"És més fàcil callar, - responc. No és res nou, el
silenci sempre ha estat per a mi la sortida fàcil"
Cristina Casas
Parlava, avui, amb l'Arnau que potser és contradictòria aquesta necessitat de silenci i el fet de posar-me a escriure aquí, de nou.
Però pensant-ho bé, en tot els meus silencis, llargs silencis i fàcils silencis, sempre hi ha hagut, d'una manera o altra l'escriptura. Potser és a través d'aquesta escriptura que m'ajuda a dialogar amb mi mateixa, a entendre i a conèixer més aquesta vida, que decideixo que ja no cal parlar tant. Em parlo, em penso, m'accepto i accepto.
I una cosa més: començo a no veure clar el meu projecte de vida de lluitar per unes relacions millors. Aquest és el canvi. Cadascuna de les meves relacions d'amistat i d'amor, ha arribat on ha arribat i ara no és temps, ja de mirar futurs llunyans ni de projectes a llarg termini. Hem arribat on hem arribat i prou. Deu ser per això que sento aquest buit, deu ser per això que no sé què fer de la meva vida.
I no ho dic a ningú, només a mi mateixa. Encara que aquest lloc té un parell de canals de sortida. No, no ho dic a ningú.
Aquest buit que s'ha d'omplir amb l'exemple d'aquella nena. Aquella nena que vaig ser, a part del silenci, de la placidesa, com a nena que era, tenia una altra característica: Es podia desentendre de la majoria de les coses, perquè no depenien d'ella. Eren els grans, els pares, que tenien totes les decisions i ella només havia de fer que acceptar-les.
M'ha costat molt entendre que hi ha un moment que has de deixar de lluitar pel que vols. Però al final em faré petita, em quedaré en un silenci tranquil i les coses seran com siguin, sense gaires esforços.
Abans de marxar, només m'importa l'esperit, abans de marxar només m'importa la pau interior. Abans de marxar, em sentiré prou acompanyada pels que vulguin ser-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada