Reflexions sobre el desig

Fa dies que hi dono voltes. Crec que el desig sempre se m'escapa de qualsevol reflexió o raonament.  A vegades estic temptada de dir que simplement hi és o no hi és, sense cap explicació. Hi és o no hi és i no podem fer-hi res. Cal acceptar les coses com són. Però m'hi resisteixo. Jo sempre havia trobat unes condicions, que per a mi eren favorables, que en mi sempre provocaven el desig: enamorament i relació profunda, confidències i confiança. Acolliment.

Ara que em sembla haver-lo perdut, fins i tot en situacions on abans hi era i ben potent i intens, tinc la impressió que no hi ha manera de retrobar-lo. Però, per què no s'hauria de poder retrobar malgrat que sigui una cosa que en principi hauria de sorgir espontàniament?

El veig i el sento en vosaltres, estimats, com si pogués sortir del no res, d'un sol contacte, d'una mà, d'un gest.

Per a mi mai no ha estat així. El meu desig sempre ha sorgit de l'enamorament. Per aquest ordre, o sigui a l'inrevés del que he vist a vegades en vosaltres. Per a vosaltres,  els homes que he conegut, del desig, primer, en surt l'enamorament, després. Això si és que surt. Jo crec que ho viviu així. O ho comuniqueu així. També a vegades em feu pensar que la realitat és que ignoreu l'enamorament fins que no es torna desig. Però tampoc ho sé segur.

Per part meva prou que ho tinc comprovat. L'enamorament jo el sento de seguida que apareix, el detecto i el reconec.  Més tard, si hi ha una correspondència en el sentiment, pot sortir el desig. Crec que mai no he desitjat ningú que no m'hagi desitjat a mi. És una situació que si bé no és impossible, jo en mi, no la veig, ni la contemplo.

És inevitable que quan l'enamorament baixa d'intensitat, el desig també es perdi?  Jo crec que no, que no ho hauria de ser. Hi ha d'haver alguna altra cosa que pugui mantenir el desig. Pot ser la mateixa felicitat. El fet de sentir-me contenta i exultant ha mantingut el desig  moltes vegades, malgrat el final dels enamoraments.

Sempre havia cregut que la bona relació, la confiança, les converses, les complicitats, podien mantenir el desig. Ara m'adono que tampoc ha estat suficient. Amb l'Arnau tenim molta comunicació i tanta complicitat com pugui ser i en canvi, a mi el desig se m'ha escapat. Segueixo pensant que mentre que ens sentim còmodes l'un amb l'altre, res no està perdut.

La tendresa quotidiana a vegades ajuda. Amb l'Aureli ens sentim a prop. Jo no sento molt de desig, però sí que hi ha tendresa i contacte físic, molt. Moltes carícies, moltes abraçades. I de tant en tant sorgeix alguna cosa més. Suposo que l'edat també hi deu jugar algun paper en la poca freqüència.

Hi ha un misteri en les persones, que porta a voler saber, a voler entrar, a voler comunicar del tot. Mentre aquest misteri es manté ... es manté el desig?  Quan ja ens coneixem molt, quan ens pensem que ho sabem tot... se'ns escapa?  No ho sabria dir.

Potser el final del nostre invent podria ser aquest, com recuperar aquest desig que se'ns escapa, a vegades?  O he de dir que se m'escapa, perquè només és cosa meva?

I segueixo pensant en la sensació d'acolliment, com una cosa molt important.  Fins i tot pel desig.