Estimada Caterina,
Potser sí que en els darrers anys hem fet més atenció a les diferències entre nosaltres que no pas a les coincidències. Ara, tens raó, m'agrada on som i m'agrada llegir-te les cartes que tornen a ser com abans plenes de tendresa.
Ja, saps, que jo sóc molt simple. De cap manera, estimada, vaig pensar, en aquella conversa sobre les vacances a la casa rural, sobre els teus contes, que dient allò que et deia, et llançava la pilota a la teva teulada i que tu faries alguna cosa. Ja saps que no, no ho vaig pensar, que no sóc tant recaragolat. M'adono que dius que ho feia de manera inconscient, jo juraria que ni així, però vaja, tampoc m´hi posaré tossut. M'agradava imaginar i fer volar els pensaments, en el sentit de parlar amb tu de desig, de sexe, encara que estava convençut, t'ho pots ben creure, que no passaria mai.
També recordo una de les coses que et vaig dir: et vaig dir que entre tu i jo, ja havia canviat alguna cosa, que ja ens havíem escrit i dit paraules diferents, que mai abans no havien format part del nostre vocabulari particular. I això ja m'agradava, perquè em feia sentir emocions diferents. Obria possibilitats que abans no existien. Crec que et vaig parlar, d'un petó escrit, simplement en un dels teus contes de feia anys i que jo trobava, que era un petó orfe, que no tenia on sostenir-se. Tu no hi vas estar d'acord. Vas dir que si era orfe, tu ja l'havies adoptat i que jo t'havia dir "Jo el vull aquest petó" i saps? en aquell moment ni me'n recordava.
Però bé, la realitat és que em vas oferir, al cap de molt pocs dies, un lloc tancat, entre quatre parets, que si bé no era el millor lloc per trobar-nos junts, si que ens permetia fer-nos un petó. I així va començar tot.
Te'n recordes? Feia fred, era el mes de gener, i em vas dir, treu-te l'abric i després ens vam fer el primer petó, amb tot l'encant i l'emoció d'un començament tendre i bonic.
Sóc incapaç d'explicar res del que va anar venint després, ni les coses més boniques, que n'hi va haver moltes, ni les més tristes que jo no sabia entendre de cap manera.
Espero llegir-ho, ja que tu vols reviure-ho tot. Seguirem, doncs.
T'estimo molt i t'abraço molt fort.
Martí
diumenge, 5 de febrer del 2017
dijous, 2 de febrer del 2017
L'Arnau i la Caterina - 8
- Em dius, Caterina, que has perdut l'impuls, però a vegades quan em parles d'en Martí a mi no m'ho sembla.
- Tes raó. Tota la raó- el desig no em funciona gaire bé amb l'Aureli, ni tampoc amb tu, que sou ara mateix els dos homes amb qui podria tenir relacions. I amb en Martí que no puc, segur que funcionaria. M'ha quedat el desig segrestat, allà? En un lloc on no es pot acomplir mai del tot... també sóc ben estranya, jo!
- Què hi ha que ho faci diferent?
- No hi ha res massa diferent, les coses que hem fet són aproximadament les mateixes. Ja em coneixes, Arnau. Expressar el desig en llibertat i fer tot el que ens venia de gust, amb tu, amb ell... no, no hi ha massa diferència en el què hem fet. Detalls, maneres de fer, potser sí, hi ha petites coses diferents, però en cap cas no són rellevants per fer que el desig es mantingui o no. Suposo que un cop més són les emocions.
- Per a mi sí que és important el què fem. Potser perquè la meva experiència ha estat com ha estat i allò que he fet amb una o altra dona ha estat molt diferent?
- Molt? Com vols dir?
- Sí, hi van haver una primera experiència, i després més tard, encara un parell més, en les que jo només donava plaer, em satisfeia, sentir el plaer d'elles, ja en tenia prou, i jo no pensava en mi, elles tampoc. No van pas ser males experiències, no, simplement van tenir-hi una actitud com sol·lícita, tot era per elles.
- És curiós, Arnau, se'm fa estrany, tot i no ser pas la primera vegada que m'ho dius.
- Després, vaig trobar una mestra que em va ensenyar moltes coses.
- Sí ho recordo... a vegades hagués volgut saber quines coses, però ara, tal com em parles de les altres experiències, entenc que qualsevol cosa era més que allò.
- Si, em rentava, em cuidava, en sabia molt. Feia algunes coses que m'excitaven molt.
- Alguna vegada me les havies explicat. Per a mi eren com confidències, allò que no pots explicar a ningú més i que comparteixes amb la persona més propera, que t'escolta i que t'entén. No em sabia cap greu que m'ho expliquessis. Era per a tu una experiència important i jo l'assumia, No hi veia cap problema, tot i que a vegades, aquesta noia em semblava una mica massa "professional" i perdona l'expressió.
- Professional no, però que havia tingut un munt d'amants ja en pots estar segura. Tots dos buscàvem sexe i prou. Ens vam entendre bé i va durar el que va durar... sense cap problema ni escarafall.
- Em costa veure't amb aquesta actitud tan freda, tan pràctica... sento com si no fossis el mateix Arnau que jo conec, com si no fossis el meu Arnau.
