- M'agradaria molt que tot anés bé... entre tu i en Martí. Somio? Les vostres cartes m'agraden i trobo que ho expliquen tot i ho transmeten amb una serenitat tranquil·litzadora.
- Crec que no somies, o que els teus somnis no són en va. Les cartes són autèntiques i són ben bé tal com em sento. Hi ha una acceptació de les coses com són. Te'n recordes la meva frase "Les coses són com són i les persones també". Fa tants anys que la dic i encara potser a vegades se m'oblida.
- Cal tenir-la present, sempre. La majoria de disgusts que tenim a la vida, són a causa de les expectatives no acomplertes.
- Tens tota la raó. Però ja em coneixes, quan tu em deies que no m'acabaves d'entendre, però que volies seguir endavant, escoltant i acostant-te a les meves històries i les meves maneres de veure les coses, jo potser no tenia grans expectatives, però d'alguna manera sí. L'expectativa de fer camí junts, de descobrir junts, d'aprendre junts. I la implicació personal per aconseguir-ho. No sempre tu i jo hem complert les nostres expectatives mútues, oi?
- Potser no, però més sovint sí... o tu no ho veus així?
- La nostra història ha tingut tantes etapes i tan diferenciades que em semblen gairebé històries diferents. Primer vam ser amics convencionals, de parelles d'amics, que surten, parlen, es troben. Tampoc molt sovint, però si que manteníem una relació regular i continuada.
- Que lluny que em sembla tot allò!!!
- Ho és de lluny. Molt lluny. Deu fer ben bé 40 anys d'això, d'aquesta etapa convencional. Després hi va haver una altra etapa, amb un petit canvi: vam seguir essent amics convencionals, però amb un apropament per part meva a vosaltres dos, a tu i a la Lea, la teva dona. Vaig començar a venir sovint a casa vostra i xerràvem tots tres i algun cop també anàvem a donar un volt, a caminar. Jo m'hi trobava bé. D'aquesta època jo guardo records bonics i ja una mica romàntics. Eh?Que em semblaven una bestiesa, en aquell moment, però era capaç de gaudir-los i de somriure dies i dies pensant-hi. Un dia, per sortir a caminar em vas deixar un jersei teu. Encara estava molt lluny la nostra proximitat física, ni se m'hagués passat mai pel cap, però la realitat va ser que vaig gaudir del teu jersei i de la teva olor com si fossis tu que m'acaronés la pell. Crec que t'ho vaig dir i tot, o no ho sé, potser era més tard quan t'ho vaig dir.
- Crec que m'ho vas dir en un altre moment, però no molt més tard... me'n recordo, i tant!
- I un dia, com qui no vol la cosa, em vaig empescar la manera d'inaugurar la nostra tercera etapa, dient-li a la Lea, que m'agradaria parlar amb tu, sols. Em va dir que sí que cap problema. Un dia ens va deixar sols i vam parlar. I vam entrar de cop, en una sola conversa, en aquesta amistat íntima, de confiança total i recíproca.
- Jo estava en la època convulsa de la Roser, i em va anar molt bé tenir algú amb qui poder parlar de tot allò. En tu vaig trobar companyia, comprensió, reflexió i suport.
- Érem amics i jo me'n sentia satisfeta. Sí, mica en mica m'anava enamorant de tu i encara que tu estaves més per la Roser que no pas per mi, crec que el meu paper d'amiga em compensava molt de qualsevol frustració. Seria mentida dir que no em trasbalsaven algunes coses o fer creure que no hi vaig patir gens, però sabia que hi volia ser. D'aquella manera? Doncs sí, d'aquella... ja m'anava bé, fèiem camí cap a un invent que no sabíem com havia de ser, però que tots dos teníem ganes de provar.
- I vam ser amics, durant molts anys, ens tocàvem amb confiança, la mà el braç i aquesta confiança es va anar tornant cada cop més intensa, més plena de contingut, més plena de desig... però ens manteníem en l'àmbit de l'amistat.
- Jo volia tenir el meu lloc molt clar. Tu tenies una vida amorosa dispersa i complicada i jo no volia formar-ne part. No pas d'aquella manera. Primer ens havíem d'aclarir.
- I vam acabar per aclarir-nos molt bé!
- I després de ben bé una dotzena d'anys... vaig escriure la famosa "Carta del futur"
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Caterina i l'Arnau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Caterina i l'Arnau. Mostrar tots els missatges
dimecres, 22 de març del 2017
dimecres, 8 de març del 2017
L'Arnau i la Caterina - 10
- Ha estat molt clarificadora la manera que has explicat el teu problema amb en Martí.- diu l'Arnau.
- M'alegro que t'ho sembli, ara falta veure què li sembla a ell i com respon a aquesta carta.
- Potser hauries d'acabar d'explicar-ho tot, la remuntada, com tu l'anomenes, per facilitar-li la seva resposta.
- Bé ja tenia el meu ordre pensat d'abans, podria ser que tinguis raó, Arnau, ja saps que confio en la teva intuïció. Però tot arribarà. No sé si l'ordre es molt important, però canvia una mica l'esquema mental que tinc. A mi m'agrada que reflexionem junts, tu i jo, també. Perquè tu has estat la persona que ha estat més al peu del canó.I vull que hi siguis present i implicat, com hi has estat.
- Sí, al peu del canó sí, però fent un paper ben galdós.No sabia com ajudar-te ni què fer.
- Doncs per no saber-ho ho vas fer molt bé. El secret era ser-hi, bàsicament. Estaves una mica espantat també. Ho notava. Espantat de veure una Caterina que mai no havies conegut abans. Espantat de tant de desconsol.
- No sé si espantat és la paraula, potser preocupat, molt preocupat, per tu, evidentment.
- Saps? recordo el primer cop que et vaig trucar per parlar-te d'això i com que jo no podia evitar de plorar, em vas preguntar si no era millor que ens truquéssim en un altre moment, que no estigues tan afectada. Et vaig dir que no. En primer lloc necessitava el teu suport immediat i en segon lloc si hagués hagut d'esperar a no estar tan afectada, crec que no ens haguéssim parlat en molt de temps.
- Bé, jo no podia pas imaginar, en aquell moment, la intensitat de tot plegat.
- No, evidentment que no, com podies saber-ho? Si encara no t'havia explicat res, ni havia passat res més que la primera decisió d'en Martí. Tampoc estaves acostumat a topar-te amb la meva fragilitat d'aquesta manera tan directa. Jo crec que ho vas fer tot molt bé. Ser-hi i intentar que jo entengués alguna cosa de les decisions d'en Martí, i en aquell moment em costava molt d'entendre. Tot. Em va fer molt de bé, per molt que em costés temps i temps, la teva paciència en explicar-lo un cop i un altre.
- Me n'alegro, però és com si no m'ho acabés de creure, jo em sentia tan incapaç d'ajudar-te! Per això he llegit aquesta teva carta al Martí amb molt d'interès, un munt de vegades i crec que m'ha ajudat molt a entendre-ho tot plegat, fins i tot a mi, que ho he seguit de ben a prop i dia a dia. Ja et deia que tenia ganes que escriguessis aquesta entrada i m'ha agradat el resultat. Molt.
- Saps? quan vas dir, fa uns dies, que ja tenies ganes de llegir aquesta entrada que parlaria d'això... tot i que no te'n vaig dir res, vaig pensar: una entrada? al menys en necessitaré 25, jo! Però no, m'he quedat sorpresa que amb tan poques paraules hi hagi cabut tot. Sorpresa i alliberada. Així que només era això?
L'Arnau riu obertament amb aquesta pregunta...
- Només era això... sí. Valia la pena prendre-s'ho d'aquella manera dramàtica? - pregunta ell al seu torn.
- Per descomptat que no. Crec que el patiment, mai no val la pena per res. L'única cosa que podem fer és, després, amb la calma, retrobada, treure'n algun profit. Aprendre coses. Que indubtablement hem aprés.
- Que us estimeu de maneres diferents?
- Ara em costa contestar aquesta pregunta. Tinc claríssim que ens estimàvem de maneres molt diferents. Immensament diferents. Jo no hagués pres cap de les opcions que ell va prendre i per descomptat ell no hagués pres cap de les opcions que jo vaig prendre. Cap. Ni una. La meva manera d'estimar sempre és molt a fons, molt implicada, no m'importa arriscar-me, si la relació és important. La seva molt més lleugera. Sense tocar cap de les seves seguretats. No sé si les maneres encara són tan diferents. Crec que hem reduït distàncies. Però tampoc no sé fins a quin punt. No ho sé.
- Jo crec que l'enamorament no estava al mateix nivell l'un de l'altre. No vull pas dir que no t'estimi. Sé que t'estima molt. Però d'una altra manera. De la seva manera. Nosaltres, tu i jo, sobretot a partir d'un cert moment, vam estar sempre al mateix nivell. Enamorats del tot, pendents l'un de l'altre, disponibles, amorosos, amb deliri per veure'ns i per parlar-nos.
- Sí, estimat, vam trobar una simetria, prou envejable. No va sorgir de seguida, però finalment hi vam arribar. Vist així, la diferència és molt gran. Tu i jo vam trobar un equilibri junts, en comú. Ell i jo hem hagut de trobar i refer un equilibri individual per retrobar-nos d'alguna manera. Ens hem modulat i canviat l'un a l'altre, però no ho hem fet junts. No sé si això s'entén i té cap sentit per a tu, o per a ell. Per a mi, sí.
- Crec que sí, que t'entenc què vols dir.
- Tu i jo hem arribat a una comunicació poc freqüent. Tampoc va ser aquí des del primer dia. Tu t'has anat trobant en lloc segur per explicar-te. I ho has fet sense reserves. Jo ja ho havia fet abans que tu. Per a mi, la sinceritat ens salva de moltes coses. Però la sinceritat no és fàcil. Moltes vegades em ve al cap aquella frase que vam llegir i comentar fa anys: "La sinceritat és sempre cruel?" te'n recordes?
- Sí me'n recordo.
- M'alegro que t'ho sembli, ara falta veure què li sembla a ell i com respon a aquesta carta.
