- M'agradaria molt que tot anés bé... entre tu i en Martí. Somio? Les vostres cartes m'agraden i trobo que ho expliquen tot i ho transmeten amb una serenitat tranquil·litzadora.
- Crec que no somies, o que els teus somnis no són en va. Les cartes són autèntiques i són ben bé tal com em sento. Hi ha una acceptació de les coses com són. Te'n recordes la meva frase "Les coses són com són i les persones també". Fa tants anys que la dic i encara potser a vegades se m'oblida.
- Cal tenir-la present, sempre. La majoria de disgusts que tenim a la vida, són a causa de les expectatives no acomplertes.
- Tens tota la raó. Però ja em coneixes, quan tu em deies que no m'acabaves d'entendre, però que volies seguir endavant, escoltant i acostant-te a les meves històries i les meves maneres de veure les coses, jo potser no tenia grans expectatives, però d'alguna manera sí. L'expectativa de fer camí junts, de descobrir junts, d'aprendre junts. I la implicació personal per aconseguir-ho. No sempre tu i jo hem complert les nostres expectatives mútues, oi?
- Potser no, però més sovint sí... o tu no ho veus així?
- La nostra història ha tingut tantes etapes i tan diferenciades que em semblen gairebé històries diferents. Primer vam ser amics convencionals, de parelles d'amics, que surten, parlen, es troben. Tampoc molt sovint, però si que manteníem una relació regular i continuada.
- Que lluny que em sembla tot allò!!!
- Ho és de lluny. Molt lluny. Deu fer ben bé 40 anys d'això, d'aquesta etapa convencional. Després hi va haver una altra etapa, amb un petit canvi: vam seguir essent amics convencionals, però amb un apropament per part meva a vosaltres dos, a tu i a la Lea, la teva dona. Vaig començar a venir sovint a casa vostra i xerràvem tots tres i algun cop també anàvem a donar un volt, a caminar. Jo m'hi trobava bé. D'aquesta època jo guardo records bonics i ja una mica romàntics. Eh?Que em semblaven una bestiesa, en aquell moment, però era capaç de gaudir-los i de somriure dies i dies pensant-hi. Un dia, per sortir a caminar em vas deixar un jersei teu. Encara estava molt lluny la nostra proximitat física, ni se m'hagués passat mai pel cap, però la realitat va ser que vaig gaudir del teu jersei i de la teva olor com si fossis tu que m'acaronés la pell. Crec que t'ho vaig dir i tot, o no ho sé, potser era més tard quan t'ho vaig dir.
- Crec que m'ho vas dir en un altre moment, però no molt més tard... me'n recordo, i tant!
- I un dia, com qui no vol la cosa, em vaig empescar la manera d'inaugurar la nostra tercera etapa, dient-li a la Lea, que m'agradaria parlar amb tu, sols. Em va dir que sí que cap problema. Un dia ens va deixar sols i vam parlar. I vam entrar de cop, en una sola conversa, en aquesta amistat íntima, de confiança total i recíproca.
- Jo estava en la època convulsa de la Roser, i em va anar molt bé tenir algú amb qui poder parlar de tot allò. En tu vaig trobar companyia, comprensió, reflexió i suport.
- Érem amics i jo me'n sentia satisfeta. Sí, mica en mica m'anava enamorant de tu i encara que tu estaves més per la Roser que no pas per mi, crec que el meu paper d'amiga em compensava molt de qualsevol frustració. Seria mentida dir que no em trasbalsaven algunes coses o fer creure que no hi vaig patir gens, però sabia que hi volia ser. D'aquella manera? Doncs sí, d'aquella... ja m'anava bé, fèiem camí cap a un invent que no sabíem com havia de ser, però que tots dos teníem ganes de provar.
- I vam ser amics, durant molts anys, ens tocàvem amb confiança, la mà el braç i aquesta confiança es va anar tornant cada cop més intensa, més plena de contingut, més plena de desig... però ens manteníem en l'àmbit de l'amistat.
- Jo volia tenir el meu lloc molt clar. Tu tenies una vida amorosa dispersa i complicada i jo no volia formar-ne part. No pas d'aquella manera. Primer ens havíem d'aclarir.
- I vam acabar per aclarir-nos molt bé!
- I després de ben bé una dotzena d'anys... vaig escriure la famosa "Carta del futur"
Aquest blog explica les experiències d'un col·lectiu de persones que han volgut practicar i viure l'amor de manera compartida. El poliamor. Des del punt de vista d'una dona, perquè és ella la que té necessitat d'explicar-ho i de deixar-ne testimoni. Caterina, ha arribat a l'últim tram de la seva vida. Una vida que ha viscut i compartit intensament. I ens ho explica. El poliamor no és millor ni pitjor que la monogàmia. Ni més fàcil ni més difícil. Simplement diferent i intens.
dimecres, 22 de març del 2017
L'Arnau i la Caterina - 11
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada