El silenci

"És més fàcil callar, - responc. No és res nou, el

silenci sempre ha estat per a mi la sortida fàcil"

Cristina Casas

Parlava, avui, amb l'Arnau que potser és contradictòria aquesta necessitat de silenci i el fet de posar-me a escriure aquí, de nou.

Però pensant-ho bé, en tot els meus silencis, llargs silencis i fàcils silencis, sempre hi ha hagut, d'una manera o altra l'escriptura. Potser és a través d'aquesta escriptura que m'ajuda a dialogar amb mi mateixa, a entendre i a conèixer més aquesta vida, que decideixo que ja no cal parlar tant. Em parlo, em penso, m'accepto i accepto. 

I una cosa més: començo a no veure clar el meu projecte de vida de lluitar per unes relacions millors. Aquest és el canvi. Cadascuna de les meves relacions d'amistat i d'amor, ha arribat on ha arribat i ara no és temps, ja de mirar futurs llunyans ni de projectes a llarg termini. Hem arribat on hem arribat i prou. Deu ser per això que sento aquest buit, deu ser per això que no sé què fer de la meva vida.

I no ho dic a ningú, només a mi mateixa. Encara que aquest lloc té un parell de canals de sortida. No, no ho dic a ningú. 

Aquest buit que s'ha d'omplir amb l'exemple d'aquella nena. Aquella nena que vaig ser, a part del silenci, de la placidesa, com a nena que era, tenia una altra característica: Es podia desentendre de la majoria de les coses, perquè no depenien d'ella.  Eren els grans, els pares, que tenien totes les decisions i ella només havia de fer que acceptar-les.

M'ha costat molt entendre que hi ha un moment que has de deixar de lluitar pel que vols. Però al final em faré petita, em quedaré en un silenci tranquil i les coses seran com siguin, sense gaires esforços.

Abans de marxar, només m'importa l'esperit, abans de marxar només m'importa la pau interior. Abans de marxar, em sentiré prou acompanyada pels que vulguin ser-hi.

Sobre la vida

"No sé què fer-ne, de la vida. És això?"

Cristina Casas i Mata

Sí, deu ser això, ara mateix, no sé què fer-ne de la vida, és ben bé això. A vegades penso que me'n sobra de vida, penso que per què en voldria més encara? Ja en tinc molta, ja la tinc tota...

Confesso que no tinc records molt precisos de la meva infantesa, els tinc globals, generals, emocionals, a grans trets. Sí que recordo que era una nena tranquil·la i feliç. Amb una felicitat interior, no pas exterior, perquè van passar moltes coses i algunes bastant difícils. Em sentia estimada, i potser això ja era prou. 

Ara que en aquest país patim pels empresonats i per les seves famílies, com si fossin les nostres, no he pogut evitar de recordar com se sentia aquella nena, de 6 anys, amb el pare empresonat pel franquisme i més tard, amb el pare a l'exili, anant-lo a veure només per les vacances d'escola. I recordo només sentir-me cuidada. I també recordo la placidesa, que sabien transmetre, encara que qui sap si ells (els adults) la sentien, com una seguretat interior que tot es resoldria. Les cartes del pare, sempre amb trossets dedicats a cadascú de nosaltres. Les cartes del pare, que corregien a vegades el català escrit,  gens sabut, ni estudiat de les nostres cartes cap a ell. Com deia fa pocs dies en Toni Comin, aquesta mena de presons i d'injustícies per uns ideals, són un patrimoni, un llegat. Així ho sento. 

Van ser aproximadament entre 2 i 3 anys complicats, és poc i és molt a la vegada. A 6, 7 i 8 anys és una eternitat. I malgrat tot els recordo tranquils i plàcids.  I també callats, interioritzats, poc expressats.  Qui sap si és que tot ha d'anar junt... el silenci i la placidesa. O hi són tots dos o no n'hi ha cap.

Des d'aleshores, he fet moltes coses. Podria dir que habitualment sí que he sabut què fer de la meva vida, però ara és com si ja ho hagués fet tot. 