- Amb tu, com amb la Roser, com també amb la meva dona, tot ha estat molt diferent, hi ha hagut amor, i hi ha hagut relació i amb tu hi ha hagut una relació tant emocional com sexual molt satisfactòria, segura duradora.
- Per part meva també, prou que ho saps. Tu i jo som el desig satisfet, tan ben acompanyat, tant de temps, amb tan bons resultats, amb tanta felicitat, aconseguida, amb tanta comunicació... és com arribar a una comunicació quasi perfecta, a entrar ben endins l'un de l'altre. Tot això està fet, ens coneixem millor que ningú. ens entenem millor que ningú. Serà només el temps? ai! el temps que sempre juga en contra nostra...
- Seguirem en la nostra línia, parlant i acompanyant-nos, hem tingut tantes etapes diferents a la nostra vida, que crec que encara tornaran a passar coses diferents entre nosaltres.
- Tes raó. Tota la raó- el desig no em funciona gaire bé amb l'Aureli, ni tampoc amb tu, que sou ara mateix els dos homes amb qui podria tenir relacions. I amb en Martí que no puc, segur que funcionaria. M'ha quedat el desig segrestat, allà? En un lloc on no es pot acomplir mai del tot... també sóc ben estranya, jo!
- Què hi ha que ho faci diferent?
- No hi ha res massa diferent, les coses que hem fet són aproximadament les mateixes. Ja em coneixes, Arnau. Expressar el desig en llibertat i fer tot el que ens venia de gust, amb tu, amb ell... no, no hi ha massa diferència en el què hem fet. Detalls, maneres de fer, potser sí, hi ha petites coses diferents, però en cap cas no són rellevants per fer que el desig es mantingui o no. Suposo que un cop més són les emocions.
- Per a mi sí que és important el què fem. Potser perquè la meva experiència ha estat com ha estat i allò que he fet amb una o altra dona ha estat molt diferent?
- Molt? Com vols dir?
- Sí, hi van haver una primera experiència, i després més tard, encara un parell més, en les que jo només donava plaer, em satisfeia, sentir el plaer d'elles, ja en tenia prou, i jo no pensava en mi, elles tampoc. No van pas ser males experiències, no, simplement van tenir-hi una actitud com sol·lícita, tot era per elles.
- És curiós, Arnau, se'm fa estrany, tot i no ser pas la primera vegada que m'ho dius.
- Després, vaig trobar una mestra que em va ensenyar moltes coses.
- Sí ho recordo... a vegades hagués volgut saber quines coses, però ara, tal com em parles de les altres experiències, entenc que qualsevol cosa era més que allò.
- Si, em rentava, em cuidava, en sabia molt. Feia algunes coses que m'excitaven molt.
- Alguna vegada me les havies explicat. Per a mi eren com confidències, allò que no pots explicar a ningú més i que comparteixes amb la persona més propera, que t'escolta i que t'entén. No em sabia cap greu que m'ho expliquessis. Era per a tu una experiència important i jo l'assumia, No hi veia cap problema, tot i que a vegades, aquesta noia em semblava una mica massa "professional" i perdona l'expressió.
- Professional no, però que havia tingut un munt d'amants ja en pots estar segura. Tots dos buscàvem sexe i prou. Ens vam entendre bé i va durar el que va durar... sense cap problema ni escarafall.
- Em costa veure't amb aquesta actitud tan freda, tan pràctica... sento com si no fossis el mateix Arnau que jo conec, com si no fossis el meu Arnau.
- Amb tu, com amb la Roser, com també amb la meva dona, tot ha estat molt diferent, hi ha hagut amor, i hi ha hagut relació i amb tu hi ha hagut una relació tant emocional com sexual molt satisfactòria, segura duradora.
- Per part meva també, prou que ho saps. Tu i jo som el desig satisfet, tan ben acompanyat, tant de temps, amb tan bons resultats, amb tanta felicitat, aconseguida, amb tanta comunicació... és com arribar a una comunicació quasi perfecta, a entrar ben endins l'un de l'altre. Tot això està fet, ens coneixem millor que ningú. ens entenem millor que ningú. Serà només el temps? ai! el temps que sempre juga en contra nostra...
- Seguirem en la nostra línia, parlant i acompanyant-nos, hem tingut tantes etapes diferents a la nostra vida, que crec que encara tornaran a passar coses diferents entre nosaltres.
dilluns, 30 de gener del 2017
Martí - 6
Estimat Martí,
M'adono que a vegades quan he explicat tota la nostra història, a persones de molta confiança, han entès que el problema que hi havia entre tu i jo era de sentiment diferent. M'agrada que comencem a explicar-nos des d'on som ara, que és un lloc que a tu t'agrada i a mi també perquè es pot entendre bé tota la part d'equilibri, d'igualtat de sentiment entre tu i jo. Som molt diferents, és cert, però ens estimem d'una manera prou semblant.
Saps? L'Arnau em va demanar que fes referència al meu conte La carta del futur, perquè per nosaltres dos era una referència de canvi i m'adono que entre tu i jo també hi ha un conte que ha marcat el final d'una etapa i el començament de l'altra.
Tu d'una manera una mica inconscient, com si no sabessis amb qui et jugaves els quartos, vas proposar una fantasia, què passaria si marxéssim una setmaneta de vacances junts. En aquell moment, érem molt amics, parlàvem de tot. El meu enamorament es mantenia tranquil·let, sense ensurts, el teu, o no existia o bé no es feia sentir. La veritat és que em va sorprendre la teva idea, però la vaig trobar interessant. Sabia què faria si marxes de vacances amb una amiga, sabia què faria si marxés de vacances amb un amor, una parella, però no havia pensat mai què faria si marxava amb un amic de l'ànima, amb qui hi ha tanta confiança, però un enamorament no correspost i per tant, no és un amor, ni una parella.
M'hi vaig posar, ho vaig escriure en forma de conte. Com ho faríem? Vaig ser racional, lògica prudent. Vaig explicar unes vacances d'amics i res més que d'amics. Xerrant, gaudint de la natura, passejant, llegint un al costat de l'altre, dormint junts a la mateixa habitació (per què no, si el que teníem eren ganes d'estar junts?)
Aquell altre dia de referència, de canvi important, va ser aquell dinar, quan tu ja havies llegit els contes. Em vas dir:
- A tu t'agradaria que fos tal com ho expliques?
- Per descomptat que sí, jo sempre escric coses que m'agradaria que passessin. A tu no, t'agradaria?
- Jo crec que no sóc tan romàntic. Dormir junts a la mateixa habitació i que no passés res, em costaria.
Això em va sorprendre encara més. Però no eres tu el que no estava enamorat i no sentia desig? Clar que feia anys que m'ho havies dit, però mai no m'ho havies desmentit. Tot de cop se'm canviaven les referències. Fins aleshores, jo em limitava a mantenir-me en el meu lloc d'amiga, en el nostre àmbit de converses, confidències, reflexions... contrasts d'idees. Però no ho vaig dir, em vaig limitar a deixar-me portar per la il·lusió d'una cosa nova, inesperada.
No recordo pas com va seguir la conversa, devia estar una mica superada pels esdeveniments que no hagués imaginat mai.. No vas fer cap proposta. Només vas llançar la idea i prou. Quan deia abans que semblava que no sabies amb qui et jugaves els quartos, potser m'equivocava, potser ho sabies molt bé i potser allà dins de tot, en aquell lloc inconscient que no cal ni reconèixer que hi és, sabies que no et calia fer res, llançaves la idea i prou. Alguna cosa passaria. Sí, estimat, em coneixes prou bé.
No em vas festejar en cap moment, no em vas dir paraules tendres, només vas posar els punts sobre les is. Si anéssim de vacances junts, a mi m'agradaria fer l'amor amb tu,
- I si no anem de vacances junts? Ja saps que en aquests afers les nostres parelles tenen prioritat absoluta.
- Sí, clar, ja sé que no pot ser, només era fantasia. I si no anem de vacances junts, m'agradaria igualment, però és difícil que passi, perquè no em veig llogant una habitació per anar a fer l'amor amb tu.
- Seguirem dinant, doncs... ja ho veig.
- Seguirem dinant...
Però no vam seguir dinant, més aviat vam deixar d'anar a dinar....
Recordo d'una manera poc concreta aquesta conversa, però en canvi recordo molt les emocions del moment. Va ser un moment intensíssim. Interiorment ens passaven moltes coses, moltes idees, que no vam acabar de dir-nos. Des d'aquest primer dia, que em va faltar una baula, entre ser amics i ser amants.
Em fa feliç poder parlar de tot això... però per avui ho deixo aquí, ja seguirem.
Una abraçada molt forta. T'estimo molt.
Caterina
M'adono que a vegades quan he explicat tota la nostra història, a persones de molta confiança, han entès que el problema que hi havia entre tu i jo era de sentiment diferent. M'agrada que comencem a explicar-nos des d'on som ara, que és un lloc que a tu t'agrada i a mi també perquè es pot entendre bé tota la part d'equilibri, d'igualtat de sentiment entre tu i jo. Som molt diferents, és cert, però ens estimem d'una manera prou semblant.
Saps? L'Arnau em va demanar que fes referència al meu conte La carta del futur, perquè per nosaltres dos era una referència de canvi i m'adono que entre tu i jo també hi ha un conte que ha marcat el final d'una etapa i el començament de l'altra.
Tu d'una manera una mica inconscient, com si no sabessis amb qui et jugaves els quartos, vas proposar una fantasia, què passaria si marxéssim una setmaneta de vacances junts. En aquell moment, érem molt amics, parlàvem de tot. El meu enamorament es mantenia tranquil·let, sense ensurts, el teu, o no existia o bé no es feia sentir. La veritat és que em va sorprendre la teva idea, però la vaig trobar interessant. Sabia què faria si marxes de vacances amb una amiga, sabia què faria si marxés de vacances amb un amor, una parella, però no havia pensat mai què faria si marxava amb un amic de l'ànima, amb qui hi ha tanta confiança, però un enamorament no correspost i per tant, no és un amor, ni una parella.
M'hi vaig posar, ho vaig escriure en forma de conte. Com ho faríem? Vaig ser racional, lògica prudent. Vaig explicar unes vacances d'amics i res més que d'amics. Xerrant, gaudint de la natura, passejant, llegint un al costat de l'altre, dormint junts a la mateixa habitació (per què no, si el que teníem eren ganes d'estar junts?)
Aquell altre dia de referència, de canvi important, va ser aquell dinar, quan tu ja havies llegit els contes. Em vas dir:
- A tu t'agradaria que fos tal com ho expliques?
- Per descomptat que sí, jo sempre escric coses que m'agradaria que passessin. A tu no, t'agradaria?
- Jo crec que no sóc tan romàntic. Dormir junts a la mateixa habitació i que no passés res, em costaria.
Això em va sorprendre encara més. Però no eres tu el que no estava enamorat i no sentia desig? Clar que feia anys que m'ho havies dit, però mai no m'ho havies desmentit. Tot de cop se'm canviaven les referències. Fins aleshores, jo em limitava a mantenir-me en el meu lloc d'amiga, en el nostre àmbit de converses, confidències, reflexions... contrasts d'idees. Però no ho vaig dir, em vaig limitar a deixar-me portar per la il·lusió d'una cosa nova, inesperada.
No recordo pas com va seguir la conversa, devia estar una mica superada pels esdeveniments que no hagués imaginat mai.. No vas fer cap proposta. Només vas llançar la idea i prou. Quan deia abans que semblava que no sabies amb qui et jugaves els quartos, potser m'equivocava, potser ho sabies molt bé i potser allà dins de tot, en aquell lloc inconscient que no cal ni reconèixer que hi és, sabies que no et calia fer res, llançaves la idea i prou. Alguna cosa passaria. Sí, estimat, em coneixes prou bé.
No em vas festejar en cap moment, no em vas dir paraules tendres, només vas posar els punts sobre les is. Si anéssim de vacances junts, a mi m'agradaria fer l'amor amb tu,
- I si no anem de vacances junts? Ja saps que en aquests afers les nostres parelles tenen prioritat absoluta.
- Sí, clar, ja sé que no pot ser, només era fantasia. I si no anem de vacances junts, m'agradaria igualment, però és difícil que passi, perquè no em veig llogant una habitació per anar a fer l'amor amb tu.
- Seguirem dinant, doncs... ja ho veig.
- Seguirem dinant...
Però no vam seguir dinant, més aviat vam deixar d'anar a dinar....
Recordo d'una manera poc concreta aquesta conversa, però en canvi recordo molt les emocions del moment. Va ser un moment intensíssim. Interiorment ens passaven moltes coses, moltes idees, que no vam acabar de dir-nos. Des d'aquest primer dia, que em va faltar una baula, entre ser amics i ser amants.
Em fa feliç poder parlar de tot això... però per avui ho deixo aquí, ja seguirem.
Una abraçada molt forta. T'estimo molt.
Caterina
divendres, 27 de gener del 2017
L'Arnau i la Caterina - 7
- Hola com estàs, Caterina?
- Estic bé, i tu?
- Jo bé també, vols dir que l'has dit gaire convençuda aquest bé?
- Sí, estic bé, en general, bé d'estat d'ànim, bé de motivacions diverses, bé d'activitats, bé de relacions... a casa amb l'Aureli a casa, estem bé... Tot bé, tot bé, tot en ordre, però ara en trobar-me amb tu em plantejo coses d'aquestes que parlem i que tenim a mitges i penso que em trobo que després d'haver viscut intensament i en plenitud el sexe, sobretot amb tu, però no només amb tu, ara em sento molt desmotivada. L'altre dia dèiem que tenim totes les portes obertes, i això m'agrada i m'anima, però no em sento gaire així, jo, no.
- Què ens va passar? Vols que en parlem de tu i de mi? Per què les coses van canviar tan de cop?
- No sé, hi ha molts factors. Em sembla significatiu i curiós que l'últim dia que tu i jo vam fer l'amor, no se'ns passés en absolut pel cap que era l'últim dia.
- Gens ni mica, al menys pel que fa a mi, no m'ho pensava pas, no. No va acabar de funcionar aquest dia, serà per això?
- No ho sé, però no ho crec. Jo no li vaig donar gens d'importància. Em va semblar que un dia era un dia i que ja tornaríem al nostre ritme a les nostres maneres.
- És cert que quan em vas escriure després no li vas donar gens d'importància, jo potser n'hi donava més, perquè em sentia una mica avergonyit.
- Avergonyit, de què? M'hauria de sentir avergonyida, jo ara, que no acabo de funcionar? Jo ho sento més aviat com una pèrdua, d'una cosa bona, que m'agrada i que ja no la tinc, no pas com cap vergonya. Només faltaria!
- Però malgrat tot, no ens ho vam demanar més, ni tu a mi, no jo a tu.
- No, per part meva hi ha haver dues coses. Un enamorament que em va desviar energies i desitjos, (tot i que crec que tu i jo, en el sentit més amistós i emocional i de sentiment, no ens hem " descuidat" mai, sempre ens hem tingut i ens hem fet costat) i la conversa que tu i jo vam tenir pel carrer, precisament aquest últim dia. El recordo bé.
- Sí les persones noves, que arriben amb força i els enamoraments sempre desvien energies, és normal. Jo vaig intentar deixar espai, sense amoïnar-m'hi massa. No és que no tingués gens ni mica de gelos, però crec que en tenia més, perquè amb el teu amic teníeu coses en comú molt importants, com la poesia i el costum d'escriure i això em feia sentir una mica apartat, que no pas per l'amor o pel sexe.
- Va ser un enamorament, i una relació que no va ser de molt llarga durada. Després va venir en Martí.
- I la conversa del carrer, que dius, com va ser?
- Va ser una ximpleria. Però a vegades sense donar importància a les coses, t'entren endins d'una manera inesperada. De fet vaig viure aquests dos fets com indicis emocionalment importants i potser no ho eren. Primer el sexe no va funcionar i després em vas dir que la propera vegada que ens havíem de trobar tot un dia junts (no era pas immediat) segurament no podria ser perquè tenies altres coses a fer. No m'ho vaig prendre pas malament, no, gens ni mica. Aquestes coses sempre passen i ja hi estem acostumats. Va ser potser, aquest avançament tan gran en el temps per negar una possibilitat. Però crec que tots tenim una certa inseguretat i en aquest cas la meva, va manar sobre el moment. Vaig ajuntar dues coses: falta d'excitació i falta de motivació. I vaig pensar que no importava que passés més temps, sense estar junts, que potser ens aniria bé. Portàvem 7 anys d'amor i de sexe,estàvem molt bé, però potser era normal que l'impuls hagués baixat. Ens donaríem temps.
- I mentrestant han passat moltes coses. Sobretot a tu. T'han passat moltes coses.
- Sí la història del Martí que, incomprensiblement, em va desmuntar del tot, del tot. Escolta'm, i tu, com les has viscut aquestes històries? Perquè si haguéssim seguit amb les nostres intimitats crec que tot plegat ho haguéssim parlat molt millor, Ja te'n recordes de les llargues xerrades que teníem abraçats, al llit. Si haguéssim pogut parlar-ho en aquestes condicions, tot hagués estat més fàcil. La sensació que jo no estava essent poliamorosa, com calia, no em deixava expressar i aclarir les coses.
- Jo no ho he viscut molt malament. Tenia una mica de gelos, en el sentit que m'hagués agradat saber més, però creia que seria interferir en les intimitats dels altres i no preguntava. Però tenia una necessitat de saber què fèieu... després ja em va passar.
- Jo creia que hi ha coses que no s'han d'explicar, però, estic segura que en la intimitat, algunes coses haurien sortit, però si ha de servir d'alguna cosa, en parlem.
- M'agradaria!
- Estic bé, i tu?
- Jo bé també, vols dir que l'has dit gaire convençuda aquest bé?
- Sí, estic bé, en general, bé d'estat d'ànim, bé de motivacions diverses, bé d'activitats, bé de relacions... a casa amb l'Aureli a casa, estem bé... Tot bé, tot bé, tot en ordre, però ara en trobar-me amb tu em plantejo coses d'aquestes que parlem i que tenim a mitges i penso que em trobo que després d'haver viscut intensament i en plenitud el sexe, sobretot amb tu, però no només amb tu, ara em sento molt desmotivada. L'altre dia dèiem que tenim totes les portes obertes, i això m'agrada i m'anima, però no em sento gaire així, jo, no.
- Què ens va passar? Vols que en parlem de tu i de mi? Per què les coses van canviar tan de cop?
- No sé, hi ha molts factors. Em sembla significatiu i curiós que l'últim dia que tu i jo vam fer l'amor, no se'ns passés en absolut pel cap que era l'últim dia.
- Gens ni mica, al menys pel que fa a mi, no m'ho pensava pas, no. No va acabar de funcionar aquest dia, serà per això?
- No ho sé, però no ho crec. Jo no li vaig donar gens d'importància. Em va semblar que un dia era un dia i que ja tornaríem al nostre ritme a les nostres maneres.
- És cert que quan em vas escriure després no li vas donar gens d'importància, jo potser n'hi donava més, perquè em sentia una mica avergonyit.
- Avergonyit, de què? M'hauria de sentir avergonyida, jo ara, que no acabo de funcionar? Jo ho sento més aviat com una pèrdua, d'una cosa bona, que m'agrada i que ja no la tinc, no pas com cap vergonya. Només faltaria!
- Però malgrat tot, no ens ho vam demanar més, ni tu a mi, no jo a tu.
- No, per part meva hi ha haver dues coses. Un enamorament que em va desviar energies i desitjos, (tot i que crec que tu i jo, en el sentit més amistós i emocional i de sentiment, no ens hem " descuidat" mai, sempre ens hem tingut i ens hem fet costat) i la conversa que tu i jo vam tenir pel carrer, precisament aquest últim dia. El recordo bé.
- Sí les persones noves, que arriben amb força i els enamoraments sempre desvien energies, és normal. Jo vaig intentar deixar espai, sense amoïnar-m'hi massa. No és que no tingués gens ni mica de gelos, però crec que en tenia més, perquè amb el teu amic teníeu coses en comú molt importants, com la poesia i el costum d'escriure i això em feia sentir una mica apartat, que no pas per l'amor o pel sexe.
- Va ser un enamorament, i una relació que no va ser de molt llarga durada. Després va venir en Martí.
- I la conversa del carrer, que dius, com va ser?
