Pàgines

dilluns, 13 de novembre de 2017

Sobre la vida

"No sé què fer-ne, de la vida. És això?"
Cristina Casas i Mata


Sí, deu ser això, ara mateix, no sé què fer-ne de la vida, és ben bé això. A vegades penso que me'n sobra de vida, penso que per què en voldria més encara? Ja en tinc molta, ja la tinc tota...

Confesso que no tinc records molt precisos de la meva infantesa, els tinc globals, generals, emocionals, a grans trets. Sí que recordo que era una nena tranquil·la i feliç. Amb una felicitat interior, no pas exterior, perquè van passar moltes coses i algunes bastant difícils. Em sentia estimada, i potser això ja era prou. 

Ara que en aquest país patim pels empresonats i per les seves famílies, com si fossin les nostres, no he pogut evitar de recordar com se sentia aquella nena, de 6 anys, amb el pare empresonat pel franquisme i més tard, amb el pare a l'exili, anant-lo a veure només per les vacances d'escola. I recordo només sentir-me cuidada. I també recordo la placidesa, que sabien transmetre, encara que qui sap si ells (els adults) la sentien, com una seguretat interior que tot es resoldria. Les cartes del pare, sempre amb trossets dedicats a cadascú de nosaltres. Les cartes del pare, que corregien a vegades el català escrit,  gens sabut, ni estudiat de les nostres cartes cap a ell. Com deia fa pocs dies en Toni Comin, aquesta mena de presons i d'injustícies per uns ideals, són un patrimoni, un llegat. Així ho sento. 

Van ser aproximadament entre 2 i 3 anys complicats, és poc i és molt a la vegada. A 6, 7 i 8 anys és una eternitat. I malgrat tot els recordo tranquils i plàcids.  I també callats, interioritzats, poc expressats.  Qui sap si és que tot ha d'anar junt... el silenci i la placidesa. O hi són tots dos o no n'hi ha cap.

Des d'aleshores, he fet moltes coses. Podria dir que habitualment sí que he sabut què fer de la meva vida, però ara és com si ja ho hagués fet tot. 

I, la realitat és que les coses que he fet m'han sortit bé. 

He tingut, com tothom molts projectes a la vida, la majoria d'ells són els més habituals: feina, parella, família, fills, relacions personals, relacions socials, aficions...  Però hi ha hagut un projecte que he intentat tirar endavant, que és diferent a tots aquests. Ha estat investigar i experimentar les relacions personals d'una manera una mica diferent de l'habitual.

Jo partia, com deia abans, d'una posició silenciosa, discreta, sense cap protagonisme i un bon dia em va semblar que havia d'aprendre a parlar, a explicar-me i em vaig adonar que en la majoria de situacions socials i familiars, això no és possible. No és possible, al menys com jo ho hagués volgut, amb la màxima sinceritat i amb la màxima reflexió. Tenia la sensació que tot era una mena de partit pres d'avançada. No calia dir res que no fos sabut ni esperat, perquè tot es desequilibrava si ho feia. 
M'ha costat molt aprendre a parlar, m'ha costat molt trobar els mots en llibertat que l'Arnau em va permetre que sortissin un bon dia, sense posar-hi cap barrera ni cap aturador, ni cap mur, ni cap por.

Han passat els anys i encara no he après a parlar amb els mots en llibertat a gaires llocs més. Llocs privilegiats i irrepetibles. I ara, quan em caldria encara aprendre i aprendre, sento una necessitat interior de recoure'm de nou.

No sé què fer-ne de la vida. I la resposta és no fer-ne res. Ser, endins, una illa en un mar canviant. Si el mar està en calma, l'illa viurà feliç i si el mar està enrabiat, l'illa, estarà allà, esperant que passi la tempesta.

Cap comentari:

Publica un comentari