- Potser hauries d'acabar d'explicar-ho tot, la remuntada, com tu l'anomenes, per facilitar-li la seva resposta.
- Bé ja tenia el meu ordre pensat d'abans, podria ser que tinguis raó, Arnau, ja saps que confio en la teva intuïció. Però tot arribarà. No sé si l'ordre es molt important, però canvia una mica l'esquema mental que tinc. A mi m'agrada que reflexionem junts, tu i jo, també. Perquè tu has estat la persona que ha estat més al peu del canó.I vull que hi siguis present i implicat, com hi has estat.
- Sí, al peu del canó sí, però fent un paper ben galdós.No sabia com ajudar-te ni què fer.
- Doncs per no saber-ho ho vas fer molt bé. El secret era ser-hi, bàsicament. Estaves una mica espantat també. Ho notava. Espantat de veure una Caterina que mai no havies conegut abans. Espantat de tant de desconsol.
- No sé si espantat és la paraula, potser preocupat, molt preocupat, per tu, evidentment.
- Saps? recordo el primer cop que et vaig trucar per parlar-te d'això i com que jo no podia evitar de plorar, em vas preguntar si no era millor que ens truquéssim en un altre moment, que no estigues tan afectada. Et vaig dir que no. En primer lloc necessitava el teu suport immediat i en segon lloc si hagués hagut d'esperar a no estar tan afectada, crec que no ens haguéssim parlat en molt de temps.
- Bé, jo no podia pas imaginar, en aquell moment, la intensitat de tot plegat.
- No, evidentment que no, com podies saber-ho? Si encara no t'havia explicat res, ni havia passat res més que la primera decisió d'en Martí. Tampoc estaves acostumat a topar-te amb la meva fragilitat d'aquesta manera tan directa. Jo crec que ho vas fer tot molt bé. Ser-hi i intentar que jo entengués alguna cosa de les decisions d'en Martí, i en aquell moment em costava molt d'entendre. Tot. Em va fer molt de bé, per molt que em costés temps i temps, la teva paciència en explicar-lo un cop i un altre.
- Me n'alegro, però és com si no m'ho acabés de creure, jo em sentia tan incapaç d'ajudar-te! Per això he llegit aquesta teva carta al Martí amb molt d'interès, un munt de vegades i crec que m'ha ajudat molt a entendre-ho tot plegat, fins i tot a mi, que ho he seguit de ben a prop i dia a dia. Ja et deia que tenia ganes que escriguessis aquesta entrada i m'ha agradat el resultat. Molt.
- Saps? quan vas dir, fa uns dies, que ja tenies ganes de llegir aquesta entrada que parlaria d'això... tot i que no te'n vaig dir res, vaig pensar: una entrada? al menys en necessitaré 25, jo! Però no, m'he quedat sorpresa que amb tan poques paraules hi hagi cabut tot. Sorpresa i alliberada. Així que només era això?
L'Arnau riu obertament amb aquesta pregunta...
- Només era això... sí. Valia la pena prendre-s'ho d'aquella manera dramàtica? - pregunta ell al seu torn.
- Per descomptat que no. Crec que el patiment, mai no val la pena per res. L'única cosa que podem fer és, després, amb la calma, retrobada, treure'n algun profit. Aprendre coses. Que indubtablement hem aprés.
- Que us estimeu de maneres diferents?
- Ara em costa contestar aquesta pregunta. Tinc claríssim que ens estimàvem de maneres molt diferents. Immensament diferents. Jo no hagués pres cap de les opcions que ell va prendre i per descomptat ell no hagués pres cap de les opcions que jo vaig prendre. Cap. Ni una. La meva manera d'estimar sempre és molt a fons, molt implicada, no m'importa arriscar-me, si la relació és important. La seva molt més lleugera. Sense tocar cap de les seves seguretats. No sé si les maneres encara són tan diferents. Crec que hem reduït distàncies. Però tampoc no sé fins a quin punt. No ho sé.
- Jo crec que l'enamorament no estava al mateix nivell l'un de l'altre. No vull pas dir que no t'estimi. Sé que t'estima molt. Però d'una altra manera. De la seva manera. Nosaltres, tu i jo, sobretot a partir d'un cert moment, vam estar sempre al mateix nivell. Enamorats del tot, pendents l'un de l'altre, disponibles, amorosos, amb deliri per veure'ns i per parlar-nos.
- Sí, estimat, vam trobar una simetria, prou envejable. No va sorgir de seguida, però finalment hi vam arribar. Vist així, la diferència és molt gran. Tu i jo vam trobar un equilibri junts, en comú. Ell i jo hem hagut de trobar i refer un equilibri individual per retrobar-nos d'alguna manera. Ens hem modulat i canviat l'un a l'altre, però no ho hem fet junts. No sé si això s'entén i té cap sentit per a tu, o per a ell. Per a mi, sí.
- Crec que sí, que t'entenc què vols dir.
- Tu i jo hem arribat a una comunicació poc freqüent. Tampoc va ser aquí des del primer dia. Tu t'has anat trobant en lloc segur per explicar-te. I ho has fet sense reserves. Jo ja ho havia fet abans que tu. Per a mi, la sinceritat ens salva de moltes coses. Però la sinceritat no és fàcil. Moltes vegades em ve al cap aquella frase que vam llegir i comentar fa anys: "La sinceritat és sempre cruel?" te'n recordes?
- Sí me'n recordo.
- - Perquè no sigui cruel, la sinceritat, necessita d'un anar i venir de l'un a l'altre. Si una persona no és capaç de posar-se en el lloc de l'altra, aleshores la sinceritat fàcilment pot ser cruel. Si som capaços d'anar i venir des de nosaltres a l'altre i entendre com se sent i que li passa, potser la sinceritat deixa de ser cruel, per ser un lligam potent i difícil de trencar. Com la nostra.
dimarts, 14 de febrer del 2017
L'Arnau i la Caterina - 9
- He llegit les teves reflexions, estimada. Les he trobat immillorables - diu l'Arnau convençut amb el seu somriure ample i esplèndit
- Immillorables no, espero que aquesta conversa les millori molt - contesta la Caterina - sempre hi ha coses a afegir o a rebatre o a concretar.
- Provem-ho! Jo diria que poliamorosos en som tots, que tots ho duem a dins, però hi ha persones que ho desenvolupem i altres no. Vols dir que no en som una mica tots?
- Podria ser, Arnau. Jo trobo que hi ha gent que ho porta molt amagat, eh? Com podríem assegurar que també ho són?
- Per la por que tenen de ser-ho? Per la rigidesa dels seus plantejaments? Pel fet de no voler-ne saber res de res?
- Em sembla que tens una mica de raó - va dir la Caterina rient - Però no vull renunciar a pensar que hi ha gent que realment ho viu així i que està d'acord amb ella mateixa i que manté una coherència interior en aquest aspecte.
- Ui! que poquets!!! - diu amb cara de murri, l'Arnau.
- Concedit: poquets! Sí, veritablement crec que tens raó.
- Un altre cosa que m'agradaria respondre de les teves preguntes és que no hi sé veure cap incapacitat, jo, en el poliamor. Crec que més aviat és una capacitat més gran d'estimar que transcendeix la possessió i l'exclusivitat. Quina incapacitat?
- Tens raó, jo en principi quan em plantejava aquestes preguntes, pensava en la incapacitat de conformar-nos amb el que tenim, amb la incapacitat de ser fidels només a una persona, però m'adono que com a pregunta deplantejament potser estava bé, però com a resposta no em convenç gens. Conformar-se, no m'acaba de semblar cap valor positiu, millor lluitar pel què creus i pel què vols. I la fidelitat més difícil sempre és amb un mateix. Aquesta és la que busquem.
- Exacte, prou complicat és!
- Sí ser coherent i fidel a un mateix no té res de fàcil. I una relació profunda tampoc, poliamorosa o no.
- Jo crec que allò que nosaltres hem desenvolupat com a persones implicades en relacions múltiples, són tot qualitats i capacitats positives. Hi ha hagut maduresa sempre, fins i tot en les situacions complicades, hi ha comunicació intensa que no s'esgota mai, hi ha unes complicitats plenes. No hi veig cap fugida. No. Hem fugit tu i jo, potser, de les nostres famílies, de les nostres parelles?
- No. No hem fugit d'enlloc, ni tampoc de nosaltres mateixos.
- Jo crec que aquesta manera de viure l'amor enriqueix i complementa, dona consistència, construeix.
- Sí, si es porta bé, sí. -diu la Caterina, assentint i expressant un petit dubte en el seu gest del cap
- Mai no és negatiu, mai és desequilibrador. - intenta convèncer-la l'Arnau.
- En això no puc pas estar-hi d'acord. Entre tu i jo ha estat positiu i equilibrador, però també amb altres persones ens ha estat molt i molt desequilibrador, no podem oblidar-ho.
- Circumstancialment, desequilibrador, només.
- Que no recordes, les teves males temporades amb la Roser. Equilibrat no estaves, amb aquell patiment a sobre. I jo? Equilibrada,amb el problema amb en Martí? I això que en cap cas ens havíem fet cap malifeta ni cap greuge molt important i malgrat tot ens va desequilibrar sí. Què hauria passat si no ens haguéssim tingut tu i jo de suport? No ho sé. Possiblement la teva dispersió s'hagués fet molt més gran i molt més superficial i el meu tancament molt més intens i més profund.
- Doncs això circumstancialment desequilibrador. Després tornem a trobar el nostre lloc.- Diu l'Arnau, poc a poc, reflexionant, a veure si ajusta bé els conceptes
- Exactament igual com ens podria passar amb només una parella, de fet, passa a molta gent que una sola parella els desequilibra. Vol dir que no és qüestió del poliamor, sinó de la manera de portar aquestes relacions.
- Hi ha un paràgraf de la teva reflexió que jo trobo que és el nucli de la qüestió. Te'l llegeixo: Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.
- Així ho he viscut, jo, Arnau
- I jo també. Ja saps que van passar 12 o 13 anys, d'amistat. I en aquells moments tot això ja hi era. Després vam ser amants, però va ser només un afegit molt gratificant. Vam seguir amb les nostres coses. L'objectiu últim no era ser amants. L'enamorament, l'amor, l'afecte ens hi van portar.
- Estava convençuda, arribat el moment, que només amb aquest afegit, que ja ens estava cridant feia dies, podries treure i expressat tot el millor de tu. No em vaig equivocar. Va ser un esclat en la teva manera d'expressar-te. El poder parlar amb el cos, va fer que poguessis expressar-te també amb les paraules infinitament millor que abans. Eres com un tot que podia funcionar molt i molt millor.
- Sí i això ha perdurat, fins i tot després del sexe, fins i tot ara que ja no en tenim.
- Si, perdura, és cert.
- M'agrada molt la imatge del rodamón emocional... molt. Perquè com que sempre busquem, investiguem i ens trobem sempre jugant en un terreny de convencions, sempre està en precari. Sempre. Sempre en moviment, mai aturats.
- M'agrada la teva manera d'interpretar-ho...
- Potser no volies dir això, tu?
- En part sí, però en part parlava de coses més interiors. Parlava d'una fragilitat interior, d'unes necessitats potser excessives, que vestim de raonaments i de pensaments, però més que trobar-nos una estructura de raonaments ben bastida, en una seguretat que ens aixopluga, tenim sempre alguna cosa d'indigent. Però deixa-ho córrer, m'agrada la teva versió.
- Immillorables no, espero que aquesta conversa les millori molt - contesta la Caterina - sempre hi ha coses a afegir o a rebatre o a concretar.
- Provem-ho! Jo diria que poliamorosos en som tots, que tots ho duem a dins, però hi ha persones que ho desenvolupem i altres no. Vols dir que no en som una mica tots?
- Podria ser, Arnau. Jo trobo que hi ha gent que ho porta molt amagat, eh? Com podríem assegurar que també ho són?
- Per la por que tenen de ser-ho? Per la rigidesa dels seus plantejaments? Pel fet de no voler-ne saber res de res?
- Em sembla que tens una mica de raó - va dir la Caterina rient - Però no vull renunciar a pensar que hi ha gent que realment ho viu així i que està d'acord amb ella mateixa i que manté una coherència interior en aquest aspecte.
- Ui! que poquets!!! - diu amb cara de murri, l'Arnau.
- Concedit: poquets! Sí, veritablement crec que tens raó.
- Un altre cosa que m'agradaria respondre de les teves preguntes és que no hi sé veure cap incapacitat, jo, en el poliamor. Crec que més aviat és una capacitat més gran d'estimar que transcendeix la possessió i l'exclusivitat. Quina incapacitat?
- Tens raó, jo en principi quan em plantejava aquestes preguntes, pensava en la incapacitat de conformar-nos amb el que tenim, amb la incapacitat de ser fidels només a una persona, però m'adono que com a pregunta deplantejament potser estava bé, però com a resposta no em convenç gens. Conformar-se, no m'acaba de semblar cap valor positiu, millor lluitar pel què creus i pel què vols. I la fidelitat més difícil sempre és amb un mateix. Aquesta és la que busquem.
- Exacte, prou complicat és!
- Sí ser coherent i fidel a un mateix no té res de fàcil. I una relació profunda tampoc, poliamorosa o no.
- Jo crec que allò que nosaltres hem desenvolupat com a persones implicades en relacions múltiples, són tot qualitats i capacitats positives. Hi ha hagut maduresa sempre, fins i tot en les situacions complicades, hi ha comunicació intensa que no s'esgota mai, hi ha unes complicitats plenes. No hi veig cap fugida. No. Hem fugit tu i jo, potser, de les nostres famílies, de les nostres parelles?
- No. No hem fugit d'enlloc, ni tampoc de nosaltres mateixos.
- Jo crec que aquesta manera de viure l'amor enriqueix i complementa, dona consistència, construeix.
- Sí, si es porta bé, sí. -diu la Caterina, assentint i expressant un petit dubte en el seu gest del cap
- Mai no és negatiu, mai és desequilibrador. - intenta convèncer-la l'Arnau.
- En això no puc pas estar-hi d'acord. Entre tu i jo ha estat positiu i equilibrador, però també amb altres persones ens ha estat molt i molt desequilibrador, no podem oblidar-ho.
- Circumstancialment, desequilibrador, només.
- Que no recordes, les teves males temporades amb la Roser. Equilibrat no estaves, amb aquell patiment a sobre. I jo? Equilibrada,amb el problema amb en Martí? I això que en cap cas ens havíem fet cap malifeta ni cap greuge molt important i malgrat tot ens va desequilibrar sí. Què hauria passat si no ens haguéssim tingut tu i jo de suport? No ho sé. Possiblement la teva dispersió s'hagués fet molt més gran i molt més superficial i el meu tancament molt més intens i més profund.
- Doncs això circumstancialment desequilibrador. Després tornem a trobar el nostre lloc.- Diu l'Arnau, poc a poc, reflexionant, a veure si ajusta bé els conceptes
- Exactament igual com ens podria passar amb només una parella, de fet, passa a molta gent que una sola parella els desequilibra. Vol dir que no és qüestió del poliamor, sinó de la manera de portar aquestes relacions.
- Hi ha un paràgraf de la teva reflexió que jo trobo que és el nucli de la qüestió. Te'l llegeixo: Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.
- Així ho he viscut, jo, Arnau
- I jo també. Ja saps que van passar 12 o 13 anys, d'amistat. I en aquells moments tot això ja hi era. Després vam ser amants, però va ser només un afegit molt gratificant. Vam seguir amb les nostres coses. L'objectiu últim no era ser amants. L'enamorament, l'amor, l'afecte ens hi van portar.
- Estava convençuda, arribat el moment, que només amb aquest afegit, que ja ens estava cridant feia dies, podries treure i expressat tot el millor de tu. No em vaig equivocar. Va ser un esclat en la teva manera d'expressar-te. El poder parlar amb el cos, va fer que poguessis expressar-te també amb les paraules infinitament millor que abans. Eres com un tot que podia funcionar molt i molt millor.
- Sí i això ha perdurat, fins i tot després del sexe, fins i tot ara que ja no en tenim.
- Si, perdura, és cert.
- M'agrada molt la imatge del rodamón emocional... molt. Perquè com que sempre busquem, investiguem i ens trobem sempre jugant en un terreny de convencions, sempre està en precari. Sempre. Sempre en moviment, mai aturats.
- M'agrada la teva manera d'interpretar-ho...
- Potser no volies dir això, tu?
- En part sí, però en part parlava de coses més interiors. Parlava d'una fragilitat interior, d'unes necessitats potser excessives, que vestim de raonaments i de pensaments, però més que trobar-nos una estructura de raonaments ben bastida, en una seguretat que ens aixopluga, tenim sempre alguna cosa d'indigent. Però deixa-ho córrer, m'agrada la teva versió.
dijous, 2 de febrer del 2017
L'Arnau i la Caterina - 8
- Em dius, Caterina, que has perdut l'impuls, però a vegades quan em parles d'en Martí a mi no m'ho sembla.
- Tes raó. Tota la raó- el desig no em funciona gaire bé amb l'Aureli, ni tampoc amb tu, que sou ara mateix els dos homes amb qui podria tenir relacions. I amb en Martí que no puc, segur que funcionaria. M'ha quedat el desig segrestat, allà? En un lloc on no es pot acomplir mai del tot... també sóc ben estranya, jo!
- Què hi ha que ho faci diferent?
- No hi ha res massa diferent, les coses que hem fet són aproximadament les mateixes. Ja em coneixes, Arnau. Expressar el desig en llibertat i fer tot el que ens venia de gust, amb tu, amb ell... no, no hi ha massa diferència en el què hem fet. Detalls, maneres de fer, potser sí, hi ha petites coses diferents, però en cap cas no són rellevants per fer que el desig es mantingui o no. Suposo que un cop més són les emocions.
- Per a mi sí que és important el què fem. Potser perquè la meva experiència ha estat com ha estat i allò que he fet amb una o altra dona ha estat molt diferent?
- Molt? Com vols dir?
- Sí, hi van haver una primera experiència, i després més tard, encara un parell més, en les que jo només donava plaer, em satisfeia, sentir el plaer d'elles, ja en tenia prou, i jo no pensava en mi, elles tampoc. No van pas ser males experiències, no, simplement van tenir-hi una actitud com sol·lícita, tot era per elles.
- És curiós, Arnau, se'm fa estrany, tot i no ser pas la primera vegada que m'ho dius.
- Després, vaig trobar una mestra que em va ensenyar moltes coses.
- Sí ho recordo... a vegades hagués volgut saber quines coses, però ara, tal com em parles de les altres experiències, entenc que qualsevol cosa era més que allò.
- Si, em rentava, em cuidava, en sabia molt. Feia algunes coses que m'excitaven molt.
- Alguna vegada me les havies explicat. Per a mi eren com confidències, allò que no pots explicar a ningú més i que comparteixes amb la persona més propera, que t'escolta i que t'entén. No em sabia cap greu que m'ho expliquessis. Era per a tu una experiència important i jo l'assumia, No hi veia cap problema, tot i que a vegades, aquesta noia em semblava una mica massa "professional" i perdona l'expressió.
- Professional no, però que havia tingut un munt d'amants ja en pots estar segura. Tots dos buscàvem sexe i prou. Ens vam entendre bé i va durar el que va durar... sense cap problema ni escarafall.
- Em costa veure't amb aquesta actitud tan freda, tan pràctica... sento com si no fossis el mateix Arnau que jo conec, com si no fossis el meu Arnau.
- Amb tu, com amb la Roser, com també amb la meva dona, tot ha estat molt diferent, hi ha hagut amor, i hi ha hagut relació i amb tu hi ha hagut una relació tant emocional com sexual molt satisfactòria, segura duradora.
- Per part meva també, prou que ho saps. Tu i jo som el desig satisfet, tan ben acompanyat, tant de temps, amb tan bons resultats, amb tanta felicitat, aconseguida, amb tanta comunicació... és com arribar a una comunicació quasi perfecta, a entrar ben endins l'un de l'altre. Tot això està fet, ens coneixem millor que ningú. ens entenem millor que ningú. Serà només el temps? ai! el temps que sempre juga en contra nostra...
- Seguirem en la nostra línia, parlant i acompanyant-nos, hem tingut tantes etapes diferents a la nostra vida, que crec que encara tornaran a passar coses diferents entre nosaltres.
- Tes raó. Tota la raó- el desig no em funciona gaire bé amb l'Aureli, ni tampoc amb tu, que sou ara mateix els dos homes amb qui podria tenir relacions. I amb en Martí que no puc, segur que funcionaria. M'ha quedat el desig segrestat, allà? En un lloc on no es pot acomplir mai del tot... també sóc ben estranya, jo!
- Què hi ha que ho faci diferent?
- No hi ha res massa diferent, les coses que hem fet són aproximadament les mateixes. Ja em coneixes, Arnau. Expressar el desig en llibertat i fer tot el que ens venia de gust, amb tu, amb ell... no, no hi ha massa diferència en el què hem fet. Detalls, maneres de fer, potser sí, hi ha petites coses diferents, però en cap cas no són rellevants per fer que el desig es mantingui o no. Suposo que un cop més són les emocions.
- Per a mi sí que és important el què fem. Potser perquè la meva experiència ha estat com ha estat i allò que he fet amb una o altra dona ha estat molt diferent?
- Molt? Com vols dir?
- Sí, hi van haver una primera experiència, i després més tard, encara un parell més, en les que jo només donava plaer, em satisfeia, sentir el plaer d'elles, ja en tenia prou, i jo no pensava en mi, elles tampoc. No van pas ser males experiències, no, simplement van tenir-hi una actitud com sol·lícita, tot era per elles.
- És curiós, Arnau, se'm fa estrany, tot i no ser pas la primera vegada que m'ho dius.
- Després, vaig trobar una mestra que em va ensenyar moltes coses.
- Sí ho recordo... a vegades hagués volgut saber quines coses, però ara, tal com em parles de les altres experiències, entenc que qualsevol cosa era més que allò.
- Si, em rentava, em cuidava, en sabia molt. Feia algunes coses que m'excitaven molt.
- Alguna vegada me les havies explicat. Per a mi eren com confidències, allò que no pots explicar a ningú més i que comparteixes amb la persona més propera, que t'escolta i que t'entén. No em sabia cap greu que m'ho expliquessis. Era per a tu una experiència important i jo l'assumia, No hi veia cap problema, tot i que a vegades, aquesta noia em semblava una mica massa "professional" i perdona l'expressió.
- Professional no, però que havia tingut un munt d'amants ja en pots estar segura. Tots dos buscàvem sexe i prou. Ens vam entendre bé i va durar el que va durar... sense cap problema ni escarafall.
- Em costa veure't amb aquesta actitud tan freda, tan pràctica... sento com si no fossis el mateix Arnau que jo conec, com si no fossis el meu Arnau.
- Amb tu, com amb la Roser, com també amb la meva dona, tot ha estat molt diferent, hi ha hagut amor, i hi ha hagut relació i amb tu hi ha hagut una relació tant emocional com sexual molt satisfactòria, segura duradora.
- Per part meva també, prou que ho saps. Tu i jo som el desig satisfet, tan ben acompanyat, tant de temps, amb tan bons resultats, amb tanta felicitat, aconseguida, amb tanta comunicació... és com arribar a una comunicació quasi perfecta, a entrar ben endins l'un de l'altre. Tot això està fet, ens coneixem millor que ningú. ens entenem millor que ningú. Serà només el temps? ai! el temps que sempre juga en contra nostra...
- Seguirem en la nostra línia, parlant i acompanyant-nos, hem tingut tantes etapes diferents a la nostra vida, que crec que encara tornaran a passar coses diferents entre nosaltres.
divendres, 27 de gener del 2017
L'Arnau i la Caterina - 7
- Hola com estàs, Caterina?
- Estic bé, i tu?
- Jo bé també, vols dir que l'has dit gaire convençuda aquest bé?
- Sí, estic bé, en general, bé d'estat d'ànim, bé de motivacions diverses, bé d'activitats, bé de relacions... a casa amb l'Aureli a casa, estem bé... Tot bé, tot bé, tot en ordre, però ara en trobar-me amb tu em plantejo coses d'aquestes que parlem i que tenim a mitges i penso que em trobo que després d'haver viscut intensament i en plenitud el sexe, sobretot amb tu, però no només amb tu, ara em sento molt desmotivada. L'altre dia dèiem que tenim totes les portes obertes, i això m'agrada i m'anima, però no em sento gaire així, jo, no.
- Què ens va passar? Vols que en parlem de tu i de mi? Per què les coses van canviar tan de cop?
- No sé, hi ha molts factors. Em sembla significatiu i curiós que l'últim dia que tu i jo vam fer l'amor, no se'ns passés en absolut pel cap que era l'últim dia.
- Gens ni mica, al menys pel que fa a mi, no m'ho pensava pas, no. No va acabar de funcionar aquest dia, serà per això?
- No ho sé, però no ho crec. Jo no li vaig donar gens d'importància. Em va semblar que un dia era un dia i que ja tornaríem al nostre ritme a les nostres maneres.
- És cert que quan em vas escriure després no li vas donar gens d'importància, jo potser n'hi donava més, perquè em sentia una mica avergonyit.
- Avergonyit, de què? M'hauria de sentir avergonyida, jo ara, que no acabo de funcionar? Jo ho sento més aviat com una pèrdua, d'una cosa bona, que m'agrada i que ja no la tinc, no pas com cap vergonya. Només faltaria!
- Però malgrat tot, no ens ho vam demanar més, ni tu a mi, no jo a tu.
- No, per part meva hi ha haver dues coses. Un enamorament que em va desviar energies i desitjos, (tot i que crec que tu i jo, en el sentit més amistós i emocional i de sentiment, no ens hem " descuidat" mai, sempre ens hem tingut i ens hem fet costat) i la conversa que tu i jo vam tenir pel carrer, precisament aquest últim dia. El recordo bé.
- Sí les persones noves, que arriben amb força i els enamoraments sempre desvien energies, és normal. Jo vaig intentar deixar espai, sense amoïnar-m'hi massa. No és que no tingués gens ni mica de gelos, però crec que en tenia més, perquè amb el teu amic teníeu coses en comú molt importants, com la poesia i el costum d'escriure i això em feia sentir una mica apartat, que no pas per l'amor o pel sexe.
- Va ser un enamorament, i una relació que no va ser de molt llarga durada. Després va venir en Martí.
- I la conversa del carrer, que dius, com va ser?
- Va ser una ximpleria. Però a vegades sense donar importància a les coses, t'entren endins d'una manera inesperada. De fet vaig viure aquests dos fets com indicis emocionalment importants i potser no ho eren. Primer el sexe no va funcionar i després em vas dir que la propera vegada que ens havíem de trobar tot un dia junts (no era pas immediat) segurament no podria ser perquè tenies altres coses a fer. No m'ho vaig prendre pas malament, no, gens ni mica. Aquestes coses sempre passen i ja hi estem acostumats. Va ser potser, aquest avançament tan gran en el temps per negar una possibilitat. Però crec que tots tenim una certa inseguretat i en aquest cas la meva, va manar sobre el moment. Vaig ajuntar dues coses: falta d'excitació i falta de motivació. I vaig pensar que no importava que passés més temps, sense estar junts, que potser ens aniria bé. Portàvem 7 anys d'amor i de sexe,estàvem molt bé, però potser era normal que l'impuls hagués baixat. Ens donaríem temps.
- I mentrestant han passat moltes coses. Sobretot a tu. T'han passat moltes coses.
- Sí la història del Martí que, incomprensiblement, em va desmuntar del tot, del tot. Escolta'm, i tu, com les has viscut aquestes històries? Perquè si haguéssim seguit amb les nostres intimitats crec que tot plegat ho haguéssim parlat molt millor, Ja te'n recordes de les llargues xerrades que teníem abraçats, al llit. Si haguéssim pogut parlar-ho en aquestes condicions, tot hagués estat més fàcil. La sensació que jo no estava essent poliamorosa, com calia, no em deixava expressar i aclarir les coses.
- Jo no ho he viscut molt malament. Tenia una mica de gelos, en el sentit que m'hagués agradat saber més, però creia que seria interferir en les intimitats dels altres i no preguntava. Però tenia una necessitat de saber què fèieu... després ja em va passar.
- Jo creia que hi ha coses que no s'han d'explicar, però, estic segura que en la intimitat, algunes coses haurien sortit, però si ha de servir d'alguna cosa, en parlem.
- M'agradaria!
- Estic bé, i tu?
- Jo bé també, vols dir que l'has dit gaire convençuda aquest bé?
- Sí, estic bé, en general, bé d'estat d'ànim, bé de motivacions diverses, bé d'activitats, bé de relacions... a casa amb l'Aureli a casa, estem bé... Tot bé, tot bé, tot en ordre, però ara en trobar-me amb tu em plantejo coses d'aquestes que parlem i que tenim a mitges i penso que em trobo que després d'haver viscut intensament i en plenitud el sexe, sobretot amb tu, però no només amb tu, ara em sento molt desmotivada. L'altre dia dèiem que tenim totes les portes obertes, i això m'agrada i m'anima, però no em sento gaire així, jo, no.
- Què ens va passar? Vols que en parlem de tu i de mi? Per què les coses van canviar tan de cop?
- No sé, hi ha molts factors. Em sembla significatiu i curiós que l'últim dia que tu i jo vam fer l'amor, no se'ns passés en absolut pel cap que era l'últim dia.
- Gens ni mica, al menys pel que fa a mi, no m'ho pensava pas, no. No va acabar de funcionar aquest dia, serà per això?
- No ho sé, però no ho crec. Jo no li vaig donar gens d'importància. Em va semblar que un dia era un dia i que ja tornaríem al nostre ritme a les nostres maneres.
- És cert que quan em vas escriure després no li vas donar gens d'importància, jo potser n'hi donava més, perquè em sentia una mica avergonyit.
- Avergonyit, de què? M'hauria de sentir avergonyida, jo ara, que no acabo de funcionar? Jo ho sento més aviat com una pèrdua, d'una cosa bona, que m'agrada i que ja no la tinc, no pas com cap vergonya. Només faltaria!
- Però malgrat tot, no ens ho vam demanar més, ni tu a mi, no jo a tu.
- No, per part meva hi ha haver dues coses. Un enamorament que em va desviar energies i desitjos, (tot i que crec que tu i jo, en el sentit més amistós i emocional i de sentiment, no ens hem " descuidat" mai, sempre ens hem tingut i ens hem fet costat) i la conversa que tu i jo vam tenir pel carrer, precisament aquest últim dia. El recordo bé.
- Sí les persones noves, que arriben amb força i els enamoraments sempre desvien energies, és normal. Jo vaig intentar deixar espai, sense amoïnar-m'hi massa. No és que no tingués gens ni mica de gelos, però crec que en tenia més, perquè amb el teu amic teníeu coses en comú molt importants, com la poesia i el costum d'escriure i això em feia sentir una mica apartat, que no pas per l'amor o pel sexe.
- Va ser un enamorament, i una relació que no va ser de molt llarga durada. Després va venir en Martí.
- I la conversa del carrer, que dius, com va ser?
- Va ser una ximpleria. Però a vegades sense donar importància a les coses, t'entren endins d'una manera inesperada. De fet vaig viure aquests dos fets com indicis emocionalment importants i potser no ho eren. Primer el sexe no va funcionar i després em vas dir que la propera vegada que ens havíem de trobar tot un dia junts (no era pas immediat) segurament no podria ser perquè tenies altres coses a fer. No m'ho vaig prendre pas malament, no, gens ni mica. Aquestes coses sempre passen i ja hi estem acostumats. Va ser potser, aquest avançament tan gran en el temps per negar una possibilitat. Però crec que tots tenim una certa inseguretat i en aquest cas la meva, va manar sobre el moment. Vaig ajuntar dues coses: falta d'excitació i falta de motivació. I vaig pensar que no importava que passés més temps, sense estar junts, que potser ens aniria bé. Portàvem 7 anys d'amor i de sexe,estàvem molt bé, però potser era normal que l'impuls hagués baixat. Ens donaríem temps.
- I mentrestant han passat moltes coses. Sobretot a tu. T'han passat moltes coses.
- Sí la història del Martí que, incomprensiblement, em va desmuntar del tot, del tot. Escolta'm, i tu, com les has viscut aquestes històries? Perquè si haguéssim seguit amb les nostres intimitats crec que tot plegat ho haguéssim parlat molt millor, Ja te'n recordes de les llargues xerrades que teníem abraçats, al llit. Si haguéssim pogut parlar-ho en aquestes condicions, tot hagués estat més fàcil. La sensació que jo no estava essent poliamorosa, com calia, no em deixava expressar i aclarir les coses.
- Jo no ho he viscut molt malament. Tenia una mica de gelos, en el sentit que m'hagués agradat saber més, però creia que seria interferir en les intimitats dels altres i no preguntava. Però tenia una necessitat de saber què fèieu... després ja em va passar.
- Jo creia que hi ha coses que no s'han d'explicar, però, estic segura que en la intimitat, algunes coses haurien sortit, però si ha de servir d'alguna cosa, en parlem.
- M'agradaria!
dilluns, 9 de gener del 2017
L'Arnau i la Caterina - 6
- Em fa il·lusió, Arnau, que t'hagi fet sentir emocions, la re-lectura d'aquesta carta del futur. Fa més de 15 anys que vaig escriure aquest conte. L'any 2001. La realitat és que no vam esperar pas fins al 2004 per fer realitat la carta del futur. El nostre any va ser el 2002. No gaire més tard doncs d'aquest conte. El lloc no era pas el mateix, que descriu el conte, però vam passar tot un dia junts i vam estar molt bé. No vaig trobar a faltar gens les meves fantasies de la Carta del futur. Crec que fins i tot sense adonar-nos-en vam dir algunes coses igual, amb les mateixes paraules, que el que deia el conte.
- No m'estranya, el trobo un conte preciós, com preciosa i valuosa trobo la teva manera d'entendre el sexe i l'amor. M'hi vaig deixar portar. Em va agradar molt. Jo no havia viscut mai les coses d'aquesta manera tan intensa.
- Ni jo tampoc.
- Però ets tu que té aquesta manera de veure i de viure la relació. D'una manera total, cos i ànima, tot barrejat.
- Sí, sóc jo que ho sento així, però només tu em segueixes.
- No saben el que es perden.
- No, no ho saben i per això mai no els hi sabrà greu haver-s'ho perdut.
- Va durar una colla d'anys aquesta etapa intensa nostra. Quants, Caterina? segur que tu ho saps?
- Crec que van ser 7 anys, aproximadament, potser una mica més. No crec que fos més de 8. Per sort la carta del futur s'equivocava en dir que 7 mesos després no ens havíem tornat a veure.
- Em va fer estrany que hi posessis això. Per què ho vas fer? Tu que sempre has utilitzat els contes i l'escriptura per crear realitats? La volies així, la nostra història?
- No, no és que la volgués així. Em va semblar que per tenir una mica de versemblança, escriure una carta a mà. havia de fer temps que no ens vèiem. I segurament tenia molt recent, la teva "mitja desaparició" durant una colla de mesos. No contestaves a les meves cartes i no estàvem gaire ben comunicats i no sabia com contactar amb tu. Tens raó, he escrit sempre per crear realitats, per fer provatures, per intentar esbrinar què passaria si... si féssim això, o si féssim això altre, No em puc queixar, he creat moltes realitats per aquest sistema.
- A mi em sorprèn, ara, des del punt de vista actual, no només que posessis això dels 7 mesos, sinó aquest epíleg, on dius que quan ens vam veure no vam parlar de la carta del futur.
- Però és que això és veritat, que va passar. La carta del futur, a la nostra vida real, no era cap misteri. Era només un conte, però quan ens vam veure per primer cop després d'aquest conte, jo pensava que en parlaríem i no ho vam fer, en aquest epíleg (escrit després, pel teu llibre dels 50 anys) hi ha una part de veritat. No en vam parlar de seguida i encara no sé perquè.
- No teníem pressa, havíem esperat tants anys que no venia d'aquí... faig broma, estimada. Suposo que eren inseguretats de tots dos.
- I jo que volia seguir creant realitats, tampoc vaig saber com parlar-ne. Però un dia o altre, sí, més tard sí que en vam parlar. I finalment el conte va fer la seva funció, va crear la nostra nova etapa.
- I jo que me n'alegro molt. La nostra realitat ha estat sempre conduïda per tu i crec que molt ben conduïda.
- No estic gens contenta ni orgullosa, d'haver-me dispersat massa en els amors i d'haver esgarriat el desig en algun laberint massa difícil.
- Tampoc ho has fet expressament. Les emocions i els desitjos van com van. L'important és que no hem perdut mai l'amor i que no hem perdut mai més la comunicació, la confiança, les confidències, siguin les que siguin. I per altra part, entre tu i jo res no està tancat. Mai no hem tancat cap porta, oi?
- Les tenim totes obertes, Arnau, qui sap si escriure tot això no deixa de ser també una nova creació de la realitat. Diferent. més madura encara que mai, però ben propera també.
- No hi ha pressa, estem fent un camí admirable, jo n'estic satisfet i content i seguirem junt construint les nostres coses. Les que siguin.
- No m'estranya, el trobo un conte preciós, com preciosa i valuosa trobo la teva manera d'entendre el sexe i l'amor. M'hi vaig deixar portar. Em va agradar molt. Jo no havia viscut mai les coses d'aquesta manera tan intensa.
- Ni jo tampoc.
- Però ets tu que té aquesta manera de veure i de viure la relació. D'una manera total, cos i ànima, tot barrejat.
- Sí, sóc jo que ho sento així, però només tu em segueixes.
- No saben el que es perden.
- No, no ho saben i per això mai no els hi sabrà greu haver-s'ho perdut.
- Va durar una colla d'anys aquesta etapa intensa nostra. Quants, Caterina? segur que tu ho saps?
- Crec que van ser 7 anys, aproximadament, potser una mica més. No crec que fos més de 8. Per sort la carta del futur s'equivocava en dir que 7 mesos després no ens havíem tornat a veure.
- Em va fer estrany que hi posessis això. Per què ho vas fer? Tu que sempre has utilitzat els contes i l'escriptura per crear realitats? La volies així, la nostra història?
- No, no és que la volgués així. Em va semblar que per tenir una mica de versemblança, escriure una carta a mà. havia de fer temps que no ens vèiem. I segurament tenia molt recent, la teva "mitja desaparició" durant una colla de mesos. No contestaves a les meves cartes i no estàvem gaire ben comunicats i no sabia com contactar amb tu. Tens raó, he escrit sempre per crear realitats, per fer provatures, per intentar esbrinar què passaria si... si féssim això, o si féssim això altre, No em puc queixar, he creat moltes realitats per aquest sistema.
- A mi em sorprèn, ara, des del punt de vista actual, no només que posessis això dels 7 mesos, sinó aquest epíleg, on dius que quan ens vam veure no vam parlar de la carta del futur.
- Però és que això és veritat, que va passar. La carta del futur, a la nostra vida real, no era cap misteri. Era només un conte, però quan ens vam veure per primer cop després d'aquest conte, jo pensava que en parlaríem i no ho vam fer, en aquest epíleg (escrit després, pel teu llibre dels 50 anys) hi ha una part de veritat. No en vam parlar de seguida i encara no sé perquè.
- No teníem pressa, havíem esperat tants anys que no venia d'aquí... faig broma, estimada. Suposo que eren inseguretats de tots dos.
- I jo que volia seguir creant realitats, tampoc vaig saber com parlar-ne. Però un dia o altre, sí, més tard sí que en vam parlar. I finalment el conte va fer la seva funció, va crear la nostra nova etapa.
- I jo que me n'alegro molt. La nostra realitat ha estat sempre conduïda per tu i crec que molt ben conduïda.
- No estic gens contenta ni orgullosa, d'haver-me dispersat massa en els amors i d'haver esgarriat el desig en algun laberint massa difícil.
- Tampoc ho has fet expressament. Les emocions i els desitjos van com van. L'important és que no hem perdut mai l'amor i que no hem perdut mai més la comunicació, la confiança, les confidències, siguin les que siguin. I per altra part, entre tu i jo res no està tancat. Mai no hem tancat cap porta, oi?
- Les tenim totes obertes, Arnau, qui sap si escriure tot això no deixa de ser també una nova creació de la realitat. Diferent. més madura encara que mai, però ben propera també.
- No hi ha pressa, estem fent un camí admirable, jo n'estic satisfet i content i seguirem junt construint les nostres coses. Les que siguin.
divendres, 6 de gener del 2017
La carta del futur 4- l'Arnau i la Caterina 5
Jo no en sabia res, Arnau, de tot allò. Per a mi no tenia massa sentit que volguessis donar-li un tomb poètic o misteriós a la nostra història justament quan et demanava respostes concretes i et costava tant de fer-me –les arribar. T’havia de dir que tot allò era tan misteriós per a mi com per a tu.
Vaig guardar la teva carta i vaig llegir-la i rellegir-la moltes vegades. Jo no l’havia escrit, i en canvi trobava que m’explicava tan bé, a mi!
Sí que volia veure’t i parlar de tot allò. Per molt que la carta expliqués que tot estava bé com estava i que la Teresa sentia una pau immensa. No era pas aquest moment. No volia pas esperar fins al 2004 per trobar la pau. Jo creia que se’ns estaven perdent moltes coses i que volia remuntar la nostra amistat fos com fos.
Jo et vaig cedir (sense que m’importés gens) el protagonisme de la trobada. Em semblava gairebé inoportú parlar-te de cartes del futur. Jo ja l’havia llegida, tu també i pensava que potser no t’agradava el que proposava la carta. No volia dir-te que a mi sí que m’agradava. Esperava un altre moment que et pogués sentir més meu i més receptiu.
Jo creia que havia de recuperar-te, tenia la sensació que t’estava perdent i me’n va acabar de convèncer el poc interès a parlar d’allò que no deixava de ser un misteri prou engrescador. Ni que fos una broma teva (ni que tu et pensessis que era meva) jo trobava que era prou important com per parlar-ne i dir-nos el que en pensàvem.
Però no ho vam fer. La carta del futur va quedar arraconada durant uns mesos. Ens va servir, això si, per concertar una primera trobada i per anar, de mica en mica, buscant altres ocasions per retrobar un ritme més adequat als nostres desitjos.
Tu sempre vas estar disposat, de seguida a reprendre les nostres trobades. I jo vaig creure, ben equivocadament, que tu volies reprendre la nostra amistat de sempre i no estaves pas dels canvis que anunciava la carta del futur. Però m'equivocava.
dimecres, 4 de gener del 2017
Carta del futur 3 - Caterina i Arnau - 4
18 d’octubre de 2004
Estimat Arnau:
Malgrat que ja han passat 7 mesos des d’aleshores, recordo tots i cadascun dels moments d’aquell cap de setmana, com si encara l’estigués vivint. No estic segura del tot que en el teu cas sigui també així. Penso, fins i tot, que aquestes paraules poden ser enteses com una manera de dir i no pas com el que són: una expressió exacta de la realitat. Ho recordo d’una manera exacta i també permanent, és com si sempre i en tot moment dins el meu cap poguessin conviure aquest record i una altra cosa més, la que estic fent a cada moment. Potser és una bestiesa inútil, però per demostrar-te que és realment així, em fa plaer de transcriure’t amb tants detalls com pugui la part més important d’aquells dies. No és que cregui que t’ho hagi de narrar, perquè no te’n recordes, sinó simplement, perquè, ara, “a posteriori” puguis valorar tot el que això ha significat per a mi i contrastar els teus records amb els meus, la teva manera de viure-ho amb la meva. No cal que et digui que m’agradaria molt també saber la teva versió dels fets i com et vas sentir després d’haver ajornat durant tant temps un moment com aquell.
Prepara’t, posa’t còmode, busca’t un moment tranquil, ja que comença un retall de la teva pròpia història vista a través dels meus ulls i dels meus sentiments.
I jo aprofitant que tenia temps, perquè sovint em llevo massa d’hora, vaig anar a buscar un bar obert. A aquesta hora tots eren prou tranquils.
Trobar-te, fora del context habitual i tan conegut d’una taula de bar, amb unes tassetes de cafè entre nosaltres, ja va donar-me com un salt qualitatiu: l’ambient era diferent i aquest ambient simbolitzava unes expectatives diferents i unes actituds absolutament noves tot i que en cap moment, res - ni en el fons ni en les regles del joc que regien la nostra relació - havia canviat, sinó ben al contrari, aquestes actituds i expectatives naixien del manteniment coherent de les nostres pròpies regles del joc, que se sotmetien només a nosaltres mateixos i a la nostra evolució lenta, però constant.
El paisatge ens oferia el mateix contrast que sentia dintre meu: uns penya-segats d’una pedra grisa, gairebé blanca, els quals vistos des de dalt podien ser un abisme immens, però vistos a una certa distància i a mitja alçada, tal com els veiem des d’allà, eren un decorat esplèndid en contraposició amb l’amabilitat, del nostre entorn més immediat: El prat, el bosc, la carena propera vestida de pinedes i el casalot, tan ben adaptat al seu entorn que no solament no feia nosa, sinó que acabava d’embellir-lo, com acostuma a passar amb la majoria de construccions tradicionals i antigues. El meu esperit, d’una manera semblant, havia arribat a veure, allò que li semblava un abisme, ara, amb una certa perspectiva, i sense perdre ni per un moment la seva majestuositat, com un fet impressionant i corprenedor, però sense perill: ja no podíem caure en cap abisme. L’emoció de veure’l clarament al davant, impedia la sensació de perill de quan el veia just sota dels nostres peus.
Recordes? El sol d’hivern escalfava força i malgrat que encara no era del tot primavera, l’exterior ens cridava més fort que el nostre propi i mutu desig i vam passejar, primer pels entorns, com qui explora, sense cap rumb ni cap objectiu, després vam seguir un camí pel bosc, que tot i estar ben marcat no sabíem pas on duia, i finalment vam acabar xuclant tota l’energia de la terra, ben estirats, al mig del prat, tant al mig com si ho haguéssim calculat, com si en fóssim amos i senyors i el fet d’ocupar-ne el centre signifiqués el nostre domini sobre tota la resta. No vam dir res: manteníem simplement la major superfície possible del cos en contacte amb l’herba i la terra. No va ser fins al cap de molta estona que vam començar a parlar de les nostres coses, i en el fet de parlar, com sempre, de tot allò que pensem o que ens preocupa hi vam trobar la normalitat, la normalitat dins del que era més excepcional, tenir-nos l’un a l’altre, tantes hores seguides, tan temps a la nostra sencera disposició. Vam dinar. En comptes de les tassetes de cafè, van anar passant entre nosaltres els diferents plats que ens van servir la família que portava aquesta casa de turisme rural. I tot seguia com sempre, amb tranquil·litat, sense inquietud, sense neguit, amb la confiança que tot el que teníem l’un per l’altre era bo. Després del dinar encara dubtàvem si ens cridava més l'interior de la cambra o l'exterior assolellat per aprofitar les poques hores de llum que ens ofereix la tarda d’hivern, quan vam decidir fer una darrera sortida fins al prat. No vàrem seure pas al mig, aquesta vegada, no. Ens vam arrecerar al peu d’un pedrís que separava el prat de la zona construïda. Vam seure molt junts i recolzats l’un amb l’altre, esperàvem i fruíem de les emocions del moment, intensament però sense pressa. I quan ja teníem els cors completament entendrits per la proximitat, no pas encara els cossos plens de desig... Sense necessitat de paraules, ens vam mirar, ens vam somriure, ens vam besar i vam anar-nos-en cap a la nostra habitació.
Jo no recordava res de tot allò. Gairebé me’n sentia culpable. Però No! És clar, estava tot situat en un futur no pas molt llunyà però si a mig termini. Com podia ser? Devia ser una broma teva. Però era molt improbable. Vaig continuar llegint amb un interès a la vegada escèptic i sorprès.
Vam tancar la porta, ens vam abraçar, sentint tota la mútua proximitat com abans havíem sentit l’energia de la terra i com que encara estàvem vestits fins i tot amb la roba d’abrigar, et va venir al cap no sé si el mateix pensament o les mateixes paraules que en una altra ocasió havies proposat. Només que ara, sí que era possible: “M’agradaria veure’t, m’agradaria que ens poguéssim mirar” però de seguida vas afegir "I conèixe’ns el cos també, tal com ens coneixem l’esperit”. No sé pas si eren unes paraules màgiques, però en aquest cas, van vèncer totes les meves resistències i em vaig treure l’anorac i el jersei. A sota duia encara una samarreta de màniga curta, però abans que hagués tingut temps de treure-me-la la teva mà va acaronar-me tot el braç, lentament i suaument i per sota de la màniga fins a l’espatlla. Aquesta carícia, ja coneguda, va durar una estoneta i jo la vaig sentir amb plaer fins que vaig recolzar el meu cap contra el teu pit, amb abandonament i aleshores tu mateix vas treure’m la samarreta i els sostenidors. Em vas mirar i em vas tocar delicadament els pits. Em vas dir que els tenia molt macos.
Jo volia tornar a abraçar-te, però abans t’havia de treure la teva roba. T’hi vaig ajudar, perquè a tu també et feia nosa. I tot i que ho fèiem entre tots dos, ho fèiem lentament, però després d’haver-te tret la jaqueta i la camisa, perquè tu no duies samarreta, ens vam abraçar altra vegada. Per primer cop en contacte directe del teu cos amb el meu. Va ser en aquest moment, quan la situació em semblava massa perfecta i tenia por que es pogués espatllar, que vaig sentir la necessitat que cada un de nosaltres tingués el seu espai propi i natural d’iniciativa, per tal que ni tu ni jo no dirigíssim la situació només al nostre propi ritme, sinó que el ritme fos l’acoblament perfecte de les necessitats de cadascú.
Tu, com sempre, tenies el teu propi espai, l’espai de l’apropament físic o corporal i jo, com sempre, tenia el meu, el de la comunicació amb les paraules i expressió dels sentiments i també dels pensaments. I en aquell moment vaig decidir que et deixaria fer i seguiria el teu ritme i jo només t’expressaria el meu a través de les paraules. I encara amb la meitat del cos despullat i la meitat del cos vestit, vaig començar a posar amb paraules tot allò que sentia. Vaig recordar una antiga pretensió o creença meva, segons la qual qualsevol gest que sigui una mostra d’afecte, tant si és aïllat com si està dins d’una relació sexual més completa, té un significat precís, que amb més o menys dificultat i precisió, podria convertir-se en un missatge verbal. No pensava pas embrancar-me en una relació exhaustiva de cada gest. Segurament, malgrat el meu convenciment n’era incapaç. Però sí que volia deixar constància que aquells moments estaven en relació amb allò de més profund de les nostres persones i amb un lligam més intens del que era habitual fins i tot amb les parelles convencionalment constituïdes.
Vaig dir-te en veu alta tot el que t’acabo de dir ara sobre les intencions i els dubtes de les teves mans. La teva expressió era totalment nova per a mi i m’hauria agradat que la meva també ho hagués estat per a tu. El teu somriure era meravellat, no pas pel que veia, sinó pel que vivíem junts.
Ens vam acaronar el sexe mútuament, sense insistència, fent pujar el desig, sense esgotar-lo, perquè no s’acabés. Ens vam besar tots els racons del cos, ara tu, ara jo, alternativament. De tant en tant, aturàvem tota mena d’acaronaments per tornar-nos a fondre en una abraçada immòbil i intensa.
Quan el temps, esclau absolut, en aquests moments, semblava haver mort i desaparegut del tot, em vas tornar a besar d’una manera més intensa allà on era en aquell moment el centre del món, i després vas entrar-hi tu per a convertir-te tu també en el centre del meu món. Et vaig abraçar amb força, per fora i també per dins t’abraçava ben fort com si tingués por que t’haguessis d’escapar. “T’agrada que t’estrenyi fort?” -et preguntava. I tu em deies que si, que t’agradava molt. I allargant tant com podíem el moment, primer tu i després jo, ens vam repartir, oferir i barrejar aquest plaer petit i immens, curt i etern que no hem arribat encara, ni arribarem mai a entendre del tot.
No vaig poder evitar de fer un sospir! No sabia què fer, ni què pensar. Dir-te que havia rebut aquesta carta? Em prendries per boig. Donar per segur que era una broma? Llàstima! Tu tampoc no ets tan bromista com això. T’agrada a vegades a vegades de fer-me somriure, quan escrius, això si! però d’aquí a muntar una broma d’aquesta mena, no! Vaig decidir no fer-me l’interessant, ni el setciències. Trucar-te, quedar amb tu i veure’t per ensenyar-te aquest misteri. Era la teva lletra, segur!! i tu també ho hauries de reconèixer. Finalment en comptes de trucar-te vaig decidir escriure’t al meu torn, com estic fent ara i reenviar-te la carta del futur. Així a soles tindràs un efecte més semblant al meu.
Fa set mesos i per raons que no depenen de nosaltres, no ens hem tornat a veure, potser ja ni caldria. A vegades penso que després d’aquells moments no pot haver-hi res més, que qualsevol altra cosa podria canviar el significat de tot plegat. Sé que interpreto les coses a la meva manera i tinc por d’haver-ho exagerat, potser per a tu, va ser tot diferent i jo no m’ho penso. Estic bé i la pau encara continua dintre meu -com tu- que encara que no sé ni on ets continues essent a dintre meu. Tant, gairebé, com aquell dia.
T’estimo, com sempre i més que sempre. Recorda-ho
Caterina
Així ho faig, t’escric i t’ho envio, tot pensant que és un misteri amb data de caducitat i no pas molt llunyana. Només hem d’esperar i prou. Si no aconseguim treure’n l’entrellat ara, d’aquí tres anys sabrem amb tota seguretat si això té algun significat.
M’agradaria que ens poguéssim veure. Què en penses? Esperaré que rebis la carta i et trucaré d’aquí uns quants dies. Arnau
dilluns, 2 de gener del 2017
La carta del futur 2 - Caterina i Arnau - 3
Estimada Caterina,
Com estàs? Fa temps que no ens veiem. Sempre em recordo de tu, però ara t’escric expressament per explicar-te una cosa molt estranya que m’ha passat fa uns dies. He passat un estiu difícil, estava molt sol i molt trist. Diria que he passat una depressió i malgrat que ara ja me n’he recuperat una mica, encara no he trobat el punt just de dedicar-me a les meves coses, a mi mateix, a la feina, a les feines de casa. Em costa saber on sóc i m’ha estat impossible demanar ajuda a ningú, ni a tu. No podia fer-ho, no sabia com fer-ho. He mantingut una incomunicació total que no m’ha pas anat gaire bé.
Jo no estic content de la meva situació. I el pitjor és que no sé què fer per canviar-la. A vegades em sembla que tot ho faig malament. A vegades em sembla que tothom em tracta malament. Potser tothom menys tu.
Em falta alguna cosa que no sé on buscar. Em diuen que l’he de buscar ben a prop: en les coses de cada dia. Més a prop encara: dintre meu, on sembla que si vull puc sentir, fabricar i inventar coses meravelloses.
Estic acostumat a sentir que el que no es pot tocar, no existeix. I ara sento que no tinc res que pugui tocar ben bé de debò.
El temps, a vegades se’m menja i m’aclapara, em deixa exhaust i sense forces. El temps em fa oblidar allò que és important i fa que m’ocupi sense fi ni mesura d’allò que és només pràctic i totalment intranscendent.
I va ser així amb les meves batalles amb el temps que un dia que jo sortia més aviat que mai de casa, amb la foscor encara dels matins rosegats per la nit de tardor avançada, vaig sorprendre’m de veure una carta a terra (sobretot perquè encara no podia haver passat cap carter a aquelles hores). La vaig agafar per comprovar que era per a mi.
Arnau Fabert // C/ Nou nº 100 // 08643 Molins de rei
La cal·ligrafia era sobradament coneguda i el darrere del sobre es confirmava amb lletra petita: Caterina // C/ del Pou, nº 3 // 08754 Sant Boi
El mata-segells es veia clarament amb una data “equivocada” perquè érem al 2001 i deia 20 d’octubre de 2004.
Vaig obrir la carta, tot caminant pel carrer. I la meva sorpresa va anar en augment quan vaig veure que la data que encapçalava la carta era del tot coherent amb la de fora:
dijous, 29 de desembre del 2016
La carta del futur 1 - la Caterina i l'Arnau - 2
La carta del futur va ser un conte que vaig escriure per l'Arnau. Com que ell diu que per ell va representar una fita, el posem aquí com una part important de la relació. La línia que va marcar la frontera entre una època i una altra.
Un temps abans de la carta del futur jo havia escrit un poema d’enyorament de l'Arnau.
Sempre relaciono el meu poema amb aquesta carta.
Un temps abans de la carta del futur jo havia escrit un poema d’enyorament de l'Arnau.
Sempre relaciono el meu poema amb aquesta carta.
T’enyoro.
I enyoro no només
el banc de pedra,
el fred i la
fosca,
el nus segur de
les mans,
la sinceritat
confiada
i el cor
lleuger,
sinó que enyoro
també
i potser encara
més
aquell lloc desconegut,
ignot,
volgudament
inexistent.
Que ens descobriria
els horitzons secrets
i que m’il·lumina
en la
distància.
Entre el poema i la
carta hi ha uns mesos de
diferència. Però en el
nostre temps personal i íntim,
vénen una cosa després de l’altra.
dimecres, 23 de novembre del 2016
L'Arnau i la Caterina
- He llegit el que vas escriure a la teva entrada d'ahir, em sento emocionat, il·lusionat, sorprès, tot a la vegada. Així em veus amor meu? Sóc conscient que em coneixes molt bé, però no sé si me l'acabo de creure aquest Arnau tan virtuós.
- Jo també sóc conscient que no és "tot" l'Arnau sencer. Que falten aspectes, que no hi ets tot tu. Jo explico la història des de la meva manera de viure-la.
- Jo crec que sovint he estat egoista. Que no he volgut fer mal a ningú, però que sempre he estat un aprofitat de les circumstàncies.
- D'acord, en alguns moments de la teva vida pots haver estat així. Amb mi no. Hi ha coses que sé i que en aquesta descripció no han sortit. Tens raó. Sé que hi va haver un moment, que jo vaig poder viure a través de les teves experiències i explicacions, que vas estar amb altres dones que mai no vas estimar. En aquell moment, de curta durada, si que vas aprofitar les situacions i prou.
- Sí, cal dir en defensa meva, que dues van fer el mateix que jo, hi havia doncs un acord perfecte i que només la tercera es va enamorar de mi tot i que jo no la corresponia. Ho vam deixar estar.
- El teu dolor interior, produït per retrobament tan complicat amb la Roser, afegit als teus problemes domèstics a casa van fer que tinguessis aquesta etapa d'un cert descontrol. Ja saps el que en penso, que mentre les persones no ens fem mal som lliures de fer el que vulguem i si el sexe amb aquestes dones t'era gratificant, en aquell moment, no hi ha res a dir. Sempre hauríem de mirar de no fer-nos mal, però a vegades costa tant d'evitar!
- I en la meva vida de parella hi va haver un moment important on alguna cosa es va trencar entre ella i jo i tot i que la convivència ha millorat molt amb els anys. Ha quedat de fons, una cicatriu, una mena de por.
- Això també tenia un pes important en aquella època. També hi devia jugar un paper.
Perquè després no ho has fet mai més de tenir amants d'aquesta manera més superficial, per tant jo entenc que no és la teva manera. Que va ser un deixar-te portar per les circumstàncies del moment, totes: les de casa, les de la Roser i les de les noies que se't posaven a l'abast fàcilment.