- Va ser una ximpleria. Però a vegades sense donar importància a les coses, t'entren endins d'una manera inesperada. De fet vaig viure aquests dos fets com indicis emocionalment importants i potser no ho eren. Primer el sexe no va funcionar i després em vas dir que la propera vegada que ens havíem de trobar tot un dia junts (no era pas immediat) segurament no podria ser perquè tenies altres coses a fer. No m'ho vaig prendre pas malament, no, gens ni mica. Aquestes coses sempre passen i ja hi estem acostumats. Va ser potser, aquest avançament tan gran en el temps per negar una possibilitat. Però crec que tots tenim una certa inseguretat i en aquest cas la meva, va manar sobre el moment. Vaig ajuntar dues coses: falta d'excitació i falta de motivació. I vaig pensar que no importava que passés més temps, sense estar junts, que potser ens aniria bé. Portàvem 7 anys d'amor i de sexe,estàvem molt bé, però potser era normal que l'impuls hagués baixat. Ens donaríem temps.
- I mentrestant han passat moltes coses. Sobretot a tu. T'han passat moltes coses.
- Sí la història del Martí que, incomprensiblement, em va desmuntar del tot, del tot. Escolta'm, i tu, com les has viscut aquestes històries? Perquè si haguéssim seguit amb les nostres intimitats crec que tot plegat ho haguéssim parlat molt millor, Ja te'n recordes de les llargues xerrades que teníem abraçats, al llit. Si haguéssim pogut parlar-ho en aquestes condicions, tot hagués estat més fàcil. La sensació que jo no estava essent poliamorosa, com calia, no em deixava expressar i aclarir les coses.
- Jo no ho he viscut molt malament. Tenia una mica de gelos, en el sentit que m'hagués agradat saber més, però creia que seria interferir en les intimitats dels altres i no preguntava. Però tenia una necessitat de saber què fèieu... després ja em va passar.
- Jo creia que hi ha coses que no s'han d'explicar, però, estic segura que en la intimitat, algunes coses haurien sortit, però si ha de servir d'alguna cosa, en parlem.
- M'agradaria!
dijous, 12 de gener del 2017
Martí - 5
Estimada Caterina,
Rellegeixo aquesta carta que em vas enviar fa dies, ja tinc ganes de contestar-la, però ja saps que a vegades em costa de trobar els moments.
M'agrada molt com recordes aquella tarda, sí, era una tarda. Complementem les nostres memòries. També recordo el lloc i la conversa. M'hi reconec i t'hi reconec.
Em vaig sorprendre una mica, quan em vas dir que estaves enamorada de mi. És veritat que si ho hagués pogut triar, hagués triat que no passés. Però ara amb la perspectiva que donen els anys, m'adono que sense el teu enamorament, les coses haguessin anat molt diferent. Ens haguéssim perdut moltes coses que m'han agradat molt.
Les nostres cartes potser no haguessin tingut aquest to emocional tan potent que han tingut sempre, des dels primers dies. Potser s'haguessin assemblat més al que jo imaginava quan l'Arnau em va dir que tenies ganes d'escriure'm, de conèixer-me i que si a mi em semblava bé tu començaries. Jo imaginava una cosa ben diferent, però prou que ho saps, em vas enganxar tant amb les teves cartes, que tretze o catorze anys després encara duren.
Recordo com vas anar enderrocant alguns escuts i defenses que jo tenia. Al principi, amb la meva reserva habitual, no volia parlar-te de les meves dones. Em semblava que feia mal fet si ho feia. M'ho guardava gelosament. Només l'Arnau en sabia alguna cosa. Tu, em parlaves lliurament de tot, i jo de mica en mica, m'hi vaig anar trobant còmode i vaig començar també a parlar de mi. A la meva manera, ja ho saps, amb una certa reserva. Crec que aquesta manera, per a tu sempre ha estat una mica insuficient, com si li faltés alguna cosa, però és la meva i tot i ser la meva, crec que s'ha anat eixamplant lentament fins a on som ara. Estic molt content de com hi som ara. Em sento feliç d'on hem arribat. I encara que ens veiem molt poc, ja saps que t'abraço cada nit. Em fa feliç que siguis a la meva vida.
T'estimo molt
Rellegeixo aquesta carta que em vas enviar fa dies, ja tinc ganes de contestar-la, però ja saps que a vegades em costa de trobar els moments.
M'agrada molt com recordes aquella tarda, sí, era una tarda. Complementem les nostres memòries. També recordo el lloc i la conversa. M'hi reconec i t'hi reconec.
Em vaig sorprendre una mica, quan em vas dir que estaves enamorada de mi. És veritat que si ho hagués pogut triar, hagués triat que no passés. Però ara amb la perspectiva que donen els anys, m'adono que sense el teu enamorament, les coses haguessin anat molt diferent. Ens haguéssim perdut moltes coses que m'han agradat molt.
Les nostres cartes potser no haguessin tingut aquest to emocional tan potent que han tingut sempre, des dels primers dies. Potser s'haguessin assemblat més al que jo imaginava quan l'Arnau em va dir que tenies ganes d'escriure'm, de conèixer-me i que si a mi em semblava bé tu començaries. Jo imaginava una cosa ben diferent, però prou que ho saps, em vas enganxar tant amb les teves cartes, que tretze o catorze anys després encara duren.
Recordo com vas anar enderrocant alguns escuts i defenses que jo tenia. Al principi, amb la meva reserva habitual, no volia parlar-te de les meves dones. Em semblava que feia mal fet si ho feia. M'ho guardava gelosament. Només l'Arnau en sabia alguna cosa. Tu, em parlaves lliurament de tot, i jo de mica en mica, m'hi vaig anar trobant còmode i vaig començar també a parlar de mi. A la meva manera, ja ho saps, amb una certa reserva. Crec que aquesta manera, per a tu sempre ha estat una mica insuficient, com si li faltés alguna cosa, però és la meva i tot i ser la meva, crec que s'ha anat eixamplant lentament fins a on som ara. Estic molt content de com hi som ara. Em sento feliç d'on hem arribat. I encara que ens veiem molt poc, ja saps que t'abraço cada nit. Em fa feliç que siguis a la meva vida.
T'estimo molt
dilluns, 9 de gener del 2017
L'Arnau i la Caterina - 6
- Em fa il·lusió, Arnau, que t'hagi fet sentir emocions, la re-lectura d'aquesta carta del futur. Fa més de 15 anys que vaig escriure aquest conte. L'any 2001. La realitat és que no vam esperar pas fins al 2004 per fer realitat la carta del futur. El nostre any va ser el 2002. No gaire més tard doncs d'aquest conte. El lloc no era pas el mateix, que descriu el conte, però vam passar tot un dia junts i vam estar molt bé. No vaig trobar a faltar gens les meves fantasies de la Carta del futur. Crec que fins i tot sense adonar-nos-en vam dir algunes coses igual, amb les mateixes paraules, que el que deia el conte.
- No m'estranya, el trobo un conte preciós, com preciosa i valuosa trobo la teva manera d'entendre el sexe i l'amor. M'hi vaig deixar portar. Em va agradar molt. Jo no havia viscut mai les coses d'aquesta manera tan intensa.
- Ni jo tampoc.
- Però ets tu que té aquesta manera de veure i de viure la relació. D'una manera total, cos i ànima, tot barrejat.
- Sí, sóc jo que ho sento així, però només tu em segueixes.
- No saben el que es perden.
- No, no ho saben i per això mai no els hi sabrà greu haver-s'ho perdut.
- Va durar una colla d'anys aquesta etapa intensa nostra. Quants, Caterina? segur que tu ho saps?
- Crec que van ser 7 anys, aproximadament, potser una mica més. No crec que fos més de 8. Per sort la carta del futur s'equivocava en dir que 7 mesos després no ens havíem tornat a veure.
- Em va fer estrany que hi posessis això. Per què ho vas fer? Tu que sempre has utilitzat els contes i l'escriptura per crear realitats? La volies així, la nostra història?
- No, no és que la volgués així. Em va semblar que per tenir una mica de versemblança, escriure una carta a mà. havia de fer temps que no ens vèiem. I segurament tenia molt recent, la teva "mitja desaparició" durant una colla de mesos. No contestaves a les meves cartes i no estàvem gaire ben comunicats i no sabia com contactar amb tu. Tens raó, he escrit sempre per crear realitats, per fer provatures, per intentar esbrinar què passaria si... si féssim això, o si féssim això altre, No em puc queixar, he creat moltes realitats per aquest sistema.
- A mi em sorprèn, ara, des del punt de vista actual, no només que posessis això dels 7 mesos, sinó aquest epíleg, on dius que quan ens vam veure no vam parlar de la carta del futur.
- Però és que això és veritat, que va passar. La carta del futur, a la nostra vida real, no era cap misteri. Era només un conte, però quan ens vam veure per primer cop després d'aquest conte, jo pensava que en parlaríem i no ho vam fer, en aquest epíleg (escrit després, pel teu llibre dels 50 anys) hi ha una part de veritat. No en vam parlar de seguida i encara no sé perquè.
- No teníem pressa, havíem esperat tants anys que no venia d'aquí... faig broma, estimada. Suposo que eren inseguretats de tots dos.
- I jo que volia seguir creant realitats, tampoc vaig saber com parlar-ne. Però un dia o altre, sí, més tard sí que en vam parlar. I finalment el conte va fer la seva funció, va crear la nostra nova etapa.
- I jo que me n'alegro molt. La nostra realitat ha estat sempre conduïda per tu i crec que molt ben conduïda.
- No estic gens contenta ni orgullosa, d'haver-me dispersat massa en els amors i d'haver esgarriat el desig en algun laberint massa difícil.
- Tampoc ho has fet expressament. Les emocions i els desitjos van com van. L'important és que no hem perdut mai l'amor i que no hem perdut mai més la comunicació, la confiança, les confidències, siguin les que siguin. I per altra part, entre tu i jo res no està tancat. Mai no hem tancat cap porta, oi?
- Les tenim totes obertes, Arnau, qui sap si escriure tot això no deixa de ser també una nova creació de la realitat. Diferent. més madura encara que mai, però ben propera també.
- No hi ha pressa, estem fent un camí admirable, jo n'estic satisfet i content i seguirem junt construint les nostres coses. Les que siguin.
- No m'estranya, el trobo un conte preciós, com preciosa i valuosa trobo la teva manera d'entendre el sexe i l'amor. M'hi vaig deixar portar. Em va agradar molt. Jo no havia viscut mai les coses d'aquesta manera tan intensa.
- Ni jo tampoc.
- Però ets tu que té aquesta manera de veure i de viure la relació. D'una manera total, cos i ànima, tot barrejat.
- Sí, sóc jo que ho sento així, però només tu em segueixes.
- No saben el que es perden.
- No, no ho saben i per això mai no els hi sabrà greu haver-s'ho perdut.
- Va durar una colla d'anys aquesta etapa intensa nostra. Quants, Caterina? segur que tu ho saps?
- Crec que van ser 7 anys, aproximadament, potser una mica més. No crec que fos més de 8. Per sort la carta del futur s'equivocava en dir que 7 mesos després no ens havíem tornat a veure.
- Em va fer estrany que hi posessis això. Per què ho vas fer? Tu que sempre has utilitzat els contes i l'escriptura per crear realitats? La volies així, la nostra història?
- No, no és que la volgués així. Em va semblar que per tenir una mica de versemblança, escriure una carta a mà. havia de fer temps que no ens vèiem. I segurament tenia molt recent, la teva "mitja desaparició" durant una colla de mesos. No contestaves a les meves cartes i no estàvem gaire ben comunicats i no sabia com contactar amb tu. Tens raó, he escrit sempre per crear realitats, per fer provatures, per intentar esbrinar què passaria si... si féssim això, o si féssim això altre, No em puc queixar, he creat moltes realitats per aquest sistema.
- A mi em sorprèn, ara, des del punt de vista actual, no només que posessis això dels 7 mesos, sinó aquest epíleg, on dius que quan ens vam veure no vam parlar de la carta del futur.
- Però és que això és veritat, que va passar. La carta del futur, a la nostra vida real, no era cap misteri. Era només un conte, però quan ens vam veure per primer cop després d'aquest conte, jo pensava que en parlaríem i no ho vam fer, en aquest epíleg (escrit després, pel teu llibre dels 50 anys) hi ha una part de veritat. No en vam parlar de seguida i encara no sé perquè.
- No teníem pressa, havíem esperat tants anys que no venia d'aquí... faig broma, estimada. Suposo que eren inseguretats de tots dos.
- I jo que volia seguir creant realitats, tampoc vaig saber com parlar-ne. Però un dia o altre, sí, més tard sí que en vam parlar. I finalment el conte va fer la seva funció, va crear la nostra nova etapa.
- I jo que me n'alegro molt. La nostra realitat ha estat sempre conduïda per tu i crec que molt ben conduïda.
- No estic gens contenta ni orgullosa, d'haver-me dispersat massa en els amors i d'haver esgarriat el desig en algun laberint massa difícil.
- Tampoc ho has fet expressament. Les emocions i els desitjos van com van. L'important és que no hem perdut mai l'amor i que no hem perdut mai més la comunicació, la confiança, les confidències, siguin les que siguin. I per altra part, entre tu i jo res no està tancat. Mai no hem tancat cap porta, oi?
- Les tenim totes obertes, Arnau, qui sap si escriure tot això no deixa de ser també una nova creació de la realitat. Diferent. més madura encara que mai, però ben propera també.
- No hi ha pressa, estem fent un camí admirable, jo n'estic satisfet i content i seguirem junt construint les nostres coses. Les que siguin.
divendres, 6 de gener del 2017
La carta del futur 4- l'Arnau i la Caterina 5
Jo no en sabia res, Arnau, de tot allò. Per a mi no tenia massa sentit que volguessis donar-li un tomb poètic o misteriós a la nostra història justament quan et demanava respostes concretes i et costava tant de fer-me –les arribar. T’havia de dir que tot allò era tan misteriós per a mi com per a tu.
Vaig guardar la teva carta i vaig llegir-la i rellegir-la moltes vegades. Jo no l’havia escrit, i en canvi trobava que m’explicava tan bé, a mi!
Sí que volia veure’t i parlar de tot allò. Per molt que la carta expliqués que tot estava bé com estava i que la Teresa sentia una pau immensa. No era pas aquest moment. No volia pas esperar fins al 2004 per trobar la pau. Jo creia que se’ns estaven perdent moltes coses i que volia remuntar la nostra amistat fos com fos.
Jo et vaig cedir (sense que m’importés gens) el protagonisme de la trobada. Em semblava gairebé inoportú parlar-te de cartes del futur. Jo ja l’havia llegida, tu també i pensava que potser no t’agradava el que proposava la carta. No volia dir-te que a mi sí que m’agradava. Esperava un altre moment que et pogués sentir més meu i més receptiu.
Jo creia que havia de recuperar-te, tenia la sensació que t’estava perdent i me’n va acabar de convèncer el poc interès a parlar d’allò que no deixava de ser un misteri prou engrescador. Ni que fos una broma teva (ni que tu et pensessis que era meva) jo trobava que era prou important com per parlar-ne i dir-nos el que en pensàvem.
Però no ho vam fer. La carta del futur va quedar arraconada durant uns mesos. Ens va servir, això si, per concertar una primera trobada i per anar, de mica en mica, buscant altres ocasions per retrobar un ritme més adequat als nostres desitjos.
Tu sempre vas estar disposat, de seguida a reprendre les nostres trobades. I jo vaig creure, ben equivocadament, que tu volies reprendre la nostra amistat de sempre i no estaves pas dels canvis que anunciava la carta del futur. Però m'equivocava.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)