Pàgines

dilluns, 27 de març del 2017

Reflexions sobre el desig

Fa dies que hi dono voltes. Crec que el desig sempre se m'escapa de qualsevol reflexió o raonament.  A vegades estic temptada de dir que simplement hi és o no hi és, sense cap explicació. Hi és o no hi és i no podem fer-hi res. Cal acceptar les coses com són. Però m'hi resisteixo. Jo sempre havia trobat unes condicions, que per a mi eren favorables, que en mi sempre provocaven el desig: enamorament i relació profunda, confidències i confiança. Acolliment.

Ara que em sembla haver-lo perdut, fins i tot en situacions on abans hi era i ben potent i intens, tinc la impressió que no hi ha manera de retrobar-lo. Però, per què no s'hauria de poder retrobar malgrat que sigui una cosa que en principi hauria de sorgir espontàniament?

El veig i el sento en vosaltres, estimats, com si pogués sortir del no res, d'un sol contacte, d'una mà, d'un gest.

Per a mi mai no ha estat així. El meu desig sempre ha sorgit de l'enamorament. Per aquest ordre, o sigui a l'inrevés del que he vist a vegades en vosaltres. Per a vosaltres,  els homes que he conegut, del desig, primer, en surt l'enamorament, després. Això si és que surt. Jo crec que ho viviu així. O ho comuniqueu així. També a vegades em feu pensar que la realitat és que ignoreu l'enamorament fins que no es torna desig. Però tampoc ho sé segur.

Per part meva prou que ho tinc comprovat. L'enamorament jo el sento de seguida que apareix, el detecto i el reconec.  Més tard, si hi ha una correspondència en el sentiment, pot sortir el desig. Crec que mai no he desitjat ningú que no m'hagi desitjat a mi. És una situació que si bé no és impossible, jo en mi, no la veig, ni la contemplo.

És inevitable que quan l'enamorament baixa d'intensitat, el desig també es perdi?  Jo crec que no, que no ho hauria de ser. Hi ha d'haver alguna altra cosa que pugui mantenir el desig. Pot ser la mateixa felicitat. El fet de sentir-me contenta i exultant ha mantingut el desig  moltes vegades, malgrat el final dels enamoraments.

Sempre havia cregut que la bona relació, la confiança, les converses, les complicitats, podien mantenir el desig. Ara m'adono que tampoc ha estat suficient. Amb l'Arnau tenim molta comunicació i tanta complicitat com pugui ser i en canvi, a mi el desig se m'ha escapat. Segueixo pensant que mentre que ens sentim còmodes l'un amb l'altre, res no està perdut.

La tendresa quotidiana a vegades ajuda. Amb l'Aureli ens sentim a prop. Jo no sento molt de desig, però sí que hi ha tendresa i contacte físic, molt. Moltes carícies, moltes abraçades. I de tant en tant sorgeix alguna cosa més. Suposo que l'edat també hi deu jugar algun paper en la poca freqüència.

Hi ha un misteri en les persones, que porta a voler saber, a voler entrar, a voler comunicar del tot. Mentre aquest misteri es manté ... es manté el desig?  Quan ja ens coneixem molt, quan ens pensem que ho sabem tot... se'ns escapa?  No ho sabria dir.

Potser el final del nostre invent podria ser aquest, com recuperar aquest desig que se'ns escapa, a vegades?  O he de dir que se m'escapa, perquè només és cosa meva?

I segueixo pensant en la sensació d'acolliment, com una cosa molt important.  Fins i tot pel desig.

dimecres, 22 de març del 2017

L'Arnau i la Caterina - 11

- M'agradaria molt que tot anés bé... entre tu i en Martí. Somio? Les vostres cartes m'agraden i trobo que ho expliquen tot i ho transmeten amb una serenitat tranquil·litzadora.
- Crec que no somies, o que els teus somnis no són en va. Les cartes són autèntiques i són ben bé tal com em sento. Hi ha una acceptació de les coses com són. Te'n recordes la meva frase "Les coses són com són i les persones també". Fa tants anys que la dic i encara potser a vegades se m'oblida.
- Cal tenir-la present, sempre. La majoria de disgusts que tenim a la vida, són a causa de les expectatives no acomplertes.
- Tens tota la raó.  Però ja em coneixes, quan tu em deies que no m'acabaves d'entendre, però que volies seguir endavant, escoltant i acostant-te a les meves històries i les meves maneres de veure les coses, jo potser no tenia grans expectatives, però d'alguna manera sí. L'expectativa de fer camí junts, de descobrir junts, d'aprendre junts. I la implicació personal per aconseguir-ho. No sempre tu i jo hem complert les nostres expectatives mútues, oi?
- Potser no, però més sovint sí... o tu no ho veus així?
- La nostra història ha tingut tantes etapes i tan diferenciades que em semblen gairebé històries diferents. Primer vam ser amics convencionals, de parelles d'amics, que surten, parlen, es troben. Tampoc molt sovint, però si que manteníem una relació regular i continuada.
- Que lluny que em sembla tot allò!!!
- Ho és de lluny. Molt lluny.  Deu fer ben bé 40 anys d'això, d'aquesta etapa convencional. Després hi va haver una altra etapa, amb un petit canvi: vam seguir essent amics convencionals, però amb un apropament per part meva a vosaltres dos, a tu i a la Lea, la teva dona. Vaig començar a venir sovint a casa vostra i xerràvem tots tres i algun cop també anàvem a donar un volt, a caminar. Jo m'hi trobava bé. D'aquesta època jo guardo records bonics i ja una mica romàntics. Eh?Que em semblaven una bestiesa, en aquell moment, però era capaç de gaudir-los i de somriure dies i dies pensant-hi. Un dia, per sortir a caminar em vas deixar un jersei teu. Encara estava molt lluny la nostra proximitat física, ni se m'hagués passat mai pel cap,  però la realitat va ser que vaig gaudir del teu jersei i de la teva olor com si fossis tu que m'acaronés la pell. Crec que t'ho vaig dir i tot, o no ho sé, potser era més tard quan t'ho vaig dir.
- Crec que m'ho vas dir en un altre moment, però no molt més tard... me'n recordo, i tant!
- I un dia, com qui no vol la cosa, em vaig  empescar la manera d'inaugurar la  nostra tercera etapa, dient-li a la Lea, que m'agradaria parlar amb tu, sols.  Em va dir que sí que cap problema. Un dia ens va deixar sols i vam parlar. I vam entrar de cop, en una sola conversa, en aquesta amistat íntima, de confiança total i recíproca.
- Jo estava en la època convulsa de la Roser, i em va anar molt bé tenir algú amb qui poder parlar de tot allò. En tu vaig trobar companyia, comprensió, reflexió i suport.
- Érem amics i jo me'n sentia satisfeta. Sí, mica en mica m'anava enamorant de tu i encara que tu estaves més per la Roser que no pas per mi, crec que el meu paper d'amiga em compensava molt de qualsevol frustració. Seria mentida dir que no em trasbalsaven algunes coses o fer creure que no hi vaig patir gens, però sabia que hi volia ser. D'aquella manera? Doncs sí, d'aquella... ja m'anava bé, fèiem camí cap a un invent que no sabíem com havia de ser, però que tots dos teníem ganes de provar.
- I vam ser amics, durant molts anys, ens tocàvem amb confiança, la mà el braç i aquesta confiança es va anar tornant cada cop més intensa, més plena de contingut, més plena de desig... però ens manteníem en l'àmbit de l'amistat.
- Jo volia tenir el meu lloc molt clar. Tu tenies una vida amorosa dispersa i complicada i jo no volia formar-ne part. No pas d'aquella manera. Primer ens havíem d'aclarir.
- I vam acabar per aclarir-nos molt bé!
- I després de ben bé una dotzena d'anys... vaig escriure la famosa "Carta del futur"

divendres, 17 de març del 2017

Martí - 10

Estimat Martí, a veure si reprenc el fil ...

Com deia, va durar massa la manca de comunicació veritable, la manca de comprensió mútua. Massa. Incomprensiblement. Jo no podia entendre que dos amics de l'ànima que havíem confiat tant l'un en l'altre, no trobéssim la manera de parlar les coses.

Persistien els dos models. El meu era aclarir-ho, parlar-ho, buscar punts en comú,  entendre'ns disculpar-nos en tot el que calgués.  I jo insistia i insistia en parlar les coses. Tu no em seguies.

Per a tu era deixar enrere els mals moments i començar a inventar-ne de bons. Jo no et seguia.

Aquests bons, per a mi no podien tenir cap contingut ni cap consistència si primer no havíem tret les runes. Com pots construir un edifici nou en un solar ple de runes sense treure-les?  Jo no ho entenia. Per a tu això era molt més fàcil... runes? quines runes?

Però va passar el temps, els mesos, i els mesos  i els mesos. I amb el temps, va anar entrant dintre meu el convenciment que després de mil intents, no gens afortunats, de parlar les coses... potser ja no quedava res més per parlar, o potser que ja no calia, o potser que no servia de res o potser les tres coses a la vegada. Des del meu punt de vista, era com si haguéssim embastat mil converses i no n'haguéssim acabat mai cap.  Però tampoc era cert.  De tantes converses, alguna cosa havia anat canviant dintre nostre.

Deixant a part el contingut de les converses, tots dos, ens miràvem, ens escoltàvem els gestos i les actituds i les paraules i els tons. I l'afecte i l'amor  sempre hi eren. Sempre. I això ens feia adonar-nos que mai ni en un sol moment havien  deixat de ser-hi. "Sempre ens hem mirat i ens hem escoltat, en tots els moments", em diries, tu, Martí, i tindries raó. Mai no vam deixar de fer-ho, però la ceguesa del patiment no deixa veure gran cosa i la de la incomprensió tampoc.  Però imperceptiblement, lentament, ens vam començar a veure de nou. Em commovia la teva paciència en escoltar-me un cop més, en aquelles coses que ja no tenies ganes d'escoltar i que no tenies ni idea de com contestar o com resoldre-les.  A tu et sorprenia i també t'entendria i t'emocionava la meva insistència en buscar solucions, en ser-hi sempre. En intentar entendre't malgrat tot. En saber entrar en tu per entendre't sense fer-me mal.

Algun cop t'he preguntat com t'ho vas fer per canviar el xip... potser tu no has tingut la sensació de canviar de xip. Jo sí i sí que ho sé com ho vaig fer.

Jo crec que el miracle el produeix el fet de desplaçar-se de la comoditat del propi lloc i intentar entendre el lloc de l'altre. El miracle és entendre, entendre, entendre. Deixar de jutjar les paraules tal com són literalment. Deixar de fer atenció en les coses exactes que es diuen amb més o menys poca traça i entendre actituds i sentiments. Mirar endins, directament a dins.  Com quan mirem un mirall, o fins i tot una finestra, no mirem el vidre, mires allò que hi ha més enllà. I amb moltes dificultats, al començament i molta facilitat més endavant, vaig començar a mirar-te endins. A sentir-te endins. A entendre que aquelles actituds teves que tu intentaves justificar amb un "Potser sóc egoista, però necessitava apartar-me"  "Potser sóc egoista, però..."  No eren cap mostra d'egoisme, sinó que eren resultat d'un model, d'un punt de vista que no podia ser un altre perquè era el teu. Que tu, exactament igual que jo vas fer el que podies  fer. Vas prendre aquelles decisions perquè no sabies ni podies prendre'n unes altres. Com jo. No vaig fer el que vaig fer, ni vaig dir el que vaig dir ni em vaig sentir com em vaig sentir per haver-ho triat. No. Va ser perquè no vaig saber ni poder fer cap altra cosa. Com tu.  Potser semblarà poc important o anecdòtic dit així.  Però això em va acostar a tu, em va donar llum i això em va salvar del meu forat.

Tu mantenies sempre la calma, amb les teves formes impecables i a mi em semblava que aquesta calma indicava unes opcions ben preses i ben escollides. Fins i tot amb fredor. Però no. La teva placidesa tan treballada, és com és perquè la vols i la conrees, però té, com tot a la vida, uns peatges, que fan que en situacions difícils tampoc no puguis triar. Les teves opcions són les teves preses d'avançada i no podies triar. Tant o tan poc com jo.

I et vaig saber veure a dins de tot, amb les teves recances, poc confessades. Intentant mantenir allò que tu volies a la teva manera, no a la meva.  No feia jo el mateix?

Entendre les pors.  Moltes pors Martí. Teves i meves.

Entendre que som tan poca cosa, tots plegats i tu i jo també.

Jo m'havia imaginat la solució com un esclat. Un dia, una conversa, un nus desfet, una comprensió explicitada...  un projecte, un camí a fer, era el meu model. No ha estat així, de cap manera.

La comprensió, l'arribada a la llum, des del clot, ha estat plena d'anades i vingudes. Quan creia que ja ho havia entès i que ja ho havia resolt, el meu cap s'encallava de nou en alguna nova conversa o en una trobada que em deixava com amb l'ànim enfonsat en un no-lloc.  On sóc? Torno a la casella de sortida? I calia fer la feina de nou. Em perdia un cop i un altre. Ara, ja fa molt que no em perdo. No tinc cap intenció de perdre'm més, si és que em queda algun poder de decisió sobre això.

L'altra cara de la moneda va ser la renúncia. Però també em va donar llum. Renunciar al meu somni. Renunciar a aquesta relació que ja no era possible com jo la veia. I recollir tot allò que encara fos possible.

I, Martí, estimat, tens raó quan dius que jo crec que no trobem la bona solució per a nosaltres. Ho crec de veritat. L'alliberament és no buscar-la. I també buscar una distància adequada. No deixar-me engrescar per cap proximitat que em torni a fer creure que allò és possible.

Estimar-te, com ara,  en les cartes, saber l'un de l'altre, les paraules d'amor i algun dia, molt de tant en tant veure'ns, el temps és avar amb nosaltres, però ara potser sigui millor així.

M'agrada com m'escrius, em fan feliç les coses que em dius i crec que ens anem sentint cada cop més a prop l'un de l'altre. Com ens agrada sentir-nos.

divendres, 10 de març del 2017

Martí - 9

Estimada Caterina,

Com sempre et llegeixo amb molt d'interès i com sempre em sorprens, un cop més. No esperaré la teva explicació de la remuntada per contestar-te. He llegit la teva carta unes quantes vegades i crec que m'ha ajudat a entendre les coses que aleshores no entenia. 

Llegit ara, així, tal com ho dius, em sap molt de greu tot com va anar i et demanaria perdó mil vegades i una més encara. No volia pas que passés això i no sabia com evitar-ho i tampoc jo no era capaç d'explicar bé, tot el que pensava i sentia.

M'adono d'alguns mals entesos i sé que ara m'entens si t'ho dic. Només un petit exemple. Quan et deia que aquell que teníem era el millor lloc, sobretot perquè no en teníem d'altre, ho deia amb la il·lusió i la bona fe de com ho vivia jo. Com una cosa molt positiva, com un refugi, com un secret, com aquell lloc on ens trobàvem tant a prop l'un de l'altre. I tu ho veies com una renúncia, com una passivitat o un conformisme de part meva, que no dic pas que no hi sigui també. Però allò que sentia més potent a dintre meu, era la il·lusió del nostre refugi. També em costava renunciar-hi, perquè no tenia cap recanvi, crec que ja ho saps.

A mi em feia tan de mal el teu mal, la teva tristesa, que vaig haver d'allunyar-me. No sabia cap altra manera de fer les coses. Ara ho veig diferent. Ara, quan em dius algunes coses que encara no et fan sentir bé, t'entenc i no m'ofusco de la mateixa manera. Em sap greu, és clar, però puc gestionar-ho des de la proximitat, encara que segons tu dius, no acabem de trobar cap bona solució per a nosaltres. Per a mi, ja em coneixes, qualsevol solució és bona. Si puc tenir-te del tot, de cos i ànima, millor que millor. Si no pot ser així, et tindré de la manera que sigui possible. Potser et manllevaré la teva frase, de quan em vas dir que estaves enamorada de mi deu fer al menys 10 anys "T'estimaré de la manera que sigui possible estimar-te" amb enamorament o sense, doncs amb sexe o sense. Tot i que allò que he tingut amb tu, ara mateix no ho tinc enlloc més. Tot i que hi penso sovint i revisc cada dia els nostres moments. Tot i que m'agradaria conservar-ho. T'estimaré igualment si no ho puc tenir.

Em dius que moltes vegades vas dubtar que ens tornéssim a veure. Crec que no t'ho he dit mai, però jo també. Quan sentia aquella tristesa immensa que em comunicaves, veia que no podia, creia que no podria tornar mai. Però a partir d'un cert moment t'escrivia intentant explicar-me. Ho feia, em costava, esborrava, reescrivia...  Volia ser clar  i sincer i després quan ho havia enviat, pensava:  "ai, ai, ai, ara sí que m'engega a fregir espàrrecs definitivament"  I aleshores,  rebia una resposta teva més tendra que mai. I això em donava forces per seguir.

I estic content d'haver-ho aconseguit. Simple com sóc, cada cop que et veia bé, tranquil·la i afectuosa, em pensava que ja estava, que tot estava guanyat. Tu em retornaves a lloc cada cop... "encara no som allà on anem"  em deies de maneres diferents.  Ara no m'ho dius, estimada i  ara mateix, lluny de pensar que ja som allà on volem ser, crec que som en el camí que volem ser  i que ens hem de deixar fluir per trobar un equilibri que ens faci estar bé a tots dos. Finalment això és el que compta.  Em fa sentir molta pau llegir-te com m'escrius ara. Diguis el que diguis, perquè tu ho dius diferent i jo també ho rebo diferent. M'agradaria que poguéssim compartir aquesta pau i aquesta alegria de tenir-nos.

T'estimo molt

Martí

dimecres, 8 de març del 2017

L'Arnau i la Caterina - 10

- Ha estat molt clarificadora la manera que has explicat el teu problema amb en Martí.- diu l'Arnau.
- M'alegro que t'ho sembli, ara falta veure què li sembla a ell i com respon a aquesta carta.
- Potser hauries d'acabar d'explicar-ho tot, la remuntada, com tu l'anomenes, per facilitar-li la seva resposta.
- Bé ja tenia el meu ordre pensat d'abans, podria ser que tinguis raó, Arnau, ja saps que confio en la teva intuïció.  Però tot arribarà.  No sé si l'ordre es molt important, però canvia una mica l'esquema mental que tinc. A mi m'agrada que reflexionem junts, tu i jo, també. Perquè tu has estat la persona que ha estat més al peu del canó.I vull que hi siguis present i implicat, com hi has estat.
- Sí, al peu del canó sí, però fent un paper ben galdós.No sabia com ajudar-te ni què fer.
- Doncs per no saber-ho ho vas fer molt bé. El secret era ser-hi, bàsicament. Estaves una mica espantat també. Ho notava. Espantat de veure una Caterina que mai no havies conegut abans. Espantat de tant de desconsol.
- No sé si espantat és la paraula, potser preocupat, molt preocupat, per tu, evidentment.
- Saps? recordo el primer cop que et vaig trucar per parlar-te d'això i com que jo no podia evitar de plorar, em vas preguntar si no era millor que ens truquéssim en un altre moment,  que no estigues tan afectada. Et vaig dir que no. En primer lloc necessitava el teu suport immediat i en segon lloc si hagués hagut d'esperar a no estar tan afectada,  crec que no ens haguéssim parlat en molt de temps.
- Bé, jo no podia pas imaginar, en aquell moment, la intensitat de tot plegat.
- No, evidentment que no, com podies saber-ho? Si encara no t'havia explicat res, ni havia passat res més que la primera decisió d'en Martí. Tampoc estaves acostumat a topar-te amb la meva fragilitat d'aquesta manera tan directa. Jo crec que ho vas fer tot molt bé. Ser-hi i intentar que jo entengués alguna cosa de les decisions d'en Martí, i en aquell moment em costava molt d'entendre. Tot. Em va fer molt de bé, per molt que em costés temps i temps, la teva paciència en explicar-lo un cop i un altre.
- Me n'alegro, però és com si no m'ho acabés de creure, jo em sentia tan incapaç d'ajudar-te!  Per això he llegit aquesta teva carta al Martí amb molt d'interès, un munt de vegades i crec que m'ha ajudat molt a entendre-ho tot plegat, fins i tot a mi, que ho he seguit de ben a prop i dia a dia.  Ja et deia que tenia ganes que escriguessis aquesta entrada i m'ha agradat el resultat. Molt.
- Saps?  quan vas dir, fa uns dies, que ja tenies ganes de llegir aquesta entrada que parlaria d'això... tot i que no te'n vaig dir res, vaig pensar: una entrada?  al menys en necessitaré 25, jo! Però no, m'he quedat sorpresa que amb tan poques paraules hi hagi cabut tot. Sorpresa i alliberada.  Així que només era això?

L'Arnau riu obertament amb aquesta pregunta...

- Només era això... sí. Valia la pena prendre-s'ho d'aquella manera dramàtica? - pregunta ell al seu torn.
- Per descomptat que no. Crec que el patiment, mai no val la pena per res. L'única cosa que podem fer és, després, amb la calma, retrobada, treure'n algun profit. Aprendre coses. Que indubtablement hem aprés.
- Que us estimeu de maneres diferents?
- Ara em costa contestar aquesta pregunta. Tinc claríssim que ens estimàvem de maneres molt diferents. Immensament diferents. Jo no hagués pres cap de les opcions que ell va prendre i per descomptat ell no hagués pres cap de les opcions que jo vaig prendre. Cap. Ni una. La meva manera d'estimar sempre és  molt a fons, molt implicada, no m'importa arriscar-me, si la relació és important. La seva molt més lleugera. Sense tocar cap de les seves seguretats.  No sé si les maneres encara són tan diferents. Crec que hem reduït distàncies. Però tampoc no sé fins a quin punt. No ho sé.
- Jo crec que l'enamorament no estava al mateix nivell l'un de l'altre. No vull pas dir que no t'estimi. Sé que t'estima molt. Però d'una altra manera. De la seva manera.  Nosaltres, tu i jo, sobretot a partir d'un cert moment, vam estar sempre al mateix nivell. Enamorats del tot, pendents l'un de l'altre, disponibles, amorosos, amb deliri per veure'ns i per parlar-nos.
- Sí, estimat, vam trobar una simetria, prou envejable. No va sorgir de seguida, però finalment hi vam arribar. Vist així, la diferència és molt gran.  Tu i jo vam trobar un equilibri junts, en comú. Ell i jo hem hagut de trobar i refer un equilibri individual per retrobar-nos d'alguna manera. Ens hem modulat i canviat l'un a l'altre, però no ho hem fet junts. No sé si això s'entén i té cap sentit per a tu, o per a ell. Per a mi, sí.
- Crec que sí, que t'entenc què vols dir.
- Tu i jo hem arribat a una comunicació poc freqüent. Tampoc va ser aquí des del primer dia. Tu t'has anat trobant en lloc segur per explicar-te. I ho has fet sense reserves. Jo ja ho havia fet abans que tu. Per a mi, la sinceritat ens salva de moltes coses. Però la sinceritat no és fàcil. Moltes vegades em ve al cap aquella frase que vam llegir i comentar fa anys: "La sinceritat és sempre cruel?" te'n recordes?
- Sí me'n recordo.

  • - Perquè no sigui cruel, la sinceritat, necessita d'un anar i venir de l'un a l'altre. Si una persona no és capaç de posar-se en el lloc de l'altra, aleshores la sinceritat fàcilment pot ser cruel. Si som capaços d'anar i venir des de nosaltres a l'altre i entendre com se sent i que li passa, potser la sinceritat deixa de ser cruel, per ser un lligam potent i difícil de trencar. Com la nostra.


dilluns, 6 de març del 2017

Martí - 8

Estimat Martí,

Segurament que això que et diré, t'ho he dit moltes vegades, no podríem pas comptar-les, però ara vull explicar-ho aquí, perquè aquí no ho llegiràs només tu i perquè estic convençuda que, ara, ho explicaré diferent. Amb paraules tan boniques i comprensives com sàpiga i també estic convençuda que tu ho llegiràs diferent, amb el cor i la ment més oberts i acollidors, com ara et sento.

Per a mi, el lloc físic, la manera com vam començar, era com una mena de prova... després de tants anys de ser amics de l'ànima, sense tocar-nos, com podíem saber, com ens sentiríem junts? Si el petó, aquell que ja no trobaves orfe, perquè era imaginat per tots dos a la vegada, seria adequat, si tindria tot el que ha de tenir un petó. Pensava que si en teníem ganes, de seguir endavant, hauríem de trobar una altra manera.

Per a mi, estimat, tu has estat, des de sempre, un gran amor.  Ho ets encara. Si dic un dels meus grans amors, segur que algunes persones no ho entendran, però és la veritat. Jo només he tingut amors importants, grans, profunds, cap d'anecdòtic. Tampoc tants, en tants anys de vida, han estat 4. I tots ells els he volgut viure amb intensitat, amb passió, amb l'ànima.  

I ja em coneixes, amb la meva passió per les paraules, imaginava sempre, explicitar els sentiments. Em delia de paraules d'amor, que tu i jo utilitzàvem amb compta-gotes. No acabaven de fluir. Qüestió de caràcters?  Qüestió de pors?  De no voler que res bellugui ni un sol mil·límetre de com està?  Por d'un allunyament de les parelles habituals? 

Malgrat tot, els nostres cossos es desitjaven i s'entenien molt bé i vam aprofitar fins l'última gota les possibilitats d'aquell lloc i d'aquell temps, que a mi em semblava ben precari. 

No sóc una persona que tingui una tendència especial a queixar-se. No. Encara que en aquesta història t'ho hagi pogut semblar. I vaig intentar positivitzar-ho tot, vaig voler proposar, parlar-ne, explicar-me.

La meva sensació era que estava tancada en una caixa massa petita per a mi.  No hi cabia ni d'alçada, ni d'amplada, ni de llargada.  Feia mal.  La meva ànima no hi cabia, ni per l'espai i la poca seguretat que ens oferia, ni pel temps, ni per les converses que abans teníem i que jo creia que havien de seguir per acompanyar una relació tan important.

No me'n vaig saber sortir ni de comunicar-t'ho, ni de que t'apropessis una mica a la meva manera. 

Hi va haver un moment, el moment del trencament interior, que em vaig adonar que aquesta relació, no tenia cap solució vàlida per a mi, vàlida de la manera que jo la desitjava, potser fins i tot la necessitava. Una precisió que marca la diferència entre aleshores i ara.  La necessitava amb una urgència que em feia mal.  Ara  per més que t'estimi, he après a viure sense ella, sense ella tal com havia de ser, sense ella segons el meu model, aquell que jo pensava  que seria preciós oferir-te.  Els anys han demostrat que era així, que jo havia projectat i imaginat un impossible. Ho vaig veure de sobte, en un sol dia i  aleshores se'm va ensorrar el món. 

Ja saps, oi el que jo volia oferir-te?  la sinceritat, la complicitat, obrir-nos, escoltar-nos, ser nosaltres mateixos, entendre'ns, prendre les nostres decisions junts...

I en aquest trencament interior, i en aquella tristesa indesitjada, ens vam separar.  La teva manera de veure-ho, sempre era impecable i racionalment  molt correcta. "Això que tenim només té sentit si és per estar bé, si no estem bé, jo m'aparto, al menys provisionalment." 

