poques hores de llum que ens ofereix  la tarda  d’hivern, quan vam decidir fer una darrera sortida fins al prat.  No vàrem seure pas al mig, aquesta vegada,  no.   Ens vam arrecerar al peu d’un pedrís que separava el prat de la  zona construïda. Vam seure molt junts i recolzats l’un amb l’altre, esperàvem  i fruíem de les emocions del moment, intensament però sense pressa.  I quan ja teníem els cors completament entendrits per la proximitat,  no pas encara els cossos plens de desig... Sense necessitat de paraules, ens vam mirar, ens vam somriure, ens vam besar i vam anar-nos-en cap a la nostra habitació.

Jo  no recordava res de tot allò.  Gairebé me’n sentia culpable. Però No!   És clar, estava tot situat en un futur no pas molt llunyà però si a mig termini.  Com podia ser?  Devia ser una broma teva.  Però era molt improbable.  Vaig  continuar llegint amb un interès a  la vegada escèptic i sorprès.

Vam tancar la porta, ens vam abraçar, sentint tota la  mútua proximitat  com abans havíem sentit l’energia de la terra i com que encara estàvem vestits fins i tot amb la roba d’abrigar, et va venir al cap no sé si el mateix pensament o les mateixes paraules que en una altra ocasió havies proposat. Només que ara, sí que era possible:  “M’agradaria veure’t, m’agradaria que ens poguéssim mirar” però de seguida vas afegir "I conèixe’ns el cos  també, tal com ens coneixem l’esperit”.  No sé pas si eren unes paraules màgiques, però en aquest cas, van vèncer totes les meves resistències i em vaig treure l’anorac i el jersei. A sota duia encara una samarreta de màniga curta, però abans que hagués tingut temps de treure-me-la  la teva mà va acaronar-me tot el braç, lentament i suaument i per sota de la màniga fins a l’espatlla. Aquesta carícia,  ja coneguda, va durar una estoneta i jo la vaig sentir amb plaer fins que vaig recolzar el meu cap contra el teu pit, amb abandonament  i aleshores tu  mateix vas treure’m la samarreta  i els sostenidors.  Em vas mirar i em vas tocar delicadament els pits. Em vas dir que els tenia molt macos.

Jo volia tornar a abraçar-te, però abans t’havia de treure la teva roba. T’hi vaig ajudar, perquè a tu també et feia nosa. I tot i que ho fèiem entre tots dos, ho fèiem lentament,  però després d’haver-te tret la jaqueta i la camisa, perquè tu no duies samarreta, ens vam abraçar altra vegada.  Per primer cop en contacte directe del teu cos amb el meu. Va ser en aquest moment,  quan la situació em semblava  massa perfecta i tenia por que es pogués espatllar, que vaig sentir la necessitat que cada un de nosaltres tingués el seu espai propi i natural d’iniciativa, per tal que ni tu ni jo no dirigíssim la situació només al  nostre propi ritme, sinó que el ritme fos l’acoblament perfecte de les necessitats de cadascú. 

Tu, com sempre, tenies el teu propi espai, l’espai de l’apropament físic o corporal i jo, com sempre, tenia el meu, el de la comunicació amb les  paraules i expressió dels sentiments i també dels pensaments.  I en aquell moment  vaig decidir que et deixaria fer i seguiria el teu ritme i jo només t’expressaria el meu  a través  de les paraules.  I encara amb la meitat del cos despullat i la meitat del cos vestit, vaig començar a posar amb paraules tot allò que sentia.  Vaig recordar una antiga pretensió o creença meva, segons la qual qualsevol gest  que sigui una mostra d’afecte, tant si és  aïllat com si està dins d’una relació sexual més completa,  té un significat precís, que amb més o menys dificultat i precisió, podria convertir-se en un missatge verbal.  No pensava pas embrancar-me en una relació exhaustiva de cada gest. Segurament,  malgrat el meu convenciment n’era  incapaç.  Però sí que volia deixar constància que aquells moments estaven en relació amb allò de més profund de les nostres persones i amb un lligam més intens del que era habitual fins i tot amb les parelles convencionalment constituïdes.

“Sento tot l’amor concentrat en aquest moment,  em fa sentir plena de pau i de felicitat,  i si t’he de ser sincera, sense presses ni urgències. Aquest amor el sento d’una manera diferent de sempre, perquè el puc sentir amb tot el cos, des de la punta dels cabells fins als dits dels peus.”  Aleshores  vas estrènyer la teva abraçada  i jo també.  Ens vam besar  lentament, la cara, els llavis, el coll.  Les teves mans m’acaronaven l’esquena, amb un gest que jo sentia afectuós i protector  i van  anar-se ficant tímidament, com per donar-me temps a acceptar-ho o a protestar, per dins dels pantalons.  “M’agrada  que em busquis d’aquesta manera - vaig dir – perquè em busques  no només els racons del meu cos, sinó  també  la meva manera de viure aquest instant”.  Aleshores vaig voler jo també fer lliscar la meva mà per sota la teva roba, però va ser masa difícil: el típic cinturó masculí  et protegia massa bé de les intromissions externes i vaig recular. Vaig tornar-te a abraçar, simplement, aturant el moviment de les meves mans per escoltar millor les teves.  Quan vaig sentir que  buscaves el botó dels  meus pantalons  et vaig imitar també i vaig descordar ràpidament, sense encallar-me gaire, cinturó i pantalons.   Ens els vam treure del tot, vam deixar-los sobre  la banqueta de fusta de qualsevol manera i ens vam mirar.  La teva proposta, la de mirar-nos, em sembla que no s'havia fet realitat fins aquest moment.  “M’agrades” vas dir tu. “Sempre m’has agradat “ vaig contestar jo com si t’hagués vist múltiples vegades.  Vas riure’t una mica de mi, per la meva expressió inadequada i te la vaig explicar. “No voldria pas decebre’t, però et miro i em commous,  desitjo com sempre un apropament més intens,  però, ara, veig el teu cos i no veig res de diferent del que veia abans , llegeixo el teu cos com una expressió de tu  mateix, aquest “tu mateix” que fa tant de temps que conec i que sempre m’ha agradat.  I ara més que mai perquè el veig clarament sense urgències, tal com a mi m’agrada”  Tu vas tornar a riure una mica, aquesta vegada de tu mateix i vas dir-me  “Aquesta falta d’urgències que tant t’agrada, pot ser un problema d’aquí una estoneta”  Jo vaig negar-ho amb un gest del cap i vaig agafar el teu sexe amb les meves mans de la manera més delicada que vaig poder, no pas per estimular-lo, ni per fer-te venir el desig, sinó només per un impuls tendre i protector. El vaig mantenir entre les meves mans com un tresor fràgil i els meus ulls se’l miraven, oscil·lant entre el teu sexe  i els teus ulls. Tu et vas quedar quiet.  Jo també.  Aleshores, gairebé d’una manera imperceptible vaig sentir com un petit estremiment en el teu membre que el va fer canviar una mica. Sense adonar-me massa del que feia, em vaig ajupir davant teu, em vaig mullar els llavis amb la punta de la llengua  i  vaig besar el teu sexe amb uns petons petits i humits.  Aleshores si que va reaccionar molt més ràpidament i les urgències  que  jo  hagués volgut evitar ,  les vaig provocar  de cop i inevitablement.  Encara estàvem drets i vam decidir d’anar-nos-en al llit.   Va ser com un nou començament, perquè ens vam tornar a abraçar amb el mateix sentiment que la primera vegada. “T’abraço, ens abracem, i estic com a casa, amb una sensació de comoditat de confort i de pau que m’omple del tot, amb desig o sense”.  “Amb desig” - vas corregir-me tu -  mentre et separaves una mica per poder tocar   i acaronar el meu cos.  La teva mà  va recórrer poc a poc i una i altra vegada el meu cos, s’entretenia cada vegada que passava pels pits, ara un ara l’altre,  però continuava el seu recorregut,   alentia el pas quan passava prop el sexe com si no s’acabés de decidir,  sabia que hi quedaria atrapada i volia primer acabar de conèixer tots els camins i tots els racons.  Tot i que eres tu  el que acaronaves i jo la que et sentia, no podia deixar d’aprofitar els teus moviments, per anar-te seguint el cos amb les meves mans, d’una manera aleatoria, segons la teva posició.

Vaig dir-te en veu alta tot el que t’acabo de dir ara sobre les intencions i els dubtes de les teves mans. La teva expressió era  totalment nova per a mi i m’hauria agradat que la meva també ho hagués estat per a tu. El teu somriure era meravellat, no pas pel que veia, sinó pel que vivíem junts.

Ens vam acaronar el sexe mútuament, sense insistència, fent pujar el desig, sense esgotar-lo, perquè no s’acabés.  Ens vam besar tots els racons del cos, ara tu, ara jo, alternativament.  De tant en tant, aturàvem tota mena d’acaronaments per tornar-nos a fondre en una abraçada immòbil i intensa. 

Quan el temps, esclau absolut, en aquests moments, semblava haver mort i desaparegut del tot, em vas tornar a besar d’una manera més intensa allà on era en aquell moment el centre del món, i després vas entrar-hi tu per a convertir-te tu també en el centre del  meu món.  Et vaig abraçar  amb força, per fora i també per dins t’abraçava ben fort com si tingués por que t’haguessis d’escapar.  “T’agrada que t’estrenyi fort?”  -et preguntava. I tu em deies que si, que t’agradava molt. I allargant tant com podíem el moment, primer tu i després jo, ens vam repartir, oferir i barrejar aquest plaer petit i immens, curt i etern que no hem arribat encara, ni arribarem mai a entendre del tot.

No vaig poder evitar de fer un sospir!  No sabia què fer, ni què pensar.  Dir-te que havia rebut aquesta carta?  Em prendries per boig. Donar per segur que era una broma?  Llàstima!  Tu tampoc  no ets tan bromista com això. T’agrada a vegades a vegades de fer-me somriure,  quan escrius,  això si!   però d’aquí a muntar una broma d’aquesta mena, no!    Vaig  decidir no fer-me l’interessant, ni el setciències. Trucar-te, quedar amb tu  i veure’t per ensenyar-te aquest misteri.  Era la teva lletra,  segur!!  i tu  també ho hauries de reconèixer.  Finalment en comptes de trucar-te vaig decidir escriure’t  al meu torn, com estic fent ara i reenviar-te la carta del futur.  Així  a soles tindràs  un efecte  més semblant al meu.

Fa set mesos i per  raons que no depenen de nosaltres, no ens hem tornat a veure, potser ja ni caldria.  A vegades penso que després d’aquells moments no pot haver-hi res més,  que qualsevol altra cosa podria canviar el  significat  de tot plegat.  Sé que interpreto les coses a la meva manera i tinc por d’haver-ho  exagerat,   potser per a tu, va ser tot diferent   i jo no m’ho penso.   Estic bé i la pau encara continua dintre meu -com tu-  que encara que no sé ni on ets  continues essent a dintre meu.   Tant, gairebé, com aquell dia.

T’estimo, com sempre i més que sempre.      Recorda-ho          

Caterina

Així ho faig,  t’escric i t’ho envio,  tot pensant que és un misteri  amb data de caducitat i no pas molt llunyana. Només hem d’esperar i prou.  Si no aconseguim treure’n l’entrellat ara, d’aquí tres anys sabrem amb tota seguretat si això  té algun significat.

M’agradaria que ens poguéssim veure.  Què en penses?  Esperaré que rebis la carta i et trucaré d’aquí uns quants dies.     Arnau