- No ho he fet més, tens raó, perquè amb tu vaig trobar un equilibri, que mai abans no havia assolit. Tinc un equilibri i una estabilitat que per a mi va ser nova i encara hi és.
- En totes les etapes de la nostra relació?
- En totes, hi ha hagut, hi són encara, uns sentiments intensos i vius. Una possibilitat d'expressar-ho tot. Un equilibri i una reciprocitat en la comunicació. Un marc segur i preciós on hi caben sentiments, paraules, abraçades,carícies, on construïm alguna cosa d'important i de durador que està permanentment en evolució.
- Estic d'acord que això ho hem assolit tots dos. Però tots dos.
- Jo crec que tu ho has fet.
- Si només fos jo, me n'hagués sortit amb qualsevol persona. No ha estat així. Me n'he sortit amb tu i només amb tu. Les meves altres experiències han estat en general bones, però no d'aquest nivell. I alguna, prou que ho saps, molt dolorosa i complicada.
- L'explicaràs, oi?
- L'explicaré.
- Jo també sóc conscient que no és "tot" l'Arnau sencer. Que falten aspectes, que no hi ets tot tu. Jo explico la història des de la meva manera de viure-la.
- Jo crec que sovint he estat egoista. Que no he volgut fer mal a ningú, però que sempre he estat un aprofitat de les circumstàncies.
- D'acord, en alguns moments de la teva vida pots haver estat així. Amb mi no. Hi ha coses que sé i que en aquesta descripció no han sortit. Tens raó. Sé que hi va haver un moment, que jo vaig poder viure a través de les teves experiències i explicacions, que vas estar amb altres dones que mai no vas estimar. En aquell moment, de curta durada, si que vas aprofitar les situacions i prou.
- Sí, cal dir en defensa meva, que dues van fer el mateix que jo, hi havia doncs un acord perfecte i que només la tercera es va enamorar de mi tot i que jo no la corresponia. Ho vam deixar estar.
- El teu dolor interior, produït per retrobament tan complicat amb la Roser, afegit als teus problemes domèstics a casa van fer que tinguessis aquesta etapa d'un cert descontrol. Ja saps el que en penso, que mentre les persones no ens fem mal som lliures de fer el que vulguem i si el sexe amb aquestes dones t'era gratificant, en aquell moment, no hi ha res a dir. Sempre hauríem de mirar de no fer-nos mal, però a vegades costa tant d'evitar!
- I en la meva vida de parella hi va haver un moment important on alguna cosa es va trencar entre ella i jo i tot i que la convivència ha millorat molt amb els anys. Ha quedat de fons, una cicatriu, una mena de por.
- Això també tenia un pes important en aquella època. També hi devia jugar un paper.
Perquè després no ho has fet mai més de tenir amants d'aquesta manera més superficial, per tant jo entenc que no és la teva manera. Que va ser un deixar-te portar per les circumstàncies del moment, totes: les de casa, les de la Roser i les de les noies que se't posaven a l'abast fàcilment.
- No ho he fet més, tens raó, perquè amb tu vaig trobar un equilibri, que mai abans no havia assolit. Tinc un equilibri i una estabilitat que per a mi va ser nova i encara hi és.
- En totes les etapes de la nostra relació?
- En totes, hi ha hagut, hi són encara, uns sentiments intensos i vius. Una possibilitat d'expressar-ho tot. Un equilibri i una reciprocitat en la comunicació. Un marc segur i preciós on hi caben sentiments, paraules, abraçades,carícies, on construïm alguna cosa d'important i de durador que està permanentment en evolució.
- Estic d'acord que això ho hem assolit tots dos. Però tots dos.
- Jo crec que tu ho has fet.
- Si només fos jo, me n'hagués sortit amb qualsevol persona. No ha estat així. Me n'he sortit amb tu i només amb tu. Les meves altres experiències han estat en general bones, però no d'aquest nivell. I alguna, prou que ho saps, molt dolorosa i complicada.
- L'explicaràs, oi?
- L'explicaré.
dijous, 17 de novembre del 2016
L'Arnau
La Caterina i l'Arnau es trobaven en una etapa plàcida i tranquil·la de la seva relació. Es trobaven, potser no tan sovint com haurien volgut, però d'una manera segura. Podia passar més o menys temps entre una trobada i l'altra, però tots dos sabien que la trobada arribaria i sobretot sabien que tots dos tenien ganes que es produís i que trobarien el moment per a fer-la realitat. Fos quan fos. Hi havia una seguretat entre ells dos, difícil de trobar.
Un dissabte, havien quedat per passar un dia tranquil, al Montseny. Pensaven fer una passejada, veure les fagedes a la tardor, dinar a Santa Fe i sobretot xerrar.
- Tinc ganes d'organitzar el meu temps de manera diferent per a poder tenir més temps per a mi mateix i que ens puguem veure més sovint.
- Perfecte, mirarem de fer-ho així doncs. Però ja saps que finalment sempre hi ha tantes coses que ens passen al davant que sempre acabem fent el que podem. No t'hi capfiquis. La voluntat que sigui així, per a mi ja és prou important.
- Sí, tens raó, però essent com és aquesta relació, per a mi, una de les veritablement importants de la vida, no la vull descuidar.
- No l'has descuidat mai, Arnau.
- M'alegro que pensis així. Tu tampoc l'has descuidat mai, Cati.
- No és cap esforç, més aviat és un impuls potent, buscar el contacte i la comunicació amb tu. Crec que aquesta relació nostra és un model.
- Un model, sí, m'ho has dit altres vegades i crec que tens raó. Per a mi és una gran riquesa, un privilegi. Llàstima que això no pugui transcendir més i no es pugui explicar. Com a model seria bonic fer-ho.
- Ja saps que sempre ho he pensat, que sempre ho he intentat, però no me n'acabo de sortir.
- Intenta-ho un cop més.
- M'ajudaràs? ni que sigui a recordar les nostres coses...
- Si tens molta més memòria tu que jo...
- És igual, tenint en compte que la memòria és molt selectiva i està molt lligada a les emocions, segur que allò que tu has retingut és diferent del que he retingut jo. L'única diferència és que allò que jo recordo ho explico i ho re-explico, és una necessitat de retenir-ho. I allò que tu recordes, potser no ho expliques tant.
- Vols que tornem a recordar les nostres coses?
- Sí, que ho vull. Vull que ens les expliquem. I que les expliquem. Les nostres i les de totes les persones que tenen històries importants i interessants per compartir.
- Ho farem doncs.
- Explicarem, totes les maneres d'estimar que coneixem. Les nostres, amb diferents persones. La de les persones que coneixem i que ens ho han explicat.
- Deixar constància d'allò que es fa invisible.
- Sí, que una altra manera d'estimar és possible.
- Sense exclusivitats i sense sentit de possessió.
- Explicarem quan tu em parlaves del teu enamorament difícil de gestionar, dolorós i complicat i jo t'escoltava mentre m'anava enamorant dia a dia de tu i això mai va interferir d'una manera negativa. Sempre ens vam entendre. Sempre et vaig entendre.
- Em feia molta falta parlar-ne i aclarir-me. M'anava bé reflexionar amb tu.
- Amb tu és fàcil seguir un fil de raonament.
- Va, Cati, posa-t'hi. Sempre ho hem dit i ho segueixo pensant: tot això s'ha d'explicar s'ha de fer visible.
- Som-hi!!!
Un dissabte, havien quedat per passar un dia tranquil, al Montseny. Pensaven fer una passejada, veure les fagedes a la tardor, dinar a Santa Fe i sobretot xerrar.
- Tinc ganes d'organitzar el meu temps de manera diferent per a poder tenir més temps per a mi mateix i que ens puguem veure més sovint.
- Perfecte, mirarem de fer-ho així doncs. Però ja saps que finalment sempre hi ha tantes coses que ens passen al davant que sempre acabem fent el que podem. No t'hi capfiquis. La voluntat que sigui així, per a mi ja és prou important.
- Sí, tens raó, però essent com és aquesta relació, per a mi, una de les veritablement importants de la vida, no la vull descuidar.
- No l'has descuidat mai, Arnau.
- M'alegro que pensis així. Tu tampoc l'has descuidat mai, Cati.
- No és cap esforç, més aviat és un impuls potent, buscar el contacte i la comunicació amb tu. Crec que aquesta relació nostra és un model.
- Un model, sí, m'ho has dit altres vegades i crec que tens raó. Per a mi és una gran riquesa, un privilegi. Llàstima que això no pugui transcendir més i no es pugui explicar. Com a model seria bonic fer-ho.
- Ja saps que sempre ho he pensat, que sempre ho he intentat, però no me n'acabo de sortir.
- Intenta-ho un cop més.
- M'ajudaràs? ni que sigui a recordar les nostres coses...
- Si tens molta més memòria tu que jo...
- És igual, tenint en compte que la memòria és molt selectiva i està molt lligada a les emocions, segur que allò que tu has retingut és diferent del que he retingut jo. L'única diferència és que allò que jo recordo ho explico i ho re-explico, és una necessitat de retenir-ho. I allò que tu recordes, potser no ho expliques tant.
- Vols que tornem a recordar les nostres coses?
- Sí, que ho vull. Vull que ens les expliquem. I que les expliquem. Les nostres i les de totes les persones que tenen històries importants i interessants per compartir.
- Ho farem doncs.
- Explicarem, totes les maneres d'estimar que coneixem. Les nostres, amb diferents persones. La de les persones que coneixem i que ens ho han explicat.
- Deixar constància d'allò que es fa invisible.
- Sí, que una altra manera d'estimar és possible.
- Sense exclusivitats i sense sentit de possessió.
- Explicarem quan tu em parlaves del teu enamorament difícil de gestionar, dolorós i complicat i jo t'escoltava mentre m'anava enamorant dia a dia de tu i això mai va interferir d'una manera negativa. Sempre ens vam entendre. Sempre et vaig entendre.
- Em feia molta falta parlar-ne i aclarir-me. M'anava bé reflexionar amb tu.
- Amb tu és fàcil seguir un fil de raonament.
- Va, Cati, posa-t'hi. Sempre ho hem dit i ho segueixo pensant: tot això s'ha d'explicar s'ha de fer visible.
- Som-hi!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)