tag:blogger.com,1999:blog-39626207182742171792024-03-13T23:04:23.188-07:00Abans de marxarAquest blog explica les experiències d'un col·lectiu de persones que han volgut practicar i viure l'amor de manera compartida. El poliamor.
Des del punt de vista d'una dona, perquè és ella la que té necessitat d'explicar-ho i de deixar-ne testimoni.
Caterina, ha arribat a l'últim tram de la seva vida. Una vida que ha viscut i compartit intensament. I ens ho explica.
El poliamor no és millor ni pitjor que la monogàmia.
Ni més fàcil ni més difícil.
Simplement diferent i intens.caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.comBlogger31125tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-48186880016171346032017-11-14T04:38:00.002-08:002017-11-14T04:38:19.201-08:00El silenci<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b><i>"És més fàcil callar, - responc. No és res nou, el</i></b></span></div>
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b><i>silenci sempre ha estat per a mi la sortida fàcil"</i></b></span></div>
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b><i><br /></i></b></span></div>
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i>Cristina Casas</i></span><br />
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i><br /></i></span>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i>Parlava, avui, amb l'Arnau que potser és contradictòria aquesta necessitat de silenci i el fet de posar-me a escriure aquí, de nou.</i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i>Però pensant-ho bé, en tot els meus silencis, llargs silencis i fàcils silencis, sempre hi ha hagut, d'una manera o altra l'escriptura. Potser és a través d'aquesta escriptura que m'ajuda a dialogar amb mi mateixa, a entendre i a conèixer més aquesta vida, que decideixo que ja no cal parlar tant. Em parlo, em penso, m'accepto i accepto. </i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i>I una cosa més: començo a no veure clar el meu projecte de vida de lluitar per unes relacions millors. Aquest és el canvi. Cadascuna de les meves relacions d'amistat i d'amor, ha arribat on ha arribat i ara no és temps, ja de mirar futurs llunyans ni de projectes a llarg termini. Hem arribat on hem arribat i prou. Deu ser per això que sento aquest buit, deu ser per això que no sé què fer de la meva vida.</i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i>I no ho dic a ningú, només a mi mateixa. Encara que aquest lloc té un parell de canals de sortida. No, no ho dic a ningú. </i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i>Aquest buit que s'ha d'omplir amb l'exemple d'aquella nena. Aquella nena que vaig ser, a part del silenci, de la placidesa, com a nena que era, tenia una altra característica: Es podia desentendre de la majoria de les coses, perquè no depenien d'ella. Eren els grans, els pares, que tenien totes les decisions i ella només havia de fer que acceptar-les.</i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i>M'ha costat molt entendre que hi ha un moment que has de deixar de lluitar pel que vols. Però al final em faré petita, em quedaré en un silenci tranquil i les coses seran com siguin, sense gaires esforços.</i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i>Abans de marxar, només m'importa l'esperit, abans de marxar només m'importa la pau interior. Abans de marxar, em sentiré prou acompanyada pels que vulguin ser-hi.</i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: georgia, times new roman, serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<br /></div>
</div>
<div style="text-align: right;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: left;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: right;">
<br /></div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-79062778521189500172017-11-13T08:10:00.001-08:002017-11-14T04:16:37.348-08:00Sobre la vida<div style="text-align: right;">
<b><i><span style="font-size: large;">"No sé què fer-ne, de la vida. És això?"</span></i></b></div>
<div style="text-align: right;">
<i>Cristina Casas i Mata</i></div>
<div style="text-align: right;">
<i><br /></i></div>
<div style="text-align: left;">
<i><br /></i></div>
<div style="text-align: left;">
<i>Sí, deu ser això, ara mateix, no sé què fer-ne de la vida, és ben bé això. A vegades penso que me'n sobra de vida, penso que per què en voldria més encara? Ja en tinc molta, ja la tinc tota...</i></div>
<div style="text-align: left;">
<i><br /></i></div>
<div style="text-align: left;">
<i>Confesso que no tinc records molt precisos de la meva infantesa, els tinc globals, generals, emocionals, a grans trets. Sí que recordo que era una nena tranquil·la i feliç. Amb una felicitat interior, no pas exterior, perquè van passar moltes coses i algunes bastant difícils. Em sentia estimada, i potser això ja era prou. </i><br />
<i><br /></i>
<i>Ara que en aquest país patim pels empresonats i per les seves famílies, com si fossin les nostres, no he pogut evitar de recordar com se sentia aquella nena, de 6 anys, amb el pare empresonat pel franquisme i més tard, amb el pare a l'exili, anant-lo a veure només per les vacances d'escola. I recordo només sentir-me cuidada. I també recordo la placidesa, que sabien transmetre, encara que qui sap si ells (els adults) la sentien, com una seguretat interior que tot es resoldria. Les cartes del pare, sempre amb trossets dedicats a cadascú de nosaltres. Les cartes del pare, que corregien a vegades el català escrit, gens sabut, ni estudiat de les nostres cartes cap a ell. Com deia fa pocs dies en Toni Comin, aquesta mena de presons i d'injustícies per uns ideals, són un patrimoni, un llegat. Així ho sento. </i><br />
<i><br /></i>
<i>Van ser aproximadament entre 2 i 3 anys complicats, és poc i és molt a la vegada. A 6, 7 i 8 anys és una eternitat. I malgrat tot els recordo tranquils i plàcids. I també callats, interioritzats, poc expressats. Qui sap si és que tot ha d'anar junt... el silenci i la placidesa. O hi són tots dos o no n'hi ha cap.</i><br />
<i><br /></i>
<i>Des d'aleshores, he fet moltes coses. Podria dir que habitualment sí que he sabut què fer de la meva vida, però ara és com si ja ho hagués fet tot. </i><br />
<i><br /></i>
<i>I, la realitat és que les coses que he fet m'han sortit bé. </i><br />
<i><br /></i>
<i>He tingut, com tothom molts projectes a la vida, la majoria d'ells són els més habituals: feina, parella, família, fills, relacions personals, relacions socials, aficions... </i><i>Però hi ha hagut un projecte que he intentat tirar endavant, que és diferent a tots aquests. Ha estat investigar i experimentar les relacions personals d'una manera una mica diferent de l'habitual.</i><br />
<i><br /></i>
<i>Jo partia, com deia abans, d'una posició silenciosa, discreta, sense cap protagonisme i un bon dia em va semblar que havia d'aprendre a parlar, a explicar-me i em vaig adonar que en la majoria de situacions socials i familiars, això no és possible. No és possible, al menys com jo ho hagués volgut, amb la màxima sinceritat i amb la màxima reflexió. Tenia la sensació que tot era una mena de partit pres d'avançada. No calia dir res que no fos sabut ni esperat, perquè tot es desequilibrava si ho feia. </i><br />
<i>M'ha costat molt aprendre a parlar, m'ha costat molt trobar els mots en llibertat que l'Arnau em va permetre que sortissin un bon dia, sense posar-hi cap barrera ni cap aturador, ni cap mur, ni cap por.</i><br />
<i><br /></i>
<i>Han passat els anys i encara no he après a parlar amb els mots en llibertat a gaires llocs més. Llocs privilegiats i irrepetibles. I ara, quan em caldria encara aprendre i aprendre, sento una necessitat interior de recoure'm de nou.</i><br />
<i><br /></i>
<i>No sé què fer-ne de la vida. I la resposta és no fer-ne res. Ser, endins, una illa en un mar canviant. Si el mar està en calma, l'illa viurà feliç i si el mar està enrabiat, l'illa, estarà allà, esperant que passi la tempesta.</i></div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-30003166991507427832017-04-03T04:36:00.001-07:002017-11-13T04:20:11.977-08:00Martí - 11Estimada Caterina,<br />
<br />
Sí que has trobat les paraules, estimada. Les has trobat i les llegeixo i sempre m'agrada llegir-les. Els pensaments només els podem compartir a través de les paraules. I me n'alegro de poder fer-ho.<br />
<br />
Tenim una manera molt diferent de fer endreça interior. La meva, tens raó, és molt individualista, jo creia que jo sol podia tirar endavant. No vaig comptar en cap moment que això provocaria tants problemes.<br />
<br />
Per a mi endreçar, és calmar la ment, calmar les emocions. No és resoldre, no és lluitar. És sobretot calmar i retrobar la placidesa. Si era bo per a mi, aquest allunyament, aquest posar distància, aquest calmar les emocions, creia equivocadament que també seria bo per a tu. En canvi per a tu va ser un desastre. Jo no sabia sortir del meu un més un. Érem un més un que havíem trobat una manera d'estar junts que tots dos volíem i que desitjàvem. Jo no sabia veure què anava malament, exactament i no entenia gaire què volies de mi. <br />
<br />
Mentrestant per a tu, feia dies que ja érem dos i tu volies compartir reflexions, decisions i fins i tot endreces.<br />
<br />
Per altra part, aquesta teva manera de ser-hi, sempre, m'entendria profundament i em produïa una immensa necessitat d'abraçar-te.<br />
<br />
La meva abraçada, un cop i un altre, per a mi ja ho deia tot. Per a tu no, l'abraçada hi era, i tots dos la sentíem intensa i plena de sentiment i emoció, però per a tu no resolia les coses. Per a mi sí.<br />
<br />
Recordo que un dia després d'haver-nos abraçat i d'haver-nos fet petons, em vas dir, quan caminàvem pel carrer "Ara ja hem fet les paus, deixa de matxacar-me si et plau". Em vaig quedar molt sorprès, perquè no tenia ni idea a què et referies. Devia posar una cara de badoc increïble, amb el meu "jooooo?" Mai no havia tingut la intenció de fer-te sentir malament. I fins i tot quan m'ho explicaves, no ho acabava d'entendre. Jo només gestionava les coses a la meva manera, traient importància als problemes, mirant en positiu, no buscant compromisos excessius que jo no pogués complir. I tu pensaves que fugia d'estudi i que no escoltava les teves raons i que et tractava com una nena petita, em deies.<br />
<br />
I quan llegeixo a la teva carta que el miracle és entendre i entendre i entendre i mirar-nos directament endins, m'adono que tens raó, però jo penso que el miracle ets tu. I jo participo afortunadament d'aquest miracle.<br />
<br />
I també crec que sempre podem triar. I que tu ho sabies i que volies i vols acompanyar-me en aquest poder triar.<br />
<br />
Gràcies per ser-hi, sempre. T'estimo molt<br />
<br />
Martícaterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-4733318921347446672017-03-27T04:42:00.000-07:002017-03-27T04:42:04.088-07:00Reflexions sobre el desigFa dies que hi dono voltes. Crec que el desig sempre se m'escapa de qualsevol reflexió o raonament. A vegades estic temptada de dir que simplement hi és o no hi és, sense cap explicació. Hi és o no hi és i no podem fer-hi res. Cal acceptar les coses com són. Però m'hi resisteixo. Jo sempre havia trobat unes condicions, que per a mi eren favorables, que en mi sempre provocaven el desig: enamorament i relació profunda, confidències i confiança. Acolliment.<br />
<br />
Ara que em sembla haver-lo perdut, fins i tot en situacions on abans hi era i ben potent i intens, tinc la impressió que no hi ha manera de retrobar-lo. Però, per què no s'hauria de poder retrobar malgrat que sigui una cosa que en principi hauria de sorgir espontàniament?<br />
<br />
El veig i el sento en vosaltres, estimats, com si pogués sortir del no res, d'un sol contacte, d'una mà, d'un gest.<br />
<br />
Per a mi mai no ha estat així. El meu desig sempre ha sorgit de l'enamorament. Per aquest ordre, o sigui a l'inrevés del que he vist a vegades en vosaltres. Per a vosaltres, els homes que he conegut, del desig, primer, en surt l'enamorament, després. Això si és que surt. Jo crec que ho viviu així. O ho comuniqueu així. També a vegades em feu pensar que la realitat és que ignoreu l'enamorament fins que no es torna desig. Però tampoc ho sé segur.<br />
<br />
Per part meva prou que ho tinc comprovat. L'enamorament jo el sento de seguida que apareix, el detecto i el reconec. Més tard, si hi ha una correspondència en el sentiment, pot sortir el desig. Crec que mai no he desitjat ningú que no m'hagi desitjat a mi. És una situació que si bé no és impossible, jo en mi, no la veig, ni la contemplo.<br />
<br />
És inevitable que quan l'enamorament baixa d'intensitat, el desig també es perdi? Jo crec que no, que no ho hauria de ser. Hi ha d'haver alguna altra cosa que pugui mantenir el desig. Pot ser la mateixa felicitat. El fet de sentir-me contenta i exultant ha mantingut el desig moltes vegades, malgrat el final dels enamoraments.<br />
<br />
Sempre havia cregut que la bona relació, la confiança, les converses, les complicitats, podien mantenir el desig. Ara m'adono que tampoc ha estat suficient. Amb l'Arnau tenim molta comunicació i tanta complicitat com pugui ser i en canvi, a mi el desig se m'ha escapat. Segueixo pensant que mentre que ens sentim còmodes l'un amb l'altre, res no està perdut.<br />
<br />
La tendresa quotidiana a vegades ajuda. Amb l'Aureli ens sentim a prop. Jo no sento molt de desig, però sí que hi ha tendresa i contacte físic, molt. Moltes carícies, moltes abraçades. I de tant en tant sorgeix alguna cosa més. Suposo que l'edat també hi deu jugar algun paper en la poca freqüència.<br />
<br />
Hi ha un misteri en les persones, que porta a voler saber, a voler entrar, a voler comunicar del tot. Mentre aquest misteri es manté ... es manté el desig? Quan ja ens coneixem molt, quan ens pensem que ho sabem tot... se'ns escapa? No ho sabria dir.<br />
<br />
Potser el final del nostre invent podria ser aquest, com recuperar aquest desig que se'ns escapa, a vegades? O he de dir que se m'escapa, perquè només és cosa meva?<br />
<br />
I segueixo pensant en la sensació d'acolliment, com una cosa molt important. Fins i tot pel desig.<br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-72923573022442907812017-03-22T03:56:00.001-07:002017-03-22T04:14:32.805-07:00 L'Arnau i la Caterina - 11- M'agradaria molt que tot anés bé... entre tu i en Martí. Somio? Les vostres cartes m'agraden i trobo que ho expliquen tot i ho transmeten amb una serenitat tranquil·litzadora.<br />
- Crec que no somies, o que els teus somnis no són en va. Les cartes són autèntiques i són ben bé tal com em sento. Hi ha una acceptació de les coses com són. Te'n recordes la meva frase "Les coses són com són i les persones també". Fa tants anys que la dic i encara potser a vegades se m'oblida.<br />
- Cal tenir-la present, sempre. La majoria de disgusts que tenim a la vida, són a causa de les expectatives no acomplertes.<br />
- Tens tota la raó. Però ja em coneixes, quan tu em deies que no m'acabaves d'entendre, però que volies seguir endavant, escoltant i acostant-te a les meves històries i les meves maneres de veure les coses, jo potser no tenia grans expectatives, però d'alguna manera sí. L'expectativa de fer camí junts, de descobrir junts, d'aprendre junts. I la implicació personal per aconseguir-ho. No sempre tu i jo hem complert les nostres expectatives mútues, oi?<br />
- Potser no, però més sovint sí... o tu no ho veus així?<br />
- La nostra història ha tingut tantes etapes i tan diferenciades que em semblen gairebé històries diferents. Primer vam ser amics convencionals, de parelles d'amics, que surten, parlen, es troben. Tampoc molt sovint, però si que manteníem una relació regular i continuada.<br />
- Que lluny que em sembla tot allò!!!<br />
- Ho és de lluny. Molt lluny. Deu fer ben bé 40 anys d'això, d'aquesta etapa convencional. Després hi va haver una altra etapa, amb un petit canvi: vam seguir essent amics convencionals, però amb un apropament per part meva a vosaltres dos, a tu i a la Lea, la teva dona. Vaig començar a venir sovint a casa vostra i xerràvem tots tres i algun cop també anàvem a donar un volt, a caminar. Jo m'hi trobava bé. D'aquesta època jo guardo records bonics i ja una mica romàntics. Eh?Que em semblaven una bestiesa, en aquell moment, però era capaç de gaudir-los i de somriure dies i dies pensant-hi. Un dia, per sortir a caminar em vas deixar un jersei teu. Encara estava molt lluny la nostra proximitat física, ni se m'hagués passat mai pel cap, però la realitat va ser que vaig gaudir del teu jersei i de la teva olor com si fossis tu que m'acaronés la pell. Crec que t'ho vaig dir i tot, o no ho sé, potser era més tard quan t'ho vaig dir.<br />
- Crec que m'ho vas dir en un altre moment, però no molt més tard... me'n recordo, i tant!<br />
- I un dia, com qui no vol la cosa, em vaig empescar la manera d'inaugurar la nostra tercera etapa, dient-li a la Lea, que m'agradaria parlar amb tu, sols. Em va dir que sí que cap problema. Un dia ens va deixar sols i vam parlar. I vam entrar de cop, en una sola conversa, en aquesta amistat íntima, de confiança total i recíproca.<br />
- Jo estava en la època convulsa de la Roser, i em va anar molt bé tenir algú amb qui poder parlar de tot allò. En tu vaig trobar companyia, comprensió, reflexió i suport.<br />
- Érem amics i jo me'n sentia satisfeta. Sí, mica en mica m'anava enamorant de tu i encara que tu estaves més per la Roser que no pas per mi, crec que el meu paper d'amiga em compensava molt de qualsevol frustració. Seria mentida dir que no em trasbalsaven algunes coses o fer creure que no hi vaig patir gens, però sabia que hi volia ser. D'aquella manera? Doncs sí, d'aquella... ja m'anava bé, fèiem camí cap a un invent que no sabíem com havia de ser, però que tots dos teníem ganes de provar.<br />
- I vam ser amics, durant molts anys, ens tocàvem amb confiança, la mà el braç i aquesta confiança es va anar tornant cada cop més intensa, més plena de contingut, més plena de desig... però ens manteníem en l'àmbit de l'amistat.<br />
- Jo volia tenir el meu lloc molt clar. Tu tenies una vida amorosa dispersa i complicada i jo no volia formar-ne part. No pas d'aquella manera. Primer ens havíem d'aclarir.<br />
- I vam acabar per aclarir-nos molt bé!<br />
- I després de ben bé una dotzena d'anys... vaig escriure la famosa "Carta del futur"caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-20046134648171226232017-03-17T14:58:00.001-07:002017-03-24T10:58:58.907-07:00Martí - 10Estimat Martí, a veure si reprenc el fil ...<br />
<br />
Com deia, va durar massa la manca de comunicació veritable, la manca de comprensió mútua. Massa. Incomprensiblement. Jo no podia entendre que dos amics de l'ànima que havíem confiat tant l'un en l'altre, no trobéssim la manera de parlar les coses.<br />
<br />
Persistien els dos models. El meu era aclarir-ho, parlar-ho, buscar punts en comú, entendre'ns disculpar-nos en tot el que calgués. I jo insistia i insistia en parlar les coses. Tu no em seguies.<br />
<br />
Per a tu era deixar enrere els mals moments i començar a inventar-ne de bons. Jo no et seguia.<br />
<br />
Aquests bons, per a mi no podien tenir cap contingut ni cap consistència si primer no havíem tret les runes. Com pots construir un edifici nou en un solar ple de runes sense treure-les? Jo no ho entenia. Per a tu això era molt més fàcil... runes? quines runes?<br />
<br />
Però va passar el temps, els mesos, i els mesos i els mesos. I amb el temps, va anar entrant dintre meu el convenciment que després de mil intents, no gens afortunats, de parlar les coses... potser ja no quedava res més per parlar, o potser que ja no calia, o potser que no servia de res o potser les tres coses a la vegada. Des del meu punt de vista, era com si haguéssim embastat mil converses i no n'haguéssim acabat mai cap. Però tampoc era cert. De tantes converses, alguna cosa havia anat canviant dintre nostre.<br />
<br />
Deixant a part el contingut de les converses, tots dos, ens miràvem, ens escoltàvem els gestos i les actituds i les paraules i els tons. I l'afecte i l'amor sempre hi eren. Sempre. I això ens feia adonar-nos que mai ni en un sol moment havien deixat de ser-hi. "Sempre ens hem mirat i ens hem escoltat, en tots els moments", em diries, tu, Martí, i tindries raó. Mai no vam deixar de fer-ho, però la ceguesa del patiment no deixa veure gran cosa i la de la incomprensió tampoc. Però imperceptiblement, lentament, ens vam començar a veure de nou. Em commovia la teva paciència en escoltar-me un cop més, en aquelles coses que ja no tenies ganes d'escoltar i que no tenies ni idea de com contestar o com resoldre-les. A tu et sorprenia i també t'entendria i t'emocionava la meva insistència en buscar solucions, en ser-hi sempre. En intentar entendre't malgrat tot. En saber entrar en tu per entendre't sense fer-me mal.<br />
<br />
Algun cop t'he preguntat com t'ho vas fer per canviar el xip... potser tu no has tingut la sensació de canviar de xip. Jo sí i sí que ho sé com ho vaig fer.<br />
<br />
Jo crec que el miracle el produeix el fet de desplaçar-se de la comoditat del propi lloc i intentar entendre el lloc de l'altre. El miracle és entendre, entendre, entendre. Deixar de jutjar les paraules tal com són literalment. Deixar de fer atenció en les coses exactes que es diuen amb més o menys poca traça i entendre actituds i sentiments. Mirar endins, directament a dins. Com quan mirem un mirall, o fins i tot una finestra, no mirem el vidre, mires allò que hi ha més enllà. I amb moltes dificultats, al començament i molta facilitat més endavant, vaig començar a mirar-te endins. A sentir-te endins. A entendre que aquelles actituds teves que tu intentaves justificar amb un "Potser sóc egoista, però necessitava apartar-me" "Potser sóc egoista, però..." No eren cap mostra d'egoisme, sinó que eren resultat d'un model, d'un punt de vista que no podia ser un altre perquè era el teu. Que tu, exactament igual que jo vas fer el que podies fer. Vas prendre aquelles decisions perquè no sabies ni podies prendre'n unes altres. Com jo. No vaig fer el que vaig fer, ni vaig dir el que vaig dir ni em vaig sentir com em vaig sentir per haver-ho triat. No. Va ser perquè no vaig saber ni poder fer cap altra cosa. Com tu. Potser semblarà poc important o anecdòtic dit així. Però això em va acostar a tu, em va donar llum i això em va salvar del meu forat.<br />
<br />
Tu mantenies sempre la calma, amb les teves formes impecables i a mi em semblava que aquesta calma indicava unes opcions ben preses i ben escollides. Fins i tot amb fredor. Però no. La teva placidesa tan treballada, és com és perquè la vols i la conrees, però té, com tot a la vida, uns peatges, que fan que en situacions difícils tampoc no puguis triar. Les teves opcions són les teves preses d'avançada i no podies triar. Tant o tan poc com jo.<br />
<br />
I et vaig saber veure a dins de tot, amb les teves recances, poc confessades. Intentant mantenir allò que tu volies a la teva manera, no a la meva. No feia jo el mateix?<br />
<br />
Entendre les pors. Moltes pors Martí. Teves i meves.<br />
<br />
Entendre que som tan poca cosa, tots plegats i tu i jo també.<br />
<br />
Jo m'havia imaginat la solució com un esclat. Un dia, una conversa, un nus desfet, una comprensió explicitada... un projecte, un camí a fer, era el meu model. No ha estat així, de cap manera.<br />
<br />
La comprensió, l'arribada a la llum, des del clot, ha estat plena d'anades i vingudes. Quan creia que ja ho havia entès i que ja ho havia resolt, el meu cap s'encallava de nou en alguna nova conversa o en una trobada que em deixava com amb l'ànim enfonsat en un no-lloc. On sóc? Torno a la casella de sortida? I calia fer la feina de nou. Em perdia un cop i un altre. Ara, ja fa molt que no em perdo. No tinc cap intenció de perdre'm més, si és que em queda algun poder de decisió sobre això.<br />
<br />
L'altra cara de la moneda va ser la renúncia. Però també em va donar llum. Renunciar al meu somni. Renunciar a aquesta relació que ja no era possible com jo la veia. I recollir tot allò que encara fos possible.<br />
<br />
I, Martí, estimat, tens raó quan dius que jo crec que no trobem la bona solució per a nosaltres. Ho crec de veritat. L'alliberament és no buscar-la. I també buscar una distància adequada. No deixar-me engrescar per cap proximitat que em torni a fer creure que allò és possible.<br />
<br />
Estimar-te, com ara, en les cartes, saber l'un de l'altre, les paraules d'amor i algun dia, molt de tant en tant veure'ns, el temps és avar amb nosaltres, però ara potser sigui millor així. <br />
<br />
M'agrada com m'escrius, em fan feliç les coses que em dius i crec que ens anem sentint cada cop més a prop l'un de l'altre. Com ens agrada sentir-nos.caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-75861618972832361152017-03-10T01:44:00.000-08:002017-03-10T09:48:14.266-08:00Martí - 9<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Estimada Caterina,</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Com sempre et llegeixo amb molt d'interès i com sempre em sorprens, un cop més. No esperaré la teva explicació de la remuntada per contestar-te. He llegit la teva carta unes quantes vegades i crec que m'ha ajudat a entendre les coses que aleshores no entenia. </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Llegit ara, així, tal com ho dius, em sap molt de greu tot com va anar i et demanaria perdó mil vegades i una més encara. No volia pas que passés això i no sabia com evitar-ho i tampoc jo no era capaç d'explicar bé, tot el que pensava i sentia.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">M'adono d'alguns mals entesos i sé que ara m'entens si t'ho dic. Només un petit exemple. Quan et deia que aquell que teníem era el millor lloc, sobretot perquè no en teníem d'altre, ho deia amb la il·lusió i la bona fe de com ho vivia jo. Com una cosa molt positiva, com un refugi, com un secret, com aquell lloc on ens trobàvem tant a prop l'un de l'altre. I tu ho veies com una renúncia, com una passivitat o un conformisme de part meva, que no dic pas que no hi sigui també. Però allò que sentia més potent a dintre meu, era la il·lusió del nostre refugi. També em costava renunciar-hi, perquè no tenia cap recanvi, crec que ja ho saps.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">A mi em feia tan de mal el teu mal, la teva tristesa, que vaig haver d'allunyar-me. No sabia cap altra manera de fer les coses. Ara ho veig diferent. Ara, quan em dius algunes coses que encara no et fan sentir bé, t'entenc i no m'ofusco de la mateixa manera. Em sap greu, és clar, però puc gestionar-ho des de la proximitat, encara que segons tu dius, no acabem de trobar cap bona solució per a nosaltres. Per a mi, ja em coneixes, qualsevol solució és bona. Si puc tenir-te del tot, de cos i ànima, millor que millor. Si no pot ser així, et tindré de la manera que sigui possible. Potser et manllevaré la teva frase, de quan em vas dir que estaves enamorada de mi deu fer al menys 10 anys "T'estimaré de la manera que sigui possible estimar-te" amb enamorament o sense, doncs amb sexe o sense. Tot i que allò que he tingut amb tu, ara mateix no ho tinc enlloc més. Tot i que hi penso sovint i revisc cada dia els nostres moments. Tot i que m'agradaria conservar-ho. T'estimaré igualment si no ho puc tenir.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Em dius que moltes vegades vas dubtar que ens tornéssim a veure. Crec que no t'ho he dit mai, però jo també. Quan sentia aquella tristesa immensa que em comunicaves, veia que no podia, creia que no podria tornar mai. Però a partir d'un cert moment t'escrivia intentant explicar-me. Ho feia, em costava, esborrava, reescrivia... Volia ser clar i sincer i després quan ho havia enviat, pensava: "ai, ai, ai, ara sí que m'engega a fregir espàrrecs definitivament" I aleshores, rebia una resposta teva més tendra que mai. I això em donava forces per seguir.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">I estic content d'haver-ho aconseguit. Simple com sóc, cada cop que et veia bé, tranquil·la i afectuosa, em pensava que ja estava, que tot estava guanyat. Tu em retornaves a lloc cada cop... "encara no som allà on anem" em deies de maneres diferents. Ara no m'ho dius, estimada i ara mateix, lluny de pensar que ja som allà on volem ser, crec que som en el camí que volem ser i que ens hem de deixar fluir per trobar un equilibri que ens faci estar bé a tots dos. Finalment això és el que compta. Em fa sentir molta pau llegir-te com m'escrius ara. Diguis el que diguis, perquè tu ho dius diferent i jo també ho rebo diferent. M'agradaria que poguéssim compartir aquesta pau i aquesta alegria de tenir-nos.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">T'estimo molt</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Martí</span><br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-34763885396380297032017-03-08T01:07:00.000-08:002017-03-10T09:51:39.902-08:00L'Arnau i la Caterina - 10<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Ha estat molt clarificadora la manera que has explicat el teu problema amb en Martí.- diu l'Arnau.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- M'alegro que t'ho sembli, ara falta veure què li sembla a ell i com respon a aquesta carta.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Potser hauries d'acabar d'explicar-ho tot, la remuntada, com tu l'anomenes, per facilitar-li la seva resposta.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Bé ja tenia el meu ordre pensat d'abans, podria ser que tinguis raó, Arnau, ja saps que confio en la teva intuïció. Però tot arribarà. No sé si l'ordre es molt important, però canvia una mica l'esquema mental que tinc. A mi m'agrada que reflexionem junts, tu i jo, també. Perquè tu has estat la persona que ha estat més al peu del canó.I vull que hi siguis present i implicat, com hi has estat.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Sí, al peu del canó sí, però fent un paper ben galdós.No sabia com ajudar-te ni què fer.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Doncs per no saber-ho ho vas fer molt bé. El secret era ser-hi, bàsicament. Estaves una mica espantat també. Ho notava. Espantat de veure una Caterina que mai no havies conegut abans. Espantat de tant de desconsol.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- No sé si espantat és la paraula, potser preocupat, molt preocupat, per tu, evidentment.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Saps? recordo el primer cop que et vaig trucar per parlar-te d'això i com que jo no podia evitar de plorar, em vas preguntar si no era millor que ens truquéssim en un altre moment, que no estigues tan afectada. Et vaig dir que no. En primer lloc necessitava el teu suport immediat i en segon lloc si hagués hagut d'esperar a no estar tan afectada, crec que no ens haguéssim parlat en molt de temps.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Bé, jo no podia pas imaginar, en aquell moment, la intensitat de tot plegat.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- No, evidentment que no, com podies saber-ho? Si encara no t'havia explicat res, ni havia passat res més que la primera decisió d'en Martí. Tampoc estaves acostumat a topar-te amb la meva fragilitat d'aquesta manera tan directa. </span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Jo crec que ho vas fer tot molt bé. Ser-hi i intentar que jo entengués alguna cosa de les decisions d'en Martí, i en aquell moment em costava molt d'entendre. Tot. Em va fer molt de bé, per molt que em costés temps i temps, la teva paciència en explicar-lo un cop i un altre.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Me n'alegro, però és com si no m'ho acabés de creure, jo em sentia tan incapaç d'ajudar-te! Per això he llegit aquesta teva carta al Martí amb molt d'interès, un munt de vegades i crec que m'ha ajudat molt a entendre-ho tot plegat, fins i tot a mi, que ho he seguit de ben a prop i dia a dia. Ja et deia que tenia ganes que escriguessis aquesta entrada i m'ha agradat el resultat. Molt.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Saps? quan vas dir, fa uns dies, que ja tenies ganes de llegir aquesta entrada que parlaria d'això... tot i que no te'n vaig dir res, vaig pensar: una entrada? al menys en necessitaré 25, jo! Però no, m'he quedat sorpresa que amb tan poques paraules hi hagi cabut tot. Sorpresa i alliberada. Així que només era això? </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">L'Arnau riu obertament amb aquesta pregunta...</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Només era això... sí. Valia la pena prendre-s'ho d'aquella manera dramàtica? - pregunta ell al seu torn.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Per descomptat que no. Crec que el patiment, mai no val la pena per res. L'única cosa que podem fer és, després, amb la calma, retrobada, treure'n algun profit. Aprendre coses. Que indubtablement hem aprés.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Que us estimeu de maneres diferents?</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Ara em costa contestar aquesta pregunta. Tinc claríssim que ens estimàvem de maneres molt diferents. Immensament diferents. Jo no hagués pres cap de les opcions que ell va prendre i per descomptat ell no hagués pres cap de les opcions que jo vaig prendre. Cap. Ni una. La meva manera d'estimar sempre és molt a fons, molt implicada, no m'importa arriscar-me, si la relació és important. La seva molt més lleugera. Sense tocar cap de les seves seguretats. No sé si les maneres encara són tan diferents. Crec que hem reduït distàncies. Però tampoc no sé fins a quin punt. No ho sé.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Jo crec que l'enamorament no estava al mateix nivell l'un de l'altre. No vull pas dir que no t'estimi. Sé que t'estima molt. Però d'una altra manera. De la seva manera. Nosaltres, tu i jo, sobretot a partir d'un cert moment, vam estar sempre al mateix nivell. Enamorats del tot, pendents l'un de l'altre, disponibles, amorosos, amb deliri per veure'ns i per parlar-nos.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Sí, estimat, vam trobar una simetria, prou envejable. No va sorgir de seguida, però finalment hi vam arribar. Vist així, la diferència és molt gran. Tu i jo vam trobar un equilibri junts, en comú. Ell i jo hem hagut de trobar i refer un equilibri individual per retrobar-nos d'alguna manera. Ens hem modulat i canviat l'un a l'altre, però no ho hem fet junts. No sé si això s'entén i té cap sentit per a tu, o per a ell. Per a mi, sí.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Crec que sí, que t'entenc què vols dir.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Tu i jo hem arribat a una comunicació poc freqüent. Tampoc va ser aquí des del primer dia. Tu t'has anat trobant en lloc segur per explicar-te. I ho has fet sense reserves. Jo ja ho havia fet abans que tu. Per a mi, la sinceritat ens salva de moltes coses. Però la sinceritat no és fàcil. Moltes vegades em ve al cap aquella frase que vam llegir i comentar fa anys: "La sinceritat és sempre cruel?" te'n recordes?</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Sí me'n recordo.</span><br />
<br />
<ul>
<li><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">- Perquè no sigui cruel, la sinceritat, necessita d'un anar i venir de l'un a l'altre. Si una persona no és capaç de posar-se en el lloc de l'altra, aleshores la sinceritat fàcilment pot ser cruel. Si som capaços d'anar i venir des de nosaltres a l'altre i entendre com se sent i que li passa, potser la sinceritat deixa de ser cruel, per ser un lligam potent i difícil de trencar. Com la nostra.</span></li>
</ul>
<br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-89642304870986037732017-03-06T05:31:00.001-08:002017-03-15T01:22:40.670-07:00Martí - 8<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Estimat Martí,</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Segurament que això que et diré, t'ho he dit moltes vegades, no podríem pas comptar-les, però ara vull explicar-ho aquí, perquè aquí no ho llegiràs només tu i perquè estic convençuda que, ara, ho explicaré diferent. Amb paraules tan boniques i comprensives com sàpiga i també estic convençuda que tu ho llegiràs diferent, amb el cor i la ment més oberts i acollidors, com ara et sento.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Per a mi, el lloc físic, la manera com vam començar, era com una mena de prova... després de tants anys de ser amics de l'ànima, sense tocar-nos, com podíem saber, com ens sentiríem junts? Si el petó, aquell que ja no trobaves orfe, perquè era imaginat per tots dos a la vegada, seria adequat, si tindria tot el que ha de tenir un petó. Pensava que si en teníem ganes, de seguir endavant, hauríem de trobar una altra manera.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Per a mi, estimat, tu has estat, des de sempre, un gran amor. Ho ets encara. Si dic un dels meus grans amors, segur que algunes persones no ho entendran, però és la veritat. Jo només he tingut amors importants, grans, profunds, cap d'anecdòtic. Tampoc tants, en tants anys de vida, han estat 4. I tots ells els he volgut viure amb intensitat, amb passió, amb l'ànima. </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">I ja em coneixes, amb la meva passió per les paraules, imaginava sempre, explicitar els sentiments. Em delia de paraules d'amor, que tu i jo utilitzàvem amb compta-gotes. No acabaven de fluir. Qüestió de caràcters? Qüestió de pors? De no voler que res bellugui ni un sol mil·límetre de com està? Por d'un allunyament de les parelles habituals? </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Malgrat tot, els nostres cossos es desitjaven i s'entenien molt bé i vam aprofitar fins l'última gota les possibilitats d'aquell lloc i d'aquell temps, que a mi em semblava ben precari. </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">No sóc una persona que tingui una tendència especial a queixar-se. No. Encara que en aquesta història t'ho hagi pogut semblar. I vaig intentar positivitzar-ho tot, vaig voler proposar, parlar-ne, explicar-me.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">La meva sensació era que estava tancada en una caixa massa petita per a mi. No hi cabia ni d'alçada, ni d'amplada, ni de llargada. Feia mal. La meva ànima no hi cabia, ni per l'espai i la poca seguretat que ens oferia, ni pel temps, ni per les converses que abans teníem i que jo creia que havien de seguir per acompanyar una relació tan important.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">No me'n vaig saber sortir ni de comunicar-t'ho, ni de que t'apropessis una mica a la meva manera. </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Hi va haver un moment, el moment del trencament interior, que em vaig adonar que aquesta relació, no tenia cap solució vàlida per a mi, vàlida de la manera que jo la desitjava, potser fins i tot la necessitava. Una precisió que marca la diferència entre aleshores i ara. La necessitava amb una urgència que em feia mal. </span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> A</span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">ra per més que t'estimi, he après a viure sense ella, sense ella tal com havia de ser, sense ella segons el meu model, aquell que jo pensava que seria preciós oferir-te. </span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> </span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Els anys han demostrat que era així, que jo havia projectat i imaginat un impossible. Ho vaig veure de sobte, en un sol dia i aleshores se'm va ensorrar el món.</span><span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"> </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Ja saps, oi el que jo volia oferir-te? la sinceritat, la complicitat, obrir-nos, escoltar-nos, ser nosaltres mateixos, entendre'ns, prendre les nostres decisions junts...</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">I en aquest trencament interior, i en aquella tristesa indesitjada, ens vam separar. La teva manera de veure-ho, sempre era impecable i racionalment molt correcta. "Això que tenim només té sentit si és per estar bé, si no estem bé, jo m'aparto, al menys provisionalment." </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Crec que mai en tota la meva vida dels 60 anys, que estava a punt de fer en aquell moment, m'havia sentit tan utilitzada... la sensació desesperant era aquesta: mentre m'adapto a tot i tot, tal com tu vols... endavant i quan en alguna cosa no estic d'acord, primer fas l'orni i després quan ja no sé què fer i m'entristeixo, te'n desentens. Crec que ningú, de les persones que conec, ha entès el meu trencament interior a causa d'això, la meva "mort" espiritual. No va quedar res de mi. Ni les il·lusions, ni la meva manera d'estimar, ni la meva manera de sentir. Res. Em van quedar les activitats, les meves múltiples activitats, que no podia deixar en cap moment: la feina, els meus hobbys diversos, la casa, la família, els amics, les amigues. Ocupar-me, ocupar-me i ocupar-me era l'única cosa que podia fer i tot i així la tristesa immensa persistia tossudament. Només l'Arnau hi podia entendre alguna cosa. Ell tenia un parell de situacions pròpies que podien acostar-lo a aquest patiment que tothom considerava tan exageradament viscut.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">No vam saber prendre unes bones opcions, en aquell moment. Ni tu, estimat, ni jo. Vam allargar inútilment una etapa que o bé no hagués hagut d'exisitir mai o hagués pogut ser molt curta si haguéssim trobat la manera correcta de gestionar-la. Però no la vam trobar.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Tu em deies el que a tu t'hagués agradat sentir i jo et deia el que jo hagués necessitat sentir. Tu deies:"espero que estiguis bé, que estiguis molt feliç" i també "estic molt feliç" pensant que amb el meu amor per tu, això m'ajudaria, que imaginar-te feliç em consolaria, però jo no tenia forces ni per alegrar-me de la teva felicitat. Tenia la sensació com si a un afamat li passessis el menjar per davant sense poder-lo tastar. I jo m'explicava i m'explicava, perquè jo sempre tinc necessitat d'entendre i pensava equivocadament que entendre t'aniria bé. I el nus s'anava fent més i més gran...</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Potser també pensàvem que quan ens tornaríem a veure (i quantes vegades vaig dubtar que això arribés!!!) l'acolliment, l'amor ho resoldria tot. Tampoc va ser així. Em deixava atrapar un cop i un altre per aquest sexe desitjat, que ja no podia satisfer-me. No, no pas d'aquesta manera. I res més. Tot seguia igual. No vam trobar la manera de parlar, de desbloquejar. Només les actituds físiques eren acollidores. Els braços abraçaven, els llavis besaven, però les paraules no. Ni les teves, ni les meves. Tu intentant alleugerir, amb humor, de totes les maneres possibles. I jo intentant entendre i trobar alguna manera de no sentir-me utilitzada. Buscant-me a mi mateixa, perquè em perdia a mi mateixa, estant amb tu. Em sentia com un plat ben cuinat, on venia un llepafils i en comptes de degustar-lo amb tranquil·litat i plaer, l'escampava pel plat fent veure que menjava, però deixant-ne una gran part, desfeta i rebutjada, la millor de totes.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">"Jo no sóc això", et deia, algun cop. Jo sóc molt més que això. I tu deies "Ja ho sé". Sí ho sabies, però el que no sabies era què fer amb mi. No volies trencar, definitivament, ni jo tampoc, però com redreçar-ho? La sensació que et sobraven coses de mi, que encara hi cabia menys que abans, es va allargar moltíssim.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Crec que deixarem la remuntada per un altre dia. Ei! Perquè malgrat que pintava força malament, hem remuntat. </span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Espero haver sabut explicar, que tot el problema es mantenia, perquè cadascun de nosaltres només contemplava el seu propi model. Quan una amiga em deia... però "adapta't" i gaudeix del que tens, jo només podia contestar, m'he adaptat sempre, però ara ja no puc gaudir del que tinc. Em fa massa mal, tot.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Una abraçada, estimat, fins aviat.</span><br />
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Caterina</span>caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-67361610785658418332017-02-14T02:12:00.002-08:002017-02-14T02:12:59.867-08:00L'Arnau i la Caterina - 9- He llegit les teves reflexions, estimada. Les he trobat immillorables - diu l'Arnau convençut amb el seu somriure ample i esplèndit<br />
- Immillorables no, espero que aquesta conversa les millori molt - contesta la Caterina - sempre hi ha coses a afegir o a rebatre o a concretar.<br />
- Provem-ho! Jo diria que poliamorosos en som tots, que tots ho duem a dins, però hi ha persones que ho desenvolupem i altres no. Vols dir que no en som una mica tots?<br />
- Podria ser, Arnau. Jo trobo que hi ha gent que ho porta molt amagat, eh? Com podríem assegurar que també ho són?<br />
- Per la por que tenen de ser-ho? Per la rigidesa dels seus plantejaments? Pel fet de no voler-ne saber res de res?<br />
- Em sembla que tens una mica de raó - va dir la Caterina rient - Però no vull renunciar a pensar que hi ha gent que realment ho viu així i que està d'acord amb ella mateixa i que manté una coherència interior en aquest aspecte.<br />
- Ui! que poquets!!! - diu amb cara de murri, l'Arnau.<br />
- Concedit: poquets! Sí, veritablement crec que tens raó.<br />
- Un altre cosa que m'agradaria respondre de les teves preguntes és que no hi sé veure cap incapacitat, jo, en el poliamor. Crec que més aviat és una capacitat més gran d'estimar que transcendeix la possessió i l'exclusivitat. Quina incapacitat?<br />
- Tens raó, jo en principi quan em plantejava aquestes preguntes, pensava en la incapacitat de conformar-nos amb el que tenim, amb la incapacitat de ser fidels només a una persona, però m'adono que com a pregunta deplantejament potser estava bé, però com a resposta no em convenç gens. Conformar-se, no m'acaba de semblar cap valor positiu, millor lluitar pel què creus i pel què vols. I la fidelitat més difícil sempre és amb un mateix. Aquesta és la que busquem.<br />
- Exacte, prou complicat és!<br />
- Sí ser coherent i fidel a un mateix no té res de fàcil. I una relació profunda tampoc, poliamorosa o no.<br />
- Jo crec que allò que nosaltres hem desenvolupat com a persones implicades en relacions múltiples, són tot qualitats i capacitats positives. Hi ha hagut maduresa sempre, fins i tot en les situacions complicades, hi ha comunicació intensa que no s'esgota mai, hi ha unes complicitats plenes. No hi veig cap fugida. No. Hem fugit tu i jo, potser, de les nostres famílies, de les nostres parelles?<br />
- No. No hem fugit d'enlloc, ni tampoc de nosaltres mateixos.<br />
- Jo crec que aquesta manera de viure l'amor enriqueix i complementa, dona consistència, construeix.<br />
- Sí, si es porta bé, sí. -diu la Caterina, assentint i expressant un petit dubte en el seu gest del cap<br />
- Mai no és negatiu, mai és desequilibrador. - intenta convèncer-la l'Arnau.<br />
- En això no puc pas estar-hi d'acord. Entre tu i jo ha estat positiu i equilibrador, però també amb altres persones ens ha estat molt i molt desequilibrador, no podem oblidar-ho.<br />
- Circumstancialment, desequilibrador, només.<br />
- Que no recordes, les teves males temporades amb la Roser. Equilibrat no estaves, amb aquell patiment a sobre. I jo? Equilibrada,amb el problema amb en Martí? I això que en cap cas ens havíem fet cap malifeta ni cap greuge molt important i malgrat tot ens va desequilibrar sí. Què hauria passat si no ens haguéssim tingut tu i jo de suport? No ho sé. Possiblement la teva dispersió s'hagués fet molt més gran i molt més superficial i el meu tancament molt més intens i més profund.<br />
- Doncs això circumstancialment desequilibrador. Després tornem a trobar el nostre lloc.- Diu l'Arnau, poc a poc, reflexionant, a veure si ajusta bé els conceptes<br />
- Exactament igual com ens podria passar amb només una parella, de fet, passa a molta gent que una sola parella els desequilibra. Vol dir que no és qüestió del poliamor, sinó de la manera de portar aquestes relacions.<br />
- Hi ha un paràgraf de la teva reflexió que jo trobo que és el nucli de la qüestió. Te'l llegeixo: <i> </i><span style="background-color: white; color: #333333; font-family: "trebuchet ms", sans-serif; font-size: 13px;"><i>Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.</i></span><br />
- Així ho he viscut, jo, Arnau<br />
- I jo també. Ja saps que van passar 12 o 13 anys, d'amistat. I en aquells moments tot això ja hi era. Després vam ser amants, però va ser només un afegit molt gratificant. Vam seguir amb les nostres coses. L'objectiu últim no era ser amants. L'enamorament, l'amor, l'afecte ens hi van portar.<br />
- Estava convençuda, arribat el moment, que només amb aquest afegit, que ja ens estava cridant feia dies, podries treure i expressat tot el millor de tu. No em vaig equivocar. Va ser un esclat en la teva manera d'expressar-te. El poder parlar amb el cos, va fer que poguessis expressar-te també amb les paraules infinitament millor que abans. Eres com un tot que podia funcionar molt i molt millor.<br />
- Sí i això ha perdurat, fins i tot després del sexe, fins i tot ara que ja no en tenim.<br />
- Si, perdura, és cert.<br />
- M'agrada molt la imatge del rodamón emocional... molt. Perquè com que sempre busquem, investiguem i ens trobem sempre jugant en un terreny de convencions, sempre està en precari. Sempre. Sempre en moviment, mai aturats.<br />
- M'agrada la teva manera d'interpretar-ho...<br />
- Potser no volies dir això, tu?<br />
- En part sí, però en part parlava de coses més interiors. Parlava d'una fragilitat interior, d'unes necessitats potser excessives, que vestim de raonaments i de pensaments, però més que trobar-nos una estructura de raonaments ben bastida, en una seguretat que ens aixopluga, tenim sempre alguna cosa d'indigent. Però deixa-ho córrer, m'agrada la teva versió.<br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-69286553549224888232017-02-13T05:04:00.002-08:002017-02-14T01:26:33.962-08:00Reflexions personals<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Què és allò que ens fa poliamorosos? Una capacitat especial o una incapacitat especial? Una insatisfacció constant? Una fugida de les mateixes persones a qui estimem, sense deixar d'estimar-les?</span><br />
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">O simplement un aprofitar les ocasions, com diria l'Arnau? </span><br />
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Fa molts anys que he volgut deixar testimoni d'aquesta manera d'entendre l'amor, d'aquesta manera de viure'l. Vaig voler-ho fer des que la meva trobada amb l'Arnau, em va canviar la vida, em va fer veure que l'amor era múltiple i immens i va fer que la meva vida amb l'Aureli canviés, en positiu, també, de retruc. En aquella primera intenció hi havia molta part de transmetre la filosofia, la manera de sentir, la recerca d'allò més autèntic que tenim dins, s'adapti o no a les convencions.</span></div>
</div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Qui pot sadollar-nos completament? Ningú. No és, doncs lícit buscar la manera de completar-nos amb diferents persones: família, amics, amants? </span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Jo crec que amb l'Arnau ho hem trobat. Ser-hi sempre i saber on som. Què i com sentim a cada moment. No ens sentim que ens poseïm, sentim que hi som. LLiures i pròxims.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Quan l'Arnau i jo després de molts anys de ser amics de l'ànima i de defugir per no saber com gestionar-ho l'aproximació sexual, vam decidir-nos a tirar-ho endavant,va ser com un esclat. Hi havia l'enamorament que sempre brilla molt, però hi havia, al mateix temps, el compromís interior, explicitat d'una manera molt suau i lleugera de millorar la nostra vida quotidiana, amb les parelles, estimades, sense dubtes. Ajuda mútua. La mateixa ajuda que en els anys d'amistat, només que a partir d'un cert moment ja érem amants. Va funcionar. Tot va brillar.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Vam donar prioritat a les famílies i a les parelles. Caps de setmana, vacances, tot per a ells. Per a nosaltres, estonetes, hores, algun dia sencer, però ho vivíem bé, amb il·lusió i alegria. Infinites converses parlant de tot. </span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Ara, que deixo testimoni, ho faig d'una manera molt diferent. No tant brillant. A vegades em sembla que som una mena de rodamóns emocionals que ens hem volgut vestir de gala per dissimular la nostra precarietat. </span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">No tinc cap recança sobre la vida que hem construït, ni em desdic de res. Crec que ho tornaria a fer, sinó tot de la mateixa manera, prou semblant de com ha estat.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Hi ha hagut tants moments bonics, tanta complicitat i tanta tendresa, que ningú que hagi viscut una cosa així podria renunciar-hi.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Ara a l'Arnau i a mi, ens ha tocat una sinceritat que és difícil per a mi i una acceptació de les coses com són, potser difícil per a ell. A vegades és més còmode deixar les coses en a inconcreció, però arribar a fons de tot, sigui com sigui, sempre ens val la pena.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Totes les relacions són inventades, ens dèiem un dia. Sempre interpretem totes les paraules, totes les actituds. Volem veure el que volem veure i és això el que veiem. Si això es potencia en positiu, tot flueix. Amb l'Arnau hem potenciat tots els aspectes positius de nosaltres mateixos. Ens hem valorat i cuidat. Ens hem ajudat a ser més com som. "Mai no soc tan jo mateixa com quan estic amb tu" li deia. Ell no ho responia pas de la mateixa manera, però sempre amb mi, ha donat el millor d'ell mateix. He tingut un Arnau esbiaixat, en el seu millor perfil. Hi ha parts d'ell que mai no m'ha amagat, però que jo no he pogut veure en directe.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">En algun moment em vaig oblidar d'una cosa, amb en Martí, de ser jo mateixa i em vaig deixar portar cap a unes situacions i circumstàncies que no volia, tot i ser jo que les vaig provocar. Em vaig equivocar doblement, en fer-ho, i en inquietar-me perquè ho feia.</span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Aquesta dificultat, aquesta relació, fa que em miri aquest testimoni que dono ara, d'una altra manera, més crítica, menys optimista. </span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Cal fer les coses molt ben fetes perquè tot rutlli i qualsevol error, quan parlem d'amor i d'amistats molt profundes, pot portar a trencaments interiors difícils de reparar. Crec que he aconseguit reparar una gran part de mi. Hem aconseguit reparar la relació amb en Martí. La meva vida sexual, disminuïda, és la seqüela que n'ha quedat. </span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div>
<span style="font-family: "trebuchet ms" , sans-serif;">Em sap una mica de greu que hagi guanyat la solució de posar una distància en les coses. Es viu millor, parapetat, tancat? No ho sabria dir. Potser sí, però en cap cas no era la meva opció. Queda tornar a obrir les portes. No parlo pas de persones noves, no. Abans de marxar, ja no hi penso en això. Parlo d'obrir les portes del cos i de l'ànima a les persones que estimo. A totes, com hauria de ser.</span></div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-22883994964925200272017-02-05T03:15:00.000-08:002017-02-13T03:29:03.330-08:00Martí - 7<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Estimada Caterina,</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Potser sí que en els darrers anys hem fet més atenció a les diferències entre nosaltres que no pas a les coincidències. Ara, tens raó, m'agrada on som i m'agrada llegir-te les cartes que tornen a ser com abans plenes de tendresa.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Ja, saps, que jo sóc molt simple. De cap manera, estimada, vaig pensar, en aquella conversa sobre les vacances a la casa rural, sobre els teus contes, que dient allò que et deia, et llançava la pilota a la teva teulada i que tu faries alguna cosa. Ja saps que no, no ho vaig pensar, que no sóc tant recaragolat. M'adono que dius que ho feia de manera inconscient, jo juraria que ni així, però vaja, tampoc m´hi posaré tossut. M'agradava imaginar i fer volar els pensaments, en el sentit de parlar amb tu de desig, de sexe, encara que estava convençut, t'ho pots ben creure, que no passaria mai.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">També recordo una de les coses que et vaig dir: et vaig dir que entre tu i jo, ja havia canviat alguna cosa, que ja ens havíem escrit i dit paraules diferents, que mai abans no havien format part del nostre vocabulari particular. I això ja m'agradava, perquè em feia sentir emocions diferents. Obria possibilitats que abans no existien. Crec que et vaig parlar, d'un petó escrit, simplement en un dels teus contes de feia anys i que jo trobava, que era un petó orfe, que no tenia on sostenir-se. Tu no hi vas estar d'acord. Vas dir que si era orfe, tu ja l'havies adoptat i que jo t'havia dir "Jo el vull aquest petó" i saps? en aquell moment ni me'n recordava.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Però bé, la realitat és que em vas oferir, al cap de molt pocs dies, un lloc tancat, entre quatre parets, que si bé no era el millor lloc per trobar-nos junts, si que ens permetia fer-nos un petó. I així va començar tot.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Te'n recordes? Feia fred, era el mes de gener, i em vas dir, treu-te l'abric i després ens vam fer el primer petó, amb tot l'encant i l'emoció d'un començament tendre i bonic.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Sóc incapaç d'explicar res del que va anar venint després, ni les coses més boniques, que n'hi va haver moltes, ni les més tristes que jo no sabia entendre de cap manera.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Espero llegir-ho, ja que tu vols reviure-ho tot. Seguirem, doncs.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">T'estimo molt i t'abraço molt fort.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Martí</span><br />
<br />
<br />
<br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-1545219030904827052017-02-02T02:53:00.000-08:002017-02-13T03:29:24.546-08:00L'Arnau i la Caterina - 8<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Em dius, Caterina, que has perdut l'impuls, però a vegades quan em parles d'en Martí a mi no m'ho sembla.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Tes raó. Tota la raó- el desig no em funciona gaire bé amb l'Aureli, ni tampoc amb tu, que sou ara mateix els dos homes amb qui podria tenir relacions. I amb en Martí que no puc, segur que funcionaria. M'ha quedat el desig segrestat, allà? En un lloc on no es pot acomplir mai del tot... també sóc ben estranya, jo!</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Què hi ha que ho faci diferent?</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- No hi ha res massa diferent, les coses que hem fet són aproximadament les mateixes. Ja em coneixes, Arnau. Expressar el desig en llibertat i fer tot el que ens venia de gust, amb tu, amb ell... no, no hi ha massa diferència en el què hem fet. Detalls, maneres de fer, potser sí, hi ha petites coses diferents, però en cap cas no són rellevants per fer que el desig es mantingui o no. Suposo que un cop més són les emocions.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Per a mi sí que és important el què fem. Potser perquè la meva experiència ha estat com ha estat i allò que he fet amb una o altra dona ha estat molt diferent?</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Molt? Com vols dir?</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Sí, hi van haver una primera experiència, i després més tard, encara un parell més, en les que jo només donava plaer, em satisfeia, sentir el plaer d'elles, ja en tenia prou, i jo no pensava en mi, elles tampoc. No van pas ser males experiències, no, simplement van tenir-hi una actitud com sol·lícita, tot era per elles.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- És curiós, Arnau, se'm fa estrany, tot i no ser pas la primera vegada que m'ho dius.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Després, vaig trobar una mestra que em va ensenyar moltes coses.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Sí ho recordo... a vegades hagués volgut saber quines coses, però ara, tal com em parles de les altres experiències, entenc que qualsevol cosa era més que allò.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Si, em rentava, em cuidava, en sabia molt. Feia algunes coses que m'excitaven molt.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Alguna vegada me les havies explicat. Per a mi eren com confidències, allò que no pots explicar a ningú més i que comparteixes amb la persona més propera, que t'escolta i que t'entén. No em sabia cap greu que m'ho expliquessis. Era per a tu una experiència important i jo l'assumia, No hi veia cap problema, tot i que a vegades, aquesta noia em semblava una mica massa "professional" i perdona l'expressió.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Professional no, però que havia tingut un munt d'amants ja en pots estar segura. Tots dos buscàvem sexe i prou. Ens vam entendre bé i va durar el que va durar... sense cap problema ni escarafall.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Em costa veure't amb aquesta actitud tan freda, tan pràctica... sento com si no fossis el mateix Arnau que jo conec, com si no fossis el meu Arnau.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Amb tu, com amb la Roser, com també amb la meva dona, tot ha estat molt diferent, hi ha hagut amor, i hi ha hagut relació i amb tu hi ha hagut una relació tant emocional com sexual molt satisfactòria, segura duradora.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Per part meva també, prou que ho saps. Tu i jo som el desig satisfet, tan ben acompanyat, tant de temps, amb tan bons resultats, amb tanta felicitat, aconseguida, amb tanta comunicació... és com arribar a una comunicació quasi perfecta, a entrar ben endins l'un de l'altre. Tot això està fet, ens coneixem millor que ningú. ens entenem millor que ningú. Serà només el temps? ai! el temps que sempre juga en contra nostra...</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">- Seguirem en la nostra línia, parlant i acompanyant-nos, hem tingut tantes etapes diferents a la nostra vida, que crec que encara tornaran a passar coses diferents entre nosaltres.</span><br />
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span>
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-45704227330229301692017-01-30T12:24:00.000-08:002017-02-01T03:12:36.563-08:00Martí - 6Estimat Martí,<br />
<br />
M'adono que a vegades quan he explicat tota la nostra història, a persones de molta confiança, han entès que el problema que hi havia entre tu i jo era de sentiment diferent. M'agrada que comencem a explicar-nos des d'on som ara, que és un lloc que a tu t'agrada i a mi també perquè es pot entendre bé tota la part d'equilibri, d'igualtat de sentiment entre tu i jo. Som molt diferents, és cert, però ens estimem d'una manera prou semblant.<br />
<br />
Saps? L'Arnau em va demanar que fes referència al meu conte La carta del futur, perquè per nosaltres dos era una referència de canvi i m'adono que entre tu i jo també hi ha un conte que ha marcat el final d'una etapa i el començament de l'altra. <br />
<br />
Tu d'una manera una mica inconscient, com si no sabessis amb qui et jugaves els quartos, vas proposar una fantasia, què passaria si marxéssim una setmaneta de vacances junts. En aquell moment, érem molt amics, parlàvem de tot. El meu enamorament es mantenia tranquil·let, sense ensurts, el teu, o no existia o bé no es feia sentir. La veritat és que em va sorprendre la teva idea, però la vaig trobar interessant. Sabia què faria si marxes de vacances amb una amiga, sabia què faria si marxés de vacances amb un amor, una parella, però no havia pensat mai què faria si marxava amb un amic de l'ànima, amb qui hi ha tanta confiança, però un enamorament no correspost i per tant, no és un amor, ni una parella.<br />
<br />
M'hi vaig posar, ho vaig escriure en forma de conte. Com ho faríem? Vaig ser racional, lògica prudent. Vaig explicar unes vacances d'amics i res més que d'amics. Xerrant, gaudint de la natura, passejant, llegint un al costat de l'altre, dormint junts a la mateixa habitació (per què no, si el que teníem eren ganes d'estar junts?)<br />
<br />
Aquell altre dia de referència, de canvi important, va ser aquell dinar, quan tu ja havies llegit els contes. Em vas dir:<br />
- A tu t'agradaria que fos tal com ho expliques? <br />
- Per descomptat que sí, jo sempre escric coses que m'agradaria que passessin. A tu no, t'agradaria?<br />
- Jo crec que no sóc tan romàntic. Dormir junts a la mateixa habitació i que no passés res, em costaria.<br />
<br />
Això em va sorprendre encara més. Però no eres tu el que no estava enamorat i no sentia desig? Clar que feia anys que m'ho havies dit, però mai no m'ho havies desmentit. Tot de cop se'm canviaven les referències. Fins aleshores, jo em limitava a mantenir-me en el meu lloc d'amiga, en el nostre àmbit de converses, confidències, reflexions... contrasts d'idees. Però no ho vaig dir, em vaig limitar a deixar-me portar per la il·lusió d'una cosa nova, inesperada. <br />
<br />
No recordo pas com va seguir la conversa, devia estar una mica superada pels esdeveniments que no hagués imaginat mai.. No vas fer cap proposta. Només vas llançar la idea i prou. Quan deia abans que semblava que no sabies amb qui et jugaves els quartos, potser m'equivocava, potser ho sabies molt bé i potser allà dins de tot, en aquell lloc inconscient que no cal ni reconèixer que hi és, sabies que no et calia fer res, llançaves la idea i prou. Alguna cosa passaria. Sí, estimat, em coneixes prou bé.<br />
<br />
No em vas festejar en cap moment, no em vas dir paraules tendres, només vas posar els punts sobre les is. Si anéssim de vacances junts, a mi m'agradaria fer l'amor amb tu,<br />
- I si no anem de vacances junts? Ja saps que en aquests afers les nostres parelles tenen prioritat absoluta.<br />
- Sí, clar, ja sé que no pot ser, només era fantasia. I si no anem de vacances junts, m'agradaria igualment, però és difícil que passi, perquè no em veig llogant una habitació per anar a fer l'amor amb tu.<br />
- Seguirem dinant, doncs... ja ho veig.<br />
- Seguirem dinant...<br />
<br />
Però no vam seguir dinant, més aviat vam deixar d'anar a dinar....<br />
<br />
Recordo d'una manera poc concreta aquesta conversa, però en canvi recordo molt les emocions del moment. Va ser un moment intensíssim. Interiorment ens passaven moltes coses, moltes idees, que no vam acabar de dir-nos. Des d'aquest primer dia, que em va faltar una baula, entre ser amics i ser amants.<br />
<br />
Em fa feliç poder parlar de tot això... però per avui ho deixo aquí, ja seguirem.<br />
<br />
Una abraçada molt forta. T'estimo molt.<br />
<br />
Caterina<br />
<br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-83955371488566060912017-01-27T03:52:00.002-08:002017-01-27T08:07:10.657-08:00L'Arnau i la Caterina - 7- Hola com estàs, Caterina?<br />
- Estic bé, i tu?<br />
- Jo bé també, vols dir que l'has dit gaire convençuda aquest bé?<br />
- Sí, estic bé, en general, bé d'estat d'ànim, bé de motivacions diverses, bé d'activitats, bé de relacions... a casa amb l'Aureli a casa, estem bé... Tot bé, tot bé, tot en ordre, però ara en trobar-me amb tu em plantejo coses d'aquestes que parlem i que tenim a mitges i penso que em trobo que després d'haver viscut intensament i en plenitud el sexe, sobretot amb tu, però no només amb tu, ara em sento molt desmotivada. L'altre dia dèiem que tenim totes les portes obertes, i això m'agrada i m'anima, però no em sento gaire així, jo, no.<br />
- Què ens va passar? Vols que en parlem de tu i de mi? Per què les coses van canviar tan de cop?<br />
- No sé, hi ha molts factors. Em sembla significatiu i curiós que l'últim dia que tu i jo vam fer l'amor, no se'ns passés en absolut pel cap que era l'últim dia.<br />
- Gens ni mica, al menys pel que fa a mi, no m'ho pensava pas, no. No va acabar de funcionar aquest dia, serà per això?<br />
- No ho sé, però no ho crec. Jo no li vaig donar gens d'importància. Em va semblar que un dia era un dia i que ja tornaríem al nostre ritme a les nostres maneres.<br />
- És cert que quan em vas escriure després no li vas donar gens d'importància, jo potser n'hi donava més, perquè em sentia una mica avergonyit.<br />
- Avergonyit, de què? M'hauria de sentir avergonyida, jo ara, que no acabo de funcionar? Jo ho sento més aviat com una pèrdua, d'una cosa bona, que m'agrada i que ja no la tinc, no pas com cap vergonya. Només faltaria!<br />
- Però malgrat tot, no ens ho vam demanar més, ni tu a mi, no jo a tu.<br />
- No, per part meva hi ha haver dues coses. Un enamorament que em va desviar energies i desitjos, (tot i que crec que tu i jo, en el sentit més amistós i emocional i de sentiment, no ens hem " descuidat" mai, sempre ens hem tingut i ens hem fet costat) i la conversa que tu i jo vam tenir pel carrer, precisament aquest últim dia. El recordo bé.<br />
- Sí les persones noves, que arriben amb força i els enamoraments sempre desvien energies, és normal. Jo vaig intentar deixar espai, sense amoïnar-m'hi massa. No és que no tingués gens ni mica de gelos, però crec que en tenia més, perquè amb el teu amic teníeu coses en comú molt importants, com la poesia i el costum d'escriure i això em feia sentir una mica apartat, que no pas per l'amor o pel sexe.<br />
- Va ser un enamorament, i una relació que no va ser de molt llarga durada. Després va venir en Martí.<br />
- I la conversa del carrer, que dius, com va ser?<br />
- Va ser una ximpleria. Però a vegades sense donar importància a les coses, t'entren endins d'una manera inesperada. De fet vaig viure aquests dos fets com indicis emocionalment importants i potser no ho eren. Primer el sexe no va funcionar i després em vas dir que la propera vegada que ens havíem de trobar tot un dia junts (no era pas immediat) segurament no podria ser perquè tenies altres coses a fer. No m'ho vaig prendre pas malament, no, gens ni mica. Aquestes coses sempre passen i ja hi estem acostumats. Va ser potser, aquest avançament tan gran en el temps per negar una possibilitat. Però crec que tots tenim una certa inseguretat i en aquest cas la meva, va manar sobre el moment. Vaig ajuntar dues coses: falta d'excitació i falta de motivació. I vaig pensar que no importava que passés més temps, sense estar junts, que potser ens aniria bé. Portàvem 7 anys d'amor i de sexe,estàvem molt bé, però potser era normal que l'impuls hagués baixat. Ens donaríem temps.<br />
- I mentrestant han passat moltes coses. Sobretot a tu. T'han passat moltes coses.<br />
- Sí la història del Martí que, incomprensiblement, em va desmuntar del tot, del tot. Escolta'm, i tu, com les has viscut aquestes històries? Perquè si haguéssim seguit amb les nostres intimitats crec que tot plegat ho haguéssim parlat molt millor, Ja te'n recordes de les llargues xerrades que teníem abraçats, al llit. Si haguéssim pogut parlar-ho en aquestes condicions, tot hagués estat més fàcil. La sensació que jo no estava essent poliamorosa, com calia, no em deixava expressar i aclarir les coses.<br />
- Jo no ho he viscut molt malament. Tenia una mica de gelos, en el sentit que m'hagués agradat saber més, però creia que seria interferir en les intimitats dels altres i no preguntava. Però tenia una necessitat de saber què fèieu... després ja em va passar.<br />
- Jo creia que hi ha coses que no s'han d'explicar, però, estic segura que en la intimitat, algunes coses haurien sortit, però si ha de servir d'alguna cosa, en parlem.<br />
- M'agradaria!caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-53805541445498868212017-01-12T03:31:00.000-08:002017-01-30T11:25:44.910-08:00Martí - 5Estimada Caterina,<br />
<br />
Rellegeixo aquesta carta que em vas enviar fa dies, ja tinc ganes de contestar-la, però ja saps que a vegades em costa de trobar els moments.<br />
<br />
M'agrada molt com recordes aquella tarda, sí, era una tarda. Complementem les nostres memòries. També recordo el lloc i la conversa. M'hi reconec i t'hi reconec. <br />
<br />
Em vaig sorprendre una mica, quan em vas dir que estaves enamorada de mi. És veritat que si ho hagués pogut triar, hagués triat que no passés. Però ara amb la perspectiva que donen els anys, m'adono que sense el teu enamorament, les coses haguessin anat molt diferent. Ens haguéssim perdut moltes coses que m'han agradat molt.<br />
<br />
Les nostres cartes potser no haguessin tingut aquest to emocional tan potent que han tingut sempre, des dels primers dies. Potser s'haguessin assemblat més al que jo imaginava quan l'Arnau em va dir que tenies ganes d'escriure'm, de conèixer-me i que si a mi em semblava bé tu començaries. Jo imaginava una cosa ben diferent, però prou que ho saps, em vas enganxar tant amb les teves cartes, que tretze o catorze anys després encara duren.<br />
<br />
Recordo com vas anar enderrocant alguns escuts i defenses que jo tenia. Al principi, amb la meva reserva habitual, no volia parlar-te de les meves dones. Em semblava que feia mal fet si ho feia. M'ho guardava gelosament. Només l'Arnau en sabia alguna cosa. Tu, em parlaves lliurament de tot, i jo de mica en mica, m'hi vaig anar trobant còmode i vaig començar també a parlar de mi. A la meva manera, ja ho saps, amb una certa reserva. Crec que aquesta manera, per a tu sempre ha estat una mica insuficient, com si li faltés alguna cosa, però és la meva i tot i ser la meva, crec que s'ha anat eixamplant lentament fins a on som ara. Estic molt content de com hi som ara. Em sento feliç d'on hem arribat. I encara que ens veiem molt poc, ja saps que t'abraço cada nit. Em fa feliç que siguis a la meva vida.<br />
<br />
T'estimo moltcaterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-77075957098249453972017-01-09T09:29:00.000-08:002017-01-09T09:29:03.576-08:00L'Arnau i la Caterina - 6- Em fa il·lusió, Arnau, que t'hagi fet sentir emocions, la re-lectura d'aquesta carta del futur. Fa més de 15 anys que vaig escriure aquest conte. L'any 2001. La realitat és que no vam esperar pas fins al 2004 per fer realitat la carta del futur. El nostre any va ser el 2002. No gaire més tard doncs d'aquest conte. El lloc no era pas el mateix, que descriu el conte, però vam passar tot un dia junts i vam estar molt bé. No vaig trobar a faltar gens les meves fantasies de la Carta del futur. Crec que fins i tot sense adonar-nos-en vam dir algunes coses igual, amb les mateixes paraules, que el que deia el conte.<br />
- No m'estranya, el trobo un conte preciós, com preciosa i valuosa trobo la teva manera d'entendre el sexe i l'amor. M'hi vaig deixar portar. Em va agradar molt. Jo no havia viscut mai les coses d'aquesta manera tan intensa.<br />
- Ni jo tampoc.<br />
- Però ets tu que té aquesta manera de veure i de viure la relació. D'una manera total, cos i ànima, tot barrejat.<br />
- Sí, sóc jo que ho sento així, però només tu em segueixes.<br />
- No saben el que es perden.<br />
- No, no ho saben i per això mai no els hi sabrà greu haver-s'ho perdut.<br />
- Va durar una colla d'anys aquesta etapa intensa nostra. Quants, Caterina? segur que tu ho saps?<br />
- Crec que van ser 7 anys, aproximadament, potser una mica més. No crec que fos més de 8. Per sort la carta del futur s'equivocava en dir que 7 mesos després no ens havíem tornat a veure. <br />
- Em va fer estrany que hi posessis això. Per què ho vas fer? Tu que sempre has utilitzat els contes i l'escriptura per crear realitats? La volies així, la nostra història?<br />
- No, no és que la volgués així. Em va semblar que per tenir una mica de versemblança, escriure una carta a mà. havia de fer temps que no ens vèiem. I segurament tenia molt recent, la teva "mitja desaparició" durant una colla de mesos. No contestaves a les meves cartes i no estàvem gaire ben comunicats i no sabia com contactar amb tu. Tens raó, he escrit sempre per crear realitats, per fer provatures, per intentar esbrinar què passaria si... si féssim això, o si féssim això altre, No em puc queixar, he creat moltes realitats per aquest sistema.<br />
- A mi em sorprèn, ara, des del punt de vista actual, no només que posessis això dels 7 mesos, sinó aquest epíleg, on dius que quan ens vam veure no vam parlar de la carta del futur.<br />
- Però és que això és veritat, que va passar. La carta del futur, a la nostra vida real, no era cap misteri. Era només un conte, però quan ens vam veure per primer cop després d'aquest conte, jo pensava que en parlaríem i no ho vam fer, en aquest epíleg (escrit després, pel teu llibre dels 50 anys) hi ha una part de veritat. No en vam parlar de seguida i encara no sé perquè.<br />
- No teníem pressa, havíem esperat tants anys que no venia d'aquí... faig broma, estimada. Suposo que eren inseguretats de tots dos.<br />
- I jo que volia seguir creant realitats, tampoc vaig saber com parlar-ne. Però un dia o altre, sí, més tard sí que en vam parlar. I finalment el conte va fer la seva funció, va crear la nostra nova etapa.<br />
- I jo que me n'alegro molt. La nostra realitat ha estat sempre conduïda per tu i crec que molt ben conduïda.<br />
- No estic gens contenta ni orgullosa, d'haver-me dispersat massa en els amors i d'haver esgarriat el desig en algun laberint massa difícil.<br />
- Tampoc ho has fet expressament. Les emocions i els desitjos van com van. L'important és que no hem perdut mai l'amor i que no hem perdut mai més la comunicació, la confiança, les confidències, siguin les que siguin. I per altra part, entre tu i jo res no està tancat. Mai no hem tancat cap porta, oi?<br />
- Les tenim totes obertes, Arnau, qui sap si escriure tot això no deixa de ser també una nova creació de la realitat. Diferent. més madura encara que mai, però ben propera també.<br />
- No hi ha pressa, estem fent un camí admirable, jo n'estic satisfet i content i seguirem junt construint les nostres coses. Les que siguin.<br />
<br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-46370417059704045522017-01-06T15:18:00.000-08:002017-01-06T15:18:00.141-08:00La carta del futur 4- l'Arnau i la Caterina 5<br />
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Jo no en sabia res, Arnau, de tot allò. Per a mi no tenia massa sentit que volguessis donar-li un tomb poètic o misteriós a la nostra història justament quan et demanava respostes concretes i et costava tant de fer-me –les arribar. T’havia de dir que tot allò era tan misteriós per a mi com per a tu. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Vaig guardar la teva carta i vaig llegir-la i rellegir-la moltes vegades. Jo no l’havia escrit, i en canvi trobava que m’explicava tan bé, a mi!<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Sí que volia veure’t i parlar de tot allò. Per molt que la carta expliqués que tot estava bé com estava i que la Teresa sentia una pau immensa. No era pas aquest moment. No volia pas esperar fins al 2004 per trobar la pau. Jo creia que se’ns estaven perdent moltes coses i que volia remuntar la nostra amistat fos com fos.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<span lang="ES" style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">I ens vam veure, però aquest primer dia, increïblement, </span><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times new roman" , serif; font-size: 12pt;"> </span></i></b><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">no vam parlar de la carta,</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">ni del futur,</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">ni del sexe,</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">ni de l’amor.</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">Vam parlar de la feina,</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">de la teva feina. Un descontent</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">generalitzat en molts aspectes de la teva feina, però principalment</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">en la relació</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">amb els teus caps del moment</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">et feia sentir</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">molt inquiet,</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">molt inestable</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">i veies la feina</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">com el problema més important</span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;"> </span><span style="font-size: 12pt; text-align: justify;">que tenies.</span><br />
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Jo et vaig cedir (sense que m’importés gens) el protagonisme de la trobada. Em semblava gairebé inoportú parlar-te de cartes del futur. Jo ja l’havia llegida, tu també i pensava que potser no t’agradava el que proposava la carta. No volia dir-te que a mi sí que m’agradava. Esperava un altre moment que et pogués sentir més meu i més receptiu.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Jo creia que havia de recuperar-te, tenia la sensació que t’estava perdent i me’n va acabar de convèncer el poc interès a parlar d’allò que no deixava de ser un misteri prou engrescador. Ni que fos una broma teva (ni que tu et pensessis que era meva) jo trobava que era prou important com per parlar-ne i dir-nos el que en pensàvem.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Però no ho vam fer. La carta del futur va quedar arraconada durant uns mesos. Ens va servir, això si, per concertar una primera trobada i per anar, de mica en mica, buscant altres ocasions per retrobar un ritme més adequat als nostres desitjos.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Tu sempre vas estar disposat, de seguida a reprendre les nostres trobades. I jo vaig creure, ben equivocadament, que tu volies reprendre la nostra amistat de sempre i no estaves pas dels canvis que anunciava la carta del futur. Però m'equivocava.</span></div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-23329497473849805922017-01-04T15:15:00.000-08:002017-01-05T09:05:57.804-08:00Carta del futur 3 - Caterina i Arnau - 4<div class="MsoNormal">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">18 d’octubre de 2004<o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">Estimat Arnau:<o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Malgrat que ja han passat 7 mesos des d’aleshores, recordo tots i cadascun dels moments d’aquell cap de setmana, com si encara l’estigués vivint. No estic segura del tot que en el teu cas sigui també així. Penso, fins i tot, que aquestes paraules poden ser enteses com una manera de dir i no pas com el que són: una expressió exacta de la realitat. Ho recordo d’una manera exacta i també permanent, és com si sempre i en tot moment dins el meu cap poguessin conviure aquest record i una altra cosa més, la que estic fent a cada moment. Potser és una bestiesa inútil, però per demostrar-te que és realment així, em fa plaer de transcriure’t amb tants detalls com pugui la part més important d’aquells dies. No és que cregui que t’ho hagi de narrar, perquè no te’n recordes, sinó simplement, perquè, ara, “a posteriori” puguis valorar tot el que això ha significat per a mi i contrastar els teus records amb els meus, la teva manera de viure-ho</span></i></b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"> <b>amb la meva. No cal que et digui que m’agradaria molt també saber la teva versió dels fets i com et vas sentir després d’haver ajornat durant tant temps un moment com aquell.<o:p></o:p></b></span></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;">Prepara’t, posa’t còmode, busca’t un moment tranquil, ja que comença un retall de la teva pròpia història vista a través dels meus ulls i dels meus sentiments.</span><o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText3">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">I jo aprofitant que tenia temps, perquè sovint em llevo massa d’hora, vaig anar a buscar un bar obert. A aquesta hora tots eren prou tranquils.</span><o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">Trobar-te, fora del context habitual i tan conegut d’una taula de bar, amb unes tassetes de cafè entre nosaltres, ja va donar-me com un salt qualitatiu: l’ambient era diferent i aquest ambient simbolitzava unes expectatives diferents i unes actituds absolutament noves tot i que en cap moment, res - ni en el fons ni en les regles del joc que regien la nostra relació - havia canviat, sinó ben al contrari, aquestes actituds i expectatives naixien del manteniment coherent de les nostres pròpies regles del joc, que se sotmetien només a nosaltres mateixos i a la nostra evolució lenta, però constant.<o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">El paisatge ens oferia el mateix contrast que sentia dintre meu: uns penya-segats d’una pedra grisa, gairebé blanca, els quals vistos des de dalt podien ser un abisme immens, però vistos a una certa distància i a mitja alçada, tal com els veiem des d’allà, eren un decorat esplèndid </span></i></b><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">en contraposició amb l’amabilitat, del nostre entorn més immediat: El prat, el bosc, la carena propera vestida de pinedes i el casalot, tan ben adaptat al seu entorn que no solament no feia nosa, sinó que acabava d’embellir-lo, com acostuma a passar amb la majoria de construccions tradicionals i antigues. El meu esperit, d’una manera semblant, havia arribat a veure, allò que li semblava un abisme, ara, amb una certa perspectiva, i sense perdre ni per un moment la seva majestuositat, com un fet impressionant i corprenedor, però sense perill: ja no podíem caure en cap abisme. L’emoció de veure’l clarament al davant, impedia la sensació de perill de quan el veia just sota dels nostres peus.</span></i></b></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;">Recordes? El sol d’hivern escalfava força i malgrat que encara no era del tot primavera, l’exterior ens cridava més fort que el nostre propi i mutu desig i vam passejar, primer pels entorns, com qui explora, sense cap rumb ni cap objectiu, després vam seguir un camí pel bosc, que tot i estar ben marcat no sabíem pas on duia, i finalment vam acabar xuclant tota l’energia de la terra, ben estirats, al mig del prat, tant al mig com si ho haguéssim calculat, com si en fóssim amos i senyors i el fet d’ocupar-ne el centre signifiqués el nostre domini sobre tota la resta. No vam dir res: manteníem simplement la major superfície possible del cos en contacte amb l’herba i la terra. No va ser fins al cap de molta estona que vam començar a parlar de les nostres coses, i en el fet de parlar, com sempre, de tot allò que pensem o que ens preocupa hi vam trobar la normalitat, la normalitat dins del que era més excepcional, tenir-nos l’un a l’altre, tantes hores seguides, tan temps a la nostra sencera disposició. Vam dinar. En comptes de les tassetes de cafè, van anar passant entre nosaltres els diferents plats que ens van servir la família que portava aquesta casa de turisme rural. I tot seguia com sempre, amb tranquil·litat, sense inquietud, sense neguit, amb la confiança que tot el que teníem l’un per l’altre era bo. Després del dinar encara dubtàvem si ens cridava més l'interior de la cambra o l'exterior assolellat per aprofitar les poques hores de llum que ens ofereix la tarda d’hivern, quan vam decidir fer una darrera sortida fins al prat. No vàrem seure pas al mig, aquesta vegada, no. Ens vam arrecerar al peu d’un pedrís que separava el prat de la zona construïda. Vam seure molt junts i recolzats l’un amb l’altre, esperàvem i fruíem de les emocions del moment, intensament però sense pressa. I quan ja teníem els cors completament entendrits per la proximitat, no pas encara els cossos plens de desig... Sense necessitat de paraules, ens vam mirar, ens vam somriure, ens vam besar i vam anar-nos-en cap a la nostra habitació.</span><o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoBodyText3">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: Times, Times New Roman, serif; font-size: 12pt;">Jo no recordava res de tot allò. Gairebé me’n sentia culpable. Però No! És clar, estava tot situat en un futur no pas molt llunyà però si a mig termini. Com podia ser? Devia ser una broma teva. Però era molt improbable. </span></i><i><span lang="EN-GB" style="font-size: 12pt;"><span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">Vaig continuar llegint amb un interès a la vegada escèptic i sorprès.</span><o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">Vam tancar la porta, ens vam abraçar, sentint tota la mútua proximitat com abans havíem sentit l’energia de la terra i com que encara estàvem vestits fins i tot amb la roba d’abrigar, et va venir al cap no sé si el mateix pensament o les mateixes paraules que en una altra ocasió havies proposat. Només que ara, sí que era possible: “M’agradaria veure’t, m’agradaria que ens poguéssim mirar” però de seguida vas afegir "I conèixe’ns el cos també, tal com ens coneixem l’esperit”. No sé pas si eren unes paraules màgiques, però en aquest cas, van vèncer totes les meves resistències i em vaig treure l’anorac i el jersei. A sota duia encara una samarreta de màniga curta, però abans que hagués tingut temps de treure-me-la la teva mà va acaronar-me tot el braç, lentament i suaument i per sota de la màniga fins a l’espatlla. Aquesta carícia, ja coneguda, va durar una estoneta i jo la vaig sentir amb plaer fins que vaig recolzar el meu cap contra el teu pit, amb abandonament i aleshores tu mateix vas treure’m la samarreta i els sostenidors. Em vas mirar i em vas tocar delicadament els pits. Em vas dir que els tenia molt macos.<o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Jo volia tornar a abraçar-te, però abans t’havia de treure la teva roba. T’hi vaig ajudar, perquè a tu també et feia nosa. I tot i que ho fèiem entre tots dos, ho fèiem lentament, però després d’haver-te tret la jaqueta i la camisa, perquè tu no duies samarreta, ens vam abraçar altra vegada. Per primer cop en contacte directe del teu cos amb el meu. Va ser en aquest moment, quan la situació em semblava massa perfecta i tenia por que es pogués espatllar, que vaig sentir la necessitat que cada un de nosaltres tingués el seu espai propi i natural d’iniciativa, per tal que ni tu ni jo no dirigíssim la situació</span></i></b><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"> </span></i></b><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">només al nostre propi ritme, sinó que el ritme fos l’acoblament perfecte de les necessitats de cadascú. </span></i></b></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">Tu, com sempre, tenies el teu propi espai, l’espai de l’apropament físic o corporal i jo, com sempre, tenia el meu, el de la comunicació amb les paraules i expressió dels sentiments i també dels pensaments. I en aquell moment vaig decidir que et deixaria fer i seguiria el teu ritme i jo només t’expressaria el meu a través de les paraules. I encara amb la meitat del cos despullat i la meitat del cos vestit, vaig començar a posar amb paraules tot allò que sentia. Vaig recordar una antiga pretensió o creença meva, segons la qual qualsevol gest que sigui una mostra d’afecte, tant si és aïllat com si està dins d’una relació sexual més completa, té un significat precís, que amb més o menys dificultat i precisió, podria convertir-se en un missatge verbal. No pensava pas embrancar-me en una relació exhaustiva de cada gest. Segurament, malgrat el meu convenciment n’era incapaç. Però sí que volia deixar constància que aquells moments estaven en relació amb allò de més profund de les nostres persones i amb un lligam més intens del que era habitual fins i tot amb les parelles convencionalment constituïdes.<o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><span style="font-size: 12pt;">“Sento tot l’amor concentrat en aquest moment, em fa sentir plena de pau i de felicitat, i si t’he de ser sincera, sense presses ni urgències. Aquest amor el sento d’una manera diferent de sempre, perquè el puc sentir amb tot el cos, des de la punta dels cabells fins als dits dels peus.” Aleshores vas estrènyer la teva abraçada i jo també. Ens vam besar lentament, la cara, els llavis, el coll. Les teves mans m’acaronaven l’esquena, amb un gest que jo sentia afectuós i protector i van anar-se ficant tímidament, com per donar-me temps a acceptar-ho o a protestar, per dins dels pantalons. “M’agrada que em busquis d’aquesta manera - vaig dir – perquè em busques no només els racons del meu cos, sinó també la meva manera de viure aquest instant”. Aleshores vaig voler jo també fer lliscar la meva mà per sota la teva roba, però va ser masa difícil: el típic cinturó masculí et protegia massa bé de les intromissions externes i vaig recular. Vaig tornar-te a abraçar, simplement, aturant el moviment de les meves mans per escoltar millor les teves. Quan vaig sentir que buscaves el botó dels meus pantalons et vaig imitar també i vaig descordar ràpidament, sense encallar-me gaire, cinturó i pantalons. Ens els vam treure del tot, vam deixar-los sobre la banqueta de fusta de qualsevol manera i ens vam mirar. La teva proposta, la de mirar-nos, em sembla que no s'havia fet realitat fins aquest moment. “M’agrades” vas dir tu. “Sempre m’has agradat “ vaig contestar jo com si t’hagués vist múltiples vegades. Vas riure’t una mica de mi, per la meva expressió inadequada i te la vaig explicar. “No voldria pas decebre’t, però et miro i em commous, desitjo com sempre un apropament més intens, però, ara, veig el teu cos i no veig res de diferent del que veia abans , llegeixo el teu cos com una expressió de tu mateix, aquest “tu mateix” que fa tant de temps que conec i que sempre m’ha agradat. I ara més que mai perquè el veig clarament sense urgències, tal com a mi m’agrada” Tu vas tornar a riure una mica, aquesta vegada de tu mateix i vas dir-me “Aquesta falta d’urgències que tant t’agrada, pot ser un problema d’aquí una estoneta” Jo vaig negar-ho amb un gest del cap i vaig agafar el teu sexe amb les meves mans de la manera més delicada que vaig poder, no pas per estimular-lo, ni per fer-te venir el desig, sinó només per un impuls tendre i protector. El vaig mantenir entre les meves mans com un tresor fràgil i els meus ulls se’l miraven, oscil·lant entre el teu sexe i els teus ulls. Tu et vas quedar quiet. Jo també. Aleshores, gairebé d’una manera imperceptible vaig sentir com un petit estremiment en el teu membre que el va fer canviar una mica. Sense adonar-me massa del que feia, em vaig ajupir davant teu, em vaig mullar els llavis amb la punta de la llengua i vaig besar el teu sexe amb uns petons petits i humits. Aleshores si que va reaccionar molt més ràpidament i les urgències que jo hagués volgut evitar , les vaig provocar de cop i inevitablement. Encara estàvem drets i vam decidir d’anar-nos-en al llit. Va ser com un nou començament, perquè ens vam tornar a abraçar amb el mateix sentiment que la primera vegada. “T’abraço, ens abracem, i estic com a casa, amb una sensació de comoditat de confort i de pau que m’omple del tot, amb desig o sense”. “Amb desig” - vas corregir-me tu - mentre et separaves una mica per poder tocar i acaronar el meu cos. La teva mà va </span>recórrer<span style="font-size: 12pt;"> poc a poc i una i altra vegada el meu cos, s’entretenia cada vegada que passava pels pits, ara un ara l’altre, però continuava el seu recorregut, alentia el pas quan passava prop el sexe com si no s’acabés de decidir, sabia que hi quedaria atrapada i volia primer acabar de conèixer tots els camins i tots els racons. Tot i que eres tu el que acaronaves i jo la que et sentia, no </span></span></i></b><b style="text-align: justify;"><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">podia deixar d’aprofitar els teus moviments, per anar-te seguint el cos amb les meves mans, d’una manera aleatoria, segons la teva posició.</span></i></b></span><br />
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">Vaig dir-te en veu alta tot el que t’acabo de dir ara sobre les intencions i els dubtes de les teves mans. La teva expressió era totalment nova per a mi i m’hauria agradat que la meva també ho hagués estat per a tu. El teu somriure era meravellat, no pas pel que veia, sinó pel que vivíem junts.<o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">Ens vam acaronar el sexe mútuament, sense insistència, fent pujar el desig, sense esgotar-lo, perquè no s’acabés. Ens vam besar tots els racons del cos, ara tu, ara jo, alternativament. De tant en tant, aturàvem tota mena d’acaronaments per tornar-nos a fondre en una abraçada immòbil i intensa. <o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">Quan el temps, esclau absolut, en aquests moments, semblava haver mort i desaparegut del tot, em vas tornar a besar d’una manera més intensa allà on era en aquell moment el centre del món, i després vas entrar-hi tu per a convertir-te tu també en el centre del meu món. Et vaig abraçar amb força, per fora i també per dins t’abraçava ben fort com si tingués por que t’haguessis d’escapar. “T’agrada que t’estrenyi fort?” -et preguntava. I tu em deies que si, que t’agradava molt. I allargant tant com podíem el moment, primer tu i després jo, ens vam repartir, oferir i barrejar aquest plaer petit i immens, curt i etern que no hem arribat encara, ni arribarem mai a entendre del tot.<o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">No vaig poder evitar de fer un sospir! No sabia què fer, ni què pensar. Dir-te que havia rebut aquesta carta? </span></i><i><span lang="EN-GB" style="font-size: 12pt;">Em prendries per boig. </span></i></span><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">Donar per segur que era una broma? Llàstima! Tu tampoc no ets tan bromista com això. T’agrada a vegades a vegades de fer-me somriure, quan escrius, això si! però d’aquí a muntar una broma d’aquesta mena, no! Vaig decidir no fer-me l’interessant, ni el setciències. Trucar-te, quedar amb tu i veure’t per ensenyar-te aquest misteri. Era la teva lletra, segur!! i tu també ho hauries de reconèixer. Finalment en comptes de trucar-te vaig decidir escriure’t al meu torn, com estic fent ara i reenviar-te la carta del futur. Així a soles tindràs un efecte més semblant al meu.</span><o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoBodyText">
<br /></div>
<div class="MsoBodyText">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Fa set mesos i per raons que no depenen de nosaltres, no ens hem tornat a veure, potser ja ni caldria. A vegades penso que després d’aquells moments no pot haver-hi res més, que qualsevol altra cosa podria canviar el significat de tot plegat. Sé que interpreto les coses a la meva manera i tinc por d’haver-ho exagerat, potser per a tu, va ser tot diferent i jo no m’ho penso. Estic bé i la pau encara continua dintre meu -com tu- que encara que no sé ni on ets continues essent a dintre meu. </span></i></b><b><i><span lang="EN-GB" style="font-size: 12pt;">Tant, gairebé, com aquell dia.<o:p></o:p></span></i></b></span></div>
<div class="MsoBodyText">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText">
<b><i><span lang="ES-TRAD" style="font-family: "times" , "times new roman" , serif; font-size: 12pt;">T’estimo, com sempre i més que sempre. Recorda-ho <o:p></o:p></span></i></b></div>
<div class="MsoBodyText">
<span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText">
<b><i><span style="font-family: "times" , "times new roman" , serif;">Caterina</span></i></b></div>
<div class="MsoBodyText">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Així ho faig, t’escric i t’ho envio, tot pensant que és un misteri </span></i><i><span lang="ES" style="font-size: 12pt;"> amb data de caducitat i no pas molt llunyana. Només hem d’esperar i prou. Si no aconseguim treure’n l’entrellat ara, d’aquí tres anys sabrem amb tota seguretat si això té algun significat.</span></i></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 163.05pt; text-align: justify;">
</div>
<span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;"><br /></span>
<div class="MsoNormal" style="color: black; font-size: medium; font-style: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; text-align: justify; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; word-spacing: 0px;">
<div style="margin: 0px;">
<i><span lang="ES" style="font-size: 12pt;"><span style="font-family: Times, Times New Roman, serif;">M’agradaria que ens poguéssim veure. Què en penses? Esperaré que rebis la carta i et trucaré d’aquí uns quants dies. Arnau</span><span style="font-family: times new roman;"><o:p></o:p></span></span></i></div>
</div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-44992792060171030782017-01-02T15:14:00.000-08:002017-01-04T02:13:46.242-08:00La carta del futur 2 - Caterina i Arnau - 3<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Estimada Caterina,<o:p></o:p></span></i><br />
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><br /></span></i></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Com estàs? Fa temps que no ens veiem. Sempre em recordo de tu, però ara t’escric expressament per explicar-te una cosa molt estranya que m’ha passat fa uns dies. He passat un estiu difícil, estava molt sol i molt trist. Diria que he passat una depressió i malgrat que ara ja me n’he recuperat una mica, encara no he trobat el punt just de dedicar-me a les meves coses, a mi mateix, a la feina, a les feines de casa. Em costa saber on sóc i m’ha estat impossible demanar ajuda a ningú, ni a tu. No podia fer-ho, no sabia com fer-ho. He mantingut una incomunicació total que no m’ha pas anat gaire bé. </span></i><br />
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><br /></span></i></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Jo no estic content de la meva situació. I el pitjor és que no sé què fer per canviar-la. A vegades em sembla que tot ho faig malament. A vegades em sembla que tothom em tracta malament. </span></i><i><span lang="EN-GB" style="font-size: 12pt;">Potser tothom menys tu.<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Em falta alguna cosa que no sé on buscar. </span></i><i><span lang="ES" style="font-size: 12pt;">Em diuen que l’he de buscar ben a prop: en les coses de cada dia. Més a prop encara: dintre meu, on sembla que si vull puc sentir, fabricar i inventar coses meravelloses.</span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Estic acostumat a sentir que el que no es pot tocar, no existeix. I ara sento que no tinc res que pugui tocar ben bé de debò.<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><br /></span></i>
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">El temps, a vegades se’m menja i m’aclapara, em deixa exhaust i sense forces. El temps em fa oblidar allò que és important i fa que m’ocupi sense fi ni mesura d’allò que és només pràctic i totalment intranscendent. </span></i><br />
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><br /></span></i></div>
<div class="MsoBodyText3">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">I va ser així amb les meves batalles amb el temps que un dia que jo sortia més aviat que mai de casa, amb la foscor encara dels matins rosegats per la nit de tardor avançada, vaig sorprendre’m de veure una carta a terra (sobretot perquè encara no podia haver passat cap carter a aquelles hores). La vaig agafar per comprovar que era per a mi.</span></i><br />
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><br /></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Arnau Fabert // C/ Nou nº 100 // 08643 Molins de rei<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">La cal·ligrafia era sobradament coneguda i el darrere del sobre es confirmava amb lletra petita: Caterina // C/ del Pou, nº 3 // 08754 Sant Boi<o:p></o:p></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;"><span style="font-size: 12pt;">El </span>mata-segells<span style="font-size: 12pt;"> es veia clarament amb una data “equivocada” perquè érem al 2001 i deia 20 d’octubre de 2004.<o:p></o:p></span></span></i></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal">
</div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-webkit-text-stroke-width: 0px; color: black; font-family: "Times New Roman"; font-size: medium; font-style: normal; font-variant-caps: normal; font-variant-ligatures: normal; font-weight: normal; letter-spacing: normal; orphans: 2; text-align: justify; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; widows: 2; word-spacing: 0px;">
<div style="margin: 0px;">
<i><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12pt;">Vaig obrir la carta, tot caminant pel carrer. I la meva sorpresa va anar en augment quan vaig veure que la data que encapçalava la carta era del tot coherent amb la de fora:<o:p></o:p></span></i></div>
</div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-75180592257277111192016-12-29T11:18:00.000-08:002016-12-29T11:18:03.627-08:00La carta del futur 1 - la Caterina i l'Arnau - 2<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;">La carta del futur va ser un conte que vaig escriure per l'Arnau. Com que ell diu que per ell va representar una fita, el posem aquí com una part important de la relació. La línia que va marcar la frontera entre una època i una altra.</span><br />
<span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;"><br /></span>
<span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;">Un temps abans de la carta del futur jo havia
escrit un poema d’enyorament de l'Arnau. </span><br />
<span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;">Sempre
relaciono el meu poema amb aquesta carta. </span><br />
<span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">T’enyoro.<o:p></o:p></span><br />
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;"><br /></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;"> I enyoro no només<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;"> el banc de pedra,<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">el fred i la
fosca,<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">el nus segur de
les mans,<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">la sinceritat
confiada <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">i el cor
lleuger,<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">sinó que enyoro
també<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">i potser encara
més<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;">aquell lloc </span><span style="font-size: 12pt; text-indent: 35.4pt;">desconegut,</span></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">ignot,<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">volgudament
inexistent.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">Que ens descobriria <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="EN-GB" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">els horitzons secrets<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="EN-GB" style="font-family: "verdana" , sans-serif; font-size: 12.0pt;">i que m’il·lumina<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify; text-indent: 35.4pt;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;"><span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">en la
distància.</span><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<span lang="ES-TRAD" style="font-size: 12.0pt; mso-bidi-font-size: 10.0pt;">Entre el poema i la
carta hi ha uns mesos de
diferència. Però en el
nostre temps personal i íntim,
vénen una cosa després de l’altra.<o:p></o:p></span><br />
<br /></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoBodyText2" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-83145349882584932472016-12-27T10:46:00.000-08:002016-12-27T10:46:01.990-08:00Arnau - 3- Quina llàstima que hagis deixat d'escriure contes, Arnau!<br />
<div>
- Contes, Jo?</div>
<div>
- Sí, i tant, que no te'n recordes que allò que ens va connectar va ser els nostres escrits? El teu conte "La màgia de Torrebonica" I les meves llibretes diverses i disperses,</div>
<div>
- Sí que me'n recordo. Em vas deixar els teus escrits, em vaig aïllar del grup que estàvem, vaig seure en un graó i em vaig posar a llegir.</div>
<div>
- Em va emocionar molt que fessis això. Que em donessis aquest teu temps, aquesta atenció.</div>
<div>
- Em vaig quedar sorprès. El meu conte era un conte per a nens, però els teus escrits eren sentiment pur, eren intensitat, eren emoció.</div>
<div>
- Després d'això n'havíem de parlar, i vam quedar un vespre.</div>
<div>
- Sí, i la nostra primera conversa, la primera, ja va ser sobre el fet d'estimar més d'una persona a la vegada. </div>
<div>
- Sí, vam anar al gra. Jo fins aquell moment havia tingut una parella i dúiem una vida molt normal, però jo no n'estava pas contenta, perquè m'adonava que la manera convencional de viure, era molt limitadora pel que fa a les relacions. Algun cop m'havia enamorat, però ho deixava passar sempre de llarg. M'estimo l'Aureli, però no puc deixar d'estimar altres persones.</div>
<div>
- Aquesta sintonia tan fàcil, va fer que en un moment donat t'agafés la mà.</div>
<div>
- Va passar l'electricitat!!!</div>
<div>
- Sí com cada cop que ens tocàvem per lleugerament que fos.</div>
<div>
- Vam xerrar molt, ens vam trobar molt bé l'un amb l'altre.</div>
<div>
- Va durar molts anys aquesta nostra amistat, amb aquest punt d'intensitat, d'emoció continguda. Però saps quina és la fita que recordo?</div>
<div>
- Quina?</div>
<div>
- Aquell conte que vas escriure: "La carta del futur"</div>
<div>
- Ui! això devia ser aproximadament 12 anys després d'aquesta escena que acabem de recordar.</div>
<div>
- 12 anys? si tu ho dius no ho dubto pas, tant de temps vam passar, de només amics?</div>
<div>
- Sí tant de temps, malgrat la meva tendència clarament poliamorosa, hi havia una resistència molt gran a creuar la ratlla, </div>
<div>
- Com anava la carta del futur?</div>
<div>
- A veure si me'n recordo...</div>
<div>
<br />
<div>
<br /></div>
</div>
caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-51578805905741678212016-12-20T09:51:00.000-08:002016-12-20T09:51:00.212-08:00Martí - 4Estimat Martí,<br />
<br />
Recordo molt la meva inquietud, el neguit en sentir-me enamorada de tu. Teníem la confiança de parlar-nos de moltes coses, teníem complicitats, les compartíem amb l'Arnau, tal com compartíem també les complicitats de l'Arnau i jo amb tu. <br />
<br />
Jo vaig voler ser fidel a la meva manera de sentir i de veure les relacions. Si jo estava enamorada de tu, no volia amagar-ho, no esperava res, sabia molt bé la situació quina era, tu ja tenies dues dones, a qui estimaves. Una l'amor de la teva vida, l'altra l'enamorament foll. Ho sabia perfectament. Malgrat tot, jo creia que estaria més tranquil·la si jo podia expressar el que sentia, si tots dos ho sabíem i podíem seguir parlant com sempre i no et vindria de nou res del que jo et pogués dir , si les coses estaven clares, per això et vaig dir que volia parlar amb tu, en directe, no per carta i si tenies una estoneta, si podia ser a no trigar gaire.<br />
<br />
No vas trigar gens, vas trobar un moment per parlar, immediatament. L'endemà, potser.<br />
<br />
Vam anar a fer un cafè, recordo el lloc, però no quina hora del dia era.<br />
<br />
- Hola guapa, com estàs?<br />
- Bé - vaig dir jo amb una mica d'arronsament d'espatlles com si ho digués i ho desmentís a la vegada - i tu?<br />
- Molt bé!!!- amb el teu to de convenciment, que no abandona mai el teu molt bé, habitual. - tenia ganes de veure't perquè em va semblar important el que em vols dir. Passa alguna cosa?<br />
- No, no passa res, o al menys res de greu. Només volia parlar-te de nosaltres.<br />
- Digues...<br />
<br />
Et mirava, la teva expressió era molt feliç, tranquil·la, les espurnetes dels teus ulls donant confiança, somrient, Com si diguessis, tot anirà bé.<br />
<br />
- Volia dir-te que estic enamorada de tu. Vull que ho sàpigues. Parlem de moltes coses, ens confiem intimitats i compartim pensaments i emocions. No em sento còmoda si tu no saps això de mi.<br />
<br />
Vas allargar la mà i vas posar-la damunt la meva, en un gest molt protector i consolador. Només per aquest gest, ja valia la pena la conversa.<br />
<br />
- Caterina, saps que t'estimo molt, ets una amiga que has entrat ben endins i amb força. M'agrada molt parlar amb tu i compartir tota mena de coses. M'agrada que ens escrivim, que ens parlem, que ens trobem, que xerrem de tot i fins i tot que estiguem en desacord. Però t'he de dir que no estic enamorat de tu.<br />
- No passa tres, no m'ho imaginava pas d'una altra manera. Prou que sé que com estàs d'enamorat de la Bibiana - malgrat les meves paraules, crec jo que tenia la nostàlgia arrapada als ulls i al cor.<br />
- Sí, i no es pot estar enamorat de dues persones a la vegada. A la vegada, dic, eh?<br />
- Sí que puc. Jo puc. És així. Estic enamorada de l'Arnau i de tu.<br />
- No veig pas com és possible.<br />
- Quan ho sents així, saps que és possible. Però les nostres creences ens marquen també les nostres percepcions. Jo sé que es possible perquè ho sento així. Tu parteixes que no és possible i ja negues qualsevol possibilitat.<br />
- T'estimo molt, però em falta un ingredient per l'enamorament, el desig. Sense desig no hi ha enamorament.<br />
- Ostres, jo ho veig ben bé al revés. En el meu cas, sense enamorament no hi pot haver desig. El desig no hi és, segurament perquè tu no estàs enamorat de mi, i això fa que jo freni el procés. També em sembla difícil desitjar algú que no et desitja. crec que jo necessito aquest retorn per a sentir desig.<br />
- Caterina, què vols que faci?<br />
- Què vull que facis? res... què vols fer?<br />
- No sé, vols que deixem de veure'ns, un temps? de parlar-nos? d'escriure'ns?<br />
- No. Tot pot continuar igual.<br />
- D'acord com tu vulguis, a mi m'agrada molt la nostra amistat, però preferiria que no t'haguessis enamorat de mi. No vull deixar de parlar amb tu, però no vull que pateixis ni fer-te mal. Faré el que tu diguis.<br />
- No es demana permís per aquestes coses, passen i prou. Malgrat l'enamorament, l'amistat i l'estimació passen per damunt de tot. T'estimaré com a amic, t'estimaré de la manera que em sigui possible estimar-te.<br />
<br />
I jo me'n vaig anar pensant, que així era com ho esperava, però al mateix temps pensava en aquelles situacions, en aquelles paraules, en aquelles actituds que m'havien donat una lleugera esperança que d'alguna manera compartíssim un sentiment molt especial. Jo no necessitava un amant, en tenia un i n'estava molt feliç, necessitava, només, una complicitat en el sentiment.<br />
<br />
I recordava, entre altres coses, com havies utilitzat en un conte, una tarda passada amb mi, amb totes les nostres referències, amb les complicitats parlades, però el personatge del conte, no era jo, era la Bibiana. Em va fer rumiar molt aquesta barreja. Allò que senties per mi, allò que havíem sentit aquella tarda de reis, parlant de música, de concerts, de trobades, de casualitats i d'anhels i d'il·lusions, no podies acceptar que fos meu i necessitaves escriure-ho com si fos de la Bibiana. No sé si t'ho vaig arribar a dir, segur que sí, però vaig creure... que els teus sentiments per a mi, existien i els desviaves, els canalitzaves cap a la Bibiana. Ho vaig acceptar. T'estimaria com a amic, de la manera que fos possible. Va funcionar, molt de temps.<br />
<br />
Encara t'estimo, buscant quina és la manera que puc estimar-te. Una abraçada.<br />
<br />
Caterina<br />
<br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-39216004120809219612016-12-19T09:07:00.000-08:002017-01-09T03:17:44.858-08:00Martí - 3Estimada Caterina,<br />
<br />
Et llegeixo i segueixo com has començat a explicar aquesta història. No sé si hi participaré gaire, però l'espero amb il·lusió.<br />
<br />
Recordo aquestes dues converses que dius que et van agradar. Escriu-les. Com tu les escrius, com deia Borges en unes paraules que inicien, crec, el seu únic conte d'amor, "Mi relato será fiel a la realidad o, en todo caso, a mi recuerdo personal de la realidad, lo cual es lo mismo." De fet "tot" és dins nostre. Ja que la manera com ho percebem ens por fer sentir de maneres molt diferents. Puc imaginar-te, quan et llegeixo. La teva expressió, la teva mirada... et veig.<br />
<br />
Sé que tens molta memòria, però el que importa és que ho escriguis tal com ho recordis, tal com ho vas viure i jo m'ho passaré molt bé i et llegiré embadalit, com sempre. Jo també recordo aquestes converses, amb un somriure i amb molt d'afecte. No crec pas que fos capaç d'escriure-les, però estic convençut que m'encantarà llegir-les.<br />
<br />
Una abraçada, estimada. T'estimo molt. <br />
<br />
Martícaterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3962620718274217179.post-55023288596553873932016-12-15T08:47:00.001-08:002016-12-19T14:48:33.312-08:00Martí - 2Estimat Martí,<br />
<br />
L'altre dia et deia que no sabia com explicar la nostra història. Ara em sembla que començo a saber-ho.<br />
<br />
Durant molt temps, jo tenia una necessitat molt gran, i molt intensa de parlar amb tu, de com havia passat tot, del com i del perquè. Era una necessitat de posar-ho en comú, d'aclarir, de consensuar. Com que no me'n vaig sortir de fer-ho, després vaig procurar deixar-ho enrere i que em marxés aquesta necessitat. Fa temps, molt temps, que no necessito aclarir res. Potser és que jo mateixa ja m'he anat aclarint les coses, i equivocada o no, em sembla que les tinc clares.<br />
<br />
Doncs he pensat que la millor manera d'explicar la nostra història és explicar-te-la a tu. És fer-ho a través d'aquestes cartes. Si tu vols afegir alguna cosa, si vols portar-me la contrària, si vols dir-hi la teva, el teu dret a fer-ho serà respectar i el que tu vulguis dir serà publicat també.<br />
<br />
L'altre dia en feia un resum precipitat, en quatre ratlles, només des del punt de vista de la sorpresa constant que havia resultat per a mi aquesta relació.<br />
<br />
Els primers anys, van ser 7 anys exactament, de cartes, i de trobades no molt freqüents, però si amb una certa regularitat. Amb les cartes vam trobar un diàleg que fluïa molt bé. Parlàvem de nosaltres, jo t'explicava moltes coses de la meva relació amb l'Arnau i també amb l'Aureli, sobre la convivència diària, sobre lectures... i temes diversos. Jo anava intentant parlar de la nostra mateixa relació d'amistat que s'estava construint. Quan ens trobàvem cara a cara, ja des de les primeres vegades et trobava tan diferent que no em semblaves el mateix. I el diàleg també era tan diferent! Tu vas començar molt prudent, parlaves poc de tu, poc de les teves dones, perquè et semblava una falta de respecte fer-ho. Però finalment ho vas fer, sempre amb el teu respecte i la teva contenció i vam encetar aquests diàleg íntim a dues veus on tot hi ha tingut cabuda. <br />
<br />
Fins i tot en aquella època prudent, d'amistat idíl·lica, quan no hi havia cap exigència de res, cap expectativa especialment concreta ni complicada, hi havia algun cop, que la conversa que teníem tu i jo tot dinant, em deixava una mica fora de joc. Em quedava enfadada? no, gens enfadada, potser trista? tampoc... inquieta, potser és la paraula més exacta: inquieta. Hi havia alguns punts de la conversa on m'era difícil entrar, hi havia actituds teves que a mi em semblaven poc coherents o que no entenia i la manera de parlar-ho tampoc l'entenia. Hi trobava com una mena de rigidesa que no deixava que el diàleg fluís tan bé com a les cartes.<br />
<br />
Jo tenia el costum de fer la crònica escrita de els trobades, sobretot per repescar aquestes coses que em deixaven inquieta. Era una inquietud entre racional i emocional. Racional perquè em semblava que alguna cosa fallava en el diàleg i no sabia resoldre-ho. Emocional perquè ja t'estimava i em sabia greu no acabar d'estar bé del tot, al teu costat.<br />
<br />
Però això era esporàdic. Habitualment les converses fluïen molt bé entre nosaltres.<br />
<br />
Un dia, aquest dia va ser el final d'aquesta etapa dels 7 primers anys, em vas escriure una carta, jugant a què passaria si marxéssim de vacances junts.<br />
<br />
Jo, prudent i adaptada a la meva situació (jo estava enamorada de tu, però tu de mi no, i que bonica la conversa del dia que ens ho vam dir!) vaig imaginar una sortida d'amics. Amics íntims a qui no els importa dormir a la mateixa habitació, els hi agrada estar junts i fer coses junts i comentar el que han fet durant el dia. Ho vaig escriure, com un conte en tres capítols. Tu et vas sorprendre que no em plantegés una aproximació sexual entre tu i jo.<br />
<br />
Una altra conversa bonica, aquesta que vam tenir dinant, i rumiant com serien aquestes vacancetes entre tu i jo.<br />
<br />
Quantes converses per explicar... tenim una llarga història... te l'explicaré, tu la pots millorar, comentar o completar, si vols.<br />
<br />
Què te'n sembla, de la idea? <br />
<br />
Seguirem, Fins molt aviat. T'estimo<br />
<br />
Carme<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />caterinahttp://www.blogger.com/profile/08161564997514881221noreply@blogger.com0