Pàgines

dijous, 17 de novembre del 2016

La Roser

- Doncs som-hi! Ja que vols que recordem, Cati, et dic que les primeres coses que em vénen al cap, són dues situacions que potser són per a mi les més importants. Quan tu em vas fer rumiar si la Roser i jo teníem un projecte en comú, perquè crec que això em va fer replantejar moltes coses i gràcies a aquesta reflexió no vaig cometre un gran error i la segona situació és el primer dia, el nostre primer dia d'estar junts i estimar-nos. 
- Sí  recordo que t'ho vaig preguntar: "creus que la Roser i tu teniu un projecte en comú?" i tu vas dir que no, que de moment no havíeu pas pensat o quedat d'anar a viure junts, tot i que ella t'ho demanava, tu no ho tenies clar. 
- Jo vaig interpretar la paraula projecte d'una manera molt concreta: viure junts, deixar-ho tot, per fer una vida de parella convencional. 
- Sí i jo te la deia d'una manera molt àmplia, qualsevol projecte, volia dir. I t'ho vaig aclarir. I tu em vas continuar dient que no, que no existia. aleshores vaig dir, te'n recordes? 
- No ben bé, no sé què vas dir, en aquest moment precís. 
- Vaig fer una altra pregunta: "Tu creus que tu i jo tenim un projecte en comú?" I no vas dubtar, no vas pensar, ho vas dir amb un convenciment, que encara ara, m'acarona l'ànima. 
- Ah! Sí! vaig dir: "I tant que en tenim un i molt ambiciós per cert!!!" 
- Va ser una sort que ni tu ni jo ens obliguéssim a definir-lo massa bé, perquè crec que no n'hauríem pas sabut. Però ens va servir per diferenciar. Amb la Roser, teníeu idees diferents, volíeu coses diferents, no acabàveu de trobar quin era el vostre camí. Hi havia un gran enamorament, un desig i quan podíeu us hi deixàveu portar, però no hi havia manera de trobar un camí en comú. Potser el sexe podia ser un camí, però en realitat, crec que a cap dels dos us era suficient. 
- Ella volia més. Volia tenir-me del tot. I jo que pensava en termes força convencionals em deixava pressionar per ella creient que tenia una part de raó. Si ens estimàvem, havíem d'estar junts, de viure junts. Si ens estimàvem, havíem de deixar les nostres parelles respectives. I aquí començaven tots els meus dubtes i patiments. Per a ella estimar-me a mi, volia dir no estimar el seu marit, per a mi estimar-la a ella, no volia dir pas que no estimava meva parella. Només feia que dir-me a mi mateix, un cop i un altre, que seria un error fer aquest pas. Encara ho crec, ara, hagués estat un error fer aquest pas. Per sort no el vaig fer. 
- El nostre projecte ambiciós, Arnau, ens atreviríem a concretar-lo ara, amb l'experiència a favor? 
- L'hem concretat moltes vegades, poc a poc... a trossets, a bocinets, mica en mica... oi? 
- Sí, en aquell moment era: conèixer-nos, poder ser sincers, escoltar-nos, entendre'ns, que el nostre sentiment d'amistat fos lliure per anar cap a on volgués, que això no impliqués deixar d'estimar ningú. Que sumés, sempre que sumés. 
- Aprendre, deies també, Caterina. 
- Sí, tens raó, aprendre sempre ha estat molt important per a mi. Creia que en les qüestions emocionals no ens deixen lloc per aprendre, Tot ha de ser segons està estipulat, sense marge per als sentiments. I em va fer feliç que sense haver-ho parlat abans, amb aquesta paraula "projecte en comú" tu ja tinguessis clar que sí, que el teníem. 
- El tenim encara. 
- Sí el tenim encara, igual d'obert que el primer dia, igual de flexible igual d'ambiciós!!! 
- Què té de diferent? 
- Que abans ho teníem tot per descobrir, Arnau, i que ara ja hem descobert moltes coses. 
- Sí, i que poder parlar de tot, a cor obert, sense pors, és el millor antídot per qualsevol mena de patiment o de malentès. 
- Hem parlat de tot, no ens hem ofuscat pels sentiments per les altres persones, sabem que hi són i que no posen en qüestió el nostre. Però crec que el secret d'aquest camí tan bonic és que hem pogut parlar molt i molt de nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada