Estimada Caterina,
Sí que has trobat les paraules, estimada. Les has trobat i les llegeixo i sempre m'agrada llegir-les. Els pensaments només els podem compartir a través de les paraules. I me n'alegro de poder fer-ho.
Tenim una manera molt diferent de fer endreça interior. La meva, tens raó, és molt individualista, jo creia que jo sol podia tirar endavant. No vaig comptar en cap moment que això provocaria tants problemes.
Per a mi endreçar, és calmar la ment, calmar les emocions. No és resoldre, no és lluitar. És sobretot calmar i retrobar la placidesa. Si era bo per a mi, aquest allunyament, aquest posar distància, aquest calmar les emocions, creia equivocadament que també seria bo per a tu. En canvi per a tu va ser un desastre. Jo no sabia sortir del meu un més un. Érem un més un que havíem trobat una manera d'estar junts que tots dos volíem i que desitjàvem. Jo no sabia veure què anava malament, exactament i no entenia gaire què volies de mi.
Mentrestant per a tu, feia dies que ja érem dos i tu volies compartir reflexions, decisions i fins i tot endreces.
Per altra part, aquesta teva manera de ser-hi, sempre, m'entendria profundament i em produïa una immensa necessitat d'abraçar-te.
La meva abraçada, un cop i un altre, per a mi ja ho deia tot. Per a tu no, l'abraçada hi era, i tots dos la sentíem intensa i plena de sentiment i emoció, però per a tu no resolia les coses. Per a mi sí.
Recordo que un dia després d'haver-nos abraçat i d'haver-nos fet petons, em vas dir, quan caminàvem pel carrer "Ara ja hem fet les paus, deixa de matxacar-me si et plau". Em vaig quedar molt sorprès, perquè no tenia ni idea a què et referies. Devia posar una cara de badoc increïble, amb el meu "jooooo?" Mai no havia tingut la intenció de fer-te sentir malament. I fins i tot quan m'ho explicaves, no ho acabava d'entendre. Jo només gestionava les coses a la meva manera, traient importància als problemes, mirant en positiu, no buscant compromisos excessius que jo no pogués complir. I tu pensaves que fugia d'estudi i que no escoltava les teves raons i que et tractava com una nena petita, em deies.
I quan llegeixo a la teva carta que el miracle és entendre i entendre i entendre i mirar-nos directament endins, m'adono que tens raó, però jo penso que el miracle ets tu. I jo participo afortunadament d'aquest miracle.
I també crec que sempre podem triar. I que tu ho sabies i que volies i vols acompanyar-me en aquest poder triar.
Gràcies per ser-hi, sempre. T'estimo molt
Martí
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Martí. Mostrar tots els missatges
dilluns, 3 d’abril del 2017
divendres, 17 de març del 2017
Martí - 10
Estimat Martí, a veure si reprenc el fil ...
Com deia, va durar massa la manca de comunicació veritable, la manca de comprensió mútua. Massa. Incomprensiblement. Jo no podia entendre que dos amics de l'ànima que havíem confiat tant l'un en l'altre, no trobéssim la manera de parlar les coses.
Persistien els dos models. El meu era aclarir-ho, parlar-ho, buscar punts en comú, entendre'ns disculpar-nos en tot el que calgués. I jo insistia i insistia en parlar les coses. Tu no em seguies.
Per a tu era deixar enrere els mals moments i començar a inventar-ne de bons. Jo no et seguia.
Aquests bons, per a mi no podien tenir cap contingut ni cap consistència si primer no havíem tret les runes. Com pots construir un edifici nou en un solar ple de runes sense treure-les? Jo no ho entenia. Per a tu això era molt més fàcil... runes? quines runes?
Però va passar el temps, els mesos, i els mesos i els mesos. I amb el temps, va anar entrant dintre meu el convenciment que després de mil intents, no gens afortunats, de parlar les coses... potser ja no quedava res més per parlar, o potser que ja no calia, o potser que no servia de res o potser les tres coses a la vegada. Des del meu punt de vista, era com si haguéssim embastat mil converses i no n'haguéssim acabat mai cap. Però tampoc era cert. De tantes converses, alguna cosa havia anat canviant dintre nostre.
Deixant a part el contingut de les converses, tots dos, ens miràvem, ens escoltàvem els gestos i les actituds i les paraules i els tons. I l'afecte i l'amor sempre hi eren. Sempre. I això ens feia adonar-nos que mai ni en un sol moment havien deixat de ser-hi. "Sempre ens hem mirat i ens hem escoltat, en tots els moments", em diries, tu, Martí, i tindries raó. Mai no vam deixar de fer-ho, però la ceguesa del patiment no deixa veure gran cosa i la de la incomprensió tampoc. Però imperceptiblement, lentament, ens vam començar a veure de nou. Em commovia la teva paciència en escoltar-me un cop més, en aquelles coses que ja no tenies ganes d'escoltar i que no tenies ni idea de com contestar o com resoldre-les. A tu et sorprenia i també t'entendria i t'emocionava la meva insistència en buscar solucions, en ser-hi sempre. En intentar entendre't malgrat tot. En saber entrar en tu per entendre't sense fer-me mal.
Algun cop t'he preguntat com t'ho vas fer per canviar el xip... potser tu no has tingut la sensació de canviar de xip. Jo sí i sí que ho sé com ho vaig fer.
Jo crec que el miracle el produeix el fet de desplaçar-se de la comoditat del propi lloc i intentar entendre el lloc de l'altre. El miracle és entendre, entendre, entendre. Deixar de jutjar les paraules tal com són literalment. Deixar de fer atenció en les coses exactes que es diuen amb més o menys poca traça i entendre actituds i sentiments. Mirar endins, directament a dins. Com quan mirem un mirall, o fins i tot una finestra, no mirem el vidre, mires allò que hi ha més enllà. I amb moltes dificultats, al començament i molta facilitat més endavant, vaig començar a mirar-te endins. A sentir-te endins. A entendre que aquelles actituds teves que tu intentaves justificar amb un "Potser sóc egoista, però necessitava apartar-me" "Potser sóc egoista, però..." No eren cap mostra d'egoisme, sinó que eren resultat d'un model, d'un punt de vista que no podia ser un altre perquè era el teu. Que tu, exactament igual que jo vas fer el que podies fer. Vas prendre aquelles decisions perquè no sabies ni podies prendre'n unes altres. Com jo. No vaig fer el que vaig fer, ni vaig dir el que vaig dir ni em vaig sentir com em vaig sentir per haver-ho triat. No. Va ser perquè no vaig saber ni poder fer cap altra cosa. Com tu. Potser semblarà poc important o anecdòtic dit així. Però això em va acostar a tu, em va donar llum i això em va salvar del meu forat.
Tu mantenies sempre la calma, amb les teves formes impecables i a mi em semblava que aquesta calma indicava unes opcions ben preses i ben escollides. Fins i tot amb fredor. Però no. La teva placidesa tan treballada, és com és perquè la vols i la conrees, però té, com tot a la vida, uns peatges, que fan que en situacions difícils tampoc no puguis triar. Les teves opcions són les teves preses d'avançada i no podies triar. Tant o tan poc com jo.
I et vaig saber veure a dins de tot, amb les teves recances, poc confessades. Intentant mantenir allò que tu volies a la teva manera, no a la meva. No feia jo el mateix?
Entendre les pors. Moltes pors Martí. Teves i meves.
Entendre que som tan poca cosa, tots plegats i tu i jo també.
Jo m'havia imaginat la solució com un esclat. Un dia, una conversa, un nus desfet, una comprensió explicitada... un projecte, un camí a fer, era el meu model. No ha estat així, de cap manera.
La comprensió, l'arribada a la llum, des del clot, ha estat plena d'anades i vingudes. Quan creia que ja ho havia entès i que ja ho havia resolt, el meu cap s'encallava de nou en alguna nova conversa o en una trobada que em deixava com amb l'ànim enfonsat en un no-lloc. On sóc? Torno a la casella de sortida? I calia fer la feina de nou. Em perdia un cop i un altre. Ara, ja fa molt que no em perdo. No tinc cap intenció de perdre'm més, si és que em queda algun poder de decisió sobre això.
L'altra cara de la moneda va ser la renúncia. Però també em va donar llum. Renunciar al meu somni. Renunciar a aquesta relació que ja no era possible com jo la veia. I recollir tot allò que encara fos possible.
I, Martí, estimat, tens raó quan dius que jo crec que no trobem la bona solució per a nosaltres. Ho crec de veritat. L'alliberament és no buscar-la. I també buscar una distància adequada. No deixar-me engrescar per cap proximitat que em torni a fer creure que allò és possible.
Estimar-te, com ara, en les cartes, saber l'un de l'altre, les paraules d'amor i algun dia, molt de tant en tant veure'ns, el temps és avar amb nosaltres, però ara potser sigui millor així.
M'agrada com m'escrius, em fan feliç les coses que em dius i crec que ens anem sentint cada cop més a prop l'un de l'altre. Com ens agrada sentir-nos.
Com deia, va durar massa la manca de comunicació veritable, la manca de comprensió mútua. Massa. Incomprensiblement. Jo no podia entendre que dos amics de l'ànima que havíem confiat tant l'un en l'altre, no trobéssim la manera de parlar les coses.
Persistien els dos models. El meu era aclarir-ho, parlar-ho, buscar punts en comú, entendre'ns disculpar-nos en tot el que calgués. I jo insistia i insistia en parlar les coses. Tu no em seguies.
Per a tu era deixar enrere els mals moments i començar a inventar-ne de bons. Jo no et seguia.
Aquests bons, per a mi no podien tenir cap contingut ni cap consistència si primer no havíem tret les runes. Com pots construir un edifici nou en un solar ple de runes sense treure-les? Jo no ho entenia. Per a tu això era molt més fàcil... runes? quines runes?
Però va passar el temps, els mesos, i els mesos i els mesos. I amb el temps, va anar entrant dintre meu el convenciment que després de mil intents, no gens afortunats, de parlar les coses... potser ja no quedava res més per parlar, o potser que ja no calia, o potser que no servia de res o potser les tres coses a la vegada. Des del meu punt de vista, era com si haguéssim embastat mil converses i no n'haguéssim acabat mai cap. Però tampoc era cert. De tantes converses, alguna cosa havia anat canviant dintre nostre.
Deixant a part el contingut de les converses, tots dos, ens miràvem, ens escoltàvem els gestos i les actituds i les paraules i els tons. I l'afecte i l'amor sempre hi eren. Sempre. I això ens feia adonar-nos que mai ni en un sol moment havien deixat de ser-hi. "Sempre ens hem mirat i ens hem escoltat, en tots els moments", em diries, tu, Martí, i tindries raó. Mai no vam deixar de fer-ho, però la ceguesa del patiment no deixa veure gran cosa i la de la incomprensió tampoc. Però imperceptiblement, lentament, ens vam començar a veure de nou. Em commovia la teva paciència en escoltar-me un cop més, en aquelles coses que ja no tenies ganes d'escoltar i que no tenies ni idea de com contestar o com resoldre-les. A tu et sorprenia i també t'entendria i t'emocionava la meva insistència en buscar solucions, en ser-hi sempre. En intentar entendre't malgrat tot. En saber entrar en tu per entendre't sense fer-me mal.
Algun cop t'he preguntat com t'ho vas fer per canviar el xip... potser tu no has tingut la sensació de canviar de xip. Jo sí i sí que ho sé com ho vaig fer.
Jo crec que el miracle el produeix el fet de desplaçar-se de la comoditat del propi lloc i intentar entendre el lloc de l'altre. El miracle és entendre, entendre, entendre. Deixar de jutjar les paraules tal com són literalment. Deixar de fer atenció en les coses exactes que es diuen amb més o menys poca traça i entendre actituds i sentiments. Mirar endins, directament a dins. Com quan mirem un mirall, o fins i tot una finestra, no mirem el vidre, mires allò que hi ha més enllà. I amb moltes dificultats, al començament i molta facilitat més endavant, vaig començar a mirar-te endins. A sentir-te endins. A entendre que aquelles actituds teves que tu intentaves justificar amb un "Potser sóc egoista, però necessitava apartar-me" "Potser sóc egoista, però..." No eren cap mostra d'egoisme, sinó que eren resultat d'un model, d'un punt de vista que no podia ser un altre perquè era el teu. Que tu, exactament igual que jo vas fer el que podies fer. Vas prendre aquelles decisions perquè no sabies ni podies prendre'n unes altres. Com jo. No vaig fer el que vaig fer, ni vaig dir el que vaig dir ni em vaig sentir com em vaig sentir per haver-ho triat. No. Va ser perquè no vaig saber ni poder fer cap altra cosa. Com tu. Potser semblarà poc important o anecdòtic dit així. Però això em va acostar a tu, em va donar llum i això em va salvar del meu forat.
Tu mantenies sempre la calma, amb les teves formes impecables i a mi em semblava que aquesta calma indicava unes opcions ben preses i ben escollides. Fins i tot amb fredor. Però no. La teva placidesa tan treballada, és com és perquè la vols i la conrees, però té, com tot a la vida, uns peatges, que fan que en situacions difícils tampoc no puguis triar. Les teves opcions són les teves preses d'avançada i no podies triar. Tant o tan poc com jo.
I et vaig saber veure a dins de tot, amb les teves recances, poc confessades. Intentant mantenir allò que tu volies a la teva manera, no a la meva. No feia jo el mateix?
Entendre les pors. Moltes pors Martí. Teves i meves.
Entendre que som tan poca cosa, tots plegats i tu i jo també.
Jo m'havia imaginat la solució com un esclat. Un dia, una conversa, un nus desfet, una comprensió explicitada... un projecte, un camí a fer, era el meu model. No ha estat així, de cap manera.
La comprensió, l'arribada a la llum, des del clot, ha estat plena d'anades i vingudes. Quan creia que ja ho havia entès i que ja ho havia resolt, el meu cap s'encallava de nou en alguna nova conversa o en una trobada que em deixava com amb l'ànim enfonsat en un no-lloc. On sóc? Torno a la casella de sortida? I calia fer la feina de nou. Em perdia un cop i un altre. Ara, ja fa molt que no em perdo. No tinc cap intenció de perdre'm més, si és que em queda algun poder de decisió sobre això.
L'altra cara de la moneda va ser la renúncia. Però també em va donar llum. Renunciar al meu somni. Renunciar a aquesta relació que ja no era possible com jo la veia. I recollir tot allò que encara fos possible.
I, Martí, estimat, tens raó quan dius que jo crec que no trobem la bona solució per a nosaltres. Ho crec de veritat. L'alliberament és no buscar-la. I també buscar una distància adequada. No deixar-me engrescar per cap proximitat que em torni a fer creure que allò és possible.
Estimar-te, com ara, en les cartes, saber l'un de l'altre, les paraules d'amor i algun dia, molt de tant en tant veure'ns, el temps és avar amb nosaltres, però ara potser sigui millor així.
M'agrada com m'escrius, em fan feliç les coses que em dius i crec que ens anem sentint cada cop més a prop l'un de l'altre. Com ens agrada sentir-nos.
divendres, 10 de març del 2017
Martí - 9
Estimada Caterina,
Com sempre et llegeixo amb molt d'interès i com sempre em sorprens, un cop més. No esperaré la teva explicació de la remuntada per contestar-te. He llegit la teva carta unes quantes vegades i crec que m'ha ajudat a entendre les coses que aleshores no entenia.
Llegit ara, així, tal com ho dius, em sap molt de greu tot com va anar i et demanaria perdó mil vegades i una més encara. No volia pas que passés això i no sabia com evitar-ho i tampoc jo no era capaç d'explicar bé, tot el que pensava i sentia.
M'adono d'alguns mals entesos i sé que ara m'entens si t'ho dic. Només un petit exemple. Quan et deia que aquell que teníem era el millor lloc, sobretot perquè no en teníem d'altre, ho deia amb la il·lusió i la bona fe de com ho vivia jo. Com una cosa molt positiva, com un refugi, com un secret, com aquell lloc on ens trobàvem tant a prop l'un de l'altre. I tu ho veies com una renúncia, com una passivitat o un conformisme de part meva, que no dic pas que no hi sigui també. Però allò que sentia més potent a dintre meu, era la il·lusió del nostre refugi. També em costava renunciar-hi, perquè no tenia cap recanvi, crec que ja ho saps.
A mi em feia tan de mal el teu mal, la teva tristesa, que vaig haver d'allunyar-me. No sabia cap altra manera de fer les coses. Ara ho veig diferent. Ara, quan em dius algunes coses que encara no et fan sentir bé, t'entenc i no m'ofusco de la mateixa manera. Em sap greu, és clar, però puc gestionar-ho des de la proximitat, encara que segons tu dius, no acabem de trobar cap bona solució per a nosaltres. Per a mi, ja em coneixes, qualsevol solució és bona. Si puc tenir-te del tot, de cos i ànima, millor que millor. Si no pot ser així, et tindré de la manera que sigui possible. Potser et manllevaré la teva frase, de quan em vas dir que estaves enamorada de mi deu fer al menys 10 anys "T'estimaré de la manera que sigui possible estimar-te" amb enamorament o sense, doncs amb sexe o sense. Tot i que allò que he tingut amb tu, ara mateix no ho tinc enlloc més. Tot i que hi penso sovint i revisc cada dia els nostres moments. Tot i que m'agradaria conservar-ho. T'estimaré igualment si no ho puc tenir.
Em dius que moltes vegades vas dubtar que ens tornéssim a veure. Crec que no t'ho he dit mai, però jo també. Quan sentia aquella tristesa immensa que em comunicaves, veia que no podia, creia que no podria tornar mai. Però a partir d'un cert moment t'escrivia intentant explicar-me. Ho feia, em costava, esborrava, reescrivia... Volia ser clar i sincer i després quan ho havia enviat, pensava: "ai, ai, ai, ara sí que m'engega a fregir espàrrecs definitivament" I aleshores, rebia una resposta teva més tendra que mai. I això em donava forces per seguir.
I estic content d'haver-ho aconseguit. Simple com sóc, cada cop que et veia bé, tranquil·la i afectuosa, em pensava que ja estava, que tot estava guanyat. Tu em retornaves a lloc cada cop... "encara no som allà on anem" em deies de maneres diferents. Ara no m'ho dius, estimada i ara mateix, lluny de pensar que ja som allà on volem ser, crec que som en el camí que volem ser i que ens hem de deixar fluir per trobar un equilibri que ens faci estar bé a tots dos. Finalment això és el que compta. Em fa sentir molta pau llegir-te com m'escrius ara. Diguis el que diguis, perquè tu ho dius diferent i jo també ho rebo diferent. M'agradaria que poguéssim compartir aquesta pau i aquesta alegria de tenir-nos.
T'estimo molt
Martí
Com sempre et llegeixo amb molt d'interès i com sempre em sorprens, un cop més. No esperaré la teva explicació de la remuntada per contestar-te. He llegit la teva carta unes quantes vegades i crec que m'ha ajudat a entendre les coses que aleshores no entenia.
Llegit ara, així, tal com ho dius, em sap molt de greu tot com va anar i et demanaria perdó mil vegades i una més encara. No volia pas que passés això i no sabia com evitar-ho i tampoc jo no era capaç d'explicar bé, tot el que pensava i sentia.
M'adono d'alguns mals entesos i sé que ara m'entens si t'ho dic. Només un petit exemple. Quan et deia que aquell que teníem era el millor lloc, sobretot perquè no en teníem d'altre, ho deia amb la il·lusió i la bona fe de com ho vivia jo. Com una cosa molt positiva, com un refugi, com un secret, com aquell lloc on ens trobàvem tant a prop l'un de l'altre. I tu ho veies com una renúncia, com una passivitat o un conformisme de part meva, que no dic pas que no hi sigui també. Però allò que sentia més potent a dintre meu, era la il·lusió del nostre refugi. També em costava renunciar-hi, perquè no tenia cap recanvi, crec que ja ho saps.
A mi em feia tan de mal el teu mal, la teva tristesa, que vaig haver d'allunyar-me. No sabia cap altra manera de fer les coses. Ara ho veig diferent. Ara, quan em dius algunes coses que encara no et fan sentir bé, t'entenc i no m'ofusco de la mateixa manera. Em sap greu, és clar, però puc gestionar-ho des de la proximitat, encara que segons tu dius, no acabem de trobar cap bona solució per a nosaltres. Per a mi, ja em coneixes, qualsevol solució és bona. Si puc tenir-te del tot, de cos i ànima, millor que millor. Si no pot ser així, et tindré de la manera que sigui possible. Potser et manllevaré la teva frase, de quan em vas dir que estaves enamorada de mi deu fer al menys 10 anys "T'estimaré de la manera que sigui possible estimar-te" amb enamorament o sense, doncs amb sexe o sense. Tot i que allò que he tingut amb tu, ara mateix no ho tinc enlloc més. Tot i que hi penso sovint i revisc cada dia els nostres moments. Tot i que m'agradaria conservar-ho. T'estimaré igualment si no ho puc tenir.
Em dius que moltes vegades vas dubtar que ens tornéssim a veure. Crec que no t'ho he dit mai, però jo també. Quan sentia aquella tristesa immensa que em comunicaves, veia que no podia, creia que no podria tornar mai. Però a partir d'un cert moment t'escrivia intentant explicar-me. Ho feia, em costava, esborrava, reescrivia... Volia ser clar i sincer i després quan ho havia enviat, pensava: "ai, ai, ai, ara sí que m'engega a fregir espàrrecs definitivament" I aleshores, rebia una resposta teva més tendra que mai. I això em donava forces per seguir.
I estic content d'haver-ho aconseguit. Simple com sóc, cada cop que et veia bé, tranquil·la i afectuosa, em pensava que ja estava, que tot estava guanyat. Tu em retornaves a lloc cada cop... "encara no som allà on anem" em deies de maneres diferents. Ara no m'ho dius, estimada i ara mateix, lluny de pensar que ja som allà on volem ser, crec que som en el camí que volem ser i que ens hem de deixar fluir per trobar un equilibri que ens faci estar bé a tots dos. Finalment això és el que compta. Em fa sentir molta pau llegir-te com m'escrius ara. Diguis el que diguis, perquè tu ho dius diferent i jo també ho rebo diferent. M'agradaria que poguéssim compartir aquesta pau i aquesta alegria de tenir-nos.
T'estimo molt
Martí
dilluns, 6 de març del 2017
Martí - 8
Estimat Martí,
Segurament que això que et diré, t'ho he dit moltes vegades, no podríem pas comptar-les, però ara vull explicar-ho aquí, perquè aquí no ho llegiràs només tu i perquè estic convençuda que, ara, ho explicaré diferent. Amb paraules tan boniques i comprensives com sàpiga i també estic convençuda que tu ho llegiràs diferent, amb el cor i la ment més oberts i acollidors, com ara et sento.
Per a mi, el lloc físic, la manera com vam començar, era com una mena de prova... després de tants anys de ser amics de l'ànima, sense tocar-nos, com podíem saber, com ens sentiríem junts? Si el petó, aquell que ja no trobaves orfe, perquè era imaginat per tots dos a la vegada, seria adequat, si tindria tot el que ha de tenir un petó. Pensava que si en teníem ganes, de seguir endavant, hauríem de trobar una altra manera.
Per a mi, estimat, tu has estat, des de sempre, un gran amor. Ho ets encara. Si dic un dels meus grans amors, segur que algunes persones no ho entendran, però és la veritat. Jo només he tingut amors importants, grans, profunds, cap d'anecdòtic. Tampoc tants, en tants anys de vida, han estat 4. I tots ells els he volgut viure amb intensitat, amb passió, amb l'ànima.
I ja em coneixes, amb la meva passió per les paraules, imaginava sempre, explicitar els sentiments. Em delia de paraules d'amor, que tu i jo utilitzàvem amb compta-gotes. No acabaven de fluir. Qüestió de caràcters? Qüestió de pors? De no voler que res bellugui ni un sol mil·límetre de com està? Por d'un allunyament de les parelles habituals?
Malgrat tot, els nostres cossos es desitjaven i s'entenien molt bé i vam aprofitar fins l'última gota les possibilitats d'aquell lloc i d'aquell temps, que a mi em semblava ben precari.
No sóc una persona que tingui una tendència especial a queixar-se. No. Encara que en aquesta història t'ho hagi pogut semblar. I vaig intentar positivitzar-ho tot, vaig voler proposar, parlar-ne, explicar-me.
La meva sensació era que estava tancada en una caixa massa petita per a mi. No hi cabia ni d'alçada, ni d'amplada, ni de llargada. Feia mal. La meva ànima no hi cabia, ni per l'espai i la poca seguretat que ens oferia, ni pel temps, ni per les converses que abans teníem i que jo creia que havien de seguir per acompanyar una relació tan important.
No me'n vaig saber sortir ni de comunicar-t'ho, ni de que t'apropessis una mica a la meva manera.
Hi va haver un moment, el moment del trencament interior, que em vaig adonar que aquesta relació, no tenia cap solució vàlida per a mi, vàlida de la manera que jo la desitjava, potser fins i tot la necessitava. Una precisió que marca la diferència entre aleshores i ara. La necessitava amb una urgència que em feia mal. Ara per més que t'estimi, he après a viure sense ella, sense ella tal com havia de ser, sense ella segons el meu model, aquell que jo pensava que seria preciós oferir-te. Els anys han demostrat que era així, que jo havia projectat i imaginat un impossible. Ho vaig veure de sobte, en un sol dia i aleshores se'm va ensorrar el món.
Ja saps, oi el que jo volia oferir-te? la sinceritat, la complicitat, obrir-nos, escoltar-nos, ser nosaltres mateixos, entendre'ns, prendre les nostres decisions junts...
I en aquest trencament interior, i en aquella tristesa indesitjada, ens vam separar. La teva manera de veure-ho, sempre era impecable i racionalment molt correcta. "Això que tenim només té sentit si és per estar bé, si no estem bé, jo m'aparto, al menys provisionalment."
Crec que mai en tota la meva vida dels 60 anys, que estava a punt de fer en aquell moment, m'havia sentit tan utilitzada... la sensació desesperant era aquesta: mentre m'adapto a tot i tot, tal com tu vols... endavant i quan en alguna cosa no estic d'acord, primer fas l'orni i després quan ja no sé què fer i m'entristeixo, te'n desentens. Crec que ningú, de les persones que conec, ha entès el meu trencament interior a causa d'això, la meva "mort" espiritual. No va quedar res de mi. Ni les il·lusions, ni la meva manera d'estimar, ni la meva manera de sentir. Res. Em van quedar les activitats, les meves múltiples activitats, que no podia deixar en cap moment: la feina, els meus hobbys diversos, la casa, la família, els amics, les amigues. Ocupar-me, ocupar-me i ocupar-me era l'única cosa que podia fer i tot i així la tristesa immensa persistia tossudament. Només l'Arnau hi podia entendre alguna cosa. Ell tenia un parell de situacions pròpies que podien acostar-lo a aquest patiment que tothom considerava tan exageradament viscut.
No vam saber prendre unes bones opcions, en aquell moment. Ni tu, estimat, ni jo. Vam allargar inútilment una etapa que o bé no hagués hagut d'exisitir mai o hagués pogut ser molt curta si haguéssim trobat la manera correcta de gestionar-la. Però no la vam trobar.
Tu em deies el que a tu t'hagués agradat sentir i jo et deia el que jo hagués necessitat sentir. Tu deies:"espero que estiguis bé, que estiguis molt feliç" i també "estic molt feliç" pensant que amb el meu amor per tu, això m'ajudaria, que imaginar-te feliç em consolaria, però jo no tenia forces ni per alegrar-me de la teva felicitat. Tenia la sensació com si a un afamat li passessis el menjar per davant sense poder-lo tastar. I jo m'explicava i m'explicava, perquè jo sempre tinc necessitat d'entendre i pensava equivocadament que entendre t'aniria bé. I el nus s'anava fent més i més gran...
Potser també pensàvem que quan ens tornaríem a veure (i quantes vegades vaig dubtar que això arribés!!!) l'acolliment, l'amor ho resoldria tot. Tampoc va ser així. Em deixava atrapar un cop i un altre per aquest sexe desitjat, que ja no podia satisfer-me. No, no pas d'aquesta manera. I res més. Tot seguia igual. No vam trobar la manera de parlar, de desbloquejar. Només les actituds físiques eren acollidores. Els braços abraçaven, els llavis besaven, però les paraules no. Ni les teves, ni les meves. Tu intentant alleugerir, amb humor, de totes les maneres possibles. I jo intentant entendre i trobar alguna manera de no sentir-me utilitzada. Buscant-me a mi mateixa, perquè em perdia a mi mateixa, estant amb tu. Em sentia com un plat ben cuinat, on venia un llepafils i en comptes de degustar-lo amb tranquil·litat i plaer, l'escampava pel plat fent veure que menjava, però deixant-ne una gran part, desfeta i rebutjada, la millor de totes.
"Jo no sóc això", et deia, algun cop. Jo sóc molt més que això. I tu deies "Ja ho sé". Sí ho sabies, però el que no sabies era què fer amb mi. No volies trencar, definitivament, ni jo tampoc, però com redreçar-ho? La sensació que et sobraven coses de mi, que encara hi cabia menys que abans, es va allargar moltíssim.
Crec que deixarem la remuntada per un altre dia. Ei! Perquè malgrat que pintava força malament, hem remuntat.
Espero haver sabut explicar, que tot el problema es mantenia, perquè cadascun de nosaltres només contemplava el seu propi model. Quan una amiga em deia... però "adapta't" i gaudeix del que tens, jo només podia contestar, m'he adaptat sempre, però ara ja no puc gaudir del que tinc. Em fa massa mal, tot.
Una abraçada, estimat, fins aviat.
Caterina
Segurament que això que et diré, t'ho he dit moltes vegades, no podríem pas comptar-les, però ara vull explicar-ho aquí, perquè aquí no ho llegiràs només tu i perquè estic convençuda que, ara, ho explicaré diferent. Amb paraules tan boniques i comprensives com sàpiga i també estic convençuda que tu ho llegiràs diferent, amb el cor i la ment més oberts i acollidors, com ara et sento.
Per a mi, el lloc físic, la manera com vam començar, era com una mena de prova... després de tants anys de ser amics de l'ànima, sense tocar-nos, com podíem saber, com ens sentiríem junts? Si el petó, aquell que ja no trobaves orfe, perquè era imaginat per tots dos a la vegada, seria adequat, si tindria tot el que ha de tenir un petó. Pensava que si en teníem ganes, de seguir endavant, hauríem de trobar una altra manera.
Per a mi, estimat, tu has estat, des de sempre, un gran amor. Ho ets encara. Si dic un dels meus grans amors, segur que algunes persones no ho entendran, però és la veritat. Jo només he tingut amors importants, grans, profunds, cap d'anecdòtic. Tampoc tants, en tants anys de vida, han estat 4. I tots ells els he volgut viure amb intensitat, amb passió, amb l'ànima.
I ja em coneixes, amb la meva passió per les paraules, imaginava sempre, explicitar els sentiments. Em delia de paraules d'amor, que tu i jo utilitzàvem amb compta-gotes. No acabaven de fluir. Qüestió de caràcters? Qüestió de pors? De no voler que res bellugui ni un sol mil·límetre de com està? Por d'un allunyament de les parelles habituals?
Malgrat tot, els nostres cossos es desitjaven i s'entenien molt bé i vam aprofitar fins l'última gota les possibilitats d'aquell lloc i d'aquell temps, que a mi em semblava ben precari.
No sóc una persona que tingui una tendència especial a queixar-se. No. Encara que en aquesta història t'ho hagi pogut semblar. I vaig intentar positivitzar-ho tot, vaig voler proposar, parlar-ne, explicar-me.
La meva sensació era que estava tancada en una caixa massa petita per a mi. No hi cabia ni d'alçada, ni d'amplada, ni de llargada. Feia mal. La meva ànima no hi cabia, ni per l'espai i la poca seguretat que ens oferia, ni pel temps, ni per les converses que abans teníem i que jo creia que havien de seguir per acompanyar una relació tan important.
No me'n vaig saber sortir ni de comunicar-t'ho, ni de que t'apropessis una mica a la meva manera.
Hi va haver un moment, el moment del trencament interior, que em vaig adonar que aquesta relació, no tenia cap solució vàlida per a mi, vàlida de la manera que jo la desitjava, potser fins i tot la necessitava. Una precisió que marca la diferència entre aleshores i ara. La necessitava amb una urgència que em feia mal. Ara per més que t'estimi, he après a viure sense ella, sense ella tal com havia de ser, sense ella segons el meu model, aquell que jo pensava que seria preciós oferir-te. Els anys han demostrat que era així, que jo havia projectat i imaginat un impossible. Ho vaig veure de sobte, en un sol dia i aleshores se'm va ensorrar el món.
Ja saps, oi el que jo volia oferir-te? la sinceritat, la complicitat, obrir-nos, escoltar-nos, ser nosaltres mateixos, entendre'ns, prendre les nostres decisions junts...
I en aquest trencament interior, i en aquella tristesa indesitjada, ens vam separar. La teva manera de veure-ho, sempre era impecable i racionalment molt correcta. "Això que tenim només té sentit si és per estar bé, si no estem bé, jo m'aparto, al menys provisionalment."
Crec que mai en tota la meva vida dels 60 anys, que estava a punt de fer en aquell moment, m'havia sentit tan utilitzada... la sensació desesperant era aquesta: mentre m'adapto a tot i tot, tal com tu vols... endavant i quan en alguna cosa no estic d'acord, primer fas l'orni i després quan ja no sé què fer i m'entristeixo, te'n desentens. Crec que ningú, de les persones que conec, ha entès el meu trencament interior a causa d'això, la meva "mort" espiritual. No va quedar res de mi. Ni les il·lusions, ni la meva manera d'estimar, ni la meva manera de sentir. Res. Em van quedar les activitats, les meves múltiples activitats, que no podia deixar en cap moment: la feina, els meus hobbys diversos, la casa, la família, els amics, les amigues. Ocupar-me, ocupar-me i ocupar-me era l'única cosa que podia fer i tot i així la tristesa immensa persistia tossudament. Només l'Arnau hi podia entendre alguna cosa. Ell tenia un parell de situacions pròpies que podien acostar-lo a aquest patiment que tothom considerava tan exageradament viscut.
No vam saber prendre unes bones opcions, en aquell moment. Ni tu, estimat, ni jo. Vam allargar inútilment una etapa que o bé no hagués hagut d'exisitir mai o hagués pogut ser molt curta si haguéssim trobat la manera correcta de gestionar-la. Però no la vam trobar.
Tu em deies el que a tu t'hagués agradat sentir i jo et deia el que jo hagués necessitat sentir. Tu deies:"espero que estiguis bé, que estiguis molt feliç" i també "estic molt feliç" pensant que amb el meu amor per tu, això m'ajudaria, que imaginar-te feliç em consolaria, però jo no tenia forces ni per alegrar-me de la teva felicitat. Tenia la sensació com si a un afamat li passessis el menjar per davant sense poder-lo tastar. I jo m'explicava i m'explicava, perquè jo sempre tinc necessitat d'entendre i pensava equivocadament que entendre t'aniria bé. I el nus s'anava fent més i més gran...
Potser també pensàvem que quan ens tornaríem a veure (i quantes vegades vaig dubtar que això arribés!!!) l'acolliment, l'amor ho resoldria tot. Tampoc va ser així. Em deixava atrapar un cop i un altre per aquest sexe desitjat, que ja no podia satisfer-me. No, no pas d'aquesta manera. I res més. Tot seguia igual. No vam trobar la manera de parlar, de desbloquejar. Només les actituds físiques eren acollidores. Els braços abraçaven, els llavis besaven, però les paraules no. Ni les teves, ni les meves. Tu intentant alleugerir, amb humor, de totes les maneres possibles. I jo intentant entendre i trobar alguna manera de no sentir-me utilitzada. Buscant-me a mi mateixa, perquè em perdia a mi mateixa, estant amb tu. Em sentia com un plat ben cuinat, on venia un llepafils i en comptes de degustar-lo amb tranquil·litat i plaer, l'escampava pel plat fent veure que menjava, però deixant-ne una gran part, desfeta i rebutjada, la millor de totes.
"Jo no sóc això", et deia, algun cop. Jo sóc molt més que això. I tu deies "Ja ho sé". Sí ho sabies, però el que no sabies era què fer amb mi. No volies trencar, definitivament, ni jo tampoc, però com redreçar-ho? La sensació que et sobraven coses de mi, que encara hi cabia menys que abans, es va allargar moltíssim.
Crec que deixarem la remuntada per un altre dia. Ei! Perquè malgrat que pintava força malament, hem remuntat.
Espero haver sabut explicar, que tot el problema es mantenia, perquè cadascun de nosaltres només contemplava el seu propi model. Quan una amiga em deia... però "adapta't" i gaudeix del que tens, jo només podia contestar, m'he adaptat sempre, però ara ja no puc gaudir del que tinc. Em fa massa mal, tot.
Una abraçada, estimat, fins aviat.
Caterina
diumenge, 5 de febrer del 2017
Martí - 7
Estimada Caterina,
Potser sí que en els darrers anys hem fet més atenció a les diferències entre nosaltres que no pas a les coincidències. Ara, tens raó, m'agrada on som i m'agrada llegir-te les cartes que tornen a ser com abans plenes de tendresa.
Ja, saps, que jo sóc molt simple. De cap manera, estimada, vaig pensar, en aquella conversa sobre les vacances a la casa rural, sobre els teus contes, que dient allò que et deia, et llançava la pilota a la teva teulada i que tu faries alguna cosa. Ja saps que no, no ho vaig pensar, que no sóc tant recaragolat. M'adono que dius que ho feia de manera inconscient, jo juraria que ni així, però vaja, tampoc m´hi posaré tossut. M'agradava imaginar i fer volar els pensaments, en el sentit de parlar amb tu de desig, de sexe, encara que estava convençut, t'ho pots ben creure, que no passaria mai.
També recordo una de les coses que et vaig dir: et vaig dir que entre tu i jo, ja havia canviat alguna cosa, que ja ens havíem escrit i dit paraules diferents, que mai abans no havien format part del nostre vocabulari particular. I això ja m'agradava, perquè em feia sentir emocions diferents. Obria possibilitats que abans no existien. Crec que et vaig parlar, d'un petó escrit, simplement en un dels teus contes de feia anys i que jo trobava, que era un petó orfe, que no tenia on sostenir-se. Tu no hi vas estar d'acord. Vas dir que si era orfe, tu ja l'havies adoptat i que jo t'havia dir "Jo el vull aquest petó" i saps? en aquell moment ni me'n recordava.
Però bé, la realitat és que em vas oferir, al cap de molt pocs dies, un lloc tancat, entre quatre parets, que si bé no era el millor lloc per trobar-nos junts, si que ens permetia fer-nos un petó. I així va començar tot.
Te'n recordes? Feia fred, era el mes de gener, i em vas dir, treu-te l'abric i després ens vam fer el primer petó, amb tot l'encant i l'emoció d'un començament tendre i bonic.
Sóc incapaç d'explicar res del que va anar venint després, ni les coses més boniques, que n'hi va haver moltes, ni les més tristes que jo no sabia entendre de cap manera.
Espero llegir-ho, ja que tu vols reviure-ho tot. Seguirem, doncs.
T'estimo molt i t'abraço molt fort.
Martí
Potser sí que en els darrers anys hem fet més atenció a les diferències entre nosaltres que no pas a les coincidències. Ara, tens raó, m'agrada on som i m'agrada llegir-te les cartes que tornen a ser com abans plenes de tendresa.
Ja, saps, que jo sóc molt simple. De cap manera, estimada, vaig pensar, en aquella conversa sobre les vacances a la casa rural, sobre els teus contes, que dient allò que et deia, et llançava la pilota a la teva teulada i que tu faries alguna cosa. Ja saps que no, no ho vaig pensar, que no sóc tant recaragolat. M'adono que dius que ho feia de manera inconscient, jo juraria que ni així, però vaja, tampoc m´hi posaré tossut. M'agradava imaginar i fer volar els pensaments, en el sentit de parlar amb tu de desig, de sexe, encara que estava convençut, t'ho pots ben creure, que no passaria mai.
També recordo una de les coses que et vaig dir: et vaig dir que entre tu i jo, ja havia canviat alguna cosa, que ja ens havíem escrit i dit paraules diferents, que mai abans no havien format part del nostre vocabulari particular. I això ja m'agradava, perquè em feia sentir emocions diferents. Obria possibilitats que abans no existien. Crec que et vaig parlar, d'un petó escrit, simplement en un dels teus contes de feia anys i que jo trobava, que era un petó orfe, que no tenia on sostenir-se. Tu no hi vas estar d'acord. Vas dir que si era orfe, tu ja l'havies adoptat i que jo t'havia dir "Jo el vull aquest petó" i saps? en aquell moment ni me'n recordava.
Però bé, la realitat és que em vas oferir, al cap de molt pocs dies, un lloc tancat, entre quatre parets, que si bé no era el millor lloc per trobar-nos junts, si que ens permetia fer-nos un petó. I així va començar tot.
Te'n recordes? Feia fred, era el mes de gener, i em vas dir, treu-te l'abric i després ens vam fer el primer petó, amb tot l'encant i l'emoció d'un començament tendre i bonic.
Sóc incapaç d'explicar res del que va anar venint després, ni les coses més boniques, que n'hi va haver moltes, ni les més tristes que jo no sabia entendre de cap manera.
Espero llegir-ho, ja que tu vols reviure-ho tot. Seguirem, doncs.
T'estimo molt i t'abraço molt fort.
Martí
dilluns, 30 de gener del 2017
Martí - 6
Estimat Martí,
M'adono que a vegades quan he explicat tota la nostra història, a persones de molta confiança, han entès que el problema que hi havia entre tu i jo era de sentiment diferent. M'agrada que comencem a explicar-nos des d'on som ara, que és un lloc que a tu t'agrada i a mi també perquè es pot entendre bé tota la part d'equilibri, d'igualtat de sentiment entre tu i jo. Som molt diferents, és cert, però ens estimem d'una manera prou semblant.
Saps? L'Arnau em va demanar que fes referència al meu conte La carta del futur, perquè per nosaltres dos era una referència de canvi i m'adono que entre tu i jo també hi ha un conte que ha marcat el final d'una etapa i el començament de l'altra.
Tu d'una manera una mica inconscient, com si no sabessis amb qui et jugaves els quartos, vas proposar una fantasia, què passaria si marxéssim una setmaneta de vacances junts. En aquell moment, érem molt amics, parlàvem de tot. El meu enamorament es mantenia tranquil·let, sense ensurts, el teu, o no existia o bé no es feia sentir. La veritat és que em va sorprendre la teva idea, però la vaig trobar interessant. Sabia què faria si marxes de vacances amb una amiga, sabia què faria si marxés de vacances amb un amor, una parella, però no havia pensat mai què faria si marxava amb un amic de l'ànima, amb qui hi ha tanta confiança, però un enamorament no correspost i per tant, no és un amor, ni una parella.
M'hi vaig posar, ho vaig escriure en forma de conte. Com ho faríem? Vaig ser racional, lògica prudent. Vaig explicar unes vacances d'amics i res més que d'amics. Xerrant, gaudint de la natura, passejant, llegint un al costat de l'altre, dormint junts a la mateixa habitació (per què no, si el que teníem eren ganes d'estar junts?)
Aquell altre dia de referència, de canvi important, va ser aquell dinar, quan tu ja havies llegit els contes. Em vas dir:
- A tu t'agradaria que fos tal com ho expliques?
- Per descomptat que sí, jo sempre escric coses que m'agradaria que passessin. A tu no, t'agradaria?
- Jo crec que no sóc tan romàntic. Dormir junts a la mateixa habitació i que no passés res, em costaria.
Això em va sorprendre encara més. Però no eres tu el que no estava enamorat i no sentia desig? Clar que feia anys que m'ho havies dit, però mai no m'ho havies desmentit. Tot de cop se'm canviaven les referències. Fins aleshores, jo em limitava a mantenir-me en el meu lloc d'amiga, en el nostre àmbit de converses, confidències, reflexions... contrasts d'idees. Però no ho vaig dir, em vaig limitar a deixar-me portar per la il·lusió d'una cosa nova, inesperada.
No recordo pas com va seguir la conversa, devia estar una mica superada pels esdeveniments que no hagués imaginat mai.. No vas fer cap proposta. Només vas llançar la idea i prou. Quan deia abans que semblava que no sabies amb qui et jugaves els quartos, potser m'equivocava, potser ho sabies molt bé i potser allà dins de tot, en aquell lloc inconscient que no cal ni reconèixer que hi és, sabies que no et calia fer res, llançaves la idea i prou. Alguna cosa passaria. Sí, estimat, em coneixes prou bé.
No em vas festejar en cap moment, no em vas dir paraules tendres, només vas posar els punts sobre les is. Si anéssim de vacances junts, a mi m'agradaria fer l'amor amb tu,
- I si no anem de vacances junts? Ja saps que en aquests afers les nostres parelles tenen prioritat absoluta.
- Sí, clar, ja sé que no pot ser, només era fantasia. I si no anem de vacances junts, m'agradaria igualment, però és difícil que passi, perquè no em veig llogant una habitació per anar a fer l'amor amb tu.
- Seguirem dinant, doncs... ja ho veig.
- Seguirem dinant...
Però no vam seguir dinant, més aviat vam deixar d'anar a dinar....
Recordo d'una manera poc concreta aquesta conversa, però en canvi recordo molt les emocions del moment. Va ser un moment intensíssim. Interiorment ens passaven moltes coses, moltes idees, que no vam acabar de dir-nos. Des d'aquest primer dia, que em va faltar una baula, entre ser amics i ser amants.
Em fa feliç poder parlar de tot això... però per avui ho deixo aquí, ja seguirem.
Una abraçada molt forta. T'estimo molt.
Caterina
M'adono que a vegades quan he explicat tota la nostra història, a persones de molta confiança, han entès que el problema que hi havia entre tu i jo era de sentiment diferent. M'agrada que comencem a explicar-nos des d'on som ara, que és un lloc que a tu t'agrada i a mi també perquè es pot entendre bé tota la part d'equilibri, d'igualtat de sentiment entre tu i jo. Som molt diferents, és cert, però ens estimem d'una manera prou semblant.
Saps? L'Arnau em va demanar que fes referència al meu conte La carta del futur, perquè per nosaltres dos era una referència de canvi i m'adono que entre tu i jo també hi ha un conte que ha marcat el final d'una etapa i el començament de l'altra.
Tu d'una manera una mica inconscient, com si no sabessis amb qui et jugaves els quartos, vas proposar una fantasia, què passaria si marxéssim una setmaneta de vacances junts. En aquell moment, érem molt amics, parlàvem de tot. El meu enamorament es mantenia tranquil·let, sense ensurts, el teu, o no existia o bé no es feia sentir. La veritat és que em va sorprendre la teva idea, però la vaig trobar interessant. Sabia què faria si marxes de vacances amb una amiga, sabia què faria si marxés de vacances amb un amor, una parella, però no havia pensat mai què faria si marxava amb un amic de l'ànima, amb qui hi ha tanta confiança, però un enamorament no correspost i per tant, no és un amor, ni una parella.
M'hi vaig posar, ho vaig escriure en forma de conte. Com ho faríem? Vaig ser racional, lògica prudent. Vaig explicar unes vacances d'amics i res més que d'amics. Xerrant, gaudint de la natura, passejant, llegint un al costat de l'altre, dormint junts a la mateixa habitació (per què no, si el que teníem eren ganes d'estar junts?)
Aquell altre dia de referència, de canvi important, va ser aquell dinar, quan tu ja havies llegit els contes. Em vas dir:
- A tu t'agradaria que fos tal com ho expliques?
- Per descomptat que sí, jo sempre escric coses que m'agradaria que passessin. A tu no, t'agradaria?
- Jo crec que no sóc tan romàntic. Dormir junts a la mateixa habitació i que no passés res, em costaria.
Això em va sorprendre encara més. Però no eres tu el que no estava enamorat i no sentia desig? Clar que feia anys que m'ho havies dit, però mai no m'ho havies desmentit. Tot de cop se'm canviaven les referències. Fins aleshores, jo em limitava a mantenir-me en el meu lloc d'amiga, en el nostre àmbit de converses, confidències, reflexions... contrasts d'idees. Però no ho vaig dir, em vaig limitar a deixar-me portar per la il·lusió d'una cosa nova, inesperada.
No recordo pas com va seguir la conversa, devia estar una mica superada pels esdeveniments que no hagués imaginat mai.. No vas fer cap proposta. Només vas llançar la idea i prou. Quan deia abans que semblava que no sabies amb qui et jugaves els quartos, potser m'equivocava, potser ho sabies molt bé i potser allà dins de tot, en aquell lloc inconscient que no cal ni reconèixer que hi és, sabies que no et calia fer res, llançaves la idea i prou. Alguna cosa passaria. Sí, estimat, em coneixes prou bé.
No em vas festejar en cap moment, no em vas dir paraules tendres, només vas posar els punts sobre les is. Si anéssim de vacances junts, a mi m'agradaria fer l'amor amb tu,
- I si no anem de vacances junts? Ja saps que en aquests afers les nostres parelles tenen prioritat absoluta.
- Sí, clar, ja sé que no pot ser, només era fantasia. I si no anem de vacances junts, m'agradaria igualment, però és difícil que passi, perquè no em veig llogant una habitació per anar a fer l'amor amb tu.
- Seguirem dinant, doncs... ja ho veig.
- Seguirem dinant...
Però no vam seguir dinant, més aviat vam deixar d'anar a dinar....
Recordo d'una manera poc concreta aquesta conversa, però en canvi recordo molt les emocions del moment. Va ser un moment intensíssim. Interiorment ens passaven moltes coses, moltes idees, que no vam acabar de dir-nos. Des d'aquest primer dia, que em va faltar una baula, entre ser amics i ser amants.
Em fa feliç poder parlar de tot això... però per avui ho deixo aquí, ja seguirem.
Una abraçada molt forta. T'estimo molt.
Caterina
dijous, 12 de gener del 2017
Martí - 5
Estimada Caterina,
Rellegeixo aquesta carta que em vas enviar fa dies, ja tinc ganes de contestar-la, però ja saps que a vegades em costa de trobar els moments.
M'agrada molt com recordes aquella tarda, sí, era una tarda. Complementem les nostres memòries. També recordo el lloc i la conversa. M'hi reconec i t'hi reconec.
Em vaig sorprendre una mica, quan em vas dir que estaves enamorada de mi. És veritat que si ho hagués pogut triar, hagués triat que no passés. Però ara amb la perspectiva que donen els anys, m'adono que sense el teu enamorament, les coses haguessin anat molt diferent. Ens haguéssim perdut moltes coses que m'han agradat molt.
Les nostres cartes potser no haguessin tingut aquest to emocional tan potent que han tingut sempre, des dels primers dies. Potser s'haguessin assemblat més al que jo imaginava quan l'Arnau em va dir que tenies ganes d'escriure'm, de conèixer-me i que si a mi em semblava bé tu començaries. Jo imaginava una cosa ben diferent, però prou que ho saps, em vas enganxar tant amb les teves cartes, que tretze o catorze anys després encara duren.
Recordo com vas anar enderrocant alguns escuts i defenses que jo tenia. Al principi, amb la meva reserva habitual, no volia parlar-te de les meves dones. Em semblava que feia mal fet si ho feia. M'ho guardava gelosament. Només l'Arnau en sabia alguna cosa. Tu, em parlaves lliurament de tot, i jo de mica en mica, m'hi vaig anar trobant còmode i vaig començar també a parlar de mi. A la meva manera, ja ho saps, amb una certa reserva. Crec que aquesta manera, per a tu sempre ha estat una mica insuficient, com si li faltés alguna cosa, però és la meva i tot i ser la meva, crec que s'ha anat eixamplant lentament fins a on som ara. Estic molt content de com hi som ara. Em sento feliç d'on hem arribat. I encara que ens veiem molt poc, ja saps que t'abraço cada nit. Em fa feliç que siguis a la meva vida.
T'estimo molt
Rellegeixo aquesta carta que em vas enviar fa dies, ja tinc ganes de contestar-la, però ja saps que a vegades em costa de trobar els moments.
M'agrada molt com recordes aquella tarda, sí, era una tarda. Complementem les nostres memòries. També recordo el lloc i la conversa. M'hi reconec i t'hi reconec.
Em vaig sorprendre una mica, quan em vas dir que estaves enamorada de mi. És veritat que si ho hagués pogut triar, hagués triat que no passés. Però ara amb la perspectiva que donen els anys, m'adono que sense el teu enamorament, les coses haguessin anat molt diferent. Ens haguéssim perdut moltes coses que m'han agradat molt.
Les nostres cartes potser no haguessin tingut aquest to emocional tan potent que han tingut sempre, des dels primers dies. Potser s'haguessin assemblat més al que jo imaginava quan l'Arnau em va dir que tenies ganes d'escriure'm, de conèixer-me i que si a mi em semblava bé tu començaries. Jo imaginava una cosa ben diferent, però prou que ho saps, em vas enganxar tant amb les teves cartes, que tretze o catorze anys després encara duren.
Recordo com vas anar enderrocant alguns escuts i defenses que jo tenia. Al principi, amb la meva reserva habitual, no volia parlar-te de les meves dones. Em semblava que feia mal fet si ho feia. M'ho guardava gelosament. Només l'Arnau en sabia alguna cosa. Tu, em parlaves lliurament de tot, i jo de mica en mica, m'hi vaig anar trobant còmode i vaig començar també a parlar de mi. A la meva manera, ja ho saps, amb una certa reserva. Crec que aquesta manera, per a tu sempre ha estat una mica insuficient, com si li faltés alguna cosa, però és la meva i tot i ser la meva, crec que s'ha anat eixamplant lentament fins a on som ara. Estic molt content de com hi som ara. Em sento feliç d'on hem arribat. I encara que ens veiem molt poc, ja saps que t'abraço cada nit. Em fa feliç que siguis a la meva vida.
T'estimo molt
dimarts, 20 de desembre del 2016
Martí - 4
Estimat Martí,
Recordo molt la meva inquietud, el neguit en sentir-me enamorada de tu. Teníem la confiança de parlar-nos de moltes coses, teníem complicitats, les compartíem amb l'Arnau, tal com compartíem també les complicitats de l'Arnau i jo amb tu.
Jo vaig voler ser fidel a la meva manera de sentir i de veure les relacions. Si jo estava enamorada de tu, no volia amagar-ho, no esperava res, sabia molt bé la situació quina era, tu ja tenies dues dones, a qui estimaves. Una l'amor de la teva vida, l'altra l'enamorament foll. Ho sabia perfectament. Malgrat tot, jo creia que estaria més tranquil·la si jo podia expressar el que sentia, si tots dos ho sabíem i podíem seguir parlant com sempre i no et vindria de nou res del que jo et pogués dir , si les coses estaven clares, per això et vaig dir que volia parlar amb tu, en directe, no per carta i si tenies una estoneta, si podia ser a no trigar gaire.
No vas trigar gens, vas trobar un moment per parlar, immediatament. L'endemà, potser.
Vam anar a fer un cafè, recordo el lloc, però no quina hora del dia era.
- Hola guapa, com estàs?
- Bé - vaig dir jo amb una mica d'arronsament d'espatlles com si ho digués i ho desmentís a la vegada - i tu?
- Molt bé!!!- amb el teu to de convenciment, que no abandona mai el teu molt bé, habitual. - tenia ganes de veure't perquè em va semblar important el que em vols dir. Passa alguna cosa?
- No, no passa res, o al menys res de greu. Només volia parlar-te de nosaltres.
- Digues...
Et mirava, la teva expressió era molt feliç, tranquil·la, les espurnetes dels teus ulls donant confiança, somrient, Com si diguessis, tot anirà bé.
- Volia dir-te que estic enamorada de tu. Vull que ho sàpigues. Parlem de moltes coses, ens confiem intimitats i compartim pensaments i emocions. No em sento còmoda si tu no saps això de mi.
Vas allargar la mà i vas posar-la damunt la meva, en un gest molt protector i consolador. Només per aquest gest, ja valia la pena la conversa.
- Caterina, saps que t'estimo molt, ets una amiga que has entrat ben endins i amb força. M'agrada molt parlar amb tu i compartir tota mena de coses. M'agrada que ens escrivim, que ens parlem, que ens trobem, que xerrem de tot i fins i tot que estiguem en desacord. Però t'he de dir que no estic enamorat de tu.
- No passa tres, no m'ho imaginava pas d'una altra manera. Prou que sé que com estàs d'enamorat de la Bibiana - malgrat les meves paraules, crec jo que tenia la nostàlgia arrapada als ulls i al cor.
- Sí, i no es pot estar enamorat de dues persones a la vegada. A la vegada, dic, eh?
- Sí que puc. Jo puc. És així. Estic enamorada de l'Arnau i de tu.
- No veig pas com és possible.
- Quan ho sents així, saps que és possible. Però les nostres creences ens marquen també les nostres percepcions. Jo sé que es possible perquè ho sento així. Tu parteixes que no és possible i ja negues qualsevol possibilitat.
- T'estimo molt, però em falta un ingredient per l'enamorament, el desig. Sense desig no hi ha enamorament.
- Ostres, jo ho veig ben bé al revés. En el meu cas, sense enamorament no hi pot haver desig. El desig no hi és, segurament perquè tu no estàs enamorat de mi, i això fa que jo freni el procés. També em sembla difícil desitjar algú que no et desitja. crec que jo necessito aquest retorn per a sentir desig.
- Caterina, què vols que faci?
- Què vull que facis? res... què vols fer?
- No sé, vols que deixem de veure'ns, un temps? de parlar-nos? d'escriure'ns?
- No. Tot pot continuar igual.
- D'acord com tu vulguis, a mi m'agrada molt la nostra amistat, però preferiria que no t'haguessis enamorat de mi. No vull deixar de parlar amb tu, però no vull que pateixis ni fer-te mal. Faré el que tu diguis.
- No es demana permís per aquestes coses, passen i prou. Malgrat l'enamorament, l'amistat i l'estimació passen per damunt de tot. T'estimaré com a amic, t'estimaré de la manera que em sigui possible estimar-te.
I jo me'n vaig anar pensant, que així era com ho esperava, però al mateix temps pensava en aquelles situacions, en aquelles paraules, en aquelles actituds que m'havien donat una lleugera esperança que d'alguna manera compartíssim un sentiment molt especial. Jo no necessitava un amant, en tenia un i n'estava molt feliç, necessitava, només, una complicitat en el sentiment.
I recordava, entre altres coses, com havies utilitzat en un conte, una tarda passada amb mi, amb totes les nostres referències, amb les complicitats parlades, però el personatge del conte, no era jo, era la Bibiana. Em va fer rumiar molt aquesta barreja. Allò que senties per mi, allò que havíem sentit aquella tarda de reis, parlant de música, de concerts, de trobades, de casualitats i d'anhels i d'il·lusions, no podies acceptar que fos meu i necessitaves escriure-ho com si fos de la Bibiana. No sé si t'ho vaig arribar a dir, segur que sí, però vaig creure... que els teus sentiments per a mi, existien i els desviaves, els canalitzaves cap a la Bibiana. Ho vaig acceptar. T'estimaria com a amic, de la manera que fos possible. Va funcionar, molt de temps.
Encara t'estimo, buscant quina és la manera que puc estimar-te. Una abraçada.
Caterina
Recordo molt la meva inquietud, el neguit en sentir-me enamorada de tu. Teníem la confiança de parlar-nos de moltes coses, teníem complicitats, les compartíem amb l'Arnau, tal com compartíem també les complicitats de l'Arnau i jo amb tu.
Jo vaig voler ser fidel a la meva manera de sentir i de veure les relacions. Si jo estava enamorada de tu, no volia amagar-ho, no esperava res, sabia molt bé la situació quina era, tu ja tenies dues dones, a qui estimaves. Una l'amor de la teva vida, l'altra l'enamorament foll. Ho sabia perfectament. Malgrat tot, jo creia que estaria més tranquil·la si jo podia expressar el que sentia, si tots dos ho sabíem i podíem seguir parlant com sempre i no et vindria de nou res del que jo et pogués dir , si les coses estaven clares, per això et vaig dir que volia parlar amb tu, en directe, no per carta i si tenies una estoneta, si podia ser a no trigar gaire.
No vas trigar gens, vas trobar un moment per parlar, immediatament. L'endemà, potser.
Vam anar a fer un cafè, recordo el lloc, però no quina hora del dia era.
- Hola guapa, com estàs?
- Bé - vaig dir jo amb una mica d'arronsament d'espatlles com si ho digués i ho desmentís a la vegada - i tu?
- Molt bé!!!- amb el teu to de convenciment, que no abandona mai el teu molt bé, habitual. - tenia ganes de veure't perquè em va semblar important el que em vols dir. Passa alguna cosa?
- No, no passa res, o al menys res de greu. Només volia parlar-te de nosaltres.
- Digues...
Et mirava, la teva expressió era molt feliç, tranquil·la, les espurnetes dels teus ulls donant confiança, somrient, Com si diguessis, tot anirà bé.
- Volia dir-te que estic enamorada de tu. Vull que ho sàpigues. Parlem de moltes coses, ens confiem intimitats i compartim pensaments i emocions. No em sento còmoda si tu no saps això de mi.
Vas allargar la mà i vas posar-la damunt la meva, en un gest molt protector i consolador. Només per aquest gest, ja valia la pena la conversa.
- Caterina, saps que t'estimo molt, ets una amiga que has entrat ben endins i amb força. M'agrada molt parlar amb tu i compartir tota mena de coses. M'agrada que ens escrivim, que ens parlem, que ens trobem, que xerrem de tot i fins i tot que estiguem en desacord. Però t'he de dir que no estic enamorat de tu.
- No passa tres, no m'ho imaginava pas d'una altra manera. Prou que sé que com estàs d'enamorat de la Bibiana - malgrat les meves paraules, crec jo que tenia la nostàlgia arrapada als ulls i al cor.
- Sí, i no es pot estar enamorat de dues persones a la vegada. A la vegada, dic, eh?
- Sí que puc. Jo puc. És així. Estic enamorada de l'Arnau i de tu.
- No veig pas com és possible.
- Quan ho sents així, saps que és possible. Però les nostres creences ens marquen també les nostres percepcions. Jo sé que es possible perquè ho sento així. Tu parteixes que no és possible i ja negues qualsevol possibilitat.
- T'estimo molt, però em falta un ingredient per l'enamorament, el desig. Sense desig no hi ha enamorament.
- Ostres, jo ho veig ben bé al revés. En el meu cas, sense enamorament no hi pot haver desig. El desig no hi és, segurament perquè tu no estàs enamorat de mi, i això fa que jo freni el procés. També em sembla difícil desitjar algú que no et desitja. crec que jo necessito aquest retorn per a sentir desig.
- Caterina, què vols que faci?
- Què vull que facis? res... què vols fer?
- No sé, vols que deixem de veure'ns, un temps? de parlar-nos? d'escriure'ns?
- No. Tot pot continuar igual.
- D'acord com tu vulguis, a mi m'agrada molt la nostra amistat, però preferiria que no t'haguessis enamorat de mi. No vull deixar de parlar amb tu, però no vull que pateixis ni fer-te mal. Faré el que tu diguis.
- No es demana permís per aquestes coses, passen i prou. Malgrat l'enamorament, l'amistat i l'estimació passen per damunt de tot. T'estimaré com a amic, t'estimaré de la manera que em sigui possible estimar-te.
I jo me'n vaig anar pensant, que així era com ho esperava, però al mateix temps pensava en aquelles situacions, en aquelles paraules, en aquelles actituds que m'havien donat una lleugera esperança que d'alguna manera compartíssim un sentiment molt especial. Jo no necessitava un amant, en tenia un i n'estava molt feliç, necessitava, només, una complicitat en el sentiment.
I recordava, entre altres coses, com havies utilitzat en un conte, una tarda passada amb mi, amb totes les nostres referències, amb les complicitats parlades, però el personatge del conte, no era jo, era la Bibiana. Em va fer rumiar molt aquesta barreja. Allò que senties per mi, allò que havíem sentit aquella tarda de reis, parlant de música, de concerts, de trobades, de casualitats i d'anhels i d'il·lusions, no podies acceptar que fos meu i necessitaves escriure-ho com si fos de la Bibiana. No sé si t'ho vaig arribar a dir, segur que sí, però vaig creure... que els teus sentiments per a mi, existien i els desviaves, els canalitzaves cap a la Bibiana. Ho vaig acceptar. T'estimaria com a amic, de la manera que fos possible. Va funcionar, molt de temps.
Encara t'estimo, buscant quina és la manera que puc estimar-te. Una abraçada.
Caterina
dilluns, 19 de desembre del 2016
Martí - 3
Estimada Caterina,
Et llegeixo i segueixo com has començat a explicar aquesta història. No sé si hi participaré gaire, però l'espero amb il·lusió.
Recordo aquestes dues converses que dius que et van agradar. Escriu-les. Com tu les escrius, com deia Borges en unes paraules que inicien, crec, el seu únic conte d'amor, "Mi relato será fiel a la realidad o, en todo caso, a mi recuerdo personal de la realidad, lo cual es lo mismo." De fet "tot" és dins nostre. Ja que la manera com ho percebem ens por fer sentir de maneres molt diferents. Puc imaginar-te, quan et llegeixo. La teva expressió, la teva mirada... et veig.
Sé que tens molta memòria, però el que importa és que ho escriguis tal com ho recordis, tal com ho vas viure i jo m'ho passaré molt bé i et llegiré embadalit, com sempre. Jo també recordo aquestes converses, amb un somriure i amb molt d'afecte. No crec pas que fos capaç d'escriure-les, però estic convençut que m'encantarà llegir-les.
Una abraçada, estimada. T'estimo molt.
Martí
Et llegeixo i segueixo com has començat a explicar aquesta història. No sé si hi participaré gaire, però l'espero amb il·lusió.
Recordo aquestes dues converses que dius que et van agradar. Escriu-les. Com tu les escrius, com deia Borges en unes paraules que inicien, crec, el seu únic conte d'amor, "Mi relato será fiel a la realidad o, en todo caso, a mi recuerdo personal de la realidad, lo cual es lo mismo." De fet "tot" és dins nostre. Ja que la manera com ho percebem ens por fer sentir de maneres molt diferents. Puc imaginar-te, quan et llegeixo. La teva expressió, la teva mirada... et veig.
Sé que tens molta memòria, però el que importa és que ho escriguis tal com ho recordis, tal com ho vas viure i jo m'ho passaré molt bé i et llegiré embadalit, com sempre. Jo també recordo aquestes converses, amb un somriure i amb molt d'afecte. No crec pas que fos capaç d'escriure-les, però estic convençut que m'encantarà llegir-les.
Una abraçada, estimada. T'estimo molt.
Martí
dijous, 15 de desembre del 2016
Martí - 2
Estimat Martí,
L'altre dia et deia que no sabia com explicar la nostra història. Ara em sembla que començo a saber-ho.
Durant molt temps, jo tenia una necessitat molt gran, i molt intensa de parlar amb tu, de com havia passat tot, del com i del perquè. Era una necessitat de posar-ho en comú, d'aclarir, de consensuar. Com que no me'n vaig sortir de fer-ho, després vaig procurar deixar-ho enrere i que em marxés aquesta necessitat. Fa temps, molt temps, que no necessito aclarir res. Potser és que jo mateixa ja m'he anat aclarint les coses, i equivocada o no, em sembla que les tinc clares.
Doncs he pensat que la millor manera d'explicar la nostra història és explicar-te-la a tu. És fer-ho a través d'aquestes cartes. Si tu vols afegir alguna cosa, si vols portar-me la contrària, si vols dir-hi la teva, el teu dret a fer-ho serà respectar i el que tu vulguis dir serà publicat també.
L'altre dia en feia un resum precipitat, en quatre ratlles, només des del punt de vista de la sorpresa constant que havia resultat per a mi aquesta relació.
Els primers anys, van ser 7 anys exactament, de cartes, i de trobades no molt freqüents, però si amb una certa regularitat. Amb les cartes vam trobar un diàleg que fluïa molt bé. Parlàvem de nosaltres, jo t'explicava moltes coses de la meva relació amb l'Arnau i també amb l'Aureli, sobre la convivència diària, sobre lectures... i temes diversos. Jo anava intentant parlar de la nostra mateixa relació d'amistat que s'estava construint. Quan ens trobàvem cara a cara, ja des de les primeres vegades et trobava tan diferent que no em semblaves el mateix. I el diàleg també era tan diferent! Tu vas començar molt prudent, parlaves poc de tu, poc de les teves dones, perquè et semblava una falta de respecte fer-ho. Però finalment ho vas fer, sempre amb el teu respecte i la teva contenció i vam encetar aquests diàleg íntim a dues veus on tot hi ha tingut cabuda.
Fins i tot en aquella època prudent, d'amistat idíl·lica, quan no hi havia cap exigència de res, cap expectativa especialment concreta ni complicada, hi havia algun cop, que la conversa que teníem tu i jo tot dinant, em deixava una mica fora de joc. Em quedava enfadada? no, gens enfadada, potser trista? tampoc... inquieta, potser és la paraula més exacta: inquieta. Hi havia alguns punts de la conversa on m'era difícil entrar, hi havia actituds teves que a mi em semblaven poc coherents o que no entenia i la manera de parlar-ho tampoc l'entenia. Hi trobava com una mena de rigidesa que no deixava que el diàleg fluís tan bé com a les cartes.
Jo tenia el costum de fer la crònica escrita de els trobades, sobretot per repescar aquestes coses que em deixaven inquieta. Era una inquietud entre racional i emocional. Racional perquè em semblava que alguna cosa fallava en el diàleg i no sabia resoldre-ho. Emocional perquè ja t'estimava i em sabia greu no acabar d'estar bé del tot, al teu costat.
Però això era esporàdic. Habitualment les converses fluïen molt bé entre nosaltres.
Un dia, aquest dia va ser el final d'aquesta etapa dels 7 primers anys, em vas escriure una carta, jugant a què passaria si marxéssim de vacances junts.
Jo, prudent i adaptada a la meva situació (jo estava enamorada de tu, però tu de mi no, i que bonica la conversa del dia que ens ho vam dir!) vaig imaginar una sortida d'amics. Amics íntims a qui no els importa dormir a la mateixa habitació, els hi agrada estar junts i fer coses junts i comentar el que han fet durant el dia. Ho vaig escriure, com un conte en tres capítols. Tu et vas sorprendre que no em plantegés una aproximació sexual entre tu i jo.
Una altra conversa bonica, aquesta que vam tenir dinant, i rumiant com serien aquestes vacancetes entre tu i jo.
Quantes converses per explicar... tenim una llarga història... te l'explicaré, tu la pots millorar, comentar o completar, si vols.
Què te'n sembla, de la idea?
Seguirem, Fins molt aviat. T'estimo
Carme
L'altre dia et deia que no sabia com explicar la nostra història. Ara em sembla que començo a saber-ho.
Durant molt temps, jo tenia una necessitat molt gran, i molt intensa de parlar amb tu, de com havia passat tot, del com i del perquè. Era una necessitat de posar-ho en comú, d'aclarir, de consensuar. Com que no me'n vaig sortir de fer-ho, després vaig procurar deixar-ho enrere i que em marxés aquesta necessitat. Fa temps, molt temps, que no necessito aclarir res. Potser és que jo mateixa ja m'he anat aclarint les coses, i equivocada o no, em sembla que les tinc clares.
Doncs he pensat que la millor manera d'explicar la nostra història és explicar-te-la a tu. És fer-ho a través d'aquestes cartes. Si tu vols afegir alguna cosa, si vols portar-me la contrària, si vols dir-hi la teva, el teu dret a fer-ho serà respectar i el que tu vulguis dir serà publicat també.
L'altre dia en feia un resum precipitat, en quatre ratlles, només des del punt de vista de la sorpresa constant que havia resultat per a mi aquesta relació.
Els primers anys, van ser 7 anys exactament, de cartes, i de trobades no molt freqüents, però si amb una certa regularitat. Amb les cartes vam trobar un diàleg que fluïa molt bé. Parlàvem de nosaltres, jo t'explicava moltes coses de la meva relació amb l'Arnau i també amb l'Aureli, sobre la convivència diària, sobre lectures... i temes diversos. Jo anava intentant parlar de la nostra mateixa relació d'amistat que s'estava construint. Quan ens trobàvem cara a cara, ja des de les primeres vegades et trobava tan diferent que no em semblaves el mateix. I el diàleg també era tan diferent! Tu vas començar molt prudent, parlaves poc de tu, poc de les teves dones, perquè et semblava una falta de respecte fer-ho. Però finalment ho vas fer, sempre amb el teu respecte i la teva contenció i vam encetar aquests diàleg íntim a dues veus on tot hi ha tingut cabuda.
Fins i tot en aquella època prudent, d'amistat idíl·lica, quan no hi havia cap exigència de res, cap expectativa especialment concreta ni complicada, hi havia algun cop, que la conversa que teníem tu i jo tot dinant, em deixava una mica fora de joc. Em quedava enfadada? no, gens enfadada, potser trista? tampoc... inquieta, potser és la paraula més exacta: inquieta. Hi havia alguns punts de la conversa on m'era difícil entrar, hi havia actituds teves que a mi em semblaven poc coherents o que no entenia i la manera de parlar-ho tampoc l'entenia. Hi trobava com una mena de rigidesa que no deixava que el diàleg fluís tan bé com a les cartes.
Jo tenia el costum de fer la crònica escrita de els trobades, sobretot per repescar aquestes coses que em deixaven inquieta. Era una inquietud entre racional i emocional. Racional perquè em semblava que alguna cosa fallava en el diàleg i no sabia resoldre-ho. Emocional perquè ja t'estimava i em sabia greu no acabar d'estar bé del tot, al teu costat.
Però això era esporàdic. Habitualment les converses fluïen molt bé entre nosaltres.
Un dia, aquest dia va ser el final d'aquesta etapa dels 7 primers anys, em vas escriure una carta, jugant a què passaria si marxéssim de vacances junts.
Jo, prudent i adaptada a la meva situació (jo estava enamorada de tu, però tu de mi no, i que bonica la conversa del dia que ens ho vam dir!) vaig imaginar una sortida d'amics. Amics íntims a qui no els importa dormir a la mateixa habitació, els hi agrada estar junts i fer coses junts i comentar el que han fet durant el dia. Ho vaig escriure, com un conte en tres capítols. Tu et vas sorprendre que no em plantegés una aproximació sexual entre tu i jo.
Una altra conversa bonica, aquesta que vam tenir dinant, i rumiant com serien aquestes vacancetes entre tu i jo.
Quantes converses per explicar... tenim una llarga història... te l'explicaré, tu la pots millorar, comentar o completar, si vols.
Què te'n sembla, de la idea?
Seguirem, Fins molt aviat. T'estimo
Carme
dijous, 24 de novembre del 2016
Martí
Estimat Martí,
Com et vaig dir vull explicar la nostra història i em costa saber com explicar-la. No vull estalviar la intensitat de tot plegat, joia i patiment, però també m'agrada saber transmetre la calma que sento ara, habitualment. Per això m'agrada començar pel final per aquest moment que som ara. Millor que molts dels que hem passat, però encara ens falta camí per haver recuperat del tot la comoditat absoluta entre nosaltres.
M'agradaria citar-te en J.M. Esquirol. La "parresia" és franquesa. La parresia és la condició d'una relació veritable amb l'altre (sense retòrica ni adulació). Qui parla amb franquesa, parla lliurement, per això la traducció de parresia al llatí és "libertas". Parlar amb llibertat és transformar-se un mateix.
No sé si és ser complicat o ser massa simple voler només això: una relació veritable, que ens transformi sempre positivament.
Estimat, tu creus que abans del nostre desastre, la teníem aquesta franquesa? jo ho creia ben bé. La nostra relació m'ha sorprès sempre i en totes les etapes que hem tingut. D'entrada no creia que per compartir la teva amistat amb l'Arnau, jo m'enamorés de tu, però va passar. Malgrat això vam ser amics, perquè era un enamorament no correspost. També em va sorprendre que al cap de tants anys d'amistat profunda i d'una confiança total, sorgís inesperadament el desig, en tu. Més tard, em va semblar increïble que no sabéssim trobar la manera de gestionar-lo. Com ens ha pogut passat? Em va col·lapsar del tot que això em produís tant de patiment. I finalment no creia que fos possible que tu i jo no ens en sortíssim i per això insistíem i insistíem buscant la solució. Ara, després de tantes dificultats, em passa una mica el contrari, gairebé em ve de nou que avancem, cap a una represa de l'amistat potser no tal com va ser durant tants anys, però sí que la tenim com a model o referent nostre.
El camí és la meta, sempre em dius, per tant sempre procuro no posar cap meta. Però la nostra amistat, la confiança, la franquesa, la comoditat, no és cap meta, més aviat és tot el que considero inqüestionable i estrictament necessari a cada pas, si segueixo aquí és perquè encara ho crec possible.
Fa dies que no ens veiem. Com et confesso en les meves paraules sovint imprudents, no sé com imaginar aquesta trobada. Em costa. La primera trobada d'una nova etapa. Els començaments són importants i per això em costa.
I d'aquí ve aquesta carta, només vull parlar sense reserves i acollir-nos amb el cor obert. Res no em sembla més fàcil dit així, oi? M'ho sembla, però ho és? Ho serà?
Una abraçada, Martí. T'estimo molt
Caterina
Com et vaig dir vull explicar la nostra història i em costa saber com explicar-la. No vull estalviar la intensitat de tot plegat, joia i patiment, però també m'agrada saber transmetre la calma que sento ara, habitualment. Per això m'agrada començar pel final per aquest moment que som ara. Millor que molts dels que hem passat, però encara ens falta camí per haver recuperat del tot la comoditat absoluta entre nosaltres.
M'agradaria citar-te en J.M. Esquirol. La "parresia" és franquesa. La parresia és la condició d'una relació veritable amb l'altre (sense retòrica ni adulació). Qui parla amb franquesa, parla lliurement, per això la traducció de parresia al llatí és "libertas". Parlar amb llibertat és transformar-se un mateix.
No sé si és ser complicat o ser massa simple voler només això: una relació veritable, que ens transformi sempre positivament.
Estimat, tu creus que abans del nostre desastre, la teníem aquesta franquesa? jo ho creia ben bé. La nostra relació m'ha sorprès sempre i en totes les etapes que hem tingut. D'entrada no creia que per compartir la teva amistat amb l'Arnau, jo m'enamorés de tu, però va passar. Malgrat això vam ser amics, perquè era un enamorament no correspost. També em va sorprendre que al cap de tants anys d'amistat profunda i d'una confiança total, sorgís inesperadament el desig, en tu. Més tard, em va semblar increïble que no sabéssim trobar la manera de gestionar-lo. Com ens ha pogut passat? Em va col·lapsar del tot que això em produís tant de patiment. I finalment no creia que fos possible que tu i jo no ens en sortíssim i per això insistíem i insistíem buscant la solució. Ara, després de tantes dificultats, em passa una mica el contrari, gairebé em ve de nou que avancem, cap a una represa de l'amistat potser no tal com va ser durant tants anys, però sí que la tenim com a model o referent nostre.
El camí és la meta, sempre em dius, per tant sempre procuro no posar cap meta. Però la nostra amistat, la confiança, la franquesa, la comoditat, no és cap meta, més aviat és tot el que considero inqüestionable i estrictament necessari a cada pas, si segueixo aquí és perquè encara ho crec possible.
Fa dies que no ens veiem. Com et confesso en les meves paraules sovint imprudents, no sé com imaginar aquesta trobada. Em costa. La primera trobada d'una nova etapa. Els començaments són importants i per això em costa.
I d'aquí ve aquesta carta, només vull parlar sense reserves i acollir-nos amb el cor obert. Res no em sembla més fàcil dit així, oi? M'ho sembla, però ho és? Ho serà?
Una abraçada, Martí. T'estimo molt
Caterina
Subscriure's a:
Missatges (Atom)