I, la realitat és que les coses que he fet m'han sortit bé. 

He tingut, com tothom molts projectes a la vida, la majoria d'ells són els més habituals: feina, parella, família, fills, relacions personals, relacions socials, aficions...  Però hi ha hagut un projecte que he intentat tirar endavant, que és diferent a tots aquests. Ha estat investigar i experimentar les relacions personals d'una manera una mica diferent de l'habitual.

Jo partia, com deia abans, d'una posició silenciosa, discreta, sense cap protagonisme i un bon dia em va semblar que havia d'aprendre a parlar, a explicar-me i em vaig adonar que en la majoria de situacions socials i familiars, això no és possible. No és possible, al menys com jo ho hagués volgut, amb la màxima sinceritat i amb la màxima reflexió. Tenia la sensació que tot era una mena de partit pres d'avançada. No calia dir res que no fos sabut ni esperat, perquè tot es desequilibrava si ho feia. 
M'ha costat molt aprendre a parlar, m'ha costat molt trobar els mots en llibertat que l'Arnau em va permetre que sortissin un bon dia, sense posar-hi cap barrera ni cap aturador, ni cap mur, ni cap por.

Han passat els anys i encara no he après a parlar amb els mots en llibertat a gaires llocs més. Llocs privilegiats i irrepetibles. I ara, quan em caldria encara aprendre i aprendre, sento una necessitat interior de recoure'm de nou.

No sé què fer-ne de la vida. I la resposta és no fer-ne res. Ser, endins, una illa en un mar canviant. Si el mar està en calma, l'illa viurà feliç i si el mar està enrabiat, l'illa, estarà allà, esperant que passi la tempesta.

Reflexions sobre el desig

Fa dies que hi dono voltes. Crec que el desig sempre se m'escapa de qualsevol reflexió o raonament.  A vegades estic temptada de dir que simplement hi és o no hi és, sense cap explicació. Hi és o no hi és i no podem fer-hi res. Cal acceptar les coses com són. Però m'hi resisteixo. Jo sempre havia trobat unes condicions, que per a mi eren favorables, que en mi sempre provocaven el desig: enamorament i relació profunda, confidències i confiança. Acolliment.

Ara que em sembla haver-lo perdut, fins i tot en situacions on abans hi era i ben potent i intens, tinc la impressió que no hi ha manera de retrobar-lo. Però, per què no s'hauria de poder retrobar malgrat que sigui una cosa que en principi hauria de sorgir espontàniament?

El veig i el sento en vosaltres, estimats, com si pogués sortir del no res, d'un sol contacte, d'una mà, d'un gest.

Per a mi mai no ha estat així. El meu desig sempre ha sorgit de l'enamorament. Per aquest ordre, o sigui a l'inrevés del que he vist a vegades en vosaltres. Per a vosaltres,  els homes que he conegut, del desig, primer, en surt l'enamorament, després. Això si és que surt. Jo crec que ho viviu així. O ho comuniqueu així. També a vegades em feu pensar que la realitat és que ignoreu l'enamorament fins que no es torna desig. Però tampoc ho sé segur.

Per part meva prou que ho tinc comprovat. L'enamorament jo el sento de seguida que apareix, el detecto i el reconec.  Més tard, si hi ha una correspondència en el sentiment, pot sortir el desig. Crec que mai no he desitjat ningú que no m'hagi desitjat a mi. És una situació que si bé no és impossible, jo en mi, no la veig, ni la contemplo.

És inevitable que quan l'enamorament baixa d'intensitat, el desig també es perdi?  Jo crec que no, que no ho hauria de ser. Hi ha d'haver alguna altra cosa que pugui mantenir el desig. Pot ser la mateixa felicitat. El fet de sentir-me contenta i exultant ha mantingut el desig  moltes vegades, malgrat el final dels enamoraments.

Sempre havia cregut que la bona relació, la confiança, les converses, les complicitats, podien mantenir el desig. Ara m'adono que tampoc ha estat suficient. Amb l'Arnau tenim molta comunicació i tanta complicitat com pugui ser i en canvi, a mi el desig se m'ha escapat. Segueixo pensant que mentre que ens sentim còmodes l'un amb l'altre, res no està perdut.

La tendresa quotidiana a vegades ajuda. Amb l'Aureli ens sentim a prop. Jo no sento molt de desig, però sí que hi ha tendresa i contacte físic, molt. Moltes carícies, moltes abraçades. I de tant en tant sorgeix alguna cosa més. Suposo que l'edat també hi deu jugar algun paper en la poca freqüència.

Hi ha un misteri en les persones, que porta a voler saber, a voler entrar, a voler comunicar del tot. Mentre aquest misteri es manté ... es manté el desig?  Quan ja ens coneixem molt, quan ens pensem que ho sabem tot... se'ns escapa?  No ho sabria dir.

Potser el final del nostre invent podria ser aquest, com recuperar aquest desig que se'ns escapa, a vegades?  O he de dir que se m'escapa, perquè només és cosa meva?

I segueixo pensant en la sensació d'acolliment, com una cosa molt important.  Fins i tot pel desig.

Reflexions personals

Què és allò que ens fa poliamorosos?  Una capacitat especial o una incapacitat especial? Una insatisfacció constant?  Una fugida de les mateixes persones a qui estimem, sense deixar d'estimar-les?

O simplement un aprofitar les ocasions, com diria l'Arnau? 

Fa molts anys que he volgut deixar testimoni d'aquesta manera d'entendre l'amor, d'aquesta manera de viure'l. Vaig voler-ho fer des que la meva trobada amb l'Arnau, em va canviar la vida, em va fer veure que l'amor era múltiple i immens i va fer que la meva vida amb l'Aureli canviés, en positiu, també, de retruc. En aquella primera intenció hi havia molta part de transmetre la filosofia, la manera de sentir, la recerca d'allò més autèntic que tenim dins, s'adapti o no a les convencions.

Qui pot sadollar-nos completament? Ningú.  No és, doncs lícit buscar  la manera de completar-nos amb diferents persones: família, amics, amants? 

Jo buscava una sinceritat en els sentiments i en les emocions que una relació de parella normal, sovint no permet. Buscava saber-me escoltar i saber escoltar. Buscava aprofundir tot allò que em semblava important o interessant de conèixer i de saber.

Jo crec que amb l'Arnau ho hem trobat. Ser-hi sempre i saber on som. Què i com sentim a cada moment. No ens sentim que ens poseïm, sentim  que hi som. LLiures i pròxims.

Quan l'Arnau i jo després de molts anys de ser amics de l'ànima i de defugir per no saber com gestionar-ho l'aproximació sexual, vam decidir-nos a tirar-ho endavant,va ser com un esclat. Hi havia l'enamorament que sempre brilla molt, però hi havia, al mateix temps, el compromís interior, explicitat d'una manera molt suau i lleugera de millorar la nostra vida quotidiana, amb les parelles, estimades, sense dubtes. Ajuda mútua. La mateixa ajuda que en els anys d'amistat, només que a partir d'un cert moment ja érem amants. Va funcionar. Tot va brillar.

Vam donar prioritat a les famílies i a les parelles. Caps de setmana, vacances, tot per a ells. Per a nosaltres, estonetes, hores, algun dia sencer, però ho vivíem bé, amb il·lusió i alegria. Infinites converses parlant de tot. 

Ara, que deixo testimoni, ho faig d'una manera molt diferent. No tant brillant. A vegades em sembla que som una mena de rodamóns emocionals que ens hem volgut vestir de gala per dissimular la nostra precarietat.  

No tinc cap recança sobre la vida que hem construït, ni em desdic de res. Crec que ho tornaria a fer, sinó tot de la mateixa manera, prou semblant de com ha estat.

Hi ha hagut tants moments  bonics, tanta complicitat i tanta tendresa, que ningú que hagi viscut una cosa així podria renunciar-hi.

Ara a l'Arnau i a mi, ens ha tocat una sinceritat que és difícil per a mi i una acceptació de les coses com són, potser difícil per a ell.  A vegades és més còmode deixar les coses en a inconcreció, però arribar a fons de tot, sigui com sigui, sempre ens val la pena.

Totes les relacions són inventades, ens dèiem un dia. Sempre interpretem totes les paraules, totes les actituds. Volem veure el que volem veure i és això el que veiem.  Si això es potencia en positiu, tot flueix. Amb l'Arnau hem potenciat tots els aspectes positius de nosaltres mateixos. Ens hem valorat i cuidat. Ens hem ajudat a ser més com som. "Mai no soc tan jo mateixa com quan estic amb tu" li deia. Ell no ho responia pas de la mateixa manera, però sempre amb mi, ha donat el millor d'ell mateix. He tingut un Arnau esbiaixat, en el seu millor perfil. Hi ha parts d'ell que mai no m'ha amagat, però que jo no he pogut veure en directe.

En algun moment  em vaig oblidar d'una cosa, amb en Martí, de ser jo mateixa i em vaig deixar portar cap a unes situacions i circumstàncies que no volia, tot i ser jo que les vaig provocar. Em vaig equivocar doblement, en fer-ho, i en inquietar-me perquè ho feia.

Aquesta dificultat, aquesta relació, fa que em miri aquest testimoni que dono ara, d'una altra manera, més crítica, menys optimista. 

Cal fer les coses molt ben fetes perquè tot rutlli i qualsevol error, quan parlem d'amor i d'amistats molt profundes, pot portar a trencaments interiors difícils de reparar. Crec que he aconseguit reparar una gran part de mi. Hem aconseguit reparar  la relació amb en Martí.  La meva vida sexual, disminuïda, és la seqüela que n'ha quedat. 

Em sap una mica de greu que hagi guanyat la solució de posar una distància en les coses. Es viu millor, parapetat, tancat?  No ho sabria dir. Potser sí, però en cap cas no era la meva opció. Queda tornar a obrir les portes. No parlo pas de persones noves, no.  Abans de marxar, ja no hi penso en això. Parlo d'obrir les portes del cos i de l'ànima a les persones que estimo. A totes, com hauria de ser.

L'Arnau - 2

De tots els homes que he conegut, que podríem anomenar poliamorosos  perquè tenen més d'una relació sentimental a la vegada, si m'hi fixo bé, m'adono que només l'Arnau s'hi podria considerar estrictament. Per la seva actitud, pel seu respecte igualitari. 

Perquè si bé és cert que  l'Arnau té una relació principal i conviu amb una parella i que com a parella de convivència diària, aquesta té uns privilegis que les seves altres dones no han tingut mai. Sempre, amb totes elles, hi ha un compromís emocional, d'acompanyament, d'amor profund, més enllà de les circumstàncies, distàncies  o dificultats.  L'Arnau és un home de sentiments intensos, duradors, poc convencionals, amb fal·lera per expressar-los i viure'ls, amb comprensió, paciència i una gran capacitat d'escoltar i entendre.

Si hagués d'explicar quina ha estat la dona més important en la vida de l'Arnau, jo crec que diria que ha estat la Roser. La Roser, la primera companya d'un Arnau adolescent, el primer enamorament. El patiment per aquesta relació trencada tan aviat. El retrobament 25 anys més tard, quan tots dos ja tenien una família. Un retrobament apassionat fins a un cert descontrol i embogiment. Un retrobament que havia de ser feliç, però es va convertir en una immensa font de dubtes, neguits i angoixes. 

Va ser una mena de privilegi, en aquell moment poder acompanyar l'Arnau en aquests dubtes i neguits. En parlàvem, en parlàvem molt. Mentre jo hagués volgut aquells sentiments intensos també per a mi, l'escoltava, l'acompanyava i tenia la paciència de construir quelcom de diferent, però igual de profund i de durador.

Més tard es va produir un mica de calma, tornant a posar la distància que necessitaven per resituar-se. La Roser, gens poliamorosa, el va intentar convèncer molt i molt perquè ho deixessin tot i se n'anessin a viure junts. L'Arnau, sabent interiorment que aquesta no era una bona solució per a ell, s'hi va resistir ple de culpabilitats per aquesta seva decisió, però que a la llarga sembla que ha estat una bona decisió per a ell.

La meva proximitat, la meva complicitat, va jugar un paper important,inevitablement, en aquesta distància entre ells dos. No tenim "educació" poliamorosa i sovint per un enamorament  se'ns en desinfla una mica un altre. Ens sembla important, però que no es trenqui res. Que tot segueixi el seu curs amb la millor bona voluntat de fer les coses bé.

Ara en aquest moment actual, l'Arnau ha trobat una bona entesa amb la seva parella. Segueix mantenint un diàleg i una confiança amb la Roser, amb qui no s'han deixat mai de parlar ni de recolzar, malgrat les seves diferències de plantejament.  I segueix la seva relació amb mi, la Caterina, i en gaudim orgullosos, perquè no hi ha hagut mai res, que ens hagi semblat un obstacle als nostres objectius d'amistat autèntica, i d'un d'amor profund que s'hi barreja, fins a no poder-se destriar una cosa de l'altra.

L'Arnau i jo hem passat èpoques diferents. Totes creatives i positives en la seva manera de desenvolupar-se. L'Arnau i jo seguim el nostre camí: segur, càlid, proper, sense escletxes ni fissures,  amb tot els que ens podem donar i amb la paciència necessària per esperar allò que a vegades no està a l'abast.

La Roser

- Doncs som-hi! Ja que vols que recordem, Cati, et dic que les primeres coses que em vénen al cap, són dues situacions que potser són per a mi les més importants. Quan tu em vas fer rumiar si la Roser i jo teníem un projecte en comú, perquè crec que això em va fer replantejar moltes coses i gràcies a aquesta reflexió no vaig cometre un gran error i la segona situació és el primer dia, el nostre primer dia d'estar junts i estimar-nos. 
- Sí  recordo que t'ho vaig preguntar: "creus que la Roser i tu teniu un projecte en comú?" i tu vas dir que no, que de moment no havíeu pas pensat o quedat d'anar a viure junts, tot i que ella t'ho demanava, tu no ho tenies clar. 
- Jo vaig interpretar la paraula projecte d'una manera molt concreta: viure junts, deixar-ho tot, per fer una vida de parella convencional. 
- Sí i jo te la deia d'una manera molt àmplia, qualsevol projecte, volia dir. I t'ho vaig aclarir. I tu em vas continuar dient que no, que no existia. aleshores vaig dir, te'n recordes? 
- No ben bé, no sé què vas dir, en aquest moment precís. 
- Vaig fer una altra pregunta: "Tu creus que tu i jo tenim un projecte en comú?" I no vas dubtar, no vas pensar, ho vas dir amb un convenciment, que encara ara, m'acarona l'ànima. 
- Ah! Sí! vaig dir: "I tant que en tenim un i molt ambiciós per cert!!!" 
- Va ser una sort que ni tu ni jo ens obliguéssim a definir-lo massa bé, perquè crec que no n'hauríem pas sabut. Però ens va servir per diferenciar. Amb la Roser, teníeu idees diferents, volíeu coses diferents, no acabàveu de trobar quin era el vostre camí. Hi havia un gran enamorament, un desig i quan podíeu us hi deixàveu portar, però no hi havia manera de trobar un camí en comú. Potser el sexe podia ser un camí, però en realitat, crec que a cap dels dos us era suficient. 
- Ella volia més. Volia tenir-me del tot. I jo que pensava en termes força convencionals em deixava pressionar per ella creient que tenia una part de raó. Si ens estimàvem, havíem d'estar junts, de viure junts. Si ens estimàvem, havíem de deixar les nostres parelles respectives. I aquí començaven tots els meus dubtes i patiments. Per a ella estimar-me a mi, volia dir no estimar el seu marit, per a mi estimar-la a ella, no volia dir pas que no estimava meva parella. Només feia que dir-me a mi mateix, un cop i un altre, que seria un error fer aquest pas. Encara ho crec, ara, hagués estat un error fer aquest pas. Per sort no el vaig fer. 
- El nostre projecte ambiciós, Arnau, ens atreviríem a concretar-lo ara, amb l'experiència a favor? 
- L'hem concretat moltes vegades, poc a poc... a trossets, a bocinets, mica en mica... oi? 
- Sí, en aquell moment era: conèixer-nos, poder ser sincers, escoltar-nos, entendre'ns, que el nostre sentiment d'amistat fos lliure per anar cap a on volgués, que això no impliqués deixar d'estimar ningú. Que sumés, sempre que sumés. 
- Aprendre, deies també, Caterina. 
- Sí, tens raó, aprendre sempre ha estat molt important per a mi. Creia que en les qüestions emocionals no ens deixen lloc per aprendre, Tot ha de ser segons està estipulat, sense marge per als sentiments. I em va fer feliç que sense haver-ho parlat abans, amb aquesta paraula "projecte en comú" tu ja tinguessis clar que sí, que el teníem. 
- El tenim encara. 
- Sí el tenim encara, igual d'obert que el primer dia, igual de flexible igual d'ambiciós!!! 
- Què té de diferent? 
- Que abans ho teníem tot per descobrir, Arnau, i que ara ja hem descobert moltes coses. 
- Sí, i que poder parlar de tot, a cor obert, sense pors, és el millor antídot per qualsevol mena de patiment o de malentès. 
- Hem parlat de tot, no ens hem ofuscat pels sentiments per les altres persones, sabem que hi són i que no posen en qüestió el nostre. Però crec que el secret d'aquest camí tan bonic és que hem pogut parlar molt i molt de nosaltres.

