Pàgines

divendres, 17 de març del 2017

Martí - 10

Estimat Martí, a veure si reprenc el fil ...

Com deia, va durar massa la manca de comunicació veritable, la manca de comprensió mútua. Massa. Incomprensiblement. Jo no podia entendre que dos amics de l'ànima que havíem confiat tant l'un en l'altre, no trobéssim la manera de parlar les coses.

Persistien els dos models. El meu era aclarir-ho, parlar-ho, buscar punts en comú,  entendre'ns disculpar-nos en tot el que calgués.  I jo insistia i insistia en parlar les coses. Tu no em seguies.

Per a tu era deixar enrere els mals moments i començar a inventar-ne de bons. Jo no et seguia.

Aquests bons, per a mi no podien tenir cap contingut ni cap consistència si primer no havíem tret les runes. Com pots construir un edifici nou en un solar ple de runes sense treure-les?  Jo no ho entenia. Per a tu això era molt més fàcil... runes? quines runes?

Però va passar el temps, els mesos, i els mesos  i els mesos. I amb el temps, va anar entrant dintre meu el convenciment que després de mil intents, no gens afortunats, de parlar les coses... potser ja no quedava res més per parlar, o potser que ja no calia, o potser que no servia de res o potser les tres coses a la vegada. Des del meu punt de vista, era com si haguéssim embastat mil converses i no n'haguéssim acabat mai cap.  Però tampoc era cert.  De tantes converses, alguna cosa havia anat canviant dintre nostre.

Deixant a part el contingut de les converses, tots dos, ens miràvem, ens escoltàvem els gestos i les actituds i les paraules i els tons. I l'afecte i l'amor  sempre hi eren. Sempre. I això ens feia adonar-nos que mai ni en un sol moment havien  deixat de ser-hi. "Sempre ens hem mirat i ens hem escoltat, en tots els moments", em diries, tu, Martí, i tindries raó. Mai no vam deixar de fer-ho, però la ceguesa del patiment no deixa veure gran cosa i la de la incomprensió tampoc.  Però imperceptiblement, lentament, ens vam començar a veure de nou. Em commovia la teva paciència en escoltar-me un cop més, en aquelles coses que ja no tenies ganes d'escoltar i que no tenies ni idea de com contestar o com resoldre-les.  A tu et sorprenia i també t'entendria i t'emocionava la meva insistència en buscar solucions, en ser-hi sempre. En intentar entendre't malgrat tot. En saber entrar en tu per entendre't sense fer-me mal.

Algun cop t'he preguntat com t'ho vas fer per canviar el xip... potser tu no has tingut la sensació de canviar de xip. Jo sí i sí que ho sé com ho vaig fer.

Jo crec que el miracle el produeix el fet de desplaçar-se de la comoditat del propi lloc i intentar entendre el lloc de l'altre. El miracle és entendre, entendre, entendre. Deixar de jutjar les paraules tal com són literalment. Deixar de fer atenció en les coses exactes que es diuen amb més o menys poca traça i entendre actituds i sentiments. Mirar endins, directament a dins.  Com quan mirem un mirall, o fins i tot una finestra, no mirem el vidre, mires allò que hi ha més enllà. I amb moltes dificultats, al començament i molta facilitat més endavant, vaig començar a mirar-te endins. A sentir-te endins. A entendre que aquelles actituds teves que tu intentaves justificar amb un "Potser sóc egoista, però necessitava apartar-me"  "Potser sóc egoista, però..."  No eren cap mostra d'egoisme, sinó que eren resultat d'un model, d'un punt de vista que no podia ser un altre perquè era el teu. Que tu, exactament igual que jo vas fer el que podies  fer. Vas prendre aquelles decisions perquè no sabies ni podies prendre'n unes altres. Com jo. No vaig fer el que vaig fer, ni vaig dir el que vaig dir ni em vaig sentir com em vaig sentir per haver-ho triat. No. Va ser perquè no vaig saber ni poder fer cap altra cosa. Com tu.  Potser semblarà poc important o anecdòtic dit així.  Però això em va acostar a tu, em va donar llum i això em va salvar del meu forat.

Tu mantenies sempre la calma, amb les teves formes impecables i a mi em semblava que aquesta calma indicava unes opcions ben preses i ben escollides. Fins i tot amb fredor. Però no. La teva placidesa tan treballada, és com és perquè la vols i la conrees, però té, com tot a la vida, uns peatges, que fan que en situacions difícils tampoc no puguis triar. Les teves opcions són les teves preses d'avançada i no podies triar. Tant o tan poc com jo.

I et vaig saber veure a dins de tot, amb les teves recances, poc confessades. Intentant mantenir allò que tu volies a la teva manera, no a la meva.  No feia jo el mateix?

Entendre les pors.  Moltes pors Martí. Teves i meves.

Entendre que som tan poca cosa, tots plegats i tu i jo també.

Jo m'havia imaginat la solució com un esclat. Un dia, una conversa, un nus desfet, una comprensió explicitada...  un projecte, un camí a fer, era el meu model. No ha estat així, de cap manera.

La comprensió, l'arribada a la llum, des del clot, ha estat plena d'anades i vingudes. Quan creia que ja ho havia entès i que ja ho havia resolt, el meu cap s'encallava de nou en alguna nova conversa o en una trobada que em deixava com amb l'ànim enfonsat en un no-lloc.  On sóc? Torno a la casella de sortida? I calia fer la feina de nou. Em perdia un cop i un altre. Ara, ja fa molt que no em perdo. No tinc cap intenció de perdre'm més, si és que em queda algun poder de decisió sobre això.

L'altra cara de la moneda va ser la renúncia. Però també em va donar llum. Renunciar al meu somni. Renunciar a aquesta relació que ja no era possible com jo la veia. I recollir tot allò que encara fos possible.

I, Martí, estimat, tens raó quan dius que jo crec que no trobem la bona solució per a nosaltres. Ho crec de veritat. L'alliberament és no buscar-la. I també buscar una distància adequada. No deixar-me engrescar per cap proximitat que em torni a fer creure que allò és possible.

Estimar-te, com ara,  en les cartes, saber l'un de l'altre, les paraules d'amor i algun dia, molt de tant en tant veure'ns, el temps és avar amb nosaltres, però ara potser sigui millor així.

M'agrada com m'escrius, em fan feliç les coses que em dius i crec que ens anem sentint cada cop més a prop l'un de l'altre. Com ens agrada sentir-nos.