Crec que mai en tota la meva vida dels 60 anys, que estava a punt de fer en aquell moment, m'havia sentit tan utilitzada... la sensació desesperant era aquesta: mentre m'adapto a tot i tot, tal com tu vols... endavant i quan en alguna cosa no estic d'acord, primer fas l'orni i després quan ja no sé què fer i m'entristeixo,  te'n desentens.  Crec que ningú, de les persones que conec, ha entès el meu trencament interior a causa d'això, la meva "mort" espiritual. No va quedar res de mi. Ni les il·lusions, ni la meva manera d'estimar, ni la meva manera de sentir.  Res. Em van quedar les activitats, les meves múltiples activitats, que no podia deixar en cap moment: la feina, els meus hobbys diversos, la casa, la família, els amics, les amigues. Ocupar-me, ocupar-me i ocupar-me era l'única cosa que podia fer i tot i així la tristesa immensa persistia tossudament. Només l'Arnau hi podia entendre alguna cosa. Ell tenia un parell de situacions pròpies que podien acostar-lo a aquest patiment que tothom considerava tan exageradament viscut.

No vam saber prendre unes bones opcions, en aquell moment. Ni tu, estimat,  ni jo. Vam allargar inútilment una etapa que o bé no hagués hagut d'exisitir mai o hagués pogut ser molt curta si haguéssim trobat la manera correcta de gestionar-la. Però no la vam trobar.

Tu em deies el que a tu t'hagués agradat sentir i jo et deia el que jo hagués necessitat sentir. Tu deies:"espero que estiguis bé, que estiguis molt feliç" i també "estic molt feliç" pensant que amb el meu amor per tu,  això m'ajudaria, que imaginar-te feliç em consolaria, però jo no tenia forces ni per alegrar-me de la teva felicitat.  Tenia  la sensació com si a un afamat li passessis el menjar per davant sense poder-lo tastar.  I jo m'explicava i m'explicava, perquè jo sempre tinc necessitat d'entendre i pensava equivocadament que entendre t'aniria bé. I el nus s'anava fent més i més gran...

Potser també pensàvem que quan ens tornaríem a veure (i quantes vegades vaig dubtar que això arribés!!!) l'acolliment, l'amor ho resoldria tot. Tampoc va ser així. Em deixava atrapar un cop i un altre per aquest sexe desitjat, que ja no podia satisfer-me. No, no pas d'aquesta manera. I res més. Tot seguia igual. No vam trobar la manera de parlar, de desbloquejar. Només les actituds físiques eren acollidores. Els braços abraçaven, els llavis besaven, però les paraules no. Ni les teves, ni les meves. Tu intentant alleugerir, amb humor, de totes les maneres possibles. I jo intentant entendre i trobar alguna manera de no sentir-me utilitzada. Buscant-me a mi mateixa, perquè em perdia a mi mateixa, estant amb tu. Em sentia com un plat ben cuinat, on venia un llepafils i en comptes de degustar-lo amb tranquil·litat i plaer, l'escampava pel plat fent veure que menjava, però deixant-ne una gran part, desfeta i rebutjada, la millor de totes.

"Jo no sóc això", et deia, algun cop. Jo sóc molt més que això. I tu deies "Ja ho sé". Sí ho sabies, però el que no sabies era què fer amb mi.  No volies trencar, definitivament, ni jo tampoc, però com redreçar-ho? La sensació que et sobraven coses de mi, que encara hi cabia menys que abans, es va allargar moltíssim.

Crec que deixarem la remuntada per un altre dia. Ei!  Perquè malgrat que pintava força malament, hem remuntat. 

Espero haver sabut explicar, que tot el problema es mantenia, perquè cadascun de nosaltres només contemplava el seu propi model.  Quan una amiga em deia... però "adapta't" i gaudeix del que tens, jo només podia contestar, m'he adaptat sempre, però ara ja no puc gaudir del que tinc. Em fa massa mal, tot.

Una abraçada, estimat, fins aviat.

Caterina