Presentació

Em sento en una situació estranya:  he viscut molt intensament i ara la vida s'apaivaga.

Potser amb la calma de l'edat, de la maduresa, convé mirar enrere i reflexionar sobre tantes coses viscudes, tants amors que han estat extraordinàriament importants. Potser està bé deixar testimoni d'una altra mena de vida, que sovint necessita discreció i necessita amagar-se, perquè en la societat on vivim, encara hi ha coses que no estan ben vistes. Encara hi ha tabús que no han caigut. S'ha avançat molt en molts aspectes de l'amor i de la sexualitat humana, han caigut barreres. Aquesta, però es manté encara molt ferma. La majoria de persones de la societat, creuen fermament que només es pot estimar una persona i que si n'estimes una altra deixes d'estimar la primera. I la vida amorosa, avui en dia, sovint és una successió precipitada de diferents amors. I també d'enganys.

Hi ha una manera d'estimar, de veure i de sentir les persones, que fa que no les deixis d'estimar mai, malgrat que n'arribin d'altres. Tenir-hi relacions sexuals o no, depèn del moment de cadascú, dels temperaments, dels acords presos.

Des del primer noi amb qui em vaig fixar, quan tenia 13 anys, fins a l'Aureli, amb qui segueixo convivint cada dia, hi ha hagut uns quants homes a la meva vida, que recordo encara amb molt d'amor hagin passat els anys que hagin passat des que els vaig veure per darrer cop. No pas amb tots s'ha arribat al punt de tenir relacions sexuals.  En un cas per edat, en un altre cas per prudència, en un altre, per un malentès entre tots dos, no n'hi ha hagut, en altres sí. 

Em proposo explicar aquests amors. No sé si això pot despertar l'interès d'algú o no,  potser ho explico per deixar testimoni, o potser només per a mi mateixa, són les meves millors joies. El meu immens tresor d'amics.

Voldria fer també esment de les amigues. He tingut i tinc moltes amigues íntimes, amb qui la confiança és total, però, per falta d'atracció sexual per les persones del meu propi sexe, no s'ha donat mai el cas de tenir-hi relacions sexuals. Però això està lligat a la meva manera de ser i a la meva tendència sexual, qüestions circumstancials. Si no fos així, probablement alguna d'elles s'hagués pogut convertir també en amant. Per l'estimació, per la confiança, per la complicitat.