Martí - 4

Estimat Martí,

Recordo molt la meva inquietud, el neguit en sentir-me enamorada de tu.  Teníem la confiança de parlar-nos de moltes coses, teníem complicitats, les compartíem amb l'Arnau, tal com compartíem també les complicitats de l'Arnau i jo amb tu.

Jo vaig voler ser fidel a la meva manera de sentir i de veure les relacions. Si jo estava enamorada de tu, no volia amagar-ho, no esperava res, sabia molt bé la situació quina era, tu ja tenies dues dones, a qui estimaves. Una l'amor de la teva vida, l'altra l'enamorament foll. Ho sabia perfectament. Malgrat tot, jo creia que estaria més tranquil·la si jo podia expressar el que sentia, si tots dos ho sabíem i podíem seguir parlant com sempre i no et vindria de nou res del que jo et pogués dir , si les coses estaven clares, per això et vaig dir que volia parlar amb tu, en directe, no per carta i si tenies una estoneta, si podia ser a no trigar gaire.

No vas trigar gens, vas trobar un moment per parlar, immediatament. L'endemà, potser.

Vam anar a fer un cafè, recordo el lloc, però no quina hora del dia era.

- Hola guapa, com estàs?
- Bé - vaig dir jo amb una mica d'arronsament d'espatlles com si ho digués i ho desmentís a la vegada - i tu?
- Molt bé!!!- amb el teu to de convenciment, que no abandona mai el teu molt bé, habitual. - tenia ganes de veure't perquè em va semblar important el que em vols dir.  Passa alguna cosa?
- No, no passa res, o al menys res de greu. Només volia parlar-te de nosaltres.
- Digues...

Et mirava, la teva expressió era molt feliç, tranquil·la, les espurnetes dels teus ulls donant confiança, somrient,  Com si diguessis, tot anirà bé.

- Volia dir-te que estic enamorada de tu. Vull que ho sàpigues. Parlem de moltes coses, ens confiem  intimitats i  compartim pensaments i emocions. No em sento còmoda si tu no saps això de mi.

Vas allargar la mà i vas posar-la damunt la meva, en un gest molt protector i consolador. Només per aquest gest, ja valia la pena la conversa.

- Caterina, saps que t'estimo molt, ets una amiga que has entrat ben endins i amb força. M'agrada molt parlar amb tu i compartir tota mena de coses. M'agrada que ens escrivim, que ens parlem, que ens trobem, que xerrem de tot i fins i tot que estiguem en desacord.  Però t'he de dir que no estic enamorat de tu.
- No passa tres, no m'ho imaginava pas d'una altra manera. Prou que sé que com estàs d'enamorat de la Bibiana - malgrat les meves paraules, crec jo que tenia la nostàlgia arrapada als ulls i al cor.
- Sí, i no es pot estar enamorat de dues persones a la vegada. A la vegada, dic, eh?
- Sí que puc. Jo puc. És així. Estic enamorada de l'Arnau i de tu.
- No veig pas com és possible.
- Quan ho sents així, saps que és possible. Però les nostres creences ens marquen també les nostres percepcions. Jo sé que es possible perquè ho sento així. Tu parteixes que no és possible i ja negues qualsevol possibilitat.
- T'estimo molt, però em falta un ingredient per l'enamorament, el desig. Sense desig no hi ha enamorament.
- Ostres, jo ho veig ben bé al revés. En el meu cas, sense enamorament no hi pot haver desig. El desig no hi és, segurament perquè tu no estàs enamorat de mi, i això fa que jo freni el procés. També em sembla difícil desitjar algú que no et desitja. crec que jo necessito aquest retorn per a sentir desig.
- Caterina, què vols que faci?
- Què vull que facis? res... què vols fer?
- No sé, vols que deixem de veure'ns, un temps? de parlar-nos? d'escriure'ns?
- No. Tot pot continuar igual.
- D'acord com tu vulguis, a mi m'agrada molt la nostra amistat, però preferiria que no t'haguessis enamorat de mi. No vull deixar de parlar amb tu, però no vull que pateixis ni fer-te mal. Faré el que tu diguis.
- No es demana permís per aquestes coses, passen i prou. Malgrat l'enamorament, l'amistat i l'estimació passen per damunt de tot. T'estimaré com a amic, t'estimaré de la manera que em sigui possible estimar-te.

I jo me'n vaig anar pensant, que així era com ho esperava, però al mateix temps pensava en aquelles situacions, en aquelles paraules, en aquelles actituds que m'havien donat una lleugera esperança que d'alguna manera compartíssim un sentiment molt especial. Jo no necessitava un amant, en tenia un i n'estava molt feliç, necessitava, només, una complicitat en el sentiment.

I recordava, entre altres coses, com havies utilitzat en un conte, una tarda passada amb mi, amb totes les nostres referències, amb les complicitats parlades, però el personatge del conte, no era jo, era la Bibiana. Em va fer rumiar molt aquesta barreja.  Allò que senties per mi, allò que havíem sentit aquella tarda de reis, parlant de música, de concerts, de trobades, de casualitats i d'anhels i d'il·lusions, no podies acceptar que fos meu i necessitaves escriure-ho com si fos de la Bibiana.  No sé si t'ho vaig arribar a dir,  segur que sí, però vaig creure... que els teus sentiments per a mi, existien i els desviaves, els canalitzaves cap a la Bibiana. Ho vaig acceptar. T'estimaria com  a amic, de la manera que fos possible. Va funcionar, molt de temps.

Encara t'estimo, buscant quina és la manera que puc estimar-te. Una abraçada.